Quan les ulleres ideològiques estan brutes... (III)

Amb una mica de retard (perdoneu), retornem a les conseqüències de les eleccions basques. En vam parlar aquí i aquí. En els dos darrers apunts vam intentar mirar si el pacte del PP-PSE era la centralitat, tal com deia el líder del PP, Basagoiti. En termes d’esquerra i dreta ja vam veure, del dret i del revés, que el pacte entre socialistes i populars no significava pas el que es venia des de les files conservadores.

Però com molts dels nostres aguts lectors ens van fer notar (endevinant el tercer apunt), al País Basc la política no només es decideix en termes de dreta i d’esquerra (i de centre), sinó en termes de l’eix nacional (de les dues nacions: aquí no caurem en l’error de dir “no nacionalisme” a una cosa que traspua hormones nacionals per totes bandes).

Què ens diuen les dades? Mirem on posicionen els ciutadans a cada partit en l’eix esquerra-dreta i en l’eix nacional.

Posteriorment mirem els dos pactes possibles que es van plantejar i el càlcul en les dues dimensions (ho hem mirat en termes absoluts, i no quadràtics, fent les distàncies city-block. Assumim, per tant, que els dos eixos pesen el mateix).

Com veiem les distàncies absolutes entre el pacte PSE-PP (6,5) és més alta que la del pacte PNB-PSE (6,2).

PNV-PSE -------------1,8--------------4,4---------------6,2

PSE-PP-------------- -4,1--------------2,4---------------6,5

En volen més? Segons el CIS, només un 10% dels bascos dóna suport al pacte entre el PSE i el PP. La probabilitat que aquests siguin la centralitat del país, és força baixa.

Per tant, senyor Basaigoti, potser els seus votants s’ho creuen. Però els lectors del Pati Descobert, no. Serà una altra cosa, però el pacte PSE-PP al País Basc no és la centralitat.

Joventuts premonitòries?

Mentre alguns preparem una investigació pel Congrés de Ciència Política de Málaga del proper setembre (sobre les conseqüències del procés de descentralització a Espanya a les comunitats “no històriques” –un dia en parlarem–), acabo el llibre de Paola Lo Cascio (Nacionalisme i autogovern). Paola fa un estudi detallat de les bases de l’hegemonia de CiU des de la Transició fins l’actualitat (hegemonia al Parlament de Catalunya, s’entén) i va un pas més enllà, intentant donar la clau de la longevitat del govern Pujol i del perquè de moltes de les polítiques que s’han fetdes de la plaça Sant Jaume. Parcticularment interessant és quan analitza l'ocàs de la federació i la política de pactes que havia de seguir, sigui amb el PSOE o amb el PP:

“I aquí arrelava un dels molts aspectes problemàtics del possible pacte entre nacionalistes i populars. Un pacte que els màxims dirigents de CiU consideraven convenient amb el cap, diguem-ne, però que el cor de la majoria dels militants, simpatitzants i fins i tot dels quadres i dirigents mitjans, sobretot de la CDC, no desitjava [...]”

“De fet, sobretot de CDC, s’aprecià una certa dificultat a acceptar pactar amb un partit que fins feia molts pocs dies havia estat –i no només en campanya electoral– no sols més que crític amb la gestió nacionalista de la Generalitat sinó feroçment bel·ligerant de cara a tot el que representava el nacionalisme català [...]”.

“En el cas de CDC, com s’ha vist, la perspectiva del pacte amb els conservadors espanyols havia generat des del principi més d’una opinió contrària, sobretot en els sectors més sobiranistes i en les joventuts del partit, que havien arribat al moment de la ratificació del pacte amb una explícita voluntat d’oposar-s’hi [...]”.

“A més d’un any i mig de la legislatura de l’acord, el govern central pràcticament no havia fet cap pas endavant significatiu”.

Quan les ulleres ideològiques estan brutes...(II)

Seguim donant voltes a les paraules de Basagoiti (PP), reclamant pel seu partit el “centre” de la vida política basca. De les seves paraules se’n desprenien dues sensacions: 1) que el PP era el centre de la política basca i 2), en cas que alguns “eixelebrats” (la frase és meva) no ho veiessin així, el pacte amb el PSE els conformava a ambdós com el punt central. El líder popular ho reblava assegurant que era el tripartit català el que s’allunyava d’aquest centre. Radical, en definitiva.

