La identitat de l'opi del poble

El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ha decidit realitzar una enquesta (o incloure unes preguntes a una part d’ella) per saber el perfil dels afeccionats als equips de futbol. Els resultats, segons llegim a la premsa, són els següents: la dreta sociològica és majoritàriament del Madrid, mentre que l’esquerra simpatitza amb el Barça. En termes de partit, només el 13,7% dels votants del PP simpatitza amb el Barça, percentatge que puja al 26% entre el PSOE i al 30% entre els d’IU. Només un 25% dels votants d’IU simpatitza amb el club blanc, fet que el converteix en l’únic partit d’àmbit estatal que compta amb més simpatitzants del barça que del Madrid.

L’estudi es prodiga amb més preguntes i alguna que altra fotesa, a més d’alguna interpretació periodística que obvia els (sagrats?) marges d’error. No sé si calia fer un estudi d’aquestes característiques per saber el que tothom sap. Potser, com diu un company del Pati, no cal mirar-se els números per saber que el sol sortirà cada dia (company: Hume et diria que és l’experiència la que et fa creure que el sol surt cada dia, però no tenim cap garantia que sortirà demà! Però diria que això ja és un altre tema...).

L’enquesta del CIS m’ha recordat a un article que vaig llegir recentment de Ramón Llopis, i que em va deixar astorat sobre la quantitat de producció (diguem-ne: acadèmica o amb pretensió de) que s’ha fet sobre la capacitat del futbol d’integrar, alienar i de nacionalitzar. El podeu llegir aquí.

Fa un temps Camacho, Del Bosque o Cruyff van declarar que els mediocres resultats de la selecció espanyola es devien “a la falta de sentiment nacional dels espanyols i, més concretament, dels seleccionats, fet que els fa perdre nervi, competició, il·lusió i bravura en la lluita”. L’argument, que s’assentava sobretot en la manca d’èxits de la selecció espanyola a nivell internacional, ha caigut pel seu propi pes. Sovint s’ha negat que existeixi la capacitat d’un equip de nacionalitzar un col·lectiu (fent política o no, això ja és un altre tema). En tot cas, el podríem encabir en el món del nacionalisme banal (aquí en Marc en parla, l'Aubachs o ho fa aquí i en d'altres enllaços que trobareu remenant). I l’èxit d’un Estat, d’una empresa o d’un equip de futbol n’afecten el resultat global.

En el seu estudi, Llopis presenta les següents dades sobre el seguidors del barça:

Per desgràcia, no presenta les mateixes pel Real Madrid (potser perquè no les té), fet que fa inevitable veure si aquesta associació “país-equip” també es produeix i, sobretot, en quina envergadura en el cas del club blanc.

En definitiva, Llopis conclou: “Amb la creació de l’Estat de les autonomies s’ha produït un increment dels sentiments autonomistes i els clubs de futbol han anat adquirint significació etnoterritorial” [??]. “Així doncs, la globalització suposa un repte per a la construcció de la identitat de l’Estat-nació, també en el cas del futbol. Els Estats han perdut la seva capacitat de perfilar una identitat comuna i l’esfera cultural esdevé més plural”. “En definitiva, la separació del futbol de l’espai Estat-nació es manifesta en una pluralització identitàries de la qual afloren identificacions múltiples i pertinences diverses”.

Es poden arribar a aquestes conclusions estudiant només el perfil de l’afeccionat del barça i el suport a la selecció espanyola? Tanmateix, si el futbol és el catalitzador d’uns determinats sentiments col·lectius, per què només ho haurien de ser per una part?

Pd/ Per cert, un company em recorda que enguany la nota de tall de CC Polítiques ha sigut d’un 5,82. Els professors del Pati Descobert que es preparin...

El barça augmenta la natalitat? (II)

Em comenta una bona amiga que el nombre de naixements per mes sí que es troben registrats a l’Idescat (no es pot buscar les coses amb tantes presses...). Així que tornem a repetir l’anàlisi fet l'altre dia (aquí).

I és sorprenent. Primer veiem l’evolució general.


Ara observem la següent taula:

Nou mesos després de les copes d’Europa del 1992 i del 2006 el nombre de naixements no semblen augmentar de forma rellevant. Per exemple, l’any 1993, durant el febrer, hi va haver 4.360 naixements, per sota de la mitjana de l’any (4.645). En el mateix mes del 2007 n’hi va haver 6.229, també per sota la mitjana de 6.976. En tot cas es registren xifres força altes durant els mesos de gener o de març. Potser l’alegria va venir abans o després! Qui sap!

