En aquests dies de fervor patriòtic espanyol no he pogut evitar pensar en els temes que semblen dominar aquest país des de temps ancestrals. I entre tots ells m’ha semblat inevitable recordar una de les (crec) fal·làcies que dominen en el pensament modern, sobretot en la teoria liberal. El liberalisme ha defensat sempre que l’Estat, en tant que entitat pública, és neutral. Sota la seva òptica, qualsevol Estat ha de regular normes universals, una certa noció uniforme de ciutadania i establir un fort principi de no-discriminació.
Hi ha una segona escola dins del liberalisme, a la qual m’hi adhereixo, que considera que l’Estat no és nacionalment neutral. L’Estat projecta una nació, un pensament, una idea de jo col·lectiu. Un demos en definitiva.
És un procés molt sovint indirecte, però constant: els mitjans de comunicació, l’administració, la regulació d’elements culturals i, també, les seleccions esportives. És un procés lent, irremeiable i intens. El ciutadà s’acostuma a saber qui mana, qui té poder, qui decideix.
Recordo un estudi molt interessant que comparava la identificació nacional a meitats de segle entre els habitants de la Cerdanya i la Cerdanya francesa. L’autor (disculpeu però no recordo qui) volia saber si ciutadans “iguals” (un mateix entorn, mateixa llengua, religió, referents culturals iguals, etcètera) havien desenvolupat diferents identificacions nacionals. La conclusió fou que sí: mentre a la Cerdanya francesa els habitants se sentien francesos, a la Cerdanya la identificació era catalana. Per què? França havia viscut dues guerres mundials i havia enaltit el seu fervor patriòtic fins a límits inimaginables. En canvi, Espanya era aleshores un estat trencat i endarrerit. Trobo poc realista afirmar que l’Estat pot ser culturalment neutral. La neutralitat es pot aconseguir en aspectes religiosos, però és més difícil en termes culturals.
Què passa, doncs, quan un Estat no reconeix la plurinacionalitat interna? Que el demos que projecta és homogeni i no tots els ciutadans es troben en pla d’igualtat en relació amb l’esfera pública.
Em deia un amic fa uns moments: “L’Estat espanyol és divers, el problema és que el sistema institucional no garanteix aquesta diversitat”. Potser sí. Però, què és important, que la població sigui diversa o que les institucions ho reconeguin? Tot sovint es posa només atenció a la primera, quan la segona és de lluny igualment important. Espanya també és un estat projector d’una identitat nacional concreta. Com gairebé tots els estats del món. Estats fallits, com el Sudan, són potser els únics incapaços de dur a terme aquest procés.
Per aquest motiu, dir que un Estat és neutral en termes culturals (nacionals) em sembla un argument totalment allunyat de qualsevol realitat. Tant com afirmar que aquests debats empobreixen o que “el país avança quan no es parla d’aquests temes”. Almenys fins que els estats desapareguin i ens tornem tots “ciutadans del món”, el debat i, sobretot, la cerca i implementació de solucions, és inevitable.
Toni Rodon
7 comentaris:
M. Billing ja deia que a totes les democracies occidentals opera un nacionalisme banal. Així l'estat recorda als seus ciutadans a cada moment quina és la seva nació. Però insistia que aquest nacionalisme que projecta l'estat no és exaltat, sinó que la seva efectivitat radica en fer cotidians dels símbols. Com ara la selecció nacional ( ara tan de moda). Supososem que les institucions catalanes no tenen la força de les estatals. Tot i això, l'estudi de la Cerdanya mostra que el nacionalisme estatal de França és molt més potent que el de l'Estat espanyol, i que el nacionalisme català ha superat l'espanyol, no?
Efectivament Sílvia. L'estudi de la Cerdanya mostrava això. El que passa que l'estudi està fet a meitats de segle XX. Suposo que ara seria diferent...
Bravo pel post. Cal entendre què és el què està passant, com el nacionalisme de l'estat, esdevingut finalment positiu (és a dir, havent perdut el pòsit franquista) ens comença a vèncer lentament.
Et felicito pel bloc en general L'he descobert fa poc, i és molt bo (t'enllaço encantat)
Salut
L'estudi que comentes sembla interessant.
Recentment, un estudi més etnogràfic de dos catedràtics de Columbia, més aviat entuasiastes del catalanisme, semblen demostrar que una cosa és el sentiment i l'altre la implicació del sentiment.Per fer-ho possible, analitzen els comportaments i catalanitat expressada per la gent de Cerbère i Portbou. La demostració és que el catalanisme entés culturalment hi és, com també ho és el sentiment de pertànyer a quelcom ampli. Ara bé, la traslació política és tant feble que, caricaturitzant el tema, arribem a pensar que allò és una catalanitat folklòrica.
Amb tot això, sense autonomia política no hi ha comunitarisme però sense un rival tampoc. I França ha sabut eliminar qualsevol sentiment de rivalitat com a entitat política.
Si voleu més info, al Número de Tardor de Regional and Federal Studies surt una revisió d'aquest llibre que em van encarregar, però també us puc deixar un exemplar.
Alland, Alexander Jr. and Alland, Sonia. Catalunya, One Nation, Two State: An Ethnographic Study of Nonviolent Resistance to Assimilation. Palgrave McMillan 2006).209 pp.
Andreu, realment interessant l'estudi que comentes. Prometo llegir-me el "paper" i fer-ne un resum aquí. A veure si capto l'essència.
Toni
En relació a aquest tema hi ha un autor que ha desenvolupat una teoria força interessant, em refereixo a Will Kymlicka.
Tot i que ell analitza el procés de construcció nacional dels Estats en el cas concret de Canadà i el Quebec, la seva teoria és aplicable a força casos, entre ells el català.
L'estudi de Kymlicka es basa en una crítica a la teoria de Walzer, a partir de la qual analitza els mecanismes que empren els Estats, de diversa índole (lingüístics, festius, referents a immigració i naturalització... entre d'altres), per afavorir les cultures societàries majoritàries dels Estats en detriment de les minories nacionals, resumint, els mecanismes que empren els estats per homogeneïtzar la realitat multicultural.
Com he dit és força interessant perquè a més a més analitza les reaccions de diversos col·lectius davant el procés de construcció nacional (minories nacionals i immigrants) alhora que també presenta les mesures adequades que poden garantir un acomodament eficaç de la multiculturalitat.
Jo vaig descobrir a Kimlycka a CPI i em va atreure de manera increíble, segurament perquè les seves tesis són favorables a la meva ideologia... Independentment de tot això, us aconsello que en llegiu alguna cosa, és increíble.
Adrià.
PD: Sort amb el bloc, i continueu sovint, m'encanta! :D
Adrià, tens raó, les teories de Kymlicka són molt interessants. De fet, la fal·làcia que l'estat és neutral en termes nacionals és, al meu parer, òbvia. En tot cas, aquest procés no és sempre directe. No tots els estats tenen la intenció d'homogeneïtzar les diferents realitats internes. Sovint és un procés lent i indirecte, però un procés al cap i a la fi que provoca els mateixos resultats.
Publica un comentari a l'entrada