Itàlia i el G8

La política italiana viu un sacseig constant. Antecedent dels grans moviments europeus, segons diu Maragall en les seves memòries, o signe de la crisi de la democràcia a Europa, segons Juliana a La Vanguardia, el país es mou entre la caiguda permanent i la resurrecció constant.

Aquests dies vivim un nou episodi. La preparació de la trobada del G8, “caothic”, segons The Guardian, pot afectar de nou la seva reputació. Com llegim a alguns mitjans, ja hi ha qui demana la seva expulsió d’aquest selecte club. Es critica que només hagi destinat el 3% de les ajudes promeses al desenvolupament de les regions més pobres del món i que hagi retallat un 50% l’ajuda exterior.

Segons es comenta, si Itàlia marxa del G8 (possibilitat que un servidor veu altament improbable), Espanya podria ocupar el seu lloc. Tot plegat, mentre l’eurocentrisme de la trobada es veu com a excessiva i ja es fan passes per constituir el G13, amb països com la Xina, l’Índia, el Brasil, Mèxic o Sud-Àfrica.

Itàlia és, avui, un cas paradigmàtic que trenca amb algunes de les associacions fetes sovint a la lleugera. U. Un país pot funcionar malgrat que el clima polític sigui enrarit (no en va, la regió industrial de la vall del Pö és la que resisteix millor a la crisi global). Dos. La rendició de comptes dels polítics presumptament corruptes no sempre es produeix.

Moltes de les tendències actuals italianes, les ombres i les crisis, es viuen, tot i que a petita escala, al nostre país. Em deia un amic que els italians saben viure en crisi permanent sense que les seves vides s’alterin excessivament.

Itàlia. Un país que ha seduït al món des del Renaixement i que ha marcat tendència a Europa, des del feixisme al món dels negocis. Probablement Indro Montanelli tingui raó i “no és necessari reformar el sistema electoral, ni les regles. Cal reformar els italians”.

Potser sí. Però no només els ciutadans, sinó la vida col·lectiva que tots ens dotem per viure en comunitat.

L'economia i el comportament polític

Aquest cap de setmana ens deixa dues novetats en el mapa polític europeu que, si bé aparentment poc rellevants, són bastant significatives de què és el que podem esperar de cara al futur tan a nivell europeu com, per extensió, a nivell mundial.

Les eleccions al Parlament islandès han propiciat una majoria d’esquerres a la cambra que permetrà fer fora a la dreta del poder de l’illa després de pràcticament dues dècades de govern. La crisi econòmica que assola el món ha estat especialment severa en aquest indret, fins al punt en què han hagut de recórrer a unes multimilionàries injeccions de diners per part de l’FMI, i bona part de les discussions polítiques durant la campanya electoral han girat entorn de la necessitat de entrar a la Unió Europea –posició de la que en són partidaris els futurs inquilins del govern islandès.

A casa nostra, al Principat d’Andorra, els partits que concorren per formar els 28 escons del parlament andorrà també han centrat el seu discurs al voltant de l’economia, i més concretament, sobre la necessitat –i intensitat– d’abolir el famós secret bancari del país dels Pirineus. Fins i tot el propi candidat de la Coalició Reformista –de la qual en forma part el Partit Liberal del fins ara president Albert Pintat–, Joan Gabriel, s’ha vist obligat a allunyar-se del discurs del seu predecessor per tal de poder obtenir uns resultats dignes. Finalment però la crisi ha passat factura al govern i malgrat tot els socialdemòcrates han assolit per primer cop a la història la victòria al Consell General d’Andorra.

És ben sabut en el món de la Ciència Política que la situació econòmica d’un país en determina enormement la seva evolució política. Mirem sinó en el següent gràfic per exemple l’evolució a l’estat espanyol de la taxa d’atur (en color verd) i de l’avaluació de la situació política i econòmica (dades del CIS; registren el % de persones que afirmen que la situació econòmica/política és bona o molt bona).

