dimarts, 28 d’octubre del 2008

La incògnita navarresa

Unió del Poble Navarrès (UPN) i Partit Popular (PP) han partit peres. La decisió s’ha precipitat després que UPN suspengués cautelarment de militància a Santiago Cervera, que dijous va desobeir la decisió del partit i va votar amb els populars en l’aprovació dels pressupostos (notícia). UPN i PP concorren junts a les eleccions des que el 1991 van signar un pacte de col·laboració institucional. Els navarresos s’integren al Grup parlamentari popular i, almenys fins ara, han d’obeir les directius que vénen del carrer Gènova. La crisi entre populars i UPN té el seu origen en la decisió del partit navarrès de no sumar-se al vot negatiu contra els pressupostos del PSOE. Rajoy ja s’ha apressat a dir que els expedients disciplinaris que UPN va presentar eren “inexplicables” i que els diputats díscols tenen les “portes obertes” per regenerar el partit a terres navarreses.

Per tant, vista la trencadissa, i si fem cas que el PP “escoltarà UPN tal com fa amb altres formacions polítiques”, se’ns obre un altre espai interessant de competició electoral. Tindrà èxit el PP en el seu intent de formar un “nou” partit a Navarra? En cas de fer-ho, quin electorat aconseguirà captar? Què passarà amb UPN?

Primera hipòtesis: Suposem que el partit ha mostrat dos perfils, un en l’arena autonòmica i l’altre en la local. D’aquesta manera, en les eleccions autonòmiques se subratllaria el perfil UPN i en les generals el perfil PP. Al contrari del fenomen del vot dual que castiga el PSC en les autonòmiques, no sembla que UPN/PP pateixin un efecte semblant. El següent quadre mostra que el suport rebut no depèn de l’arena electoral.


Segona hipòtesis: UPN/PP satisfà les demandes ideològiques de votants que, malgrat no veure’l com el més proper ideològicament, decideixen optar per ell. Aubachs analitzava fa temps el cas de CiU. En el cas del partit català, els votants de CiU s’autoubicaven a l’eix esquerra-dreta a una posició força diferent de la que ubicaven el partit. Per tant, sota aquesta hipòtesis, suposem que, un cop trencat el partit, hi haurà electors que donaran primacia a la seva autobuciació i, d’altres, que preferiran acostar-se a la imatge que projectarà el partit. Aquesta suposició, però, sembla que no s’ha de produir en el cas d’UPN/PP. Vegi’s que els votants del PP s’autoubiquen al mateix lloc on ubiquen el seu partit. És a dir, els votants d’UPN/PP “són” de dretes i així consideren també al seu partit. Aquest fenomen (per desgràcia meva...) es repeteix a les eleccions generals.



Tercera hipòtesis: Com en el cas català, hi ha un partit/perfil que és vist com el més proper a la gent, el més capaç de solucionar els problemes de la gent (PSC en el cas català, PSOE o un altre partit en el cas navarrès) i, un altre partit (CiU en el català, UPN en el navarrès) com el que millor representa els interessos del territori. També a desgrat meu, la hipòtesis queda rebutjada. UPN guanya percentualment en tots els aspectes.

Conclusió: En un anàlisi (reconec un xic matusser) no semblen detectar-se clarament les dues ànimes de PP/UPN. Segurament existeixin. Els escenaris podrien ser diversos: que UPN desaparegués a nivell general i es mantingués a l’autonòmic (el vot útil, fonamentalment, l’ofegaria) o que PP es mengés bona part de l’electorat d’UPN i l’escenari navarrès es fragmentés. Tot plegat, sense descartar que una nova aliança es produís. Sigui com sigui, UPN es formà amb un principis fundacionals clars:

"Per molts esforços que es facin, l’òptica de Madrid no és la mateixa que la de Navarra [...], nosaltres volem que els problemes es resolguin segons una òptica navarresa [...], no desitgem que en temes que afectin a Navarra pugui existir una disciplina de partit (Jesús Aizpun).


Veurem si aconsegueix mantenir la "marca" o se li podrà aplicar aquell himne que diu "you'll never walk alone"...

Toni Rodon

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Els mitjans i la campanya americana

Sarah Palin es gasta 4.716$ en maquilllatge i perruqueria per actualitzar la seva imatge. Joe “el lampista” s’erigeix en el màxim protagonista de la campanya. Obama es gastarà més de mil milions de dòlars en la seva campanya. Són només tres exemples que cada dia trobem a la premsa, nacional i internacional, i que configuren el pensament dels votants americans que aniran (o que creuen que aniran) a les urnes el proper 4 de novembre.