El barça augmenta la natalitat?

Davant de comentaris de tertulians enjogassats (o excitats) pels esdeveniments d'aquests dies, servidor, que els reptes d'aquesta mena també l'esveren, ha decidit buscar si el barça té efectes sobre la natalitat. Així que, abans de publicar la nostra secció quinzenal de Crònica, ens permetran la llicència de seguir jugant amb les dades com a nens petits.

Llàstima que no hi hagi dades mensuals (si algú les té, encanta't de poder rebre-les). La gràcia era calcular quin efecte tenien les copes d'Europa nou mesos després. Però data, is data, que diria el mestre. En tot cas, mirem-ho per Catalunya, no sembla quedar clar del tot que les Copes d'Europa hagin fet pujar el nombre de naixements.

Aquí us adjunto els valors absoluts:

Llàstima. L'efecte no s'intueix. Em queda el dubte de si, realment, importa l'abans, el durant o el després del títol. Sigui com sigui, elucubracions a banda, encara som a temps de fer trencar les estadístiques. Així que mans a l'obra!

Quantificar la glòria!

Xiulada representativa?

Anit escoltava per RAC1 una tertúlia on un dels convidats va realitzar una afirmació tan irracional com absurda: el contertulià afirmava que les persones que havien xiulat el rei i l’himne espanyol al camp de Mestalla en motiu de la final de la Copa del Rei eren una majoria a l’estadi però una minoria a Catalunya. En termes precisos aquesta persona va dir: “dels 25.000 seguidors que hi havia del Barça a l’estadi de Mestalla, devien xiular el 80%, és a dir, uns 20.000. Ara bé, són 20.000 persones sobre 7 milions de catalans; de fet, aquests són els mateixos de sempre”.

Sense entrar a fer judicis de valor –que no és el que es proposa aquest bloc- ens plantegem rebatre de manera tècnico-especulativa els arguments del contertulià. No cal dir que els arguments que es plantegen no tenen l’estimat suport de les dades, però esperem que amb la col·laboració de tots puguem treure l’entrellat de la situació que es planteja.

En primer lloc és evident que els 20.000 que xiulen no ho estan fent sobre el total de la població catalana, la gran majoria de la qual no va tenir l’oportunitat d’assistir al partit, sinó sobre els 25.000 catalans que deia que hi havia. Una enquesta de 25.000 persones –i assumint aleatorietat de la mostra, després tornarem sobre aquest punt– té un marge d’error de +-0,62% (amb un nivell de confiança del 95%), és a dir, un marge completament irrisori (que bascularia entre 79,38% i 80,62% pel global de la població catalana en cas que efectivament els que xiulessin al camp fossin el 80%).

Tanmateix, probablement assumir aleatorietat de la mostra com a representativa de la població de Catalunya és un xic –molt probablement– agosarat. Tot i això, i atès que els 150.000 socis del Barça van tenir tots per igual accés a les entrades per la Copa del Rei i aquestes es van adjudicar per sorteig, no hi hauria d’haver cap motiu pel qual aquesta mostra no fos aleatòria. Així doncs, en primer terme hauríem de suposar que aquest percentatge de xiuladors és representatiu de l’afició del Barça.

I aquest percentatge és representatiu dels simpatitzants del Barça? Molt probablement menys del que ho és dels seus socis: en primer lloc hi ha un component de classe que podria explicar per què menys simpatitzants xiularien al rei: ser soci del Barça requereix gaudir d’una certa condició econòmica, i és ben sabut que, entre les persones d’aquest rang, el sentiment de pertinença i voluntat alliberadora nacional hi està més arrelat. A més a més, en segon lloc, entre el soci del Barça hi ha un percentatge de catalanoparlants més elevat que no pas entre els seus simpatitzants. Ara bé malgrat que el percentatge de simpatitzants que xiulessin el rei podria disminuir, dubto que ho fes de manera dramàtica.

I encara un nivell més: és aquest percentatge representatiu de Catalunya? Probablement encara menys que dels simpatitzants del Barça. Sense ganes d’entrar en el típic determinisme sostrerià de què els seguidors de l’Espanyol –i del Madrid, per extensió– són espanyolistes (l’experiència m’ha ensenyat ben bé el contrari) sí que sembla bastant irrebatible que entre aquestes persones, i entre les persones que no tenen cap tipus d’adscripció futbolística, el sentiment catalanista-nacionalista hi està menys arrelat. Quan de menys? Això són figues d’un altre paner, i la seva resposta probablement no la sabrem mai.

