Joventut (politòloga) i desafecció

Avui el diari La Vanguardia publica una carta al director de Mariona Ferrer, professora de Ciències Polítiques i Socials de la UPF. La Mariona, professora dels quatre integrants del bloc, fa la següent reflexió, que segurament compartirem tots plegats:

"Inma tiene 25 años, nació y creció en pleno desarrollo de la democracia, pero muestra un fuerte escepticismo hacia el sistema democrático, la clase política y los partidos. La corrupción y la percepción de que las reglas de juego no son iguales para todos son una antesala de la desafección estructural y de la crítica al modelo de democracia representativa. Este es un fenómeno generalizable que se observa en los estudios empíricos sobre las actitudes políticas de un sector cada vez mayor de la juventud. Mis alumnos (estudiantes de Ciencias Políticas) tienen capacidad crítica, y muchos de ellos han escogido sus estudios como primera opción. Ahora bien, si les preguntas por su visión de la política institucionalizada, la gran mayoría (algunos, rara avis, pertenecen a las juventudes de distintos partidos) son profundamente críticos con los partidos y noto que cada vez más escuchan los contenidos sobre el funcionamiento de la democracia representativa con incredulidad, aburrimiento o impaciencia. Si esto sucede en una facultad de Ciencias Políticas, ¿qué esperamos que pueda suceder en la calle?"

Bases de dades: un bé públic? (II)

El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO) ha renovat el seu portal web. Segons sabíem, era una decisió que portava temps meditant i que, finalment, han pogut aplicar. El portal, molt més funcional, permet veure els diferents baròmetres, sondejos i enquestes realitzades.

Ara bé, no tot són flors i violes. El CEO, organisme públic i, com a tal, subvencionat amb diner públic, no ha fet el pas que molts esperàvem. D’altres, com el CiS, sota la presidència de Belén Barreiro, han sigut més valents. L’organisme espanyol va veure que els diners que guanyaven amb les bases de dades eren una minúcia en relació al prestigi que la institució adquiria si s’obria a la societat.

En canvi, el web del CEO assegura que “presencialment, prèvia sol·licitud, identificació i autorització, es pot accedir a les matrius de dades dels estudis del CEO”. Per tant, no hi ha descàrrega directa de les bases de dades. Es poden sol·licitar els estudis i, si cal, acostar-se a la seva seu on et deixen un ordinador per fer els creuaments necessaris. Espero que no et posin un home/dona al costat controlant què fas...

Sensació de feixuguesa i percepció que Gabriel Colomé, president del CEO, se situa en paràmetres antics. No es demana que les bases de dades es donin el dia després d’haver acabat el treball de camp. No. Si ells fan els estudis, tenen dret a treballar-hi tant com vulguin. Però després d’un temps “necessari” (un any? Dos?), en què la base de dades ja no es tocarà mai més, quin sentit té guardar-les en pany i forrellat?

Recordo un article de Salvador Cardús, fa uns dies, a l’Avui. Deia que Catalunya, si precisament s’havia caracteritzat per alguna cosa, era per la seva voluntat democràtica a tots nivells. Radicalment democràtica. I no sempre aquesta voluntat passa per grans paraules i reformes electorals estranyes. Tot sovint els passos que s’han de donar són tan simples i fàcils com deixar descarregar unes quantes dades que, a la pràctica, només acabaran mirant quatre “politoxicòmans” com els d’El Pati Descobert.

Bases de dades: un bé públic?

La multiplicació dels pans i els partits

“El sistema polític català podria tenir els dies comptats”. Així començava un article que va aparèixer La Vanguardia durant el mes d’agost, temps en què l’oratge periodístic dedica forces esforços a especular i fer volar la imaginació. L’afirmació no era passatgera, sinó que es basava en un estudi realitzat pel politòleg i historiador, Xavier Casals, les conclusions del qual van ser titllades ràpidament d’apocalíptiques per alguns (tot s’ha de dir: nosaltres ens vam sumar a les crítiques, sempre amb certa recança, perquè encara no sabem per què ni per a qui s’ha fet l’esmentat estudi).

L’argument del què estudiava Casals sembla que en el darrer mes s’ha reforçat: entre casos de corrupció, poca cintura política i mitjans de comunicació que es dediquen a fer de portaveus del que va malament enlloc del que va bé, el sistema polític català ha quedat sacsejat. Predicadors (i venedors d’alfombres) pronostiquen un futur clar: un terrabastall electoral.

Què vol dir això?

