La Llei Electoral Catalana: per a què?

El conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, ha anunciat que en breu entrarà un articulat concret sobre la proposta d’una possible futura Llei Electoral Catalana. Aquesta “quasi proposta” ha despertat l’atenció dels més ferms defensors de crear un nou sistema electoral, en certa manera una reivindicació d’una part important de la societat civil i de bona part dels partits polítics que, tot i tenir-ho al programa electoral, no sembla que s’hagin atrevit. Fins al moment.

Canviar una llei electoral no és fàcil. Les elits polítiques s’adapten al rol que el sistema desenvolupa i temen que amb el nou sistema puguin perdre pes. Dit d’una altra manera, l’escenari d’incertesa és més elevat. Els costos futurs es preveuen més alts que els beneficis presents. I no cal oblidar que els partits (tots) no faran cap llei que prevegin que els perjudiqui.

Però, per què Catalunya vol crear una Llei Electoral? L’Informe per a la Llei Electoral a Catalunya (les conclusions del qual han servit per fer l’actual articulat) esmenta el següent: “Se’ls ha retret que tendeixen a produir un biaix de sobrerrepresentació d’alguns partits i de subrerrepresentació d’altres en la distribució d’escons [...] es va criticar que l’ordre dels escons obtinguts fos diferent que l’ordre dels vots obtinguts [...] Recentment també hi ha hagut planys pels nivells d’abstenció electoral i crítiques a la distància entre els ciutadans i els partits” (pàg. 5).

A nivell general, es considera que els sistemes electorals han de complir dos principis, els dos en contínua tensió: el principi (filosòfic, si voleu) d’“una persona, un vot” i el de territorialitat. La visió comparada ens diu que cap país compleix el primer principi (vegeu aquí). La clau, doncs, rau en representar d’una forma més o menys correcte els diferents territoris, sense que això vagi en prejudici de la població. Diferents estudis indiquen que la proporcionalitat adquirida a Catalunya es troba a nivells normals.

On és, doncs, el problema? Entre els cinc criteris per fer una Llei Electoral, tres diuen: afavorir la participació electoral, relació més pròxima entre votants i representants i transparència i autogovern democràtics del procés electoral. Com es pot veure, cap d’ells es troba estretament vinculat amb els elements més “mecànics” del sistema. De fet, la proposta actual inclou fins i tot la prohibició d’inauguracions properes al període electoral.

I és que, des de veus diverses, s’insta fa temps al Parlament perquè Catalunya faci un salt qualitatiu en transparència i relació entre partits, ciutadà i govern. Però convé no oblidar que, per exemple, votar a través de llistes obertes no necessàriament soluciona el problema. L’experiència internacional ens diu que els ciutadans (la majoria d’ells) seguiran sense conèixer els candidats de la llista i acabaran optant pels primers.

Un nou sistema electoral no pot ser, per si mateix, la solució d’un problema de fons. Els nous mecanismes no faran augmentar de cop el nivell de confiança ni de insatisfacció amb els polítics catalans. La desafecció no serà història de la nit al dia. La Llei Electoral pot ser un escapament, potser sovint mal identificat. Al Regne Unit en tenim un bon exemple: en l’actualitat viu un profund debat sobre el canvi o no del sistema electoral, just en mig de gravíssims casos de corrupció.

A Catalunya, el debat del sistema electoral fa temps que dura. I és bo aplaudir-lo. Tanmateix, convé ser conscients que, amb tota probabilitat, no capgirarà ni canviarà substancialment el panorama polític. Pot ajudar a crear nous mecanismes per construir una nova relació entre el ciutadà i la política. Però aquesta dependrà de múltiples factors, tant de la capacitat dels nostres líders d’engrescar la ciutadania amb nous projectes, com de tots nosaltres per aconseguir solidificar una nova cultura política molt més democràtica que l’actual.

Amb 30 anys d’autogovern a les espatlles, aquest és un camí que, malgrat tot, pot ser un bon camí.

Publicat a Crònica.

