Joventuts premonitòries?

Mentre alguns preparem una investigació pel Congrés de Ciència Política de Málaga del proper setembre (sobre les conseqüències del procés de descentralització a Espanya a les comunitats “no històriques” –un dia en parlarem–), acabo el llibre de Paola Lo Cascio (Nacionalisme i autogovern). Paola fa un estudi detallat de les bases de l’hegemonia de CiU des de la Transició fins l’actualitat (hegemonia al Parlament de Catalunya, s’entén) i va un pas més enllà, intentant donar la clau de la longevitat del govern Pujol i del perquè de moltes de les polítiques que s’han fetdes de la plaça Sant Jaume. Parcticularment interessant és quan analitza l'ocàs de la federació i la política de pactes que havia de seguir, sigui amb el PSOE o amb el PP:

“I aquí arrelava un dels molts aspectes problemàtics del possible pacte entre nacionalistes i populars. Un pacte que els màxims dirigents de CiU consideraven convenient amb el cap, diguem-ne, però que el cor de la majoria dels militants, simpatitzants i fins i tot dels quadres i dirigents mitjans, sobretot de la CDC, no desitjava [...]”

“De fet, sobretot de CDC, s’aprecià una certa dificultat a acceptar pactar amb un partit que fins feia molts pocs dies havia estat –i no només en campanya electoral– no sols més que crític amb la gestió nacionalista de la Generalitat sinó feroçment bel·ligerant de cara a tot el que representava el nacionalisme català [...]”.

“En el cas de CDC, com s’ha vist, la perspectiva del pacte amb els conservadors espanyols havia generat des del principi més d’una opinió contrària, sobretot en els sectors més sobiranistes i en les joventuts del partit, que havien arribat al moment de la ratificació del pacte amb una explícita voluntat d’oposar-s’hi [...]”.

“A més d’un any i mig de la legislatura de l’acord, el govern central pràcticament no havia fet cap pas endavant significatiu”.

Quan les ulleres ideològiques estan brutes...(II)

Seguim donant voltes a les paraules de Basagoiti (PP), reclamant pel seu partit el “centre” de la vida política basca. De les seves paraules se’n desprenien dues sensacions: 1) que el PP era el centre de la política basca i 2), en cas que alguns “eixelebrats” (la frase és meva) no ho veiessin així, el pacte amb el PSE els conformava a ambdós com el punt central. El líder popular ho reblava assegurant que era el tripartit català el que s’allunyava d’aquest centre. Radical, en definitiva.

La setmana passada ja vam veure que la distància entre PSE i PP i la d’entre ERC i PSC era molt més gran en el cas dels primers. Per tant, en termes comparatius, quedava descartada la posició centrista.

No obstant això, com bé deia en Pablo en un comentari, la utilització de les mitjanes de la posició de les persones en l’eix esquerra-dreta pot induir a errors. Els que s’identifiquen (o voten) un determinat partit tendeixen a allunyar el seu rival i a apropar al seu. Així, per exemple, un votant d’ERC que es posés al 2 situaria el seu partit a aquesta posició, malgrat que la població en general li atorga als republicans gairebé un 3. Al mateix temps, allunyaria a un altre partit rival (el PP, per exemple) a posicions extremes (al 10, per exemple, encara que la mitjana d’aquest partit és del 8,32).

Per tant, anem a veure què pensen els votants dels partits (convé dir que l’enquesta és la preelectoral del CIS, amb tots els problemes que això comporta). Una taula ens anirà bé:

Com es pot veure, la diferència és notable. Per exemple, per la població en general el PNB és de centre-dreta (6,36). En canvi, pels seus votants és de centre-esquerra (4,85). El PP també es mou més cap al centre: segons la població s’ubica al 8,66 i segons els seus votants al 6,46.

