dimecres, 30 de desembre del 2009

Les festes dels doctorands?

Avui simplement us volem deixar amb un gag impressionant de la gent de PhD Comics sobre les vacances dels doctorands!


Com que es diu que "any nou, vida nova", de cara al 2010 des de El Pati Descobert ens hem plantejat un clar propòsit: millorar la imatge del bloc!
Apa, que tingueu una bona entrada d'any!

dilluns, 28 de desembre del 2009

Les consultes com a "joc" o com a fenomen "sense límits"?

Ja fa uns dies de les consultes del 13-D. Les reflexions van arribant i des d'El Pati ens hem animat a fer-les a través de dades numèriques en un dels apunts amb més visites de la curta història d'aquest bloc col·lectiu.

Els politòlegs, que segons sembla últimament surten com "bolets", segueixen reflexionant. A l'últim número de la Revista d'Òmnium i trobem les reflexions de Quim Brugué, professor de la UAB i de Roger Buch, politòleg membre de la Junta d'Òmnium. Us en deixo una pinzellada:

Quim Brugué (aquí):

"En un tema com la participació ciutadana, la confusió i la indefinició no són acceptables. Potser no s’expressa amb veu alta, però la consulta d’Arenys de Munt és més semblant a allò que fan les Zodiac de Greenpeace quan assetgen un vaixell balener que als referèndums que periòdicament es convoquen a Suïssa. No tinc res en contra ni de les mobilitzacions de Greenpeace ni de les que es promouen des dels moviments sobiranistes. Fins i tot puc sentir-m’hi proper i, en qualsevol cas, són un símptoma de vitalitat de la societat civil. En canvi, crec que no podem confondre la gent amb paraules que no es corresponen amb la realitat. No podem generar il·lusions d’aprofundiment democràtic quan, de fet, podem estar usant interessadament una indefinició més o menys calculada. La democràcia és massa important per parlar-ne a la lleugera."

Roger Buch (aquí):

"Una de les virtuts de l’onada de consultes sobiranistes és que obre un debat sobre els conceptes de legalitat i legitimitat. El seu esclat ens porta a preguntar-nos perquè la gent es llança amb tant entusiasme a votar en una consulta no vinculant. Un dels electors d’Arenys va dir a televisió que no sabia què votaria en un referèndum «de veritat», però que era conscient que, anant a votar, estava lluitant perquè un dia es pogués fer. La resposta sembla senzilla: els ciutadans anant a votar denuncien que una possible consulta vinculant sobre la independència està prohibida i no entenen perquè ha d’estar prohibit opinar sobre determinades coses. Per què es pot parlar i votar sobre qualsevol matèria excepte de quines han de ser les línies frontereres entre els estats?"

divendres, 25 de desembre del 2009

Bones Festes!

No podríem acabar l’any sense oferir dades. El CiS va fer una enquesta a nivell estatal sobre les preferències de les persones durant l’època de Nadal. La mostra per Catalunya és suficient perquè la puguem considerar.

Al següent gràfic podem veure les preferències dels catalans i catalanes durant el Nadal (percentatge de persones que van manifestar que feien les següents opcions).


L’activitat més comuna és la de convidar familiars o parents a casa. La menys comuna és fer un viatge o anar a missa del gall.

Per cert, l’època nadalenca sembla que fins l’any 2004 no va crear molts equilibris financers (percentatges).

Ja se sap: per gener a vegades se’ns baixa la verge i de sobta ens revela que ens en sortim.

Bones festes a tothom!

dimecres, 23 de desembre del 2009

"Els ciutadans han de premiar els polítics bons i castigar els dolents"

Fa uns dies vaig poder tenir el plaer d'entrevistar per la revista Valors a José Ramon Montero, un dels "pares" de la Ciència Política a Espanya. Us en deixo un extracte. La podeu llegir sencera clicant aquí.

Des de la ciutadania es té la impressió que, sovint, la política es mou més a cop d'enquesta que en base a la reflexió serena.

Les enquestes et donen orientacions. Reaccionar quan veus que les enquestes no et donen la raó no sol ser positiu. Canviar d'opinió sobtadament desconcerta, sobretot si anteriorment el partit ha estat dilatant una decisió important. Però tot plegat és complicat. La situació és enrevessada perquè qualsevol moviment dels partits és criticat amb acusacions i contra acusacions. És un procés d'apatia global, de manca de confiança.

De desafecció?

Així és. És un fenomen recent i no sabem quan acabarà ni tenim la solució perfecta. A l'Estat hi ha un grup de ciutadans que veuen que la política és una cosa aïllada, que no serveix de res. Es tenen percepcions negatives vers la política i actituds de desídia. Els partits comproven que hi ha desafecció. El que és preocupant és que poc a poc va afectant tots els ciutadans. La política és necessària i insubstituïble.

A Catalunya molts partits reclamen que, en aquest moment de desencís, el que convé és més política.

La relació normalitzada entre els ciutadans i els partits s'hauria de fer a través de l'interès o la participació de les persones en la vida pública. Però en compte: serveix de poc que els ajuntaments, els organismes públics en general, creïn mecanismes de participació: cal que la ciutadania els faci servir. I no només des de l'àmbit polític. Es poden fer moltes coses fora de la política que tenen efecte directe sobre el món polític. Formar part d'associacions, involucrar-se en el barri... Hi ha països, com Suècia, on hi ha associacions que controlen els polítics. Són mecanismes senzills però que ajuden a castigar als polítics dolents i premiar als bons.

La relació entre la política i la ciutadania és a casa nostra un problema de cultura política?

La cultura política no és tant baixa com es diu. Fixeu-vos quan hi ha catàstrofes. Es recluten molts mitjans, es recapten diners de seguida; tothom es solidaritza. Hi ha una gran capa-citat d'organitzar-se i de crear xarxes de complicitat social. El problema és que involucrar-se en qüestions més diàries no és tant comú. Això afecta a la política o a d'altres àmbits, com el trànsit o la conciliació laboral.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Anatomia del 13-D

Avui el diari AVUI publica un article sobre la participació en les consultes del 13-D que hem dut a terme en Jordi Muñoz i jo mateix. S'explica, de manera planera, els resultats de l'estudi que hem estat duent a terme aquests dies, i del qual ja n'havíem presentat algunes conclusions en aquest bloc. Gràcies per tots els vostres comentaris aquests dies!

Podeu consultar l'article a http://paper.avui.cat/article/politica/180544/anatomia/d.html. Us l'adjuntem també a continuació.



Anatomia del 13-D


VOT NACIONALISTA · Els municipis amb un fort vot catalanista registren més participació a la consulta IMMIGRACIÓ · La població forana va votar poc per problemes de llengua i desconeixement de la realitat política GRANS CIUTATS · El percentatge de vot baixa als grans centres de població

Jaume Clotet

Tot just fa una setmana que es va celebrar i la consulta sobiranista del 13-D ja és objecte d'estudi a les universitats. Els primers que han acabat una anàlisi sobre la participació i les seves causes han estat els politòlegs Jordi Muñoz, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Marc Guinjoan, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que han estudiat les xifres de participació i les han creuat amb altres dades per tal d'intentar determinar les causes que van motivar una major o menor participació.

La principal conclusió a la qual arriba l'estudi és que els municipis amb més implantació del vot nacionalista, ja sigui de CiU o d'ERC, van registrar una major participació a la consulta. Segons els autors, els organitzadors van aconseguir la mobilització d'aquests segments electorals, que van donar suport massivament al sí.