Un ciutadà, un vot (II)

El diputat del PSC-CPC, Toni Comín, deia fa uns dies a una entrevista a El Singular Digital el següent: "En l'era d'internet i el TGV, la proporcionalitat d'un home i un vot no és discutible. En aquest punt tots els partits s'han de sacrificar una mica. Si algú perd, perd molt poc, en canvi s'evita la confusió de que qui té més vots no tingui més escons. No estem davant d'un problema de partits, sinó davant d'un problema sistèmic".

El fenomen a què es refereix Comín pot ser analitzat des de diverses perspectives. Mirem si el què diu és congruent.

Una de les condicions necessàries perquè una democràcia pugui ser qualificada com a tal és la satisfacció del principi d'"una persona, un vot". No obstant això, en la gran majoria de països del món, aquest principi es respecta formalment –cap ciutadà té més vots a la seva disposició que la resta-, però no empíricament: l'exemple català, de nou, és clar: un escó a Lleida és més fàcil de guanyar que un escó a Barcelona. Necessites menys vots per un mateix diputat. En terres lleidetanes, en termes de representació parlamentària, el vot té un valor superior en més del doble al d'un de Barcelona.

Ja vam veure fa uns dies que aquest fenomen (en l'argot politològic anomenat malapportionment) és comú. Per tant, Comín no l'encerta del tot. La majoria de països del món intenten equilibrar el principi una persona-un vot amb el principi de representació territorial.

En l'Informe sobre l'estat de la democràcia a Catalunya, el professor Ignacio Lago (de la UPF) calcula si en les eleccions autonòmiques els diputats es reparteixen de forma "desigual". El gràfic següent ho mostra:
Segons es pot veure, Canàries és on la desviació és més alta. Un 34% dels seus diputats autonòmics no es reparteix proporcionament a la població dels districtes. A Catalunya aquesta xifra és de l'11%.

Així doncs, és difícil donar-li al diputat de CPC tota la raó. Pocs països del món compleixen absolutament el principi d'un home, un vot.

Rebutgem, doncs, les seves paraules?

No del tot. Comín es passa de llarg, perquè complir el principi un ciutadà-un vot és gairebé impossible, però va pel bon camí. En un estudi recent, Samuels i Snyder mostren com el sistema català estaria situat entre els quinze països amb una desviació proporcional més gran (en una mostra de 78 parlaments). En l'estudi s'ubicaria just per sobre d'Espanya i només superat, entre els europeus, per Islàndia. És a dir, per dir-ho clar, és un dels que donaria més pes a les zones rurals (les menys poblades).

Elements de debat necessaris si algun dia algú decideix fer la Llei Electoral Catalana. Aquesta és una qüestió crucial. No es pot aixafar les zones menys poblades ni exigir un gran sobreesforç a les més poblades. Però la situació pot canviar si en un termini mitjà es concedeix el dret de sufragi actiu als immigrants estrangers. Atès que la majoria viuen a Barcelona, el problema s'accentuaria més. I segurament la desigualtat en la influència individual del vot en els districtes arribaria a nivells difícilment justificables.

(Fa un temps vam publicar això, que anava en el mateix sentit).

El biaix de participació en el sistema electoral espanyol

El darrer número de la REIS (número 126, abril-juny) em publica un article que vaig escriure en el marc de l'assignatura Electoral systems del Màster en Ciències Polítiques i Socials (web). D'això ja fa més d'un any. En tot cas, fa il·lusió poder aportar el teu granet de sorra a aquesta platja oceànica que és la ciència política. Deixeu-me que comparteixi el què vaig fer i, sobretot, les crítiques i limitacions que li veig a la investigació.

El meu argument principal era demostrar que el sistema electoral espanyol tenia un biaix de participació. M'explico: la literatura ha demostrat que els sistemes electorals tenen quatre grans biaixos: el prorrateig, la distribució geogràfica del vot, l'efecte de variància i el biaix de participació. D'aquests sabia també, abans de la investigació, que el sistema espanyol té un problema de prorrateig. Aquest biaix es refereix al fet que el preu de l'escó no és el mateix a les diferents circumscripcions. El típic exemple: un diputat és més fàcil d'obtenir a Lleida que a Barcelona. Necessites menys vots per obtenir un mateix diputat (si voleu més informació sobre el tema, el Kanciller en va parlar i nosaltres, fa uns dies, també).