La relació entre la premsa, els mass media, i la política ha sigut sempre problemàtica. Fa temps que es planteja si els objectius que tenen els mitjans no entren en contradicció amb la informació que es dóna. Ja vam analitzar fa temps (aquí) la relació entre la capacitat dels mitjans d’informar i el seu impacte en la democràcia. Segons els votants de tots els partits, el periodisme (o un determinat tipus de periodisme) ha afeblit la implicació política dels ciutadans.

En tot cas, la contradicció és aparent. La democràcia necessita dels mitjans i aquests necessiten de la gestió de la “cosa” pública. Una relació d’amor i odi. Si assumim que els mitjans tenen capacitat per determinar l’agenda pública (agenda-setting), la prioritat que els votants donen els temes (priming) i el contingut d’aquests mateixos temes (framing), aleshores ja ho tenim! Només cal analitzar com els votants veuen el rol dels mitjans i sabrem predir el resultat electoral.

Com és fàcil de suposar, això no és així. De fet, des de l’any 1992 els votants americans consideren que els media afavoreixen els demòcrates i perjudiquen els republicans. Enguany la diferència és la més llarga de tota la sèrie i només un 9% d’enquestats consideren que els mitjans són favorables a McCain. Per ser més precisos, una enquesta semblant estableix que, pels votants, sis de cada deu notícies sobre el republicà són negatives mentre que Obama només en té tres de cada deu.




Per tant, podem dir que els periodistes siguin tots pro-obama i vagin en contra de McCain? Les dades no permeten fer aquest salt. Les dades ens diuen quin candidat és capaç de projectar els seus temes (issues) al gran públic i sota quin prisma són interpretats. La cobertura d’Obama va ser negativa quan les enquestes li donaven una decaiguda i positiva quan s’ha recuperat.

L’impacte dels mitjans sobre el vot dels electors s’erigeix com un patró estable que es repeteix a totes les democràcies mediàtiques del món: la premsa primer ofereix una escenografia “política” de la retòrica i del comportament del candidat per, en un segon estadi, mesurar l’impacte del què s’ha divulgat. Per exemple, el tema més debatut aquesta setmana, a banda del debat i de la crisi, ha estat l’aparició de Joe. Els estrategs de campanya, doncs, busquen activar els temes que més els afavoreixen o més perjudiquen el rival.



No obstant això, hi ha un tema que els és difícil de controlar: la publicació d’enquestes. La democràcia americana és especialment procliu a fer sondeigs d’opinió que, dia rere dia, ocupen les primeres portades dels diaris. Tot i la dubtosa utilitat d’aquesta mesura (per qüestions d’aleatorietat i de marges d’error), diferències en la distància entre ambdós candidats donen lloc a dos fenòmens comprovats però difícils de predir.

1) L’efecte bandwagon. La publicació de l’enquesta empeny els votants del rival o els indecisos a donar suport al candidat que es distancia a les enquestes.

2) L’efecte underdog. Just el contrari. Els votants del partit guanyador es relaxen (perquè pensen que tindran una victòria plàcida) i els indecisos es decanten pel possible perdedor.

De moment el senador Barack Obama està guanyant la batalla dels mitjans de comunicació i està fent bo allò que ja deia al seu llibre:

"It is the filter through which my votes are interpreted, my statements analyzed, my beliefs examined. For the broad public at least, I am who the media says I am. I say what they say I say. I become who they say I've become".

dissabte, 25 d’octubre del 2008

El Pati Descobert a la xarxa

Des del Pati continuem el nostre seguiment a les eleccions americanes, al portal crònica.cat. Aquesta setmana l’article versa sobre el paper que poden jugar els mitjans de comunicació a la campanya electoral.

El podeu llegir al següent enllaç, i properament al Pati.

dijous, 23 d’octubre del 2008

La llei del pèndol?

Tot torna o res no mor mai?

"As the dust of the credit crash clears and the real world recession kicks in, the ideologues of capitalism are scaring themselves with spectres. "He's back," the Times warned its readers on Tuesday over a portrait of Karl Marx. Not only are sales of his masterwork Das Kapital booming, but the virus of the newly fashionable revolutionary has, it seems, spread to the heart of the capitalist camp: the French president Nicolas Sarkozy has had himself photographed leafing through its pages while Marx's analysis of capitalism has been hailed by everyone from the German finance minister to the Pope".

"It's certainly true that the events of the past few weeks have exposed deregulated capitalism as bankrupt and its ruling elites as greedy and inept. But it is the free-market model, not capitalism, that is dying. That is reflected in public opinion: a Financial Times-Harris poll conducted across the advanced capitalist world this month found large majorities believe the financial crisis has been caused by "abuses of capitalism", rather than the "failure of capitalism itself" - only in Germany did the proportion blaming capitalism as a system rise to 30%"

"As Sarkozy has pronounced: "Laissez-faire is finished." It is not Marx who has really been rehabilitated in short order, but John Maynard Keynes, out of dire necessity. In the wake of the largest-scale acts of state economic intervention in capitalist history, politicians are now having to make a virtue of it. "Much of what Keynes wrote still makes sense," the chancellor Alistair Darling declared at the weekend, as he announced plans to bring forward large capital projects and the prime minister defended higher borrowing to counter falling demand".