El més interessant del cas, però, és veure la distribució dels votants dels partits a l’eix esquerra-dreta (s’han obviat els votants d’EA, IU i Aralar a causa de les poques dades de la mostra). Fixi’s que al contrari del què passa amb la població en general, fixi’s que el PP no té cap valor al número 10 (extrema-dreta). Un gràfic ens hi ajudarà:

A simple cop d’ull no sembla que els votants de PSE i PP se solapin de forma significativa. De fet, si restem la posició de les dues possibles alternatives majoritàries (winning coalitions), tampoc ens surten els números:

Diferència votants PSE i PNB: 1,1
Diferència votants PSE i PP: 2,7

Per tant, senyor Basagoiti, ho lamento, però la coalició PP-PSE (o viceversa) no ocupa el “centre” ni pels propis votants dels dos partits.

Però hem de tornar als dubtes que vam expressar l’altre dia: Potser és que la prioritat no és l’eix esquerra-dreta?

----------------------------------------

Apunt de l'altre dia: Quan les ulleres ideològiques estan brutes... (aquí)
I la setmana vinent: Aritmètica espacial!

Quan les ulleres ideològiques estan brutes...

El president del Partit Popular al País Basc, Antoni Basagoiti, ha ofert avui al diari La Vanguardia una entrevista en la que reflexionava sobre diversos temes. Principalment, parlava sobre les eleccions basques. En certs moments de l’entrevista el líder popular deixa anar uns quants titulars. El que més m’ha sobtat és el següent: “Cal enmarcar el pacte PSE-PP en la situació pre-democràtica que es vivia al País Basc i en la deriva d’Ibarretxe”.

Deixant de banda aquesta “perla”, la frase següent també és força sucosa: “Jo crec que l’aliança al País Basc és allò nou, allò que té futur, allò antic i obsolet és el model del tripartit català, on es pacta amb els radicals obviant la centralitat”. Entenc que amb aquesta frase Basagoiti se situa a ell mateix al centre i a ERC a la radicalitat (per cert, aprofito per recomanar-vos el post de fa un temps d’Aubachs sobre el terme radical). Per tant, des del Pati, ens podem preguntar: és el PP el centre? O, en tot cas, la distància entre PSE i PP és més curta que la que hi ha entre PSC i ERC?

Si agafem l’eix esquerra-dreta (en el qual el 0 és extrema esquerra i el 10 és extrema dreta), podem calcular a quina posició situa la població a cada partit (preelectoral del CIS pel País BASC i sondeig CEO març del 2008 per Catalunya). La següent taula ho resumeix:

Al País Basc, la mitjana indica que la posició ideològica és del 4,04 (centre-esquerra), posició més alta que la de Catalunya (a l’esquerra: 3,13). El PP no sembla pas que s’acosti ni a la mitjana de l’enquesta ni a la mitjana teòrica (5,5). Al País Basc la població situa el PP al 8,66 (gairebé extrema-dreta) i a Catalunya al 8,32.

Mirem ara la desviació respecte els socis de govern.

La distància entre PP i PSE és de 4,14. Per contra, la de PSC i ERC és de 1,33.

Queda clar, doncs, que el PSE al País Basc no ha decidit pas pactar amb la centralitat. Almenys si entenem el centre en termes d’esquerra i de dreta. Potser es refereixen a un altre tipus de centre, però fins i tot així em costa veure que ells ocupin aquest espai “central”.

Nacionalisme constitucional

Continuant amb Òmnium cultural, ahir va oferir una magnífica conferència a la seu de la institució un habitant del pati descobert conegut per tots nosaltres, en Jordi Muñoz. Aprofitant que ha dedicat els últims tres anys de la seva vida acadèmica a la tesi doctoral sobre el nacionalisme espanyol exposà els principals arguments, molt resumits, que sostenen la seva tesi:

1) El nacionalisme espanyol existeix. Això que sembla una evidència, dit així, no ho és per la majoria de la societat espanyola que considera nacionalistes exclusivament a catalans, bascos i gallecs (pensem per exemple en les etiquetes de les enquestes nacionalista/no-nacionalista)

2) Aquest nacionalisme, que existeix, és més que el de caràcter banal que descriu l'autor Michael Billig. El nacionalisme banal podria consistir en un nacionalisme homologable a la resta d'estats occidentals que fan servir la bandera oficial molt més que a l'Estat espanyol o dónen suport a les seves respectives seleccions esportives. El cas del nacionalisme espanyol va més enllà perquè encara està immers en la tasca de fer coincidir les fronteres de l'Estat que ja té amb les de la nació espanyola.