Sabia també a priori que el sistema electoral espanyol es va manipular per afavorir els interessos de la UCD (l'anomenat "biaix conservador"). Això pot semblar sorprenent per algú, però és un fet que sona força obvi i, no només això, sinó que ha estat demostrat qualitativament i empíricament. De fet, als països en els quals la democràcia comença a néixer, en termes generals, i si el partit que lidera la transició té una posició forta (com en el cas de la UCD de Suárez), el sistema electoral es dissenya en benefici propi. L'objectiu és no perdre el poder quan arribi la democràcia. A l'Estat espanyol memòries de polítics i estudis diversos ho demostren. "Encara no sé qui, però guanyarem", va dir un ministre del moment.

Quin era el biaix que la UCD va introduir? Donar més pes a les zones rurals, on sabia que tenia més força que a les zones urbanes (dominades per socialistes i comunistes). És a dir, li era més fàcil aconseguir un escó al camp que a la resta de partits: allà on el votaven (a les zones rurals), els vots que necessitava per guanyar un diputat eren menors que els que necessitava a les ciutats. Quin era el meu argument? Jo esperava trobar que el sistema electoral espanyol també s'havia dissenyat amb un biaix de participació. Com funciona aquest biaix? Un gràfic ens ajudarà:

En el districte c1, el partit A guanya, i en el C2, guanya el B. Quina és la rellevància, doncs? La participació electoral. Si un partit pogués triar, es situaria en la posició de B. Amb menys vots (menys participació), guanya el mateix nombre d'escons. Això implica que, per exemple, els partits hagin de gastar menys recursos en mobilitzar l'electorat. De forma crua: què guanya el partit si vota el 70% de persones, quan amb el 50% ja guanya el mateix nombre d'escons? En el gràfic, el partit A està en desavantatge perquè necessita més participació (70%) per obtenir els mateixos escons que B (50%). Hi ha un biaix.

La meva idea anava en diverses direccions: 1) Atès que en districtes petits l'abstenció és gairebé dos vegades més alta, ha d'existir un biaix de participació. 2) Donat que UCD estava sobrerrepresentat a les zones rurals, esperava que fos en aquestes zones on l'abstenció fos més alta. A menys competitivitat, menys participació.

La meva idea, doncs, era que, a més del biaix de prorrateig (explicat abans i demostrat àmpliament), el sistema electoral espanyol tenia un biaix de participació (la meva contribució). És a dir, que el guanyador no només es veia beneficiat perquè el "preu" de l'escó li sortia més barat, sinó també perquè el "preu" en termes de participació era també més baix.

La satisfacció per part meva dels resultats finals, però, ha estat parcial.

Primer, perquè en la literatura no hi ha res que es refereixi a la participació. Molts actors participants en la transició asseguren que esperaven més abstenció a les zones rurals. Però no deixa de ser una intuïció dir que aquest biaix va ser introduït deliberadament (com sí que va passar amb el de prorrateig). El biaix s'esperava, però no queda clar si es va "buscar".

Segon, el biaix certament apareix el primer any (ajuda a donar la victòria a UCD) i desapareix en la resta, a excepció dels anys de victòria popular. Segons el model que presento, en els anys de victòria del PP, l'abstenció va ser important a l'hora d'explicar la seva victòria. És a dir, a més abstenció, el "sistema" actua de forma més favorable vers el PP.

Amb tot, és important assenyalar que aquest biaix existeix i que, sobretot, pot reproduir-se en un futur. Per exemple, en el 2008, eleccions que no vaig analitzar i que de seguida que tingui les dades us les explico.

Un ciutadà, un vot?

De la promoció de politòlegs que fa uns anys vam sortir de la UPF i vam seguir vida acadèmica a la universitat (no en som gaires o, més ben dit, som quatre gats), en Pablo ja ha fet la seva primera aparició pública. Concretament, en un article publicat a la Revista de Estudios Políticos (web), intitulat “La desigualdad y el valor de un voto: el malapportionment de las cámaras bajas en perspectivas comparadas”. És un article difícil per gent no avesada a la ciència política quantitativa (modèstia a part), però intentaré fer-ne un resum amb les paraules que el mateix Pablo utilitza.