Per contra, els percentatges del vot a ICV no són gaire significatius, tot i que sí que hi ha una tendència general que indica que els municipis amb més vot ecosocialista van experimentar una menor participació. Muñoz i Guinjoan només han avaluat el comportament electoral d'aquests tres partits perquè són les úniques forces polítiques que van donar suport oficial al 13-D.

Encara en relació a la dinàmica participativa de cada població, l'informe també conclou que els municipis amb una més gran "tradició participativa" van notar una major afluència a les urnes de la consulta. Per tradició participativa s'entén tant un bon percentatge de participació electoral en les diferents convocatòries a Catalunya com un teixit associatiu potent.

Precisament en relació al dinamisme social, l'estudi fa especial atenció al cas d'Osona, que va registrar la participació rècord. Segons els dos autors, la participació addicional en relació a d'altres territoris catalans s'explica pel bon nivell organitzatiu de la coordinadora comarcal, que hauria tingut una plasmació directa "en la intensitat i eficàcia de la mobilització".

L'estudi també analitza un dels fets que més van xocar els mateixos organitzadors del 13-D: la baixa participació de la població immigrant. El fet que li donessin la possibilitat de votar a la consulta va incrementar notablement el cens de votants, però com que els estrangers van votar poc, el percentatge global de participació se'n va ressentir. Segons Jordi Muñoz, aquesta era una conseqüència previsible, perquè "els immigrants sempre han votat poc quan han pogut, per exemple a les eleccions municipals del 2007, on els romanesos podien votar però majoritàriament no ho van fer". Al seu parer, les causes d'aquest abstencionisme cal buscar-les en "el desconeixement de la llengua i en el poc o nul coneixement de la realitat política catalana".

Un altre dels aspectes més rellevants de l'estudi és el fet que detecta que la participació cau en la mesura que el municipi on se celebra la consulta té més població. Aquest fet, segons Muñoz, pot tenir part d'explicació per la dificultat logística i operativa de muntar una consulta sense suport institucional en una gran ciutat. Aquest va ser el cas de Sant Cugat, un terme molt ampli que va tenir un nombre de meses limitat. Precisament en resposta a les veus que avisen que dur a terme un referèndum sobiranista a Barcelona podria ser un fracàs sonor, el politòleg de la UAB avisa que "és difícil fer extrapolacions" a partir de l'estudi "perquè cada cas és diferent". En aquest sentit, alerta que "no sabem com es comportaria, per exemple, l'electorat convergent a la capital arribat el cas".

La majoria de municipis on es va fer la consulta van comptar amb el suport de l'Ajuntament a través de les mocions de suport que s'hi van votar prèviament. L'estudi conclou que hi ha evidències que aquest suport oficial es va traduir en un increment de la participació. A banda d'aquests factors, els analistes van comprovar altres dades, com la meteorologia o la densitat de població, que no van aportar informació rellevant de cap mena.

dimecres, 16 de desembre del 2009

Com expliquem la participació (II)

Sembla clar que el factor principal que explica la participació en les consultes sobiranistes del passat diumenge és la dimensió de la població, i més concretament, el logaritme d'aquesta. Ara bé, tal i com ha quedat pal·lès en els moltíssims comentaris que hem rebut en el darrer dels apunts al blog (moltes gràcies a tots, de veritat!) hi ha molts matisos que cal tenir en compte al moment d'explicar la participació. Sense entrar en un anàlisi qualitatiu dels resultats -que és necessari igualment-, pretenem en aquesta segona part de l'explicació dels resultats, continuar l'anàlisi amb la incorporació de noves variables.

Mitjançant igualment el procediment de la regressió lineal pel mètode d'OLS hem anat incorporant, conjuntament amb el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Jordi Muñoz, noves variables que poden explicar la participació en les consultes. A continuació en presentem algunes, a l'espera de poder treure en un futur ben pròxim un article d'anàlisi una mica més profund sobre les consultes. Totes les variables que es presenten són significatives al 99%. Vegem-les:

1. Dimensió de la població: aquest continua essent un mecanisme molt potent per explicar la participació. Malgrat que difícil d'interpretar, direm que per cada augment marginar en el logaritme de la població, la participació decreix en més de dos punts.

2. Vots a ERC: el partit que és capaç d'explicar un major percentatge de la participació. Sembla ben clar que Esquerra va mobilitzar bastant els seus votants.

3. Vots a CiU: Té menys capacitat per explicar la participació (la meitat dels vots a ERC), si bé continua essent un mecanisme molt potent.

4. Vots a ICV: sorprenentment també explica la participació si bé en menor mesura que els anteriors partits. Es pot explicar probablement per un major grau de catalanisme dels votants del partit ecosocialista en els pobles amb tradició nacionalista. En altres ciutats del país probablement aquesta variable cauria.

5. Estrangers (log): lamentablement a mesura que augmenta el percentatge d'estrangers, la participació cau bastant en picat. Per cada augment marginal del logaritme en el nombre d'estrangers, la participació cau dos punts; es tracta d'un percentatge molt elevat, que manifesta que aquesta consulta no va aconseguir majoritàriament atraure el vot de la nova ciutadania. Sens dubte, uns deures a fer pel catalanisme.

6. "Efecte López-Tena": ja dèiem en els comentaris de l'anterior apunt que tot semblava indicar que el fet de celebrar-se la consulta a Osona ja de per si feia augmentar la participació.
Doncs bé, es confirma: controlant per totes les anteriors variables, el fet que la consulta s'hagi fet a Osona suposa un augment en un 10% de la participació. Què vol dir això? doncs que comparant dos pobles amb el mateix percentatge de vots per a CiU, ERC i ICV, amb la mateixa població i amb el mateix nombre d'immigrants, el poble d'Osona hauria registrat una participació 10 punts per sobre de la del poble de fora de la comarca. Simplement, espectacular; cal sens dubte felicitar a la gent d'Osona Decideix per la gran feina feta.

Malgrat que hi ha algunes altres variables que sembla indicar que poden influenciar en la participació, de moment us deixem amb aquestes sis. Continuarem treballant-hi!
Apa, a debatre!

dilluns, 14 de desembre del 2009

Com expliquem la participació?

Analitzant una mica les dades sobre les consultes sobiranistes d'ahir qualsevol observador podria veure a primer cop d'ull que ens els municipis petits és on hi ha hagut més participació, mentre que en els grossos és on n'hi ha hagut menys.

Si dividim les poblacions en funció del seu nombre d'habitants obtenim les següents dades de participació:


Gràficament:



Veiem clarament com a mesura que augmenta la mida del municipi, el percentatge de vots decreix molt considerablement.

En canvvi, el percentatge de respostes favorables al Sí no manté cap mena de relació amb la dimensió del municipi.

Però quant pot explicar la mida del municipi el percentatge de vots registrats?
Amb una simple regressió lineal podem obtenir aquests resultats. Cal en primer lloc que procedim a convertir la varible independent "participació" al seu logaritme, atès que aquesta no és una variable que mantingui estructures lineals: no és el mateix passar de 20 habitants a 21, que de 100.000 a 100.001 (sense entrar en més detalls, direm que aquest és un procediment comú en l'ús de la variable població). La variable dependent, el que volem explicar, és el percentatge de participació.

Els resultats els presentem gràficament (atès que l'equació obtinguda es fa difícil d'interpretar per la presència del logaritme, l'ometem, i donem només l'R2):

Al gràfic es pot veure clarament a mesura que la població augmenta, el percentatge de vot decreix molt considerablement.

I més concretament: una R2 de 0,438 vol dir que el 43,8% de les diferències de participació entre municipis s'expliquen per la dimensió de la població.

Per tots els qui esteu avesats a aquest tipus d'anàlisi ja sabreu que explicar pràcticament el 45% de la variança amb una sola variable és espectacular. Pels que no esteu acostumats a aquests tipus de termes, creieu-nos, és un percentatge elevadíssim!

