Economia i ecologia

Aquest dissabte el Consell d’Inciatives Locals per al Medi Ambient (CILMA) de les Comarques Gironines va presentar un informe en el qual proposa de soterrar la línia de molt alta tensió (MAT) entre Bescanó (Gironès) i Santa Llogaia d'Àlguema (Alt Empordà) atès que consideren que és la millor solució tant des del punt de vista econòmic com tècnic.

El CILMA en el seu informe assegura que l’anàlisi dels costos i els beneficis de soterrar el pas de la línia elèctrica no es pot fer exclusivament en base als costos directes de la realització de l’obra: “si només es consideren costos d'inversió, soterrar la MAT costa sis vegades més que la solució aèria”; tanmateix, si s’assumeix el valor de les propietats (valorades en dos milions d'euros per quilòmetre) i la devaluació patrimonial del territori, la diferència s'equipara. De fet, empren per fer més gràfica l’explicació el següent paral·lelisme: “Si a les comarques gironines se'ls atribuís un valor d'existència que fos tan sols d'un quart del valor que la Unió Europea ha atribuït als Pirineus, la millor opció ja seria el soterrament de la MAT”.

En aquest article no tenim interès en abordar el tema concret de la necessitat de soterrar la MAT sinó que volem emprar aquest cas com a mecanisme exemplificador de la necessitat d’incorporar en l’economia els costos (o beneficis) econòmics que se’n deriven de la seva interacció de l’home amb el medi ambient.

L’economia tradicionalment ha partit de la premissa que els únics costos que s’han d’atribuir al preu d’un producte són els directament i indirectament associats amb l’elaboració del producte o prestació del servei. Així, podem comprar actualment per exemple bitllets d’avió a preus completament irrisoris, que obvien per complet els 12kg de diòxid de carboni per persona i vol que emet cada trajecte. O, igualment, podem trobar al supermercat fruita vinguda de l’altra punta del planeta a preus més baixos que la pròpia fruita local.

El creixement al llarg del segle XX –i principis del XXI– s’ha dut a terme mitjançant l’ús extensiu dels recursos naturals, menant-nos a una situació que ja ben poca gent creu que pugui sostenir-se. L’economia del segle XXI ha d’incorporar en els seus càlculs de racionalitat econòmica les despeses que van associades al desgast dels recursos naturals i l’emissió de gasos nocius a l’atmosfera, i el que és més important, és que aquesta nova línia d’actuació s’ha de dur a terme independentment del color polític del governs de torn. Malgrat que tradicionalment les esquerres han estat les més sensibilitzades en aquests temes, no sempre això ha estat així com s’ha fet recentment palès amb el cas dels conservadors britànics de David Cameron en front al laborisme de Gordon Brown.

És cert que l’assumpció del desgast dels recursos naturals i de les emissions de pol·lució pot resultar en alguns casos bastant dificultós donada la vaguetat dels conceptes. En tot cas, la millor tasca que es pot dur a terme en benefici del medi ambient i de la sostenibilitat del planeta és la conscienciació de població sobre els beneficis que ens aportarà a tothom el viure en un món més verd.

I probablement, la millor manera de començar a conscienciar a la població sobre aquesta problemàtica és precisament la comptabilització de les despeses mediambientals sobre la gran majoria dels productes que consumim, tal i com des del CILMA han fet amb l’estudi sobre la necessitat de soterrar la MAT.

Amb tota seguretat aleshores ens n’adonaríem de fins a quin punt arribem a prendre decisions que són totalment irracionals. I és que ja se sap, fins que no ens fan gratar la butxaca hi ha ben pocs incentius per col·laborar...!

Article publicat a Crònica

L'economia i el comportament polític

Aquest cap de setmana ens deixa dues novetats en el mapa polític europeu que, si bé aparentment poc rellevants, són bastant significatives de què és el que podem esperar de cara al futur tan a nivell europeu com, per extensió, a nivell mundial.

Les eleccions al Parlament islandès han propiciat una majoria d’esquerres a la cambra que permetrà fer fora a la dreta del poder de l’illa després de pràcticament dues dècades de govern. La crisi econòmica que assola el món ha estat especialment severa en aquest indret, fins al punt en què han hagut de recórrer a unes multimilionàries injeccions de diners per part de l’FMI, i bona part de les discussions polítiques durant la campanya electoral han girat entorn de la necessitat de entrar a la Unió Europea –posició de la que en són partidaris els futurs inquilins del govern islandès.