Molts sistemes electorals, com el català, tenen un problema de malapportionment. Què és això? Aquest és un fenomen que es produeix quan hi ha una desviació entre el percentatge d’escons que es trien en un districte i el percentatge de població amb dret a sufragi passiu. Perquè m’entenguin, farem servir un exemple del cas català: quan hi ha eleccions, es posa de relleu que Lleida escull un diputat amb menys vots que Barcelona. Per tant, en el sistema català, hi ha malapportionment. Com bé diu en Pablo, aquest efecte té conseqüències normatives: trenca el principi democràtic d’“un home, un vot”. És a dir, que Lleida tria un diputat amb menys vots que la resta.

L’article busca respondre a la següent pregunta: per què tenen més aquest biaix alguns països que altres?

En el text es mostra que la desigualtat d’un país explica l’existència de malapportionment.

Entre moltes idees, la conclusió principal a la qual s’arriba és la següent: “El principal mecanisme causal que argumento és que les elits van dissenyar un sistema electoral esbiaixat amb la intensió d’obtenir avantatge en la competició electoral o, com a mínim, assegurar-se una quota de representació. Per això, van aprofitar la desigualtat existent en el país i van sobrerrepresentar les àrees més despoblades, que són al mateix temps les més rurals i conservadores, confiant en obtenir així més avantatge” [la traducció és meva].

La lògica és clara. Els països del sud d’Europa, Amèrica Llatina i Àfrica són els que tenen més aquest biaix. Així, els notables i cacics rurals van aprofitar els desequilibris territorials per donar més pes als districtes en què la base electoral era més forta. D’aquesta manera, la victòria era més fàcil.

Pels curiosos, us deixo la llista dels països amb més malapportionment:

Nota: Dels que vam fer l'assignatura de Sistemes Electorals del Màster en Ciències Polítiques i Socials de la UPF en som tres els que hem tingut l'oportunitat que algú d'allà fora ens accepti un article a una revista. Al Pati us anirem explicant les diferents investigacions! Per cert, espero que el Kanciller no em mati per haver-me deixat alguna cosa important... :p

Circumscripció electoral catalana a Europa?

Ara que s’apropen les eleccions europees i que s’està generant un intens debat al voltant dels candidats que presenta cadascun dels partits catalans, ens agradaria allunyar-nos una mica del debat estrictament ideològic i estratègic per abordar un tema més tècnic: la necessitat (o no) de disposar d’una circumscripció electoral catalana a les eleccions europees.

Vagi per endavant que el present article no té per objectiu el plantejar-se si, en termes ideològics i de país, convé tenir o no una circumscripció electoral pròpia; per contra, ens agradaria endinsar-nos en la mecànica del sistema electoral europeu a l’estat espanyol i dels resultats que genera el seu disseny.

Posem-nos en context primerament: l’estat espanyol escull per Parlament Europeu un total de 54 diputats en una circumscripció electoral única a tot el territori estatal. Val a dir que aquesta és una de les úniques eleccions on el vot d’una persona val per igual arreu, és a dir, té la mateixa incidència sobre el nombre de diputats a escollir, fet que no passa ni en les eleccions al Congrés (un diputat per Sòria costa 30.000 vots, per Barcelona 130.000), ni en les eleccions al Parlament català.

En el context actual de circumscripció única el llindar efectiu de representativitat (el percentatge de vots que de mitjana cal obtenir per aconseguir un escó) és de l’1,4%, fet que representa, per les eleccions del 2004 (que registraren tanmateix una molt baixa participació), 211.533 vots. En aquestes mateixes eleccions, si fem un càlcul de la disproporcionalitat dels resultats obtinguts (d’acord amb l’índex de Loosmore i Hanby), aquest valor és només del 5,5%.