Seamus Milne, The Guardian (23/10/2008)

dilluns, 20 d’octubre del 2008

¿Gastronomia o geologia? La tasca d’un nacionalista català

És un fet conegut per tothom que ens trobem en una etapa de canvis a l’escenari polític català. Aquest context històric ha generat un corrent transversal que propugna una refundació del catalanisme pel que fa el fons i la forma, amb el dret a decidir com a pedra de toc. Així, essències, estratègies i tàctiques han estat objecte de debat els darrers mesos.

Aquesta conjuntura convida a fer un repàs del significat de nacionalisme. Anthony Smith publicà un famós assaig teòric sobre aquest tema on hi proposava una definició dels moviments nacionalistes que s’allunyava de les dues concepcions formulades anteriorment. Per a Smith el nacionalisme no podia ser només una qüestió de gastronomia, un artefacte cultural inventat per les elits polítiques. Tampoc podia ser només una essència, una tradició ètnica gairebé eterna amb el pas dels anys: un fòssil geològic. Per tant, ni gastronomia ni geologia, segons Smith el nacionalisme consisteix en una feina d’arqueologia política, basada en: 1) un redescobriment del passat històric de la comunitat nacional; 2) una reinterpretació d’aquest passat d’acord amb el present polític; 3) una capacitat de regeneració col·lectiva per encarar el futur de la nació.

Convindria aquí recordar les tesis defensades per Agustí Colomines i recollides recentment en un llibre (Renyer, Pujol: 2007). Colomines, debatent amb el malaurat Ernest Lluch, defensà que catalanisme i nacionalisme eren una mateixa cosa. Sense entrar al debat teòric, un argument de pes per a Colomines era que al Diccionari d’Història de Catalunya (1992) l’entrada nacionalisme et remet directament a catalanisme (equiparant catalanisme a nacionalisme) i aquesta entrada la signa un gran historiador, Josep Termes.

Si toquem de peus a terra, fer pràctica els debats teòrics acostuma a ser una tasca complicada, és important que la tesi defensada per Colomines funcioni. Que la tasca de regeneració no sigui només patrimoni dels que es fan dir nacionalistes sinó de tots aquells que es defineixen com a catalanistes. Fer aquest pas, però, implica l’acceptació del caràcter plural del nacionalisme català. Un pluralisme de valors que s’ha demostrat agonístic, com el que va definir el filòsof Isaiah Berlin, és a dir difícil d’encaixar. En tot cas, buscar els punts en comú en aquests valors és la feina prioritària d’ara en endavant i un primer element ha estat la introducció transversal els darrers mesos del dret a decidir. El debat al Parlament sobre Llei de Consultes, i la seva posterior utilització, serà una bona ocasió per buscar l’encaix d’aquest pluralisme berlinià aplicat a casa nostra i començar un procés de regeneració nacional que superi aquests anys d’estancament autonòmic.

- Renyer,J.; Pujol,E. (2007) Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014 Pòrtic – Temes contemporanis

- Simth A. (1995) Gastronomy or Geology ? The role of Nationalism in the Reconstruction of Nations

¿Gastronomia o geologia? La tasca d’un nacionalista català

Un company del Bloc Gran del Sobiranisme (vincle) ens va demanar un article de col·laboració pel seu bloc. Nosaltres no ho hem rebutjat i els n’hem enviat un. El podeu llegir aquí.

(En breu el podreu llegir també aquí, a El Pati Descobert. De moment publiquem només el títol.)

dissabte, 18 d’octubre del 2008

El Pati Descobert a la xarxa

Aquest cap de setmana des de El Pati publiquem el nostre tercer article sobre les eleccions als Estats Units al portal crònica.cat

Podeu llegir l'article a aquest enllaç o sota aquest punt.

divendres, 17 d’octubre del 2008

Les prioritats polítiques als "Swing states"

Desprès del tercer i últim debat entre els candidats a la presidència dels Estats Units, sembla que Obama continua gaudint d’un lleuger avantatge sobre McCain. En aquest article observarem les prioritats polítiques d’alguns dels swing states per veure com es pot decantar la balança.

Els Swing states encara poden decidir molt, ja que les enquestes pronostiquen resultats molt ajustats entre els dos candidats. I sense el suport d’aquests estats és difícil obtenir la victòria de la presidència. És el cas de Florida, Ohio i Nevada entre d’altres.
Quin candidat creus que gestionarà millor els següents temes?