3) És un nacionalisme modernitzat. Tot i que molts encara pensen en termes del nacionalisme espanyol retrògrad aquest ha aconseguit modernitzar-se i presentar-se a l'exterior com a quelcom deslligat de l'herència franquista. Existeix, també, una part de la societat espanyola sociològicament detectable que ja no es correspon amb aquest nacionalisme retrògrad sinó que s'identifica amb un nacionalisme molt més modernitzat.

4) És un nacionalisme constitucional. La Carta Magna és la pedra de toc del nacionalisme espanyol. Aquesta s'ha elevat a una categoria gairebé mitològica i actua com un element constituent d'un nou consens entre les dretes i les esquerres sobre com ha de ser l'Estat espanyol. Malgrat actuar com un nou consens la Constitució, com tothom sap, conté una herència molt important del règim anterior que cristalitzà en l'article 2.

Finalment, la pregunta inevitable va sorgir durant el debat: què hem de fer els catalans davant d'aquest nacionalisme espanyol tant en forma?

Pensament polític polièdric

Arrel de la Trobada de joves d'Òmnium Cultural, m'han vingut al cap alguns fragments del llibre Pensament Polític als Països Catalans, un compendi de reflexions teòriques i històriques sobre un bon ventall d'ideologies que s'han escampat pel territori català durant la història: anarquisme, socialisme, federalisme, independentisme, unitarisme, liberalisme i un llarg etcètera. Alguns dels textos són plenament recomenables, tot i que d'altres semblen introduïts en calçador. Us deixo amb uns fragments (provocadors, com no).

"He repetit molt sovint una afirmació d'Anthony Smith que diu que la història dels nacionalismes ha estat més la història dels seus interlocutors que no pas la història de la ideologia o dels moviments nacionalistes en si mateixos. Per tant, és per això que la diversitat de formes dels diferents graus de concreció que adopta el nacionalisme –en definitiva, el caràcter polièdric que sempre té el nacionalisme i, més en concret, el catalanisme- queden marginats per la interpretació negativa o positiva que fan els analistes del nacionalisme, ja siguin aquests sociòlegs, politòlegs o, fins i tot, historiadors o antropòlegs".

Agustí Colomines, pàg. 217.

"El republicanisme català podria trobar les fonts d'inspiració per a la seva reformulació ideològica en els sistemes anglosaxons i escandinau, on existeixen uns règims democràtics amb unes institucions amarades de valors republicans (llibertats individuals efectives, respecte a les identitats col·lectives). A l'inrevés que en el sistema francès, on el republicanisme oficial abstracte i dogmàtic desconeix efectivament els principis que teòricament han de presidir la seva actuació".

Jaume Renyer, pàgina 304.

"Quan sorgeixen a Catalunya les primeres propostes republicanes i les federals, juntes o separades? Una lectura ingènuament voluntarista podria empènyer a respondre, més d'un ho ha fet, que el federalisme és com qui diu congènit al tarannà polític català, no debades federal o confederal era l'estructura de la Corona d'Aragó o que el republicanisme hi és també antic. [...] Com que els sondeigs d'opinió no ho tenen en consideració, és impossible qualsevol temptativa d'acostar-se al sentiment republicà a la Catalunya del segle XXI, tot i que de retruc també ho és apropar-se al sentiment monàrquic".

Pere Anguera, pàgina 112.

"Anarquistes, socialistes i comunistes volien desenvolupar una cultura política entrelligada amb la cultura de les classes populars i compartir així l'àmbit del reformisme social del republicanisme a Catalunya. Cap de les tres mai no es pogué desentendre de la relació i tensió entre l'afirmació democràtica i l'especificitat obrerista ni tampoc de la relació existent entre la reforma gradual i la revolució. [...] Catalunya no ha produït cap pensador anarquista ni socialista ni comunista amb influència en l'evolució de les doctrines polítiques a escala europea. I no obstant això, l'experiència dels canvis posats en pràctica en el curt període de la Guerra Civil van tenir un gran impacte en l'imaginari col·lectiu a escala internacional".