La setmana passada ja vam veure que la distància entre PSE i PP i la d’entre ERC i PSC era molt més gran en el cas dels primers. Per tant, en termes comparatius, quedava descartada la posició centrista.

No obstant això, com bé deia en Pablo en un comentari, la utilització de les mitjanes de la posició de les persones en l’eix esquerra-dreta pot induir a errors. Els que s’identifiquen (o voten) un determinat partit tendeixen a allunyar el seu rival i a apropar al seu. Així, per exemple, un votant d’ERC que es posés al 2 situaria el seu partit a aquesta posició, malgrat que la població en general li atorga als republicans gairebé un 3. Al mateix temps, allunyaria a un altre partit rival (el PP, per exemple) a posicions extremes (al 10, per exemple, encara que la mitjana d’aquest partit és del 8,32).

Per tant, anem a veure què pensen els votants dels partits (convé dir que l’enquesta és la preelectoral del CIS, amb tots els problemes que això comporta). Una taula ens anirà bé:

Com es pot veure, la diferència és notable. Per exemple, per la població en general el PNB és de centre-dreta (6,36). En canvi, pels seus votants és de centre-esquerra (4,85). El PP també es mou més cap al centre: segons la població s’ubica al 8,66 i segons els seus votants al 6,46.

El més interessant del cas, però, és veure la distribució dels votants dels partits a l’eix esquerra-dreta (s’han obviat els votants d’EA, IU i Aralar a causa de les poques dades de la mostra). Fixi’s que al contrari del què passa amb la població en general, fixi’s que el PP no té cap valor al número 10 (extrema-dreta). Un gràfic ens hi ajudarà:

A simple cop d’ull no sembla que els votants de PSE i PP se solapin de forma significativa. De fet, si restem la posició de les dues possibles alternatives majoritàries (winning coalitions), tampoc ens surten els números:

Diferència votants PSE i PNB: 1,1
Diferència votants PSE i PP: 2,7

Per tant, senyor Basagoiti, ho lamento, però la coalició PP-PSE (o viceversa) no ocupa el “centre” ni pels propis votants dels dos partits.

Però hem de tornar als dubtes que vam expressar l’altre dia: Potser és que la prioritat no és l’eix esquerra-dreta?

----------------------------------------

Apunt de l'altre dia: Quan les ulleres ideològiques estan brutes... (aquí)
I la setmana vinent: Aritmètica espacial!

Quan les ulleres ideològiques estan brutes...

El president del Partit Popular al País Basc, Antoni Basagoiti, ha ofert avui al diari La Vanguardia una entrevista en la que reflexionava sobre diversos temes. Principalment, parlava sobre les eleccions basques. En certs moments de l’entrevista el líder popular deixa anar uns quants titulars. El que més m’ha sobtat és el següent: “Cal enmarcar el pacte PSE-PP en la situació pre-democràtica que es vivia al País Basc i en la deriva d’Ibarretxe”.

Deixant de banda aquesta “perla”, la frase següent també és força sucosa: “Jo crec que l’aliança al País Basc és allò nou, allò que té futur, allò antic i obsolet és el model del tripartit català, on es pacta amb els radicals obviant la centralitat”. Entenc que amb aquesta frase Basagoiti se situa a ell mateix al centre i a ERC a la radicalitat (per cert, aprofito per recomanar-vos el post de fa un temps d’Aubachs sobre el terme radical). Per tant, des del Pati, ens podem preguntar: és el PP el centre? O, en tot cas, la distància entre PSE i PP és més curta que la que hi ha entre PSC i ERC?

Si agafem l’eix esquerra-dreta (en el qual el 0 és extrema esquerra i el 10 és extrema dreta), podem calcular a quina posició situa la població a cada partit (preelectoral del CIS pel País BASC i sondeig CEO març del 2008 per Catalunya). La següent taula ho resumeix:

Al País Basc, la mitjana indica que la posició ideològica és del 4,04 (centre-esquerra), posició més alta que la de Catalunya (a l’esquerra: 3,13). El PP no sembla pas que s’acosti ni a la mitjana de l’enquesta ni a la mitjana teòrica (5,5). Al País Basc la població situa el PP al 8,66 (gairebé extrema-dreta) i a Catalunya al 8,32.