Algunes dades sobre el 13-D

Presentem els rànquings de guanyadors en diferents àmbits:

PARTICIPACIÓ

Pinell de Solsonès 98,8%
Sant Jaume de Frontanyà 90,5%
Alpens 69,6%
Sora 69,1%
l'Estany 65,9%
Santa Eulàlia de Riuprimer 64,5%
Malla 64,2%
Vidrà 63,7%
La Floresta 63,2%
El Brull 63,1%

VOTS A FAVOR


Pardines 100,0%
Toses 100,0%
Riudaura 99,5%
Sant Jordi Desvalls 98,9%
Alpens 98,9%
Sant Julià de Vilatorta 98,8%
Santa Cecília de Voltregà 98,7%
Folgueroles 98,6%
Gurb 98,5%
Alfés 98,4%

VOTS EN CONTRA

l'Arboç 10,4%
La Jonquera 10,1%
Els Hostalets de Pierola 9,1%
Gallifa 8,9%
Llardecans 8,5%
Constantí 8,1%
Palau de Santa Eulàlia 7,5%
Sunyer 7,4%
Roses 7,1%
El Papiol 6,9%

VOTS EN BLANC

Bolvir 14,1%
l'Estany 10,3%
Torrebesses 8,9%
l'Albi 7,5%
Beuda 7,1%
Pedret i Marzà 5,9%
Maià de Montcal 5,8%
Clariana de Cardener 5,7%
Mieres 5,7%
La Vall de Boí 5,4%

VOTS NULS

Sant Vicenç de Torelló 4,7%
Callús 2,5%
Cornellà del Terri 2,2%
Tortellà 2,0%
Les Piles 1,4%
Sant Cugat del Vallès 1,2%
Cardedeu 1,1%
Santa Maria de Besora 1,0%
Els Prats de Rei 1,0%
Premià de Mar 0,9%

A part, ens hem pres la molèstia de passar els resultats a Excel. Si us el voleu descarregar per començar a jugar amb les dades, tal i com hem fet nosaltres, ho podeu fer aquí.

Crònica del 12-D

Avui publiquem una crònica de la Consulta a Sant Jaume de Frontanyà del dissabte, mentre anem preparant un anàlisi amb tot detall de les consultes celebrades ahir. L'article és de l'amiga i politòlogca Roser Rifà.


Amb en Marc i l’Eloi arribem a Sant Jaume de Frontanyà cap a quarts de deu del matí, després de fer uns 150 km en cotxe. Ens mou el rau-rau de la curiositat i de la il·lusió en aquest dia en què els frontanyencs diran la seva en la consulta popular per la independència de Catalunya. Sant Jaume es converteix en el segon poble que duu a la pràctica aquesta iniciativa popular, després que el 13-S ho fes Arenys de Munt i un dia abans que ho facin desenes de pobles catalans –més de 160–, d’un total de 231 que tenen previst fer-ho (http://www.referendumindependencia.cat/main.asp?opc=3).

Sant Jaume de Frontanyà –una plaça, una església romànica, dos carrers– ens rep i ens embolcalla amb el fred i la boira. Busquem ràpidament resguardar-nos d’aquest dia gris i entrem als baixos de l’ajuntament, on abans hi havia l’escola i on ara hi ha la biblioteca municipal, el lloc on es fa la consulta. Com a biblioteca i lloc de trobada dels frontanyencs, la cambra és modesta però l’espai és suficient. Avui, però, la sala queda petita: és plena de reporters i periodistes. I de gent curiosa com nosaltres.

Només entrar, en Joan, veí de Sant Jaume, ens mostra durant uns segons abans de posar-la al sobre, la papereta del “Sí”, i tot seguit diposita el seu vot dins de l’urna. Ell és el segon dels 21 censats amb dret a vot que a aquesta hora ja s’ha acostat fins aquí i la premsa li demana atenció. És contundent davant dels micròfons: “Aquest és un bon començament per tenir el país que volem, un país lliure i sobirà”.

Sortint de la biblioteca, només hem de travessar la plaça –decorada per l’ocasió amb estelades i cartells pel “Sí”– per anar fins a la fonda, on reservem una taula per dinar. És l’hora dels esmorzars i el menjador és ple a vessar de gent congregada per l’ocasió. Nosaltres marxem i anem a fer el volt per agafar gana. Ja somniem amb el civet de senglar que menjarem per dinar...!

Amb el cel encara gris, tornem a ser a Sant Jaume de Frontanyà cap a quarts de tres, i ens sorprèn trobar la biblioteca tancada. Més tard sabrem que, donat que al poble hi ha 21 persones que tenen dret a vot –ve a ser com una gran família–, han decidit tancar a migdia per anar a dinar, i també es permetran el luxe de tancar el col·legi a les 6 de la tarda.

Havent dinat –un civet per sucar-hi pa!–, tornem a la biblioteca i ens informem sobre com va el procés. Es respira alegria perquè a l’urna ja hi ha 18 dels 19 vots esperats sobre els 21 censats –una veïna ja va dir que no vindria per motius personals i un veí tampoc ho farà per motius laborals– i perquè s’espera una victòria aclaparadora dels partidaris de l’autodeterminació. Ens confessen que s’ensumen que hi haurà un vot contrari, pertinent a un veí de Barcelona empadronat al poble i simpatitzant del PP en anteriors comicis. I és que, a Sant Jaume de Frontanyà, no hi ha secrets –en conseqüència, el vot tampoc ho és–, i tampoc els fa falta disposar del cens per poder convocar un referèndum. Tots i cadascun dels veïns del poble tenen el cens electoral al seu cap, amb noms i cognoms inclosos. Així ho demostra la llista de les cases que ja han votat, escrita a mà pels responsables de la mesa.

A quarts de cinc, marxem cap a casa, ja de fosc, completament convençuts de la victòria del “Sí”. Diria que el camí se’m fa més curt que a l’anada. Potser perquè ja em conec el camí, potser perquè la il·lusió de l’experiència viscuda en el dia d’avui em fa somniar com feia temps que no gosava fer.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Les consultes del 13D

Dia de reflexió. Demà diumenge, dia 13, 700.000 persones de 166 municipis tenen la possibilitat d'anar a votar i respondre a la següent pregunta:

"Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?"

De fet, avui dissabte ja poden votar 21 persones amb dret a vot a Sant Jaume de Frontanyà, el poble més petit de Catalunya.

Les consultes, abans que es comenci a votar, ja són un èxit, per la capacitat de mobilització que han tingut entre els que s'hi han implicat. De fet, l'acció col·lectiva generada hauria d'emmirallar fins i tot a aquells que opten per fer boicot a l'acte en forma d'abstenció.

Membres d'El Pati Descobert han participat activament en la seva organització com a col·laboradors. Per aquest motiu, els darrers dies n'hem parlat de forma àmplia i així ho farem quan se sàpiguen els resultats.

Per altra banda, aprofitant la visita d'en Marc i la companya politòloga Roser Rifà a Sant Jaume de Frontanyà, li hem demanat a aquesta darrera que ens faci una crònica de l'experiència viscuda.

N'hem parlat i l'ocasió es mereix que en seguim parlant.

dijous, 10 de desembre del 2009

Els reptes de futur dels politòlegs de Catalunya

L’Associació d’Antics Alumnes de l’UPF organitza avui dijous dia 10 a les 18:45h una taula rodona sota el títol “La responsabilitat social i els reptes de futur dels politòlegs/gues de Catalunya“. La trobada farà especial èmfasi en la presència dels politòlegs a la xarxa, i en aquest sentit hi inclourà una petita presentació del projecte ‘Politòlegs de Catalunya’, així com la presència d’alguns dels col·laboradors del projecte.