Albert Balcells, pàgina 262.

La fal·làcia de la neutralitat de l’Estat

En aquests dies de fervor patriòtic espanyol no he pogut evitar pensar en els temes que semblen dominar aquest país des de temps ancestrals. I entre tots ells m’ha semblat inevitable recordar una de les (crec) fal·làcies que dominen en el pensament modern, sobretot en la teoria liberal. El liberalisme ha defensat sempre que l’Estat, en tant que entitat pública, és neutral. Sota la seva òptica, qualsevol Estat ha de regular normes universals, una certa noció uniforme de ciutadania i establir un fort principi de no-discriminació.

Hi ha una segona escola dins del liberalisme, a la qual m’hi adhereixo, que considera que l’Estat no és nacionalment neutral. L’Estat projecta una nació, un pensament, una idea de jo col·lectiu. Un demos en definitiva.

És un procés molt sovint indirecte, però constant: els mitjans de comunicació, l’administració, la regulació d’elements culturals i, també, les seleccions esportives. És un procés lent, irremeiable i intens. El ciutadà s’acostuma a saber qui mana, qui té poder, qui decideix.

Recordo un estudi molt interessant que comparava la identificació nacional a meitats de segle entre els habitants de la Cerdanya i la Cerdanya francesa. L’autor (disculpeu però no recordo qui) volia saber si ciutadans “iguals” (un mateix entorn, mateixa llengua, religió, referents culturals iguals, etcètera) havien desenvolupat diferents identificacions nacionals. La conclusió fou que sí: mentre a la Cerdanya francesa els habitants se sentien francesos, a la Cerdanya la identificació era catalana. Per què? França havia viscut dues guerres mundials i havia enaltit el seu fervor patriòtic fins a límits inimaginables. En canvi, Espanya era aleshores un estat trencat i endarrerit. Trobo poc realista afirmar que l’Estat pot ser culturalment neutral. La neutralitat es pot aconseguir en aspectes religiosos, però és més difícil en termes culturals.

Què passa, doncs, quan un Estat no reconeix la plurinacionalitat interna? Que el demos que projecta és homogeni i no tots els ciutadans es troben en pla d’igualtat en relació amb l’esfera pública.

Em deia un amic fa uns moments: “L’Estat espanyol és divers, el problema és que el sistema institucional no garanteix aquesta diversitat”. Potser sí. Però, què és important, que la població sigui diversa o que les institucions ho reconeguin? Tot sovint es posa només atenció a la primera, quan la segona és de lluny igualment important. Espanya també és un estat projector d’una identitat nacional concreta. Com gairebé tots els estats del món. Estats fallits, com el Sudan, són potser els únics incapaços de dur a terme aquest procés.

Per aquest motiu, dir que un Estat és neutral en termes culturals (nacionals) em sembla un argument totalment allunyat de qualsevol realitat. Tant com afirmar que aquests debats empobreixen o que “el país avança quan no es parla d’aquests temes”. Almenys fins que els estats desapareguin i ens tornem tots “ciutadans del món”, el debat i, sobretot, la cerca i implementació de solucions, és inevitable.

Toni Rodon

La riquesa de les (petites) nacions

Quan els politòlegs presten atenció al panorama internacional d’estats, la majoria acostuma a recórrer a l’arxiconeguda evolució en la formació o desaparició de nous estats. I la gràfic per excel·lència que apareix als powers points (molt interessant d'altra banda) és la següent:

No obstant, poca gent ha posat atenció en les conseqüències de la fragmentació de l’escenari internacional. Per sort, el professor Enrico Spolaore, catedràtic d’Economia del Departament d’Economia de la Universitat Tufts de Boston, n’ofereix una primera aproximació. Pels que estiguin interessats, Spolaore féu una magnífica conferència el 8 de març del 2007 que recull una de les publicacions del Centre d’Estudis Jordi Pujol.