A Florida amb 25 delegats, un feu de militars retirats i de l’exili Cubà, semblava difícil que donessin suport a Obama. Però amb la importància que ha adquirit l’economia aquests últims mesos, i la avantatge que té Obama en aquest assumpte han fet capgirar el marcador, (tot i que lleugerament: 48% Obama i 44% McCain). A més a més, Florida és un del estats amb la població més envellida del país, els quals tradicionalment havien donat suport al partit Republicà. Però la situació també ha canviat: aquest sector de la població ha vist perillar les seves pensions, perquè Obama denunciava que la política econòmica del seu rival suposaria la liquidació de les pensions públiques. Aquest gir de les prioritats de la ciutadania i el lideratge d’Obama, han fet que McCain hagi perdut pistonada en aquest territori. No obstant, al començament de la campanya electoral els temes més rellevants eren la situació a Irak, el terrorisme i la seguretat nacional, sectors liderats per McCain. Per això a Florida, a principis de mes, McCain va tornar a fer un gir a la campanya, en la qual vol tornar a posar a l’agenda el terrorisme i les polítiques de seguretat, per veure si guanya el 7% dels indecisos.

Ohio també té un pes important, amb 20 delegats. Aquest estat es troba dividit entre d’una banda, una regió molt industrialitzada i que té un 11% de l’electorat afroamericà que es decanten per Obama. I d’una altra banda, un ampli territori rural en el qual dominen els valors conservadors. Així hi ha en joc dos temes principals: L’economia, ja que és un dels llocs on s’ha notat més la crisi. I la moralitat, essent un dels temes que més preocupa a l’electorat rural. Si bé, en aquest estat el president del partit republicà ha perdut suport, encara es manté gràcies al poder de la seva vicepresidenta Sarah Palin, on ha estat escollida com “la candidata més semblant a ells”. Aquest últims encara lluiten per mostrar que la seva política fiscal afavorirà als ciutadans. Les enquestes es mostren molt ajustades amb un 49% que donen suport a Obama i un 46% a McCain.
També destaca com a swing state l’estat de Nevada. Encara que aquest només ostenta 5 delegats, en algunes eleccions ha jugat un paper clau per aconseguir la victòria. També en aquest estat es divideix la ciutadania entre els tradicionals Cowboys, que mantenen el control sobre les posicions clau, i un 25% d’immigrants hispànics i d’altres nouvinguts relacionats amb el creixement de Las Vegas. Els primers consideren com un tema principal il·legalització de la immigració i la seguretat nacional. Mentre que la resta manté un valors més pròxims al partit demòcrata.

Al darrer debat McCain va tornar a intentar desviar l’atenció del debat econòmic acusant a Obama de portar una mala política fiscal i posant sobre la taula la importància de tenir un bon pla de seguretat nacional. Amb tot això, McCain no va poder eclipsar el tema estrella.

Article publicat a (http://www.cronica.cat/)

dilluns, 13 d’octubre del 2008

La participació ciutadana és una farsa?

Als últims anys la participació ciutadana ha patit un increment a les Administracions públiques. El màxim exponent es va donar al gener de 2004 quan es va crear la conselleria d’Interior, relacions institucionals i participació. Encara que amb estranys companys de conselleria, naixia amb una missió: promoure la participació ciutadana.

Tot i la eufòria del començament han sortit molts detractors a aquest tipus de participació. Moltes vegades per la forma d’implementació del mateix procés que ha provocat que es generin aspectes negatius i es vegi com una farsa. Per exemple, les administracions només posen dins del procés participatiu aspectes poc rellevant de les propostes, hi ha una manipulació dels processos per part de l’administració, es convoca la participació una vegada ja es tenen decidides la majoria dels aspectes, o es convoca la participació massa d’hora i provoca frustració a la població.
Però perquè s’ha escollit la participació per la pressa de decisions públiques si els ciutadans no ho reclamen? Per què s’incorporen al mercat laboral més politòlegs i han creat necessitat del no res per donar feina a gent? Per què els polítics són cínics i d’aquesta manera poden recolzar amb més fortalesa la seva decisió?

En primer lloc, crec que la participació ciutadana no és només una via, sinó una finalitat. Utilitzant aquest mètode es pot arribar a construir una comunitat i generar ciutadans (encara que molt lluny d’una democràcia deliberativa).I això beneficia a la ciutadania en general.