A casa nostra, al Principat d’Andorra, els partits que concorren per formar els 28 escons del parlament andorrà també han centrat el seu discurs al voltant de l’economia, i més concretament, sobre la necessitat –i intensitat– d’abolir el famós secret bancari del país dels Pirineus. Fins i tot el propi candidat de la Coalició Reformista –de la qual en forma part el Partit Liberal del fins ara president Albert Pintat–, Joan Gabriel, s’ha vist obligat a allunyar-se del discurs del seu predecessor per tal de poder obtenir uns resultats dignes. Finalment però la crisi ha passat factura al govern i malgrat tot els socialdemòcrates han assolit per primer cop a la història la victòria al Consell General d’Andorra.

És ben sabut en el món de la Ciència Política que la situació econòmica d’un país en determina enormement la seva evolució política. Mirem sinó en el següent gràfic per exemple l’evolució a l’estat espanyol de la taxa d’atur (en color verd) i de l’avaluació de la situació política i econòmica (dades del CIS; registren el % de persones que afirmen que la situació econòmica/política és bona o molt bona).

Tal i com es desprèn del gràfic, a mesura que augmenta la taxa d’atur la valoració de la situació econòmica va empitjorant, així com també la valoració de la situació política. Com és evident el mal funcionament de l’economia i de la política és atribuït de manera directa per a la gran majoria dels ciutadans al govern. Així, mals resultats econòmics deriven en la gran majoria dels casos en males valoracions dels líders polítics que ostenten el poder i, en menor mesura, lleugeres millors valoracions als líders polítics a l’oposició.

Una de les principals conseqüències dels cicles econòmics negatius és la rendició de comptes amb els partits de govern. Així doncs, i tal i com ha passat en les eleccions d’Islàndia i en les andorranes, els partits de govern tenen greus dificultats per mantenir la seva posició de partit majoritari, mentre que els partits de l’oposició rendibilitzen molt el context econòmic desfavorable.

En aquest sentit doncs és completament comprensible que mentre la situació de crisi continuï assolant el vell continent, els governs intentaran evitar el màxim aventurar-se en eleccions on les possibilitats de perdre són elevadíssimes. Al Regne Unit per exemple, el premier Gordon Brown per exemple és molt probable que intenti esgotar la legislatura fins als finals dels seus dies (d’aquí a un any aproximadament) en vistes d’una hipotètica recuperació econòmica i tenir així unes majors possibilitats de revalidar la més que improbable victòria laboralista a dia d’avui.

Els casos d’eleccions que no són postergables, com ara les europees, representen veritables proves de foc per als partits al govern. En aquest sentit, és d’esperar que aquests partits pateixin una forta davallada com a conseqüència de la situació econòmica, fet que s’afegeix al ja tradicional mal paper dels grans partits –i en especial els de govern– en aquestes eleccions. Estarem a l’aguait del que pugui passar però és ben probable que, tal i com ja enuncien les enquestes, la nit del 7 de juny bastants governs es vegin obligats a replantejar la seva estratègia política. I econòmica!


Article publicat a Crònica

Les ulleres ideològiques

Xafardejant he trobat aquestes dades que mostren que les "ulleres ideològiques" actuen sempre, fins i tot en temps de crisi. El seu filtre fa que les circumstàncies o situacions s'interpretin de forma subjectiva i, a més, la conjuntura política tingui alguna cosa a dir-hi. El cas més fefaent és el dels votants del PSC, menys crítics que la resta de ciutadans amb la situació de l'economia catalana.

Així doncs, la pregunta més interessant és la que ens hem de fer en termes contrafàctics: sortirien les mateixes dades si qui governés no fos el PSC?

Els reptes d'Obama

Recupero dels arxius un interessant gràfic sobre els reptes que Obama haurà d'afrontar en el mandat que properament començarà. Les legislatures sempre comencen amb unes expectatives i s'acaben amb unes altres. Interessant veure els reptes de la resta de presidents i quina imatge n'ha quedat d'ells. Vegi's la de George Bush...

La riquesa de les (petites) nacions

Quan els politòlegs presten atenció al panorama internacional d’estats, la majoria acostuma a recórrer a l’arxiconeguda evolució en la formació o desaparició de nous estats. I la gràfic per excel·lència que apareix als powers points (molt interessant d'altra banda) és la següent:

No obstant, poca gent ha posat atenció en les conseqüències de la fragmentació de l’escenari internacional. Per sort, el professor Enrico Spolaore, catedràtic d’Economia del Departament d’Economia de la Universitat Tufts de Boston, n’ofereix una primera aproximació. Pels que estiguin interessats, Spolaore féu una magnífica conferència el 8 de març del 2007 que recull una de les publicacions del Centre d’Estudis Jordi Pujol.