Des de l'organització, l'Andreu Orte ens va demanar que presentéssim aquest humil bloc. I ho farem encantats. Explicarem el per què del seu origen i, sobretot, els canvis que pretenem fer en un futur.

Hi esteu tots convidats.

dimecres, 9 de desembre del 2009

La qualitat de les nostres democràcies

La revista Valors, publicació mataronina amb la que col·laboro des de fa un temps, em va demanar un article sobre el llibre Política i Valors, de Dani Ortiz. El llibre es va presentar a la meva ciutat en un acte organitzat per Valors i la Fundació Lluís Carulla. Us adjunto el que he escrit:

Quan l’Atenes clàssica començava a perdre l’aureola de ciutat virtuosa i noble, els sofistes, a qui fins al moment s’havia atribuït la grandesa dels seus èxits, van començar a ser titllats de corruptes, de pertorbadors d’ànimes i, en definitiva, de culpables de la degradació política i moral de la ciutat. Als “negociants de l’ànima”, com els anomenava Plató, se’ls va acusar de relativistes i d’emprar discursos buits de contingut amb l’única finalitat d’enriquir-se. La crítica generalitzada va acabar derivant, amb els anys, cap a la necessitat platònica de construir líders virtuoses o de forjar sistemes de govern en què només els més preparats tinguessin la possibilitat d’entrar-hi.

Uns quants segles després, el món actual sembla haver donat la raó a les democràcies liberal-socials. Des de la caiguda del socialisme real, cap sistema pot plantar cara als “governs del poble” que s’han anat construint en la majoria d’estats del món, que superen en quantitat a qualsevol alternativa real que es pugui plantejar. Però la democràcia no es pot comparar amb la resta de sistemes i donar-se per satisfeta. En d’altres paraules, el conflicte és entre el bé i el bé: en la capacitat dels sistemes “del poble” per produir democràcies de qualitat.

I és aquí on la democràcia troba el principal escull. Daniel Ortiz, prou bé que ho sap. L’origen del seu llibre (Política i Valors. Com restaurar la grandesa de la política? Fundació Lluís Carulla – Esade) ho exemplifica: “Una vegada, després d’una intensa discussió, una amiga politòloga em va etzibar: ‘Dani, desenganya’t, en política només hi ha dos tipus de persones, els creients i els arribistes. Els primers serien ingenus, somiatruites, babaus. Els segons serien oportunistes, egoistes i descreguts”. La simplificació lleugera, però punyent, ens acosta a la dificultat dels sistemes actuals per involucrar a la ciutadania, per estirar-la cap a la gestió del bé col·lectiu, per satisfer-la en el seu quefer diari. La democràcia és inqüestionable, però la seva qualitat es troba en entredit.

La política és, sobretot, el que fa. De la mateixa manera, un ciutadà ho és en tant que exerceix com a tal. La tensa relació entre ciutadans i polítics, entre política i ciutadania, ha empès a molts a construir el polític “gestor”, és a dir, a excloure l’ètica del món públic. La política és problema-solució, raonament, tecnificació, diuen. El problema rau en què la matèria primera de la política són també les esperances, els ideals i, fins i tot, els sentiments. Certament, apel·lar només als sentiments, oblidant els interessos, ens portaria al populisme. Però oblidar que la política mobilitza idees, valors, porta a la tecnocràcia, a deixar la nostra governació en mans d’especialistes suposadament asèptics.

La gestió és només una tècnica; el govern, un art i una responsabilitat que no es pot reduir a un funcionament purament mecànic, desproveït de tota mena d'èpica col·lectiva, de complicitat emotiva amb la ciutadania, de socialització de referents comuns, de dibuix d'objectius nacionals als quals sigui possible aspirar, de models de societat construïbles.

Per aquest motiu, la qualitat de la democràcia, ens adverteix Daniel Ortiz, no sempre passa per grans reformes institucionals o proclames de soufflé peremptori. La política, la “ciència de les ciències” aristotèliques, necessita fer el viatge cap a les essències: a recuperar la virtut, l’emoció, la vocació i l’autolimitació.

El camí no és fàcil. Isaiah Berlin ens advertia sàviament que les nostres societats són plurals i que la realitat ve marcada per un “pluralisme agonístic” de valors, sovint incompatibles entre ells, que la democràcia liberal havia de ser capaç d’integrar.

En el llibre, Daniel Ortiz ens ofereix un camí. Catalunya és difícil que sigui coneguda pels seus recursos, la seva matèria o el seu poder. Només queda la força del seu capital ètic. Per això, les seves pàgines són un actiu important per recuperar el camí que no s’hauria d’haver perdut mai. Cert és el cant churchillià que la democràcia és el pitjor de tots els sistemes polítics, a excepció de tota la resta. Però precisament per això cal exigir-nos una actitud de millora política i moral de les nostres democràcies.

diumenge, 6 de desembre del 2009

Sobirania nacional o autonòmica?

Llegim amb molt d’interès l’enquesta acabada de publicar de la UOC sobre la independència de Catalunya. Sorprèn a primer cop d’ull els resultats tan favorables a la secessió per part dels catalans, valors bastant allunyats de les dades amb les que fins al moment s’havia estat treballant. De totes maneres, i a manca de més detalls sobre l’enquesta, tot sembla indicar que el procediment emprat per la seva realització és totalment vàlid i que el nombre d’enquestes realitzades és fins i tot més elevat que anteriors ocasions, per la qual cosa, el marge d’error també és més petit.

Avui ens interessa centrar-nos però en una qüestió no gens menor, malgrat que sovint desatesa i incompresa: en qui rau la sobirania? És a dir, qui és subjecte de dret tal que pot decidir sobre el seu futur de manera sobirana? I per fer-ho, emprarem dues opinions ben contrarestades.

Des del punt de vista legal, l’article 1.2 de la Constitució espanyola ens deixa ben clar que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol”. Aquesta mateixa setmana a més a més, la Confederación de Entidades Culturales Regionales en Cataluña ens recordava en un manifest que les decisions que "afecten tot Espanya corresponen a tots els espanyols", de manera que formalment els ciutadans de la Comunitat Autònoma de Catalunya poden determinar el seu futur en una qüestió garantida per la Constitució com és la unitat d’Espanya.

Legalment queda clar que el dret a l’autodeterminació en el context actual és completament inviable. Ara bé, arran de l’enquesta feta pública aquesta setmana per la UOC, es posa de manifest que un elevat percentatge de catalans desafien en certa manera el marc legal existent: un 67% creu que en cas de conflicte entre les lleis i els principis democràtics haurien de prevaldre aquests darrers. El valor però encara augmenta quan preguntem si Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur: un 82% considera que sí. Aquest percentatge augmenta fins al 98% entre els que estan a favor de la independència, és del 72,6% entre els que s’abstindrien, i del 52,4% dels que estan en contra de la independència.

Aquestes dades posen de manifest doncs que, malgrat el que les lleis puguin dir, la societat considera a la “Comunitat Autònoma de Catalunya” com a una entitat subjecta de dret amb capacitat per autodeterminar-se el seu futur.

I és que cal tenir clar que malgrat el que puguin arribar a dir les constitucions, la força del poble és la que mou la història. En democràcies liberals avançades com al Regne Unit o al Canadà, i tot i que cap llei els reconeix tàcitament el dret de secessió (això només succeeix en les constitucions d’Etiòpia i de Saint Kitts i Nevis), els ciutadans dels respectius estats entenen a escocesos i quebequesos com a subjecte de dret, habilitant-los doncs per decidir el seu futur de manera lliure i sense coaccions. A l’estat espanyol és cert que aquest dia encara sembla lluny d’arribar. Però també és cert que dins mateix de Catalunya cada cop són més les persones que consideren el país prou madur com perquè pugui decidir per ell mateix. I això és difícil d’aturar.