En segon lloc, actualment les polítiques públiques que s’implementen són transversals, així que afecten a diferents àmbits. Per tant, és necessari que no només intervinguin els tècnics, sinó que hi intervinguin els ciutadans a la presa de decisions per tenir en compte aquestes diversitats. D’aquesta manera, el trade-off entre eficiència i participació -ja que aquesta última és molt més costosa- es dilueix. Provoca finalment que la participació ciutadana sigui més efectiva i eficient, ja que tot i els costos de la mateixa participació, és més probable que les polítiques surtin a la llum, i no hi hagi reticències a l’hora d’implementar-ho un projecte entre els ciutadans.

Perquè no m’acusin de ser una naïf, cal explicitar que portar a terme una participació ciutadana efectiva i eficient no és una tasca senzilla. No és només convocar a ciutadans perquè cadascú digui la seva. Sinó que s’han de controlar el timing, els participants –que sigui inclusiva socioeconòmicament, i no hi hagi prejudicis de classe, gènere o raça (com Sanders pronosticava)-, equilibrada entre ciutadans veïns i no-veïns i els aspectes a debatre. A més cada cas és únic, i s’ha de tractar com a tal. Així, es pot criticar la manera d’implementar la participació política, però no la idea de fons.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

El Pati Descobert a la xarxa

Aquest cap de setmana des de El Pati Descobert publiquem el nostre segon article sobre les eleccions als Estats Units al portal crònica.cat, en aquest cas centrant-nos en el peculiar sistema electoral que s'empra per elegir el President.

Podeu llegir l'article en aquest enllaç o simplement a sota d'aquest apunt!

El sistema electoral dels EUA

En la segona entrega sobre les eleccions presidencials americanes hem cregut convenient tocar un tema que pot resultar una mica feixuc de comprensió però d’una importància crucial per entendre el sistema polític americà: el sistema electoral emprat per escollir el president.

En primer lloc cal dir que aquest és actualment l’únic exemple en el món d’elecció indirecta per
col·legi electoral. I què vol dir això? Doncs simplement que els votants no són els encarregats d’escollir directament el President que els haurà de governar en els propers quatre anys, sinó que aquests voten a una sèrie de delegats, que al seu torn escolliran el President i el Vicepresident. Si bé aquests electors són tècnicament lliures de votar el candidat que desitgin, com és lògic a la pràctica sempre es decanten pel presidenciable pel qual han estat escollits.

Cada Estat té un nombre concret de delegats, que són el resultat de la suma dels representants escollits en el mateix Estat en les eleccions al Congrés (la Cambra Baixa, amb repartiment d’escons proporcionals a la població, amb un total de 435 representants) i al Senat (la Cambra Alta, de representació territorial, i on cada un dels 50 Estats hi té dos senadors). Washington DC escull 3 representants, equivalent al nombre d’electors elegits en l’estat més petit. Això configura un Col·legi Electoral de 538 electors.

Aquestes dues característiques anteriors li confereixen al sistema electoral nord-americà per escollir president un caràcter inusualment desproporcional en comparació amb la resta d’Estats del món, on l’elecció directa del President fa valdre la filosofia d’“una persona, un vot”.

Així doncs el mapa dels electors per les eleccions presidencials queda configurat de la següent manera:

Font: Wikipèdia


Cada Estat és lliure d’escollir com s’assignen els electors; així doncs en la totalitat dels Estats aquests s’adjudiquen d’acord amb el “sistema pluralista” d’assignació (el famós “the winner takes it all”) pel qual aquell qui obté el percentatge més elevat de sufragis en l’Estat s’emporta el(s) delegat(s).

Quaranta-vuit dels Estats i Washington DC tenen una única circumscripció electoral (qui obté el percentatge més elevat dels vots s’endú tots els delegats), mentre que dos Estats –Maine i Nebraska– escullen un elector per cada un dels districtes electorals existents pels comicis al Congrés, i dos electors restants en el conjunt de l’Estat d’acord amb l’agregat dels vots.

El sistema pluralista d’assignació de representants porta inevitablement a una dinàmica bipartidista, i al fet que el candidat més votat en la majoria dels casos obté un percentatge d’electors molt superior al del seu contrincant, tal com es pot comprovar en el gràfic:

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de http://www.uselectionatlas.org/

La particularitat del sistema electoral per escollir President als EUA provoca que en la majoria dels Estats abans de les eleccions ja se sap amb certesa qui serà el candidat que s’emportarà els electors (els anomenats “safe states”): així per exemple, el candidat demòcrata amb prou feines s’apropa als Estats de Texas, Wyoming o Utah, mentre que el candidat republicà tampoc no es deixa veure massa per Massachussets, Rhode Island o fins i tot Nova York.