Tal i com es desprèn del gràfic, a mesura que augmenta la taxa d’atur la valoració de la situació econòmica va empitjorant, així com també la valoració de la situació política. Com és evident el mal funcionament de l’economia i de la política és atribuït de manera directa per a la gran majoria dels ciutadans al govern. Així, mals resultats econòmics deriven en la gran majoria dels casos en males valoracions dels líders polítics que ostenten el poder i, en menor mesura, lleugeres millors valoracions als líders polítics a l’oposició.

Una de les principals conseqüències dels cicles econòmics negatius és la rendició de comptes amb els partits de govern. Així doncs, i tal i com ha passat en les eleccions d’Islàndia i en les andorranes, els partits de govern tenen greus dificultats per mantenir la seva posició de partit majoritari, mentre que els partits de l’oposició rendibilitzen molt el context econòmic desfavorable.

En aquest sentit doncs és completament comprensible que mentre la situació de crisi continuï assolant el vell continent, els governs intentaran evitar el màxim aventurar-se en eleccions on les possibilitats de perdre són elevadíssimes. Al Regne Unit per exemple, el premier Gordon Brown per exemple és molt probable que intenti esgotar la legislatura fins als finals dels seus dies (d’aquí a un any aproximadament) en vistes d’una hipotètica recuperació econòmica i tenir així unes majors possibilitats de revalidar la més que improbable victòria laboralista a dia d’avui.

Els casos d’eleccions que no són postergables, com ara les europees, representen veritables proves de foc per als partits al govern. En aquest sentit, és d’esperar que aquests partits pateixin una forta davallada com a conseqüència de la situació econòmica, fet que s’afegeix al ja tradicional mal paper dels grans partits –i en especial els de govern– en aquestes eleccions. Estarem a l’aguait del que pugui passar però és ben probable que, tal i com ja enuncien les enquestes, la nit del 7 de juny bastants governs es vegin obligats a replantejar la seva estratègia política. I econòmica!


Article publicat a Crònica

A dreta i esquerra de la corrupció

El filòsof i investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques, Reyes Mate, publicava avui a El Periódico un interessant article (“El colom i la serp”) a propòsit dels darrers casos de corrupció que hi ha hagut a diferents punts de l’Estat. Mate sosté que “en l’origen de l'esquerra hi ha l'experiència d'una lluita contra els poders establerts sense cap més arma que la raó, els valors universals i una clara sensibilitat per les injustícies”. L’autor rebla el seu argument dient: “L'opinió pública tolera els escàndols a la dreta (premiant-los, en casos com el de Carlos Fabra, amb més bons resultats electorals) i no a l'esquerra perquè té assumit que, per a la dreta, el valor polític de referència és el poder i, per a l'esquerra, haurien de comptar també els valors morals. De la dreta esperen eficàcia, i de l'esquerra, que sigui solidària i austera, pròxima i sensible als problemes del carrer”.

A banda de les repercussions polítics que generen els casos de corrupció (aquí un exemple) és d’interès observar si hi ha diferències entre l’esquerra i la dreta respecte la mala gestió dels afers públics. L’abril del 2007 el CIS inclogué la següent pregunta: “Pensa vostè que entre els polítics hi ha més, igual o menys corrupció que a la resta de la societat?”. Si mirem les respostes segons la posició ideològica de l’individu (esquerra-dreta), els resultats són els següents:

A excepció de l’extrema esquerra, no sembla que hi hagi diferències entre les diferents posicions. No podem dir que la dreta, doncs, sigui més desconfiada que l’esquerra (ni viceversa).

Un altre indicador de (des)confiança és el que mostra la següent qüestió. Aquí les diferències apareixen com a més clares:

Vegi’s que la dreta tendeix a considerar com a menys transparentes les decisions que prenen els polítics i que l’esquerra sembla confiar més en el què fan els seus representants.

Estadístiques a banda, Reyes Mate obvia que l’avaluació dels partits acostuma a passar pel filtre ideològic i partidista. Els individus tendeixen a valorar de forma positiva al seu partit de referència i, probablement, en cas de corrupció, tendiran a donar la responsabilitat a factors exògens (teories de la conspiració, per exemple). En canvi, els partidaris del partit a l'oposició tendeixen a tenir una mirada més negativa sobre alguns afers. Podria ser el cas del què s'intueix al segon gràfic.