Article publicat a Crònica.

dijous, 3 de desembre del 2009

Creix la tensió per les consultes del 13-D

El tret de sortida de la campanya per les consultes sobiranistes del 13D a 161 pobles i ciutats del país no ha tardat gaire a generar reaccions contràries. D’una banda, la Falange Española y de las JONS ha repetit les amenaces que ja va fer en el referèndum d’Arenys de Munt, però aquesta vegada multiplicades per 161 (els municipis on es farà la consulta). El partit feixista ha anunciat una protesta a cada poble on es faci la consulta i, segons es pot llegir a la seva pàgina web, demana a la Fiscalia que actuï contra aquests actes. A més a més, alerta de l’amenaça que han comportat les protestes institucionals contra els retards de la sentència de l’Estatut i recorda l’existència de l’article 155 de la Constitució espanyola, que autoritza el Govern central a prendre les “mesures necessàries” per fer complir la llei a les comunitats autònomes que se n'apartin. Representants de la Coordinadora per les Consultes —Anna Arqué, Josep Calduch i Uriel Bertran— es reunien aquesta mateixa tarda amb el secretari de seguretat pública de la Generalitat, Joan Delort, per demanar-li que les manifestacions feixistes es canviïn de lloc.

D’altra banda, avui mateix la Confederació d’Entitats Culturals Regionals de Catalunya (CECREC) ha fet públic un comunicat, titulat "La CECREC por la legalidad democrática", en què titlla d’immadurs els líders d’ERC i CiU, alhora que els culpa de generar una confrontació innecessària promovent consultes sobre una qüestió que no és legal i que, en tot cas, correspon decidir a la sobirania nacional, que resideix en tot el poble espanyol (fent referència a l’article 1 de la Constitució). El mateix comunicat considera que les entitats organitzadores que ho fan “en nombre de la sociedad civil catalana no la representan en su totalidad”. El darrer paràgraf del text, canviant de to, aprofita per expressar el suport de la CECREC a l’editorial conjunt "La dignitat de Catalunya" en defensa de l’Estatut perquè “el refrendado Estatut de Catalunya ayuda a continuar el trabajo que realizan nuestras entidades, permitiéndonos compartir ideas, objetivos, experiencias y tradiciones, reforzando así nuestra convivencia e integración en la sociedad catalana, de la cual formamos parte”.

Malgrat que aquestes reaccions han coincidit en el temps —les dues notícies s'han publicat avui mateix— i probablement, també, que coincideixen en la ignorància del procés democràtic endegat per la societat civil, és important distingir-hi el gra de la palla. Les amenaces de la Falange Española y de las JONS representen un anacronisme que seria difícil d’explicar, per exemple, a un ciutadà alemany. Resulta lògic, doncs, que, tot i l’anomalia incomprensible que representen, els organitzadors de les consultes negociïn amb els responsables de seguretat pública un 13D lliure d’amenaces feixistes, intolerables en una societat que es fa dir democràtica.

Les crítiques de la CECREC, però, apunten un aspecte de fons que no ha de ser menystingut o relegat als aspectes pràctics. Aquesta associació de cases regionals, deixant de banda la seva representativitat o tacticisme, assenyala un aspecte essencial que el moviment del 13D ha de tenir present, sobretot de cara al futur. Els processos polítics transformadors, en aquest cas sobiranistes, requereixen un consens transversal imprescindible. Un consens que va tenir l’autonomisme en la reforma de l’Estatut, un 90% del Parlament —i que sembla que també té la seva defensa de la sentència del TC—. Un moviment secessionista emergent, probablement, no pot aspirar a representar “la totalitat de la societat civil” com diu la CECREC, però el seu èxit depèn que s’hi acosti al màxim possible.

divendres, 27 de novembre del 2009

La lluna de mel del president Obama

Les eleccions acostumen a ser èpoques de forta tensió ideològica. És normal i, fins a un punt, desitjable. Els candidats s’han de diferenciar entre ells i marcar la diferència amb la resta. No deixa de ser com un mercat: dos venedors busquen un mateix comprador (el vot). Cada un d’ells defensarà de la millor manera que el producte que té a les mans és el millor.

Tot i aquestes diferències, generalment, quan hi ha un guanyador, les aigües tornen al seu curs. Els ciutadans tenen la sensació que han de donar confiança al vencedor, encara que no hagi estat la seva primera opció. Aquest és un efecte que, simbòlicament, es coneix com a “període lluna de mel” (honeymoon period). La popularitat del nou president es manté elevada en els primers mesos després de les eleccions. Passat un temps, ja es considera responsabilitat del nou president si la popularitat baixa, es manté o puja.

Què ha passat amb el president dels Estats Units, Barack Obama? El gràfic següent és prou il·lustratiu:

Les altes expectatives que moltes persones hi havien dipositat semblen haver generat un cert efecte frustració. La llista és llarga: Guantánamo, reforma sanitària o crisi econòmica, entre d’altres. Sigui o no responsabilitat seva, esclar.

Amb tot, veient les dades, Obama haurà de tenir en compte que la seva lluna de mel ja s’ha acabat. Només el futur ens dirà si la relació entre el president i la ciutadania és com aquelles relacions en les quals, al principi, només hi trobes pals a les rodes, però el temps ho acaba d’arreglar tot. Si no, només queda el divorci, opció que acostuma a ser més frustrant i, sobretot, bastant més cara.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Confiança sanitària i docent

Remeno amb curiositat el darrer estudi del CEO titulat Percepció de capital social a Catalunya (novembre del 2009). Entre les interessants preguntes que es formulen, es demana als ciutadans quines professions li generen més confiança (en una escala del 0, cap confiança, al 10, molta confiança). Adjunto el gràfic de les mitjanes.


Vistes les dades, em quedo perplex, no per les dades dels polítics, en certa manera esperables, sinó per la dels militars.

I, si em permeten, també m'he preguntat quan deixarà la política de trobar-se "entre l'obscè i el macabre" (que diria Joan Sales a Incerta Glòria).

Quan tornarà la política al lloc que li pertoca, al costat del personal sanitari o el cos docent.

Seguirem esperant...

divendres, 20 de novembre del 2009

Joventut (politòloga) i desafecció

Avui el diari La Vanguardia publica una carta al director de Mariona Ferrer, professora de Ciències Polítiques i Socials de la UPF. La Mariona, professora dels quatre integrants del bloc, fa la següent reflexió, que segurament compartirem tots plegats:

"Inma tiene 25 años, nació y creció en pleno desarrollo de la democracia, pero muestra un fuerte escepticismo hacia el sistema democrático, la clase política y los partidos. La corrupción y la percepción de que las reglas de juego no son iguales para todos son una antesala de la desafección estructural y de la crítica al modelo de democracia representativa. Este es un fenómeno generalizable que se observa en los estudios empíricos sobre las actitudes políticas de un sector cada vez mayor de la juventud. Mis alumnos (estudiantes de Ciencias Políticas) tienen capacidad crítica, y muchos de ellos han escogido sus estudios como primera opción. Ahora bien, si les preguntas por su visión de la política institucionalizada, la gran mayoría (algunos, rara avis, pertenecen a las juventudes de distintos partidos) son profundamente críticos con los partidos y noto que cada vez más escuchan los contenidos sobre el funcionamiento de la democracia representativa con incredulidad, aburrimiento o impaciencia. Si esto sucede en una facultad de Ciencias Políticas, ¿qué esperamos que pueda suceder en la calle?"

dijous, 19 de novembre del 2009

Bases de dades: un bé públic? (II)

El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO) ha renovat el seu portal web. Segons sabíem, era una decisió que portava temps meditant i que, finalment, han pogut aplicar. El portal, molt més funcional, permet veure els diferents baròmetres, sondejos i enquestes realitzades.