L’estudi indica el següent: La gent està insatisfeta amb la política (que no desafecte). L’oferta actual de partits no la satisfà. Els partits estan en crisi. La demanda de nous partits puja. Com el mercat, si hi ha més demanda de partits, hi ha d’haver més oferta. Per tant, apareixeran nous partits, que suplantaran els vells, i les preferències dels ciutadans quedaran satisfetes.

Sí?

Lluny de voler reduir l’impacte dels fenòmens esdevinguts, cal recordar el que Harrop i Miller recomanaven als joves politòlegs l’any 1987: “No us enganyeu. Les eleccions excepcionals marcades per un canvi profund són l’excepció”. Les eleccions crítiques no són habituals.

Si tot va com sembla, diversos partits pretenen intentar entrar al Parlament: el partit de la Nebrera (per cert, per un altre dia: entrarà a un Parlament que no serveix per a res?), Reagrupament, Joan Laporta (per cert, també per un altre dia: per què es desprestigia que tingui un 11% d’intenció de vot si és molt més del que tenen alguns partits?), PxC o d’altres possibles opcions que es puguin sumar en un futur.

El vot acostuma a ser estable i les variacions es cancel·len sovint entre elles. El fet que molta gent deixi de votar, enfadada pels casos de corrupció, no vol dir que d’altra gent nova entri al sistema i deixi en no res la protesta, en forma d’abstenció, dels primers.

Entrar al Parlament de Catalunya no és fàcil. El sistema electoral fa que el preu d’un escó sigui, en alguns casos, especialment elevat.

La clau de volta de tot plegat rau en dos aspectes bàsics: en primer lloc, la mobilització. Les noves plataformes electorals acostumen a tenir un plus de motivació extra, pel que suposa de novetat del nou projecte. Tanmateix, caldrà que no els surti el tret per la culata. Per exemple, Reagrupament. En el cas de no entrar a l’hemicicle pot arribar a restar vots a ERC o CiU i donar una majoria més àmplia al PSC. En segon lloc, l’abstenció. C’s, la formació “no nacionalista” que es preveu que surti del Parlament, va obtenir representació pel primer aspecte que comentàvem, però sobretot pel segon. És indubtable que la baixa participació ajuda a noves formacions més mobilitzades a poder fer el salt definitiu.

Que la gent estigui insatisfeta i que apareguin nous partits, no vol dir que això sigui com una teoria perfecte del mercat, en què oferta i demanda busquen sempre l’equilibri perfecte. A risc de caure en una fal·làcia post hoc, ergo propter hoc, i d’afirmar que el terratrèmol electoral és imminent, convé ser cautelosos i recordar el que maliciosament afirmava Key en la dècada dels seixanta: “El vocabulari de la veu del poble es limita a dir ‘sí’ o ‘no’”. No parlava pas de nous partits. O sí?

Article publicat a Crònica.

La Catalunya Nord: 350 anys després

El 7 de novembre de 1659 va entrar en vigor el Tractat dels Pirineus, que posava fi a la sobirania catalana sobre les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir, l’Alta Cerdanya i Fenolleda. 350 anys després, aquest bonic territori de muntanyes i de mar, viu un situació d’indefinició.

Com tota la seva història.

Però, més enllà dels objectius d’Estat, què ha passat més enllà de la Jonquera?

Les guerres mundials com a vicissitud històrica crucial: hi ha un consens més o menys ampli en afirmar que les guerres globals van trencar un territori d’identitat catalana i el van arrossegar cap al republicanisme francès. La mort de nombrosa població i el patriotisme encès d’aleshores han convertit a la població en francesa.

La immigració: Un percentatge molt elevat de persones de la Catalunya nord no són originàries del territori. En un espai amb identitats fràgils, l’arribada de població forana (francesa o no) va accelerar la “francesització” del territori.

Joan Lluís-Lluís, al setmanari Presència, diu: “La ideologia nacional francesa té pocs competidors al món pel que fa a l’autoconvenciment d’una superioritat intrínseca, tant dels seus ciutadans com dels seus polítics i dels seus intel•lectuals. La seua potència assimiladora és enorme i els resultats d’aquesta potència”. Té tota la raó, però fins i tot en aquest cas han calgut dos esdeveniments d’importància per accelerar el procés.

En quina situació es troba avui la Catalunya Nord?

Després d’anys d’abandonament, sembla que la història dóna a aquest petit territori dels Pirinieus-Orientals una segona oportunitat. No tant amb la identitat, que ja sabem que és un fenomen més arrelat a les consciències individuals (tot i que voluble a llarg termini). Sobretot en la seva relació amb els veïns del sud.