El que ve a dir Spolaore és q ue la mida de les nacions pot ser considerada com una variable crucial en el món actual. Com recorda aquest acadèmic venecià, Plató ja avisà que la “mida òptima” d’un sistema de govern era de “5.040 caps de família”. Sigui com sigui, en el fons la qüestió ens remet a una pregunta normativa: Quina és la mida òptima d’una nació o d’un estat? De fet, què considerem òptim? La mida és important per aconseguir l’èxit econòmic?

Tornant a la gràfica anterior, és evident que el món ofereix casos d’estats petits i grans que han tingut èxit i fracàs. De fet, la mitjana de població per país (segons les dades del Banc Mundial) és de menys de sis milions (és a dir, Catalunya es troba per sobre de la mitjana). Com a curiositat: Tuvalu, a la Polinèsia, és el membre de la ONU més petit, amb menys d’onze mil habitants.

Així, tenia raó Aristòtil quan asseverava que “l’experiència ha demostrat que és difícil, gairebé impossible, que un estat populós estigui regit per bones lleis”? Spolaore esmenta que la idea clau és un compromís entre els beneficis d’escala i els costos de l’heterogeneïtat de preferències. Els països grans es beneficien de les economies d’escala (no és el mateix que un estat petit pateixi un terratrèmol que un de gran, en termes de reconstrucció i eficiència); però, com recorda el venecià, només quan les fronteres del país es troben obertes a l’exterior. Per la seva banda, als països petits, la distància mitjana entre les preferències ciutadanes i la política pública és més baixa que en els grans. És a dir, que més gent hagi de compartir un mateix bé (bàsicament col·lectiu), fa que tenir diferents preferències pot ser molt costós. Això no vol dir que tenir preferències diferents o pensar diferent sigui dolent i que la mida del país ho perjudiqui.

Simplement, els costos polítics derivats de compartir el bé públic són més elevats. Spolaore realitza una correlació entre mida d’un país i creixement econòmic. Correlació que hem repetit al Pati Descobert (amb una breu mostra) i que, amb matisos, ens ha donat el mateix:

**Significatiu al 99% *Significatiu al 95%

La matriu de correlacions ens mostra el següent: en primer lloc, la mida del país “importa” pel creixement econòmic (a major dimensió del país, més creixement). A posteriori, com fa Spolaore, es busca observar l’impacte de l’obertura del país (petit o gran) en la riquesa que ha originat (mesurada com la mitjana en PIB per càpita). Si el país és gran i tancat el creixement és negatiu (a nosaltres no ens ha sortit significatiu, tot i que a Spolaore sí). Quant als països petits, sembla que l’impacte que aquests es tanquin al comerç és major que en els grans (donat que el mercat interior també és més magre i l’heterogeneïtat menor) i, quan decideixen obrir-se a l’exterior, recullen uns “beneficis” més sucosos.

En resum, en un món globalitzat com el d’avui en dia els països petits sembla que parteixin d’una situació menys favorable, sobretot aquells, com Catalunya, que no tenen importants recursos naturals. No obstant, poden tenir avantatges comparatius (no només en el mercat de l’I+D) i convé aprofitar-los.

De fet, la preocupació per la mida dels estats és ben vigent. Gar Alperovitz (Universitat de Maryland) deia això fa poc al New York Times:

“Els Estats Units és gairebé amb tota seguretat un país massa gran per ser una democràcia significativa. Tard o d’hora, una profunda descentralització del sistema federal serà del tot menys inevitable”.

Toni Rodon

PD/ Pels amants de l’estadística dir-vos que sí, que he detectat els nombrosos “problemes” amb els que incorre Spolaore (endogeneïtat, multicol·linealitat, i una escandalosa relació espúria, entre d’altres). I també altres tipus de límits en els que cadascú ja pensarà (és inevitable pensar en la immigració quan el professor venecià esmenta que en els països petits l’heterogeneïtat de preferències és menor, entre d’altres factors). No obstant, em semblava un article massa suggerent per “atacar-lo” sense pietat. Us deixo el link del llibre per aquells que no us pugueu aguantar i desitgeu fer crítica intel·lectual.