En conclusió: si bé el soci del Barça sembla bastant clar que ideològicament no és perfectament representatiu de la població catalana, tenint present que un percentatge molt elevat de catalans són del Barça i que aquest és relativament semblant al soci del Barça, és agosarat dir que els que xiulaven a Mestalla són una minoria a Catalunya (argument que per altra banda ha emprat també la vicepresidenta Ma. Teresa Fernández de la Vega).

Quan alguns sectors de la premsa i del govern fan ulls clucs a una situació com aquesta, és de manera deliberada o realment creuen que els que xiularien són una minoria a Catalunya? Especular sobre el percentatge de catalans que xiularien al monarca és molt complicat; tanmateix, segons la modesta opinió d’un servidor, aquest percentatge seria bastant superior que la mencionada “minoria”. Què en penseu?

Postmoció

Resultats electorals:

Reflexionem-hi!

Dia de reflexió. Demà seré una de les 118.528 persones (dels quals un 78% són homes i un 22% dones) que tindran dret a votar a la moció de censura presentada per un grup de socis culés contra l’actual president del club, Joan Laporta. La moció quedarà aprovada si s’aconsegueix el vot favorable de dos terços o més dels votants, sempre que voti com a mínim el 10% dels associats. Els socis, doncs, fan de Parlament (per cert, la creació d’un parlament blaugrana ha estat sempre un tema candent: un sector de la massa social el reclama i, de fet, l’antic presidenciable, Lluís Bassat, l’incloïa en les seves propostes).

Al Pati Descobert analitzem les claus del procés. En primer lloc, a manca d’enquesta (com pot ser que no se n’hagi publicat ni una?!) utilitzarem les gens científiques enquestes d’internet:

El sí guanya a gairebé totes elles, probablement perquè els contraris a Laporta tendeixen a ser políticament més actius que la resta. En fi, les claus de les eleccions crec que seran:

Laii Participació: La moció de censura desperta un menor interès que les eleccions. Això juga a favor de l’oposició, doncs els més mobilitzats pertanyen al sector antilaportista. Fa deu anys, en el vot de censura de Laporta contra Núñez, només un 44% del cens va votar. I era un dia de Barça-Madrid. Enguany és diumenge i en plenes vacances. La història demostra que la participació ha sigut més aviat baixa en tots els comicis:

Al club li interessa una participació alta. Fins i tot obrirà el camp perquè els socis hi puguin jugar. És el gran dubte de la jornada.

El timing: Aquest cop la directiva ha tingut la iniciativa. Ha retardat la convocatòria d’eleccions i ha evitat que aquestes coincidissin amb un moment àlgid de crispació. La renovació accelerada de plantilla i junta, a més d’un canvi d’estil, pot fer que el votant mig acabi renovant la confiança.

El lligam Giralt-Rossell: L’elector necessita coses clares per votar. Giralt diu que ha impulsat la moció de censura per l’estil de presidència de Laporta. No obstant això, no ha donat prou rellevància als moments posteriors a la votació. Només presenta la moció perquè és un “culé emprenyat”? Diu no voler-se presentar. I aleshores si prospera què? Molts dubtes han envoltat a Giralt i aquests no han estat solucionats. Això desconcerta l’elector. Parlant de dubtes amagats, és dubtós també el paper que juga Cruyff en tot plegat. Incentiva el vot a favor? En contra?

Desgovern o transició? Entre el soci que considera que el cicle dels futbolistes s’ha acabat i el que veu que el cicle afecta tot el club, també hi ha un punt intermedi que la Junta intenta explotar: el desgovern. Fa molt poc que el club patí un canvi de dalt a baix. El procés fou certament traumàtic. Això el soci ho recorda.

L’efecte Rossell: És dubtós saber quin efecte tindrà la disponibilitat de Sandro Rossell a presentar-se a les eleccions. La seva compareixença pot animar a molts votants a donar el “no” a la Junta. Sense saber encara si és a darrera de Giralt, Rossell conserva un gran carisma i potser atraurà a molts votants que no acabaven de confiar en un Giralt envoltat d’intencions dubtoses.

L’efecte Guardiola: En Pep és un home de la casa, parla clar i sense embuts. Se’l veu decidit i confiat. Pot ser un pol d’atracció indirecte a favor de l’actual Junta.

Toni Rodon