Mirem ara la desviació respecte els socis de govern.

La distància entre PP i PSE és de 4,14. Per contra, la de PSC i ERC és de 1,33.

Queda clar, doncs, que el PSE al País Basc no ha decidit pas pactar amb la centralitat. Almenys si entenem el centre en termes d’esquerra i de dreta. Potser es refereixen a un altre tipus de centre, però fins i tot així em costa veure que ells ocupin aquest espai “central”.

Nacionalisme constitucional

Continuant amb Òmnium cultural, ahir va oferir una magnífica conferència a la seu de la institució un habitant del pati descobert conegut per tots nosaltres, en Jordi Muñoz. Aprofitant que ha dedicat els últims tres anys de la seva vida acadèmica a la tesi doctoral sobre el nacionalisme espanyol exposà els principals arguments, molt resumits, que sostenen la seva tesi:

1) El nacionalisme espanyol existeix. Això que sembla una evidència, dit així, no ho és per la majoria de la societat espanyola que considera nacionalistes exclusivament a catalans, bascos i gallecs (pensem per exemple en les etiquetes de les enquestes nacionalista/no-nacionalista)

2) Aquest nacionalisme, que existeix, és més que el de caràcter banal que descriu l'autor Michael Billig. El nacionalisme banal podria consistir en un nacionalisme homologable a la resta d'estats occidentals que fan servir la bandera oficial molt més que a l'Estat espanyol o dónen suport a les seves respectives seleccions esportives. El cas del nacionalisme espanyol va més enllà perquè encara està immers en la tasca de fer coincidir les fronteres de l'Estat que ja té amb les de la nació espanyola.

3) És un nacionalisme modernitzat. Tot i que molts encara pensen en termes del nacionalisme espanyol retrògrad aquest ha aconseguit modernitzar-se i presentar-se a l'exterior com a quelcom deslligat de l'herència franquista. Existeix, també, una part de la societat espanyola sociològicament detectable que ja no es correspon amb aquest nacionalisme retrògrad sinó que s'identifica amb un nacionalisme molt més modernitzat.

4) És un nacionalisme constitucional. La Carta Magna és la pedra de toc del nacionalisme espanyol. Aquesta s'ha elevat a una categoria gairebé mitològica i actua com un element constituent d'un nou consens entre les dretes i les esquerres sobre com ha de ser l'Estat espanyol. Malgrat actuar com un nou consens la Constitució, com tothom sap, conté una herència molt important del règim anterior que cristalitzà en l'article 2.

Finalment, la pregunta inevitable va sorgir durant el debat: què hem de fer els catalans davant d'aquest nacionalisme espanyol tant en forma?

Pensament polític polièdric

Arrel de la Trobada de joves d'Òmnium Cultural, m'han vingut al cap alguns fragments del llibre Pensament Polític als Països Catalans, un compendi de reflexions teòriques i històriques sobre un bon ventall d'ideologies que s'han escampat pel territori català durant la història: anarquisme, socialisme, federalisme, independentisme, unitarisme, liberalisme i un llarg etcètera. Alguns dels textos són plenament recomenables, tot i que d'altres semblen introduïts en calçador. Us deixo amb uns fragments (provocadors, com no).

"He repetit molt sovint una afirmació d'Anthony Smith que diu que la història dels nacionalismes ha estat més la història dels seus interlocutors que no pas la història de la ideologia o dels moviments nacionalistes en si mateixos. Per tant, és per això que la diversitat de formes dels diferents graus de concreció que adopta el nacionalisme –en definitiva, el caràcter polièdric que sempre té el nacionalisme i, més en concret, el catalanisme- queden marginats per la interpretació negativa o positiva que fan els analistes del nacionalisme, ja siguin aquests sociòlegs, politòlegs o, fins i tot, historiadors o antropòlegs".

Agustí Colomines, pàg. 217.

"El republicanisme català podria trobar les fonts d'inspiració per a la seva reformulació ideològica en els sistemes anglosaxons i escandinau, on existeixen uns règims democràtics amb unes institucions amarades de valors republicans (llibertats individuals efectives, respecte a les identitats col·lectives). A l'inrevés que en el sistema francès, on el republicanisme oficial abstracte i dogmàtic desconeix efectivament els principis que teòricament han de presidir la seva actuació".