Els llaços amb Catalunya s’han incrementat, sobretot en el terreny econòmic, i la voluntat que el territori deixi de ser el “cul de França”, com alguns nadius l’anomenen, ha portat a moltes persones i governants locals a mirar sud enllà.

Si bé feble, la percepció d’“identitat catalana” dels catalans del nord és avui més forta que fa cinquanta anys, com també es manté a l’alça la voluntat d’aprendre i conèixer la llengua catalana. La clau, per tant, no només rau en la necessitat d’explotar la sensació d’abandonament d’aquesta magnífica llenca de terra, sinó de saber teixir complicitats més enllà dels elements folklòrics i històrics.

No serà fàcil: l’equidistància i les barreres estatals seran fortes, però sembla que la història vulgui donar una segona oportunitat a dos territoris que han anat separant el cos, però s’han oblidat que els unien moltes més coses que el cordó umbilical.

Més sobre la corrupció

Llegeixo amb interès l’apunt de l’exalcalde de Mataró i actual diputat del PSC al Congrés dels Diputats, Manel Mas, en el seu blog. En el darrer dels posts, el diputat, encara molt compungit pel sotrac que ha causat en la política catalana el darrer dels afers de corrupció, planteja un parell d’idees que em semblen interessants de valorar.

En primer lloc, es qüestiona sobre necessitat de redelimitar els poders dels ajuntaments en el que es refereix a les competències urbanístiques. Per tots és ben conegut l’auge urbanístic que ha patit el nostre país en els darrers anys, situació que ha vingut massa sovint alimentada des dels propis consistoris. En un context de vaques magres a les arques locals, la possibilitat d’aconseguir fortes inversions per al propi poble ha fet del creixement urbanístic una arma molt interessant per als ajuntaments. A més, la gran quantitat de recursos econòmics que mou el mercat de la construcció facilita corrupteles de tot tipus; el pressupost d’un ajuntament i el sou d’un alcalde és tan minso en comparació amb els diners que es toquen en la construcció, que és terra adobada per a actuacions fraudulentes com el suborn, el tràfic d’influències, etc.

Havent trinxat el país com ho hem fet en els darrers anys, i en vista a la facilitat de grans empreses per comprar la voluntat dels polítics, la solució de delimitar les competències urbanístiques em sembla una proposta interessant i fins i tot necessària. En Manel Mas ho complementa amb la “necessitat de reformar les normatives sobre els controls i la transparència dels electes i dels que exerceixen càrrecs públics”.

Aquest últim apunt el lliga amb la necessitat d’anar una mica més enllà, i de dur a terme directament una regeneració interna a dins mateix dels partits. En paraules seves:

“Potser fora també el moment de reflexionar sobre la conveniència d’obrir una via nova al si dels propis partits polítics. (...) El PSC, per exemple, (...) per què no crea un departament d’afers interns, a semblança del que tenen tots els cossos policials seriosos arreu del món, per supervisar als seus càrrecs orgànics i institucionals? És molt agosarada aquesta proposta? Em passo d’atrevit? Té, o pot tenir, molts inconvenients que ara, aclaparat, no sé veure? És impensable per la pròpia estructura dels partits? Potser té perills stalinistes o maccartystes? ".

Si fins aquest moment he estat plenament d’acord amb la presentació de les motivacions i les solucions proposades pel diputat Mas, en aquest cas se’m planteja un dubte essencial: aquest departament d’afers interns no serviria simplement per “netejar els draps bruts” a dins de casa mateix? No faria això encara menys transparent el funcionament intern dels partits? Que no havíem quedat que per tal de combatre la desafecció política s’hauria de fer molta més didàctica del funcionament dels partits i millorar-ne aspectes problemàtics com ara l’obscurantisme que s’amaga darrere el seu finançament?

Els partits politics han de vetllar perquè els seus propis càrrecs actuïn d’acord amb la llei, tan pel benefici que comporta pel propi partit com per la política en general. Per aconseguir això però potser no n’hi ha prou només amb la bona voluntat: la limitació de les competències dels ajuntaments en matèries sospitoses d’acollir a comportaments corruptes podria ser una altra via. Però l’augment de la transparència interna dels partits i, sobretot, el control del seu finançament, em semblen de vital importància, molt més que no pas la simple creació d’un departament d’afers interns dels propis partits. Això, al cap i a la fi, només afegiria un pedaç a una situació degenerativa estructural que, a parer meu, s’ha de solucionar a través de canvis radicals.