I si Catalunya tingués una circumscripció electoral pròpia, què passaria? Tenint present que som el 15,36% de la població de l’estat, ens pertocarien 8,29 europarlamentaris per la nostra circumscripció, que arrodonits, esdevindrien 8. Quins efectes tindria això sobre els resultats? ens interessa tenir una circumscripció electoral pròpia?

Tenint present que la participació a Catalunya en totes les eleccions europees ha estat inferior a la del global de l’estat (en les darreres eleccions del 2004 per exemple, 45,1% al conjunt de l’estat, 39,8% a Catalunya) tenir una circumscripció pròpia permetria que l’elevada abstenció no tingués cap efecte sobre el nombre de diputats que s’escullen; ens expliquem: malgrat que el cens electoral de Catalunya representa el 15,36% de la població de l’estat, en les passades eleccions Catalunya tan sols va emetre el 13,54% dels sufragis. Fixar el nombre de diputats a 8 permetria que independentment de la participació, Catalunya sempre escollís el mateix nombre de representants; per contra amb el 13,54% dels vots virtualment només varem enviar a Brussel•les 7,3 europarlamentaris.

Reduir la magnitud dels districtes sempre té un efecte negatiu sobre la proporcionalitat del sistema; escollint 8 diputats el llindar efectiu de representativitat se situaria al 8,7% dels vots, cosa que hauria implicat per les eleccions del 2004 un mínim de 182.752 sufragis, i la disproporcionalitat del sistema hauria passat del 5,5% actual, al 14,6%.

I els resultats electorals, quins haurien estat?

Doncs atès que la participació va ser tan baixa per Catalunya i que virtualment només varem escollir 7,3 diputats, escollir-ne 8 portaria als següents resultats:

• El PSC hauria aconseguit 4 escons a Catalunya; en circumscripció única de tot l’estat en va aportar 3, i part d’un altre.
• El PP –recordem, el segon partit més votat– hauria aconseguit 2 escons a Catalunya; en circumscripció única en va aportar 1 i bona part d’un altre.
• CiU hauria aconseguit 1 diputats a Catalunya; en circumscripció única 1 a l’estat i una bona part d’un altre (que es va aconseguir amb els vots dels altres partits de la coalició Galeuscat).
• ERC hauria aconseguit 1 escó, els mateixos que va aconseguir en el conjunt de l’estat, formant la coalició de l’Europa dels Pobles; si no hagués fet la coalició el 2004 igualment hauria pogut aconseguir un escó, independentment de quina circumscripció que hi hagués.
  

Així doncs, i per concloure podem afirmar –recordem, apartant-nos del debat ideològic– que en cas que la participació a Catalunya sigui més baixa que a la resta de l’estat, fet que ha succeït en totes les eleccions europees (i segons sembla la distància en la participació cada cop augmenta més), a Catalunya li surt a compte tenir una circumscripció electoral pròpia.

Ara bé, en igualtat de participació sempre és millor el sistema que crea la major proporcionalitat, especialment pels partits que reben un percentatge de vots reduït, que són els que es veuen més perjudicats pels districtes electorals petits (com seria un districte de tan sols 8 diputats).

En aquest sentit, el que seria més beneficiós per aquests partits seria concórrer amb coalicions electorals prou àmplies que permetessin obtenir un número d’escons considerable en una circumscripció electoral de gran magnitud. De totes maneres és evident que pels partits nacionalistes perifèrics, que tenen el vot concentrat en unes zones determinades i que representen un percentatge reduït de la població total de l’estat, aquest tipus d’eleccions sempre resulten difícils de gestionar i costa obtenir-hi bona representació. Però això, amb circumscripció pròpia o sense.

Al cap i a la fi per tant veiem com el demanar una circumscripció electoral pròpia és molt més una qüestió de caràcter ideològic que no pas tècnic.

L'efecte contaminació en arenes multinivell

Fa un parell de setmanes, en el marc del Fòrum de Recerca Política i Social del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, el professor del Departament Ignacio Lago ens va presentar un article molt interessant sobre un tema d'una creixent rellevància que, a jutjar pels comentaris que es van sentir en el torn de precs i preguntes per part dels assistents, encara hi ha molta gent que és reticent a acceptar-ne (i comprendre'n) la seva existència.