Jaume Renyer, pàgina 304.

"Quan sorgeixen a Catalunya les primeres propostes republicanes i les federals, juntes o separades? Una lectura ingènuament voluntarista podria empènyer a respondre, més d'un ho ha fet, que el federalisme és com qui diu congènit al tarannà polític català, no debades federal o confederal era l'estructura de la Corona d'Aragó o que el republicanisme hi és també antic. [...] Com que els sondeigs d'opinió no ho tenen en consideració, és impossible qualsevol temptativa d'acostar-se al sentiment republicà a la Catalunya del segle XXI, tot i que de retruc també ho és apropar-se al sentiment monàrquic".

Pere Anguera, pàgina 112.

"Anarquistes, socialistes i comunistes volien desenvolupar una cultura política entrelligada amb la cultura de les classes populars i compartir així l'àmbit del reformisme social del republicanisme a Catalunya. Cap de les tres mai no es pogué desentendre de la relació i tensió entre l'afirmació democràtica i l'especificitat obrerista ni tampoc de la relació existent entre la reforma gradual i la revolució. [...] Catalunya no ha produït cap pensador anarquista ni socialista ni comunista amb influència en l'evolució de les doctrines polítiques a escala europea. I no obstant això, l'experiència dels canvis posats en pràctica en el curt període de la Guerra Civil van tenir un gran impacte en l'imaginari col·lectiu a escala internacional".

Albert Balcells, pàgina 262.

El sentiment nacionalista i regionalista

Quines són les comunitats autònomes de l’estat on hi ha el més elevat sentiment nacionalista o regionalista? i les que menys? Probablement la gran majoria dels qui algun cop ens hem fet aquesta pregunta estaríem d’acord en afirmar que al capdamunt de tot ens hi trobaríem al País Basc i a Catalunya, mentre que per sota podríem pensar en Madrid, Cantàbria, etc.

Des del Pati Descobert hem creat un rànquing que analitza diversos issues al voltant del sentiment nacionalista o regionalista de la Comunitat Autònoma on es viu, i que inclou les següents variables:

• % vot a Partits d’Àmbit No Estatal (PANE): recull el % de vot als PANE en les darreres eleccions autonòmiques per cada comunitat
  
  
• Identificació Nacional Subjectiva (INS): mitjana on (1) em sento només espanyol, (2) em sento més espanyol que de la meva CCAA, (3) em sento tan espanyol que de la meva CCAA, (4) em sento més de la meva CCAA que espanyol, i (5) em sento només de la meva CCAA
  
  
• Factor estatut: factorial (agregació de variables) de les preguntes “necessitat de reforma de l’estatut de la pròpia CCAA” i “necessitat que les decisions importants es prenguin totes a la CCAA”
  
  
• Factor significat Espanya: factorial de les preguntes “què significa Espanya per vostè” (el meu país, una nació de la que em sento membre, un estat del que en sóc ciutadà, un estat format per diverses regions i nacionalitats) i què considera la seva CCAA: una regió o una nació.

La font de les dades és l’estudi 2610 del Centro de Investigaciones Sociológicas, realitzat en motiu de les eleccions autonòmiques del 2005.

Al final estem en condicions de crear un rànquing sobre les CCAA amb més sentiment nacionalista i regionalista. Heus aquí els resultats (entre parèntesi hi ha la posició que ocupa cada comunitat de més a menys sentiment nacionalista o regionalista):

Com podem veure, efectivament, el País Basc i Catalunya estan al capdamunt de tot; la tercera, sorprenentment per nosaltres, és Navarra. Algunes altres situacions que sobten per exemple és la posició 9 de Cantàbria (molt influenciat per la forta implantació del Partit Regionalista de Cantàbria, que ostenta la presidència de la CCAA), o del País Valencià, que no el trobem fins a la posició 10. Pel que fa a la cua ens hi trobem tres CCAA governades pel PP: Madrid, Castella la Manxa i tancant la classificació, Múrcia.


Marc Guinjoan

PD. he intentat fer les mínimes mencions a l’operacionalització de les variables i els càlculs, però evidentment si algú vol aprofundir més en el tema o té alguns dubtes metodològics només cal que es posi en contacte amb nosaltres!