Amb tot, és la ciutadania “tan severa amb els uns i tan comprensiva amb els altres?”, com diu Mate. Potser sí. Depèn de si són d’esquerres o de dretes? Achen i Barrels conclouen: “La retrospecció [valoració del passat] és cega. Quan els votants pateixen es tornen contra el govern, emparant-se en qualsevol possible elaboració cultural que els doni suport teòric”.

I fixin-se que no distingeix entre electors d’esquerra i de dreta.

Amics, enemics i companys de partit

La soledat del polític és incontestable. Com Ricard III, l’ànsia per aconseguir el poder pel poder sembla ser la finalitat vital de moltes persones encarregats de gestionar la “cosa” pública. De fet, si Shakespeare escrivís avui, situaria les seves tragèdies en consells d’administració, coalicions governamentals o passadissos parlamentaris.

Aquesta reflexió (segurament demagògica) m’ha vingut al cap després de llegir el darrer llibre de José Maria Maravall, “La confrontación política”. En el seu tercer capítol, l’exministre socialista analitza críticament la teoria dominant de la democràcia: aquella que entén que el poder del poble resideix en fer fora o reescollir als governants, votant en funció de la feina realitzada pels polítics (l’anomenada teoria minimalista de la democràcia). En tot cas, si l’atribució de responsabilitats no funciona bé, els incentius perquè els governants siguin representatius són baixos. És representatiu un govern que no rep un càstig dels electors sinó del seu propi partit? La representació (i legitimitat) implica poder fer qualsevol acció? En un altre punt de vista, quan s’incentiva la conspiració?

Maravall analitza 23 democràcies de l’OCDE durant el període 1943 i 2003 i troba un interessant mecanisme. El gràfic següent ho il·lustra:

En els governs de coalició, hi ha gairebé tants casos de substitució d’un primer ministre (PM) per conspiració com per derrota electoral!

No només això. Maravall troba que un factor exogen (l’economia) és fonamental:

Quan l’economia va malament, el risc de patir una conspiració política (ser substituït per algú del mateix partit) se situa al voltant del 5%. Per contra, quan l’economia creix, el risc de substitució interna augmenta i puja entre el 13,6% i el 17,%.

És a dir, el creixement econòmic estimula l’ànsia de poder: els aspirants a substituts calculen que tindran bones possibilitats de guanyar les eleccions següents.

Les dades, però, ho justifiquen a mitges: El 45,5% dels primers ministres que van substituir el seu “company” de partit (que van conspirar, en definitiva) van sobreviure a les següents eleccions. La resta van ser derrotats.

No sempre es poden anticipar les decisions dels electors...

Català emprenyat (III) El (no) efecte TAV

En l’anterior escrit demostràvem que, al contrari del que analistes i tertulians pronosticaven, sembla que la Renfe hagi afectat al vot dirigit al PSOE. Així, els municipis que tenen una línia de rodalies dins del seu terme municipal, presentaven una xifra de vot socialista inferior als municipis on el tren hi passa. Per tant, amb tots els matisos ja fets en l’anterior escrit, es podria concloure que el tren ha afectat al vot socialista.

L’anàlisi, però, no és generalitzable a tots els “tipus” de trens i, de fet, el que presentem aquí, pot convertir l’empirisme anterior en simples guarismes.

En efecte, el Tren d’Alta Velocitat (TAV) no ha presentat tants problemes “directes” sobre els ciutadans, en el sentit que no s’ha hagut d’interrompre cap servei de TAV perquè encara no es trobava en funcionament. Només les obres han creat efectes col•laterals sobre els serveis de Rodalies.

En tot cas, com ha percebut el ciutadà el pas de l’Alta Velocitat? De nou, hem discernit els municipis en els que hi passa la línia del TAV i hem analitzat què passa amb el vot socialista. Aquests en són els resultats:

Tal com es desprèn de la taula, el pas del TAV no ha suposat cap tipus de rendició de comptes per part dels electors sobre el PSC-PSOE, a diferència del que varem corroborar que succeïa amb el pas dels trens de Rodalies.

Tots els matisos i les possibles explicacions d’aquest fenomen, en un pròxim post!