El tema en qüestió sobre el qual versava la presentació era sobre l'”efecte contaminació” entre arenes electorals. En paraules de Tomas Gschwned, aquest efecte és aquella situació en què “la hipòtesi nul·la d’independència entre dues arenes no es pot sostenir, és a dir, quan una arena electoral 'contamina' el resultat d’una altra”. Aquesta teoria assumeix que els resultats electorals d'una arena en concret es veuran afectats en major o menor mesura per la presència d'una altra arena de competició la qual disposa d'un sistema electoral diferenciat de la primera.

La literatura ha identificat uns quants casos en els quals hi ha contaminació entre arenes electorals: en els estats presidencialistes, les eleccions per escollir el president influeixen en forta mesura els resultats de les eleccions legislatives (sobretot quan més pròximes entre si se celebren les dues eleccions); en els sistemes electorals de membres mixtos (parlaments una part dels membres del qual s'escullen de manera diferent que la part restant, com en el cas d'Alemanya); en els sistemes bicamerals asimètrics; i finalment en els sistemes de representació multinivell (eleccions estatals – eleccions “regionals”, europees, municipals, etc.).

El cas que se'ns presentava era el de l'estudi de la contaminació electoral entre les eleccions legislatives i les eleccions autonòmiques i europees a l'estat espanyol. El professor Lago volia demostrar que, en aquelles eleccions en les quals no hi ha incentius per a dur a terme un vot estratègic, els electors haurien de votar per al partit polític que més els representa, però que per algun motiu aliè a la teoria del rational choice, no ho feien. Per a realitzar aquest estudi es concentrava en els electors del PSOE i d'IU.

Partint de la premissa acceptada per la literatura que el vot estratègic desapareix a partir dels districtes electorals de 5 diputats es palesa que la totalitat dels districtes electorals en les eleccions autonòmiques (menys un, cas que s'exclou) escullen 5 o més representants. En el cas de les eleccions europees, existeix un districte únic estatal de 52 representants. El vot estratègic en aquest context doncs no hauria d'existir.

Així, l'autor selecciona per una sèrie d'enquestes de l'any 2004 (estatals com autonòmiques) aquelles persones que s'autoubiquen com a més pròxims a IU (ICV en el cas de Catalunya, Ezker Batua en el cas basc). Per aquestes persones n'estudia el comportament electoral en les eleccions autonòmiques i les europees, tenint present que en tots aquests casos no hi hauria d'haver vot estratègic ja que el nombre de representats que s'escullen és superior a 5. Què s'esperaria doncs en una situació de perfecte independència entre arenes? Doncs que els electors que s'autoubiquen com a més a prop d'IU que del PSOE en les enquestes, votessin en la mateixa mesura aquest partit, independentment del nombre de diputats que s'escullen per a la seva circumscripció a les eleccions al Congrés.

El que hom esperaria però es compleix? Doncs no ben bé, tal com es desprèn de la següent taula de resultats:

Tal com es desprèn de la taula, en aquells districtes electorals en els quals el nombre de representants per a les eleccions al Congrés és inferior a 5, tan per les eleccions autonòmiques com per a les europees, entre les persones que s'autoubiquen com a més pròximes a IU, el percentatge de persones que voten al seu partit preferit és menor que en aquells districtes en els quals el nombre de representants per les eleccions al Congrés és superior a 5.

Què estem veient per tant? Doncs que el comportament electoral en les eleccions autonòmiques i europees es veu fortament afectat per a la magnitud de districte d'unes eleccions que no són les mateixes. Malgrat el rar que pugui semblar aquesta situació a un lector no avesat a aquests temes, cal que assumim que el perfil de la majoria d'electors de l'estat espanyol és poc complex, i que la diferenciació entre eleccions sovint resulta més complex del que ens podria semblar.

De cara al futur i al meu entendre estaria molt bé aquest estudi contemplés una sèrie històrica més àmplia, i que per a la part que ens pertoca, que algun altre estudi pogués estudiar les particularitats d'aquesta situació tan pel País Valencià com per a Catalunya, on tant EUPV com ICV han apostat clarament per un discurs fortament autonomista i on per tant la contaminació entre arenes potser es podria veure més diluïda.