I on realment es decideixen les eleccions són en els anomenats “
swing states”: aquells Estats en què els dos candidats tenen possibilitats reals de guanyar. És aquí on s’hi concentra el gruix de la campanya i on els candidats hi realitzen els actes més rellevants. Són Estats com Missouri, Ohio, Carolina del Nord, i sobretot, la cobejada Florida, que amb 27 electors és sovint l’Estat que propicia la victòria d’un o altre candidat.

Aquest fet suposa que tot sovint els temes de campanya per aquests Estats siguin de caràcter regional o fins i tot local, allunyant-se molt dels grans debats d’abast nacional que ens arriben a l’altra banda de l’oceà. Un fet que, a ulls europeus, fa que democràcia americana sigui encara més difícil de comprendre.

Sort però que des del Grup Wilson estem disposats a solucionar-ho....

(article publicat a http://www.cronica.cat/)

divendres, 10 d’octubre del 2008

Fem una cerveseta?

Un ornitòleg txec, Tomás Grim, ha publicat a la prestigiosa revista Oikos un paper molt provocador. Analitzant els seus companys de professió a la República txeca (n=32) ha demostrat que existeix una correlació negativa entre beure cervesa i publicar papers, o ser citat per altres col·legues a les seves publicacions. És a dir, més consum de cervesa implicaria menys publicacions i citacions.

L'estudi ja ha rebut diverses crítiques entre la mateixa comunitat d'ornitòlegs txecs, doctorands, investigadors, i professors d'universitats d'arreu del món. Deixant de banda els aspectes estadístics: la quantitat de casos és baixa (N petita), i la selecció d'investigadors està feta en dos anys diferents; és interessant abordar la crítica principal. Aquesta fa referència a la diferència existent entre correlació i causalitat, i la resumeix el New York Times digital. La crítica del professor Mike Webster és impagable, però les declaracions de Grim també:

(...) More important, as Dr. Grim pointed out, the study documents a correlation between beer drinking and scientific performance without explaining why they are correlated. That leaves open the possibility that it is not beer drinking that causes poor scientific performance, but just the opposite.
Or, as Dr. Mike Webster, an ornithologist and a beer enthusiast at Washington State University in Pullman, said, maybe “those with poor publication records are drowning their sorrows.”
In spite of his study, Dr. Grim, who said he would on occasion enjoy more than 12 beers in a night, is not on a campaign to decrease beer drinking among scientists. Why not? His answer: “I like it.”(...).

En fi, esperarem novetats més concloens per decidir deixar de beure cervesa.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Quan la democràcia és incrustada

No pensin malament amb aquest títol de post; hem optat per traduir literalment el concepte embedded democracy corrent el risc que els lectors pensin que ens estem empescant coses estranyes. Sembla obvi que originalment, en alemany o anglès, no significa ben bé incrustat :) . En fi, demà ens visita al Pati descobert el coinventor del terme, Hans-Jürgen Puhle (amb Wolfgang Merkel), i hem pensat que fer-li un cop d'ull no estaria malament ja que no en sabem gran cosa.

El concepte embedded democracy defineix, grosso modo, un tipus de democràcia "perfecte" (adjectiu que no agrada gens als seus inventors). Per ser sincers és un concepte que ens sembla molt alemany: racionalitzat i sintètic. Una mica com la música de Kraftwerk. Embedded democracy, mirin el quadre-resum, engloba tot allò que ha de reunir un sistema democràtic per, diguem-ho en negatiu que és més fàcil, no ser "defectuós".

Si es fixen en el quadre-resum veuran que conté dos elements. 1) La part inerna que té 5 parts diferenciades per poder distingir quina és la que falla en cas que ens trobem davant d'una democràcia defectuosa; 2) La part externa que engloba el context en que es pot desenvolupar la democràcia. Doncs bé, els debats que pot generar cada categoria són gairebé infinits: quins elements interns són prioritaris (A,B,C...és en ordre de preferència?)? Quines condicions externes van primer? Són els debats més instantanis després de veure el quadre.

Les conclusions dels autors després d'analitzar diversos sistemes polítics, especialment en transició, són prou interessants:

a) La democràcia electoral no és suficient per parlar de veritable democràcia (cal que es compleixin la resta de "parts" democràtiques).
b) Una democràcia defectuosa pot no estar en transició sinó consolidar-se com a defectuosa per sempre.
Glups...
c) Pel que fa les condicions externes és prioritari millorar el context cívil, social i educatiu abans de celebrar eleccions...

Aquesta darrera promet ser la més polèmica. Ja els ho explicarem.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Una anomalia: què cal saber per entendre l'electorat americà?

Sovint es diu que als Estats Units la religió juga un paper clau a l'hora d'entendre la vida i, per tant, la política. L'excanceller alemany Gerard Schröder ha estat un dels que durant els darrers anys, des de la seva retirada de la política, ha comentat com un aspecte negatiu aquest fet. En una entrevista al tabloide Bild am Sonntag confessà que considerava Bush un home obert i negociador però li feia una crítica prou coneguda: "When (a leader) takes political action directly from prayer, in other words from a dialogue with God, it can be problematic for a democracy."