Són els votants de CiU més immunes a la corrupció?

L’altre dia el president de la Generalitat, José Montilla, va fer les següents afirmacions, en clara al·lusió a Convergència i Unió: “a la dreta i al seu electorat li afecta poc la corrupció”. Van ser unes declaracions prèvies al cas Santa Coloma, que d’una batzegada s’ha emportat el seu alcalde, als exconsellers Prenafeta i Alavedra i a un bon grapat de càrrecs electes locals i de gestors d’organismes públics. Montilla, doncs, criticava una certa incapacitat de l’electorat convergent de ser crític amb els seus polítics i de castigar-los quan calia.

Els efectes de la corrupció sobre el vot continuen sent un dels grans misteris del comportament electoral, sobretot perquè generen una clara paradoxa: per què continuem votant als polítics corruptes?

A l’espera que un company nostre que està estudiant el tema en tregui l’entrellat, es poden fer algunes reflexions:

L’explicació més convincent acostuma a apuntar a la nostra “ceguesa” política, a la manera en què tenim d’avaluar el món públic. Així, quan esclata un cas de corrupció a un partit proper al nostre, tendim a considerar que aquest ha estat un cas aïllat. Flor d’un estiu. En canvi, quan la corrupció afecta al partit rival, de seguida ja considerem que tota la formació és corrupta.

Des d’aquest punt de vista, i posats a especular parcialment, Montilla podria tenir raó: força estudis acostumen a assenyalar que CiU té un nucli dur d’electors i que, en canvi, el PSC té uns electors més volàtils. Almenys a les autonòmiques.

Una segona aproximació, però, l’hem de trobar en el mapa conceptual que els electors “dibuixen” a l’hora de decidir el seu vot. Dins d’un diagrama multidimensional la corrupció és només un dels temes més a tenir en compte i acostuma a anar per darrera d’altres temes com l’economia, les polítiques socials o, en termes generals, la proximitat ideològica amb un partit. Això no vol dir que no es doni importància a la corrupció, sinó que a l’hora de decidir el vot es donen prioritat a temes que es consideren més importants.

Aquí els socialistes ja no surten tan ben parats, sobretot si analitzem la dècada dels noranta i com el PSOE va obtenir victòries malgrat els continus escàndols de corrupció que es destapaven. Fins i tot la “dolça derrota” de l’any 1996 s’atribueix més a l’abstenció d’una part important d’electorat socialista que al càstig dels seus electors per la corrupció destapada en els darrers anys.

Amb tot, siguin o no certs els casos de corrupció, la imatge de la política ja queda tocada, sobretot per les generalitzacions que es fan urbi et orbe. Per això, declaracions com les del President, apel·lant a la ignorància o “vena als ulls” d’una part dels ciutadans poden ajudar a embrutir una mica més el panorama i, a dia d’avui, fins i tot se li pot girar tot en contra.

En general els estudis sobre corrupció ens indiquen que el càstig electoral (accountability) acostuma a ser reduït i que depèn en bona part de què ofereix l’oposició com a alternativa. Vincular casos de corrupció amb pèrdua immediata de suport s’acostuma a fer, però la demostració que el mecanisme funciona dista de ser perfecte.

Fa un temps algú va dir que “si presentem una escombra, guanyem igualment”, fent referència a la poca capacitat dels votants d’un municipi per valorar o castigar la feina feta per l’alcalde de torn. I podia tenir raó, sobretot si l’escombra de l’oposició tenia forats i no era capaç de presentar un projecte creïble.

Així doncs, el problema sembla que no és tant d’escombres, sinó d’un sistema i d’una determinada forma de fer política que desacredita a aquells que s’hi impliquen per convicció i voluntat i desgasta uns ciutadans que s’ho miren sense saber quina cara posar.

Vacances i riquesa

El Pati Descobert fa dos estius va comprovar si la duració de vacances estiuenques incrementava la productivitat un cop l'etapa de vacances havia passat. Ho podeu llegir aquí.

Ara és The Economist que ha volgut mirar si les vacances es relacionen amb la riquesa. Segons conclouen, el seu "work ethics" pot explicar la generació de riquesa americana. Tanmateix, segons es veu al gràfic, no sembla que per les poques vacances que tenen la riquesa sigui molt més elevada que la resta de països.

Potser els hauríem de recomanar, com fèiem fa dos anys, que a més vacances, més productivitat...