El sistema electoral dels EUA

En la segona entrega sobre les eleccions presidencials americanes hem cregut convenient tocar un tema que pot resultar una mica feixuc de comprensió però d’una importància crucial per entendre el sistema polític americà: el sistema electoral emprat per escollir el president.

En primer lloc cal dir que aquest és actualment l’únic exemple en el món d’elecció indirecta per col·legi electoral. I què vol dir això? Doncs simplement que els votants no són els encarregats d’escollir directament el President que els haurà de governar en els propers quatre anys, sinó que aquests voten a una sèrie de delegats, que al seu torn escolliran el President i el Vicepresident. Si bé aquests electors són tècnicament lliures de votar el candidat que desitgin, com és lògic a la pràctica sempre es decanten pel presidenciable pel qual han estat escollits.

Cada Estat té un nombre concret de delegats, que són el resultat de la suma dels representants escollits en el mateix Estat en les eleccions al Congrés (la Cambra Baixa, amb repartiment d’escons proporcionals a la població, amb un total de 435 representants) i al Senat (la Cambra Alta, de representació territorial, i on cada un dels 50 Estats hi té dos senadors). Washington DC escull 3 representants, equivalent al nombre d’electors elegits en l’estat més petit. Això configura un Col·legi Electoral de 538 electors.

Aquestes dues característiques anteriors li confereixen al sistema electoral nord-americà per escollir president un caràcter inusualment desproporcional en comparació amb la resta d’Estats del món, on l’elecció directa del President fa valdre la filosofia d’“una persona, un vot”.

Així doncs el mapa dels electors per les eleccions presidencials queda configurat de la següent manera:

Font: Wikipèdia

Cada Estat és lliure d’escollir com s’assignen els electors; així doncs en la totalitat dels Estats aquests s’adjudiquen d’acord amb el “sistema pluralista” d’assignació (el famós “the winner takes it all”) pel qual aquell qui obté el percentatge més elevat de sufragis en l’Estat s’emporta el(s) delegat(s).

Quaranta-vuit dels Estats i Washington DC tenen una única circumscripció electoral (qui obté el percentatge més elevat dels vots s’endú tots els delegats), mentre que dos Estats –Maine i Nebraska– escullen un elector per cada un dels districtes electorals existents pels comicis al Congrés, i dos electors restants en el conjunt de l’Estat d’acord amb l’agregat dels vots.

El sistema pluralista d’assignació de representants porta inevitablement a una dinàmica bipartidista, i al fet que el candidat més votat en la majoria dels casos obté un percentatge d’electors molt superior al del seu contrincant, tal com es pot comprovar en el gràfic:

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de http://www.uselectionatlas.org/

La particularitat del sistema electoral per escollir President als EUA provoca que en la majoria dels Estats abans de les eleccions ja se sap amb certesa qui serà el candidat que s’emportarà els electors (els anomenats “safe states”): així per exemple, el candidat demòcrata amb prou feines s’apropa als Estats de Texas, Wyoming o Utah, mentre que el candidat republicà tampoc no es deixa veure massa per Massachussets, Rhode Island o fins i tot Nova York.

I on realment es decideixen les eleccions són en els anomenats “swing states”: aquells Estats en què els dos candidats tenen possibilitats reals de guanyar. És aquí on s’hi concentra el gruix de la campanya i on els candidats hi realitzen els actes més rellevants. Són Estats com Missouri, Ohio, Carolina del Nord, i sobretot, la cobejada Florida, que amb 27 electors és sovint l’Estat que propicia la victòria d’un o altre candidat.

Aquest fet suposa que tot sovint els temes de campanya per aquests Estats siguin de caràcter regional o fins i tot local, allunyant-se molt dels grans debats d’abast nacional que ens arriben a l’altra banda de l’oceà. Un fet que, a ulls europeus, fa que democràcia americana sigui encara més difícil de comprendre.

Sort però que des del Grup Wilson estem disposats a solucionar-ho....

(article publicat a http://www.cronica.cat/)