El que ve a dir Spolaore és q ue la mida de les nacions pot ser considerada com una variable crucial en el món actual. Com recorda aquest acadèmic venecià, Plató ja avisà que la “mida òptima” d’un sistema de govern era de “5.040 caps de família”. Sigui com sigui, en el fons la qüestió ens remet a una pregunta normativa: Quina és la mida òptima d’una nació o d’un estat? De fet, què considerem òptim? La mida és important per aconseguir l’èxit econòmic?

Tornant a la gràfica anterior, és evident que el món ofereix casos d’estats petits i grans que han tingut èxit i fracàs. De fet, la mitjana de població per país (segons les dades del Banc Mundial) és de menys de sis milions (és a dir, Catalunya es troba per sobre de la mitjana). Com a curiositat: Tuvalu, a la Polinèsia, és el membre de la ONU més petit, amb menys d’onze mil habitants.

Així, tenia raó Aristòtil quan asseverava que “l’experiència ha demostrat que és difícil, gairebé impossible, que un estat populós estigui regit per bones lleis”? Spolaore esmenta que la idea clau és un compromís entre els beneficis d’escala i els costos de l’heterogeneïtat de preferències. Els països grans es beneficien de les economies d’escala (no és el mateix que un estat petit pateixi un terratrèmol que un de gran, en termes de reconstrucció i eficiència); però, com recorda el venecià, només quan les fronteres del país es troben obertes a l’exterior. Per la seva banda, als països petits, la distància mitjana entre les preferències ciutadanes i la política pública és més baixa que en els grans. És a dir, que més gent hagi de compartir un mateix bé (bàsicament col·lectiu), fa que tenir diferents preferències pot ser molt costós. Això no vol dir que tenir preferències diferents o pensar diferent sigui dolent i que la mida del país ho perjudiqui.

Simplement, els costos polítics derivats de compartir el bé públic són més elevats. Spolaore realitza una correlació entre mida d’un país i creixement econòmic. Correlació que hem repetit al Pati Descobert (amb una breu mostra) i que, amb matisos, ens ha donat el mateix:

**Significatiu al 99% *Significatiu al 95%

La matriu de correlacions ens mostra el següent: en primer lloc, la mida del país “importa” pel creixement econòmic (a major dimensió del país, més creixement). A posteriori, com fa Spolaore, es busca observar l’impacte de l’obertura del país (petit o gran) en la riquesa que ha originat (mesurada com la mitjana en PIB per càpita). Si el país és gran i tancat el creixement és negatiu (a nosaltres no ens ha sortit significatiu, tot i que a Spolaore sí). Quant als països petits, sembla que l’impacte que aquests es tanquin al comerç és major que en els grans (donat que el mercat interior també és més magre i l’heterogeneïtat menor) i, quan decideixen obrir-se a l’exterior, recullen uns “beneficis” més sucosos.

En resum, en un món globalitzat com el d’avui en dia els països petits sembla que parteixin d’una situació menys favorable, sobretot aquells, com Catalunya, que no tenen importants recursos naturals. No obstant, poden tenir avantatges comparatius (no només en el mercat de l’I+D) i convé aprofitar-los.

De fet, la preocupació per la mida dels estats és ben vigent. Gar Alperovitz (Universitat de Maryland) deia això fa poc al New York Times:

“Els Estats Units és gairebé amb tota seguretat un país massa gran per ser una democràcia significativa. Tard o d’hora, una profunda descentralització del sistema federal serà del tot menys inevitable”.

Toni Rodon

PD/ Pels amants de l’estadística dir-vos que sí, que he detectat els nombrosos “problemes” amb els que incorre Spolaore (endogeneïtat, multicol·linealitat, i una escandalosa relació espúria, entre d’altres). I també altres tipus de límits en els que cadascú ja pensarà (és inevitable pensar en la immigració quan el professor venecià esmenta que en els països petits l’heterogeneïtat de preferències és menor, entre d’altres factors). No obstant, em semblava un article massa suggerent per “atacar-lo” sense pietat. Us deixo el link del llibre per aquells que no us pugueu aguantar i desitgeu fer crítica intel·lectual.