Marc Guinjoan i Toni Rodon

Català emprenyat? (II) L’efecte Renfe

Com hem anat dient, al Pati Descobert ens hem proposat descobrir què ha passat amb els mecanismes de rendició de comptes. Una de les frases més repetides just conèixer els resultats de les eleccions ha estat preguntar-se perquè el caos en les infraestructures catalanes no ha afectat el vot al PSC-PSOE. En l’anàlisi d’aquest dubte ciutadà ja n’hem ofert algunes respostes (el vot no només és retrospectiu, de rendició de comptes, sinó que hi ha moltes “maneres” de triar la papereta). Al post d’avui volem anar més enllà.

Concretament estem interessats en descobrir si els pobles que han patit el caos de rodalies han passat factura al Partit Socialista. A primera vista hom diria que no: el PSC-PSOE ha augmentat el seu suport electoral en 5,86 punts percentuals, i aparentment aquest augment ha estat homogèniament repartit arreu del territori català. Per tant, com que ningú no dubta que el tema de Rodalies ha estat un terrabastall (o almenys és la hipòtesi de la que partim), resumidament podria semblar que a) el tema de les infraestructures no ha estat un element important a l’hora de votar o b) la crisi ha estat ben gestionada i els electors han premiat el partit al govern, és a dir, al PSC.

Així doncs hem agafat tots els municipis de la demarcació de Barcelona i els hem classificat entre aquells pels quals hi passa el tren (i per tant, probables receptors directes del funcionament de Rodalies) enfronts d’aquells on no hi passa, i hem calculat si l’augment del percentatge de vots d’uns i altres municipis era diferent. Sobretot, però, ens interessa veure si aquesta diferència era estadísticament significativa (ist est, conclusió no refutable).

Sorprenentment, els resultats que hem obtingut han estat els següents:

Observem com hi ha una diferència de casi dos punts percentuals en l’augment del vot pel PSC-PSOE en funció de si el tren de Rodalies passa pel municipi o no. Per tant, el gràfic indica que el vot socialista ha estat més alt en aquells municipis on Renfe no hi passa que en els que hi circula (després de mirar a quines poblacions s’han produït els “problemes” de Renfe, només hem inclòs les línies afectades. Cal dir, però, que eren gairebé totes).

La prova estadística que corroborarà el fet que aquesta diferència és significativa i significant és la correlació:

Tal com es desprèn de la Taula, el pas de Rodalies pel municipi ha suposat un augment de vots menor que en els pobles per on no hi ha passat.

Estadísticament aquesta afirmació és molt fiable (el nivell de confiança per fer aquesta afirmació és del 99%).

Així doncs, a la llum de la correlació, podem concloure que, efectivament, la crisi de Rodalies ha passat factura al PSC – PSOE. Malgrat tot, els resultats aclaparants que va obtenir han deixat en segon terme les interpretacions relacionades amb la rendició de comptes en determinats contextos.

En propers posts aprofundirem més en aquesta línia.

Marc Guinjoan i Toni Rodon

Post data per a investigadors/ A manca de dades post-electorals l’anàlisi segueix caient en la fal·làcia ecològica i en una més que probable relació espúria (entre altres problemes). Però, sens dubte, és un bon punt de partida que trenca alguna de les afirmacions dites després dels comicis.

Català emprenyat? Els camins inescrutables de la rendició de comptes

Si els ciutadans perceben que la situació ha empitjorat respecte a la situació que tenien abans de l’última elecció, en els següents comicis votaran en contra dels candidats del partit del Govern. Així, els ciutadans efectuaran un anàlisi de la situació passada, en trauran conclusions i actuaran al respecte (vot retrospectiu). En global, passaran comptes amb el govern, sigui per premiar-lo (atorgar-li de nou la confiança), sigui per castigar-lo (votar per una altra opció o, senzillament, no votar). La rendició de comptes (la famosa accountability) es refereix a aquest procés, al control real de l’exercici de govern per part de la ciutadania. És un concepte que, com es pot comprovar, implica que el ciutadà tingui certa influència en l’esfera pública. Una definició minimalista de l’accountability es