Malgrat tot, segurament no ens podem fer la idea de fins a quin punt aquesta religiositat és tant elevada si no fem una d'aquestes dues coses: 1) emulant a Toqueville visitem el país i parlem amb la gent, observem com funcionen les institucions, i en treiem conclusions (cosa que encara no he fet); o 2) observem dades estadístiques comparades (evidentment es poden fer moltes altres coses però aquí estem simplificant :) ) Aquesta segona opció és la que ens ofereix el darrer estudi del Pew Global Attitudes Project. Vegin què obtenen a partir d'enquestes a nivell mundial:


Vegin que establint una relació entre religiositat de la població i poder adquisitiu de l'Estat els EUA són una veritable excepció. Tenint una de les taxes de poder adquisitiu més elevades del món el nivell de reiligiositat es situa al nivell de països com Brasil o la Índia.

Ara bé, cal dir que aquestes dades poden fer-nos caure en una simplificació. En primer lloc, la importància que respon l'enquestat a la Índia i als EUA no es tradueix en les mateixes actituds a la vida diària o a la política per posar alguns exemples. En segon lloc, alts nivells d'importància religiosa poden no traduir-se en poder institucional religiós. Un exemple és Turquia on tot i presentar nivells de religiositat molt elevats les institucions mantenen la seva laicitat i la laicitat de l'Estat encara que comporti greus tensions socials.

Probablement una pregunta interessant a l'hora de plantejar-nos com afecta la religiositat a la política americana és si aquesta es manté com un aspecte cultural o és objecte de debat públic com passa a Turquia.

divendres, 3 d’octubre del 2008

El Pati Descobert a la xarxa

El diari digital Crònica ens ha demanat si podem fer un article setmanal analitzant les eleccions als Estats Units. Comencem, doncs, una aventura que durarà gairebé un mes, amb un article cada divendres que podreu també llegir en aquest bloc.

Esperem poder comptar amb la vostra col·laboració i suggerències! A sota d'aquest apunt ja teniu el primer article (o llegiu-lo clicant aquí).

Per cert, per si no el coneixeu: www.cronica.cat.

It’s the economy, stupid!

La butxaca dels americans s’ha convertit en la protagonista principal de la campanya electoral cap a la cursa a la Casa blanca. Una vegada més, la història s’entesta a destacar el vincle entre l’economia i el vot, segurament un dels lligams més estudiats en la literatura del comportament electoral. La majoria de politòlegs estan d’acord amb la importància d’aquesta relació però, com acostuma a passar, hi ha dubtes sobre la capacitat del “vot econòmic” per predir els guanyadors d’unes eleccions o el perquè sovint l’economia no té el pes que hauria de tenir si les condicions són semblants. És a dir, sabem que l’economia és important a l’hora de votar, però no sabem per què.

En tot cas, sembla obvi per molts analistes que el crash financer de les darreres setmanes afectarà d’una manera o altra les eleccions de novembre dels Estats Units. Però, de quina manera? A qui beneficia?

Lògic és pensar que les crisis econòmiques beneficien el partit de l’oposició. Segons un estudi realitzat per l’economista Mike Moffat, quan l’economia creix per sobre del 4% en els dos anys anteriors a les eleccions hi ha una alta probabilitat que guanyi el candidat del partit del govern. Per contra, si el PIB augmenta menys del 2% és gairebé segur que venç el partit de l’oposició. La història dels Estats Units no sempre ha sigut així: Eisenhower i Reagan, per exemple, van guanyar després d’uns trimestres en què el PIB va decréixer en termes relatius.

En l’actualitat sembla que l’empitjorament dels indicadors macroeconòmics està donant al senador d’Illinois, Barack Obama, un lleuger avantatge sobre el senador McCain. El següent gràfic, però, mostra que la tendència no és del tot clara.


El dubte, doncs, segueix present: tindran en compte l’economia els nord-americans a l’hora de votar? I, en cas de tenir-la en compte, a qui beneficiarà?

Votar “mirant” la butxaca significa fer-ho mirant principalment dos factors (tot sovint inconscients): en primer lloc, els electors valoren com ha gestionat l’economia el partit que des d’aleshores ha governat (vot retrospectiu). En base a aquesta valoració passada, li atorguen de nou la confiança o, al contrari, li treuen. En aquest aspecte, sembla que Obama pot tenir el camí assegurat.