Ara bé, no tot són flors i violes. El CEO, organisme públic i, com a tal, subvencionat amb diner públic, no ha fet el pas que molts esperàvem. D’altres, com el CiS, sota la presidència de Belén Barreiro, han sigut més valents. L’organisme espanyol va veure que els diners que guanyaven amb les bases de dades eren una minúcia en relació al prestigi que la institució adquiria si s’obria a la societat.

En canvi, el web del CEO assegura que “presencialment, prèvia sol·licitud, identificació i autorització, es pot accedir a les matrius de dades dels estudis del CEO”. Per tant, no hi ha descàrrega directa de les bases de dades. Es poden sol·licitar els estudis i, si cal, acostar-se a la seva seu on et deixen un ordinador per fer els creuaments necessaris. Espero que no et posin un home/dona al costat controlant què fas...

Sensació de feixuguesa i percepció que Gabriel Colomé, president del CEO, se situa en paràmetres antics. No es demana que les bases de dades es donin el dia després d’haver acabat el treball de camp. No. Si ells fan els estudis, tenen dret a treballar-hi tant com vulguin. Però després d’un temps “necessari” (un any? Dos?), en què la base de dades ja no es tocarà mai més, quin sentit té guardar-les en pany i forrellat?

Recordo un article de Salvador Cardús, fa uns dies, a l’Avui. Deia que Catalunya, si precisament s’havia caracteritzat per alguna cosa, era per la seva voluntat democràtica a tots nivells. Radicalment democràtica. I no sempre aquesta voluntat passa per grans paraules i reformes electorals estranyes. Tot sovint els passos que s’han de donar són tan simples i fàcils com deixar descarregar unes quantes dades que, a la pràctica, només acabaran mirant quatre “politoxicòmans” com els d’El Pati Descobert.

Bases de dades: un bé públic?

divendres, 13 de novembre del 2009

La multiplicació dels pans i els partits

“El sistema polític català podria tenir els dies comptats”. Així començava un article que va aparèixer La Vanguardia durant el mes d’agost, temps en què l’oratge periodístic dedica forces esforços a especular i fer volar la imaginació. L’afirmació no era passatgera, sinó que es basava en un estudi realitzat pel politòleg i historiador, Xavier Casals, les conclusions del qual van ser titllades ràpidament d’apocalíptiques per alguns (tot s’ha de dir: nosaltres ens vam sumar a les crítiques, sempre amb certa recança, perquè encara no sabem per què ni per a qui s’ha fet l’esmentat estudi).

L’argument del què estudiava Casals sembla que en el darrer mes s’ha reforçat: entre casos de corrupció, poca cintura política i mitjans de comunicació que es dediquen a fer de portaveus del que va malament enlloc del que va bé, el sistema polític català ha quedat sacsejat. Predicadors (i venedors d’alfombres) pronostiquen un futur clar: un terrabastall electoral.

Què vol dir això?

L’estudi indica el següent: La gent està insatisfeta amb la política (que no desafecte). L’oferta actual de partits no la satisfà. Els partits estan en crisi. La demanda de nous partits puja. Com el mercat, si hi ha més demanda de partits, hi ha d’haver més oferta. Per tant, apareixeran nous partits, que suplantaran els vells, i les preferències dels ciutadans quedaran satisfetes.

Sí?

Lluny de voler reduir l’impacte dels fenòmens esdevinguts, cal recordar el que Harrop i Miller recomanaven als joves politòlegs l’any 1987: “No us enganyeu. Les eleccions excepcionals marcades per un canvi profund són l’excepció”. Les eleccions crítiques no són habituals.

Si tot va com sembla, diversos partits pretenen intentar entrar al Parlament: el partit de la Nebrera (per cert, per un altre dia: entrarà a un Parlament que no serveix per a res?), Reagrupament, Joan Laporta (per cert, també per un altre dia: per què es desprestigia que tingui un 11% d’intenció de vot si és molt més del que tenen alguns partits?), PxC o d’altres possibles opcions que es puguin sumar en un futur.

El vot acostuma a ser estable i les variacions es cancel·len sovint entre elles. El fet que molta gent deixi de votar, enfadada pels casos de corrupció, no vol dir que d’altra gent nova entri al sistema i deixi en no res la protesta, en forma d’abstenció, dels primers.

Entrar al Parlament de Catalunya no és fàcil. El sistema electoral fa que el preu d’un escó sigui, en alguns casos, especialment elevat.

La clau de volta de tot plegat rau en dos aspectes bàsics: en primer lloc, la mobilització. Les noves plataformes electorals acostumen a tenir un plus de motivació extra, pel que suposa de novetat del nou projecte. Tanmateix, caldrà que no els surti el tret per la culata. Per exemple, Reagrupament. En el cas de no entrar a l’hemicicle pot arribar a restar vots a ERC o CiU i donar una majoria més àmplia al PSC. En segon lloc, l’abstenció. C’s, la formació “no nacionalista” que es preveu que surti del Parlament, va obtenir representació pel primer aspecte que comentàvem, però sobretot pel segon. És indubtable que la baixa participació ajuda a noves formacions més mobilitzades a poder fer el salt definitiu.

Que la gent estigui insatisfeta i que apareguin nous partits, no vol dir que això sigui com una teoria perfecte del mercat, en què oferta i demanda busquen sempre l’equilibri perfecte. A risc de caure en una fal·làcia post hoc, ergo propter hoc, i d’afirmar que el terratrèmol electoral és imminent, convé ser cautelosos i recordar el que maliciosament afirmava Key en la dècada dels seixanta: “El vocabulari de la veu del poble es limita a dir ‘sí’ o ‘no’”. No parlava pas de nous partits. O sí?

Article publicat a Crònica.

dissabte, 7 de novembre del 2009

La Catalunya Nord: 350 anys després

El 7 de novembre de 1659 va entrar en vigor el Tractat dels Pirineus, que posava fi a la sobirania catalana sobre les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir, l’Alta Cerdanya i Fenolleda. 350 anys després, aquest bonic territori de muntanyes i de mar, viu un situació d’indefinició.

Com tota la seva història.

Però, més enllà dels objectius d’Estat, què ha passat més enllà de la Jonquera?

Les guerres mundials com a vicissitud històrica crucial: hi ha un consens més o menys ampli en afirmar que les guerres globals van trencar un territori d’identitat catalana i el van arrossegar cap al republicanisme francès. La mort de nombrosa població i el patriotisme encès d’aleshores han convertit a la població en francesa.

La immigració: Un percentatge molt elevat de persones de la Catalunya nord no són originàries del territori. En un espai amb identitats fràgils, l’arribada de població forana (francesa o no) va accelerar la “francesització” del territori.

Joan Lluís-Lluís, al setmanari Presència, diu: “La ideologia nacional francesa té pocs competidors al món pel que fa a l’autoconvenciment d’una superioritat intrínseca, tant dels seus ciutadans com dels seus polítics i dels seus intel•lectuals. La seua potència assimiladora és enorme i els resultats d’aquesta potència”. Té tota la raó, però fins i tot en aquest cas han calgut dos esdeveniments d’importància per accelerar el procés.

En quina situació es troba avui la Catalunya Nord?

Després d’anys d’abandonament, sembla que la història dóna a aquest petit territori dels Pirinieus-Orientals una segona oportunitat. No tant amb la identitat, que ja sabem que és un fenomen més arrelat a les consciències individuals (tot i que voluble a llarg termini). Sobretot en la seva relació amb els veïns del sud.

Els llaços amb Catalunya s’han incrementat, sobretot en el terreny econòmic, i la voluntat que el territori deixi de ser el “cul de França”, com alguns nadius l’anomenen, ha portat a moltes persones i governants locals a mirar sud enllà.

Si bé feble, la percepció d’“identitat catalana” dels catalans del nord és avui més forta que fa cinquanta anys, com també es manté a l’alça la voluntat d’aprendre i conèixer la llengua catalana. La clau, per tant, no només rau en la necessitat d’explotar la sensació d’abandonament d’aquesta magnífica llenca de terra, sinó de saber teixir complicitats més enllà dels elements folklòrics i històrics.

No serà fàcil: l’equidistància i les barreres estatals seran fortes, però sembla que la història vulgui donar una segona oportunitat a dos territoris que han anat separant el cos, però s’han oblidat que els unien moltes més coses que el cordó umbilical.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Més sobre la corrupció

Llegeixo amb interès l’apunt de l’exalcalde de Mataró i actual diputat del PSC al Congrés dels Diputats, Manel Mas, en el seu blog. En el darrer dels posts, el diputat, encara molt compungit pel sotrac que ha causat en la política catalana el darrer dels afers de corrupció, planteja un parell d’idees que em semblen interessants de valorar.

En primer lloc, es qüestiona sobre necessitat de redelimitar els poders dels ajuntaments en el que es refereix a les competències urbanístiques. Per tots és ben conegut l’auge urbanístic que ha patit el nostre país en els darrers anys, situació que ha vingut massa sovint alimentada des dels propis consistoris. En un context de vaques magres a les arques locals, la possibilitat d’aconseguir fortes inversions per al propi poble ha fet del creixement urbanístic una arma molt interessant per als ajuntaments. A més, la gran quantitat de recursos econòmics que mou el mercat de la construcció facilita corrupteles de tot tipus; el pressupost d’un ajuntament i el sou d’un alcalde és tan minso en comparació amb els diners que es toquen en la construcció, que és terra adobada per a actuacions fraudulentes com el suborn, el tràfic d’influències, etc.

Havent trinxat el país com ho hem fet en els darrers anys, i en vista a la facilitat de grans empreses per comprar la voluntat dels polítics, la solució de delimitar les competències urbanístiques em sembla una proposta interessant i fins i tot necessària. En Manel Mas ho complementa amb la “necessitat de reformar les normatives sobre els controls i la transparència dels electes i dels que exerceixen càrrecs públics”.

Aquest últim apunt el lliga amb la necessitat d’anar una mica més enllà, i de dur a terme directament una regeneració interna a dins mateix dels partits. En paraules seves:

Potser fora també el moment de reflexionar sobre la conveniència d’obrir una via nova al si dels propis partits polítics. (...) El PSC, per exemple, (...) per què no crea un departament d’afers interns, a semblança del que tenen tots els cossos policials seriosos arreu del món, per supervisar als seus càrrecs orgànics i institucionals? És molt agosarada aquesta proposta? Em passo d’atrevit? Té, o pot tenir, molts inconvenients que ara, aclaparat, no sé veure? És impensable per la pròpia estructura dels partits? Potser té perills stalinistes o maccartystes? ".

Si fins aquest moment he estat plenament d’acord amb la presentació de les motivacions i les solucions proposades pel diputat Mas, en aquest cas se’m planteja un dubte essencial: aquest departament d’afers interns no serviria simplement per “netejar els draps bruts” a dins de casa mateix? No faria això encara menys transparent el funcionament intern dels partits? Que no havíem quedat que per tal de combatre la desafecció política s’hauria de fer molta més didàctica del funcionament dels partits i millorar-ne aspectes problemàtics com ara l’obscurantisme que s’amaga darrere el seu finançament?

Els partits politics han de vetllar perquè els seus propis càrrecs actuïn d’acord amb la llei, tan pel benefici que comporta pel propi partit com per la política en general. Per aconseguir això però potser no n’hi ha prou només amb la bona voluntat: la limitació de les competències dels ajuntaments en matèries sospitoses d’acollir a comportaments corruptes podria ser una altra via. Però l’augment de la transparència interna dels partits i, sobretot, el control del seu finançament, em semblen de vital importància, molt més que no pas la simple creació d’un departament d’afers interns dels propis partits. Això, al cap i a la fi, només afegiria un pedaç a una situació degenerativa estructural que, a parer meu, s’ha de solucionar a través de canvis radicals.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Són els votants de CiU més immunes a la corrupció?

L’altre dia el president de la Generalitat, José Montilla, va fer les següents afirmacions, en clara al·lusió a Convergència i Unió: “a la dreta i al seu electorat li afecta poc la corrupció”. Van ser unes declaracions prèvies al cas Santa Coloma, que d’una batzegada s’ha emportat el seu alcalde, als exconsellers Prenafeta i Alavedra i a un bon grapat de càrrecs electes locals i de gestors d’organismes públics. Montilla, doncs, criticava una certa incapacitat de l’electorat convergent de ser crític amb els seus polítics i de castigar-los quan calia.

Els efectes de la corrupció sobre el vot continuen sent un dels grans misteris del comportament electoral, sobretot perquè generen una clara paradoxa: per què continuem votant als polítics corruptes?

A l’espera que un company nostre que està estudiant el tema en tregui l’entrellat, es poden fer algunes reflexions:

L’explicació més convincent acostuma a apuntar a la nostra “ceguesa” política, a la manera en què tenim d’avaluar el món públic. Així, quan esclata un cas de corrupció a un partit proper al nostre, tendim a considerar que aquest ha estat un cas aïllat. Flor d’un estiu. En canvi, quan la corrupció afecta al partit rival, de seguida ja considerem que tota la formació és corrupta.

Des d’aquest punt de vista, i posats a especular parcialment, Montilla podria tenir raó: força estudis acostumen a assenyalar que CiU té un nucli dur d’electors i que, en canvi, el PSC té uns electors més volàtils. Almenys a les autonòmiques.

Una segona aproximació, però, l’hem de trobar en el mapa conceptual que els electors “dibuixen” a l’hora de decidir el seu vot. Dins d’un diagrama multidimensional la corrupció és només un dels temes més a tenir en compte i acostuma a anar per darrera d’altres temes com l’economia, les polítiques socials o, en termes generals, la proximitat ideològica amb un partit. Això no vol dir que no es doni importància a la corrupció, sinó que a l’hora de decidir el vot es donen prioritat a temes que es consideren més importants.

Aquí els socialistes ja no surten tan ben parats, sobretot si analitzem la dècada dels noranta i com el PSOE va obtenir victòries malgrat els continus escàndols de corrupció que es destapaven. Fins i tot la “dolça derrota” de l’any 1996 s’atribueix més a l’abstenció d’una part important d’electorat socialista que al càstig dels seus electors per la corrupció destapada en els darrers anys.

Amb tot, siguin o no certs els casos de corrupció, la imatge de la política ja queda tocada, sobretot per les generalitzacions que es fan urbi et orbe. Per això, declaracions com les del President, apel·lant a la ignorància o “vena als ulls” d’una part dels ciutadans poden ajudar a embrutir una mica més el panorama i, a dia d’avui, fins i tot se li pot girar tot en contra.