No obstant això, el vot econòmic contempla un altre factor que és encara més important: el vot prospectiu. No és suficient que Bush hagi dirigit l’economia cap a una difícil situació (en opinió dels votants nord-americans), també cal que Obama es vegi com un futur bon gestor dels temes econòmics. Dit d’una altra manera. Bush pot haver-ho fet molt malament però si Obama no es presenta com a solució de la situació, McCain pot guanyar adeptes.



En aquest últim aspecte, però, no sembla que Obama tingui realment avantatge. La frase repetida aquesta setmana, que diu que Obama ja té un gran avantatge perquè la crisi econòmica l’afavoreix, és només certa en part. La insistència dels republicans per titllar-lo d’inexpert està deixant petja entre l’electorat. Obama segueix tenint a favor que els votants demòcrates veuen l’economia en recessió (encara que tècnicament no sigui així) mentre els republicans cada vegada la valoren de forma més negativa. Però li queda camí per presentar-se com a alternativa econòmica.

Clinton digué el 1992 “It’s the economy, stupid!” i guanyà les eleccions davant Bush pare. Si els electors aconsegueixen veure a Obama com un bon gestor en economia, tindrà moltes probabilitats d’ocupar la Casa Blanca. Però, com en l’economia, la política és un joc de miralls. El vot econòmic n’és un, però no l’únic.


Article publicat a Crònica (www.cronica.cat)

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Una idea de Catalunya

Força temps més tard però finalment acabo "Una idea de Catalunya. Aportacions al debat del catalanisme", llibre editat arrel de la Convenció del Futur, satèl·lit dels socialistes catalans, que es va celebrar el maig de l'any 2008. Queda clar que els socialistes catalans es (segueixen) presentant com la unió de les famílies d'arrel treballadora, de diverses sensibilitats d'esquerres i de gent diversa que, unides pel progrés i el progressisme, agafen la vareta del passat per projectar-la cap al futur. Especial èmfasi es fa en què el federalisme és el gran llegat dels socialistes (o la "gent d'esquerres" com es diu sovint en el text) i que ells són els més adequats per arribar a aquest port (aquest tema mereix un apartat especial). Tot plegat, en contrast d'altres partits (vegi's CiU, a la qual s'ataca gairebé en cada pàgina), dels burgesos, conformistes i maniqueus.

A banda d'aquests temes (i exceptuant alguns textos brillants) em pregunto perquè aquests escrits surten d'una Convenció autoanomenada del Futur, si de propostes de futur n'hi ha poques. En tot cas, us deixo amb un fragment del llibre que he trobat literalment brillant:


"Per això, s'han donat, es donen i es donaran imaginaris diversos de Catalunya, tots ells legítims i fins i tot imprescindibles [...]: la Catalunya emprenedora dels "indianus", dels pioners de la indústria i dels cooperativistes, la Catalunya idealista i innovadora dels "icarians", la Catalunya tradicionalista dels carlins, la Catalunya pagesa de la falç al puny, la Catalunya treballadora dels cors de Clavé, la Catalunya insurrecta dels federals, la Catalunya popular i sicalíptica del "pirratisme", la Catalunya medievalitzant dels Jocs Florals, la Catalunya proletària de la "rosa de foc", la Catalunya exuberant dels modernistes, la Catalunya continguda dels noucentistes, la Catalunya xarona dels qui no encaixen en el "bon gust", la Catalunya de la burgesia que negocia aranzels, la Catalunya "a la contra" dels lerrouxistes, la Catalunya enginyosa i patriòtica dels menestrals, la Catalunya enjoiada del "Círculo Ecuestre", la Catalunya regeneracionista dels mestres d'escola, la Catalunya etèria de les bruixes i els espiritistes, la Catalunya revistera del Paral·lel, la Catalunya internacionalista dels esperantistes i els milicians, la Catalunya avançada de la Generalitat, la Catalunya poderosa dels "catalans que entren" el 1939, la Catalunya martiritzada de les presons i el Camp de la Bota, la Catalunya esquinçada i culta de l'exili, la Catalunya ignota dels protestants, la Catalunya coratjosa i jove dels "altres catalans", la Catalunya patidora i cofoia dels "culers", la Catalunya a repèl dels "pericos", la Catalunya rumbera dels gitanos de Gràcia i Hostafrancs, la Catalunya desimbolta de les "Juanis", la Catalunya babèlica i encara incerta dels acabats d'arribar, la Catalunya endiumenjada dels sardanistes i castellers [...]"


Llàstima que Jordi Font segueixi dient:


"Totes aquestes Catalunyes i tantes altres [...] han tendit a expressar-se políticament, com a tot arreu, en dos blocs generalment contraposats, amb interessos, intencions i significacions contradictoris: la Catalunya conservadora i la Catalunya progressista, la Catalunya de dretes i la Catalunya d'esquerres".


Segur?