En general els estudis sobre corrupció ens indiquen que el càstig electoral (accountability) acostuma a ser reduït i que depèn en bona part de què ofereix l’oposició com a alternativa. Vincular casos de corrupció amb pèrdua immediata de suport s’acostuma a fer, però la demostració que el mecanisme funciona dista de ser perfecte.

Fa un temps algú va dir que “si presentem una escombra, guanyem igualment”, fent referència a la poca capacitat dels votants d’un municipi per valorar o castigar la feina feta per l’alcalde de torn. I podia tenir raó, sobretot si l’escombra de l’oposició tenia forats i no era capaç de presentar un projecte creïble.

Així doncs, el problema sembla que no és tant d’escombres, sinó d’un sistema i d’una determinada forma de fer política que desacredita a aquells que s’hi impliquen per convicció i voluntat i desgasta uns ciutadans que s’ho miren sense saber quina cara posar.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Vacances i riquesa

El Pati Descobert fa dos estius va comprovar si la duració de vacances estiuenques incrementava la productivitat un cop l'etapa de vacances havia passat. Ho podeu llegir aquí.

Ara és The Economist que ha volgut mirar si les vacances es relacionen amb la riquesa. Segons conclouen, el seu "work ethics" pot explicar la generació de riquesa americana. Tanmateix, segons es veu al gràfic, no sembla que per les poques vacances que tenen la riquesa sigui molt més elevada que la resta de països.

Potser els hauríem de recomanar, com fèiem fa dos anys, que a més vacances, més productivitat...

dijous, 22 d’octubre del 2009

Sobiranisme a la jamaicana?

L’actualitat política alemanya ha donat aquests dies una sorpresa fins i tot als analistes polítics més perspicaços. A l’Estat federat de Saarland s’ha format una coalició de govern, amb un únic precedent a la ciutat d’Hamburg, amb els conservadors de la CDU, els liberals de l’FDP i el partit ecologista Die Grüne (Els Verds). Els darrers tenien la paella pel mànec, ja que, amb menys del 6% del vot, feien de frontissa entre una possible majoria d’esquerres sumant amb el centreesquerra a la baixa de l’SPD i l’esquerra a l’alça de Die Linke. L’antipatia entre la militància ecologista envers la figura d’Oskar Lafontaine, líder de Die Linke, sembla que ha estat el que ha acabat permetent aquest pacte de govern. Un acord que ja ha estat qualificat de contranatura per alguns líders dels verds, com ara l’històric militant d’esquerres i eurodiputat Daniel Cohn-Bendit. En tot cas, la premsa alemanya no ha tardat a trobar un símil humorístic a partir dels colors corporatius que identifiquen aquests partits: el negre, el groc i el verd; i han qualificat la coalició com a “jamaicana” per la semblança amb la bandera de l’estat del Carib de Jamaica.

Per uns la coalició de govern formada a Saarland evidencia la moderació ideològica dels ecologistes alemanys, situats a l’extrema esquerra no fa pas gaires anys. La coalició jamaicana és per aquests, doncs, la constatació que Die Grüne ha deixat de ser un partit d’esquerres. Per uns altres, és una prova que la política consisteix en la capacitat de buscar suports, de bastir pactes, més enllà de les diferències apriorístiques. Més al nord, a la Gran Bretanya, el president escocès Alex Salmond sembla que s’ha acollit a la darrera hipòtesi fent seva l’estratègia jamaicana. Conscient que el seu partit està en minoria al Parlament de Holyrood i de la dificultat que això pot comportar per tirar endavant els seus plans sobiranistes, s’ha posat a treballar per buscar suports. Si bé ja comptava amb el suport dels verds, els darrers dies, aprofitant el congrés del seu partit a la localitat d’Inverness, ha buscat la complicitat dels liberals, que segons algunes filtracions podrien simpatitzar amb les demandes sobiranistes de l’SNP. I ho ha fet oferint la possibilitat d’incloure solucions intermèdies a la secessió en un hipotètic referèndum sobre la qüestió, i remarcant la voluntat de mantenir Escòcia dins la corona britànica. Així doncs, Salmond busca probablement reforçar les seves propostes al Parlament anant de la mà dels diputats verds i dels liberals, en certa manera a la “jamaicana”, com a Saarland.

Tot i que en el cas escocès els colors de la coalició no són exactament els de Saarland, les semblances amb la via jamaicana són prou interessants. L’illa de Jamaica, colonitzada pels britànics, aconseguí separar-se de la Gran Bretanya. Després de formar part d’una mena de federació inestable de les Índies Occidentals del 1958 al 1962, optà per la secessió quan aquesta federació quedà finalment dissolta, però es va mantenir dins la corona britànica d’Elisabet II. Els deu anys posteriors a la independència, amb un estat propi, Jamaica va créixer un 6% anual.



Article Publicat a Tribuna Catalana

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Paraula contra paraula

Una de les citacions de Pujol ha creat debat i ha merescut una rèplica de Raimon Obiols (PSC).

El text el teniu aquí.

Obiols diu el següent:

"Però és que, a més, recordo bé aquell debat del 26 d’octubre de 1981, en el que per cert participava també (Pujol l’oblida) en Josep Verde i Aldea. Va ser una discussió molt animada. En cap moment vaig dir res del que Pujol diu que vaig dir. En un moment donat, vaig dir (ho reprodueixo de l’hemeroteca de La Vanguardia) que “per a nosaltres i els nostres fills volem que CDC canviï d’opinió“, no donant suport a la decissió de Calvo Sotelo d’entrar abruptament a l’Otan (seqüel.les del 23 – F!). D’aquesta frase a la que “cita” Pujol hi ha, em sembla, una distància sideral".

Desconec si alguna hemeroteca ho guarda. Si no, tot plegat serà qüestió del terreny sempre pantanós de la política.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Despotisme il·lustrat socialista

Com el primer volum, apassionants les memòries de l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol. De frases, en podríem destacar moltes. Així ho farem quan el llibre l'hagi acabat. De la primer part, però, sobresurt la important crítica que reben els socialistes (sobretot els socialistes catalans) en alguns dels passatges. Aquí en podeu trobar tres exemples.

“Els socialistes tenen mentalitat de despotisme il·lustrat. Un despotisme, ben entès, compatible amb la democràcia. Diuen: “Nosaltres indicarem el poble què s’ha de fer”. Als anys vuitanta, quan el PSOE governava amb majoria absoluta i era [...] el “rei del mambo” a Espanya, la tendència se li va acusar molt. Tant, que l’any 1988 va decidir celebrar amb tota solemnitat i tota la pompa el segon centenari de la mort de Carles II, el rei que més clarament ha representat a Espanya el despotisme de què parlem”.

“A partir del moment que en Calvo Sotelo va haver de formalitzar la petició d’ingrés a l’OTAN, l’oposició de les esquerres es va fer molt virulenta. [...] En un debat que va mantenir amb en Miquel Roca i en Joaquim Molins, en Raimon Obiols, el líder del PSC, va arribar a dir: “Aquests senyors de CiU estan disposats a permetre que els míssils de la Unió Soviètica amenacin els nostres Jordis i les nostres Núries”. Aquestes paraules em van fer molt mal”.

“Els socialistes no han tingut un projecte de país, i crec que no el tenen. Parlaven de la conveniència de l’alternativa al nostre govern, cantaven “visca, visca, visca, Catalunya socialista!”, creaven institucions i equipaments paral·lels als nostres com a contrapoder, però un programa sòlid i engrescador, un programa que es pogués encarar al nostre no l’han tingut. Només ERC, amb la idea de la independència, després mal administrada, va dir una cosa nova, il·lusionant, a la qual molta gent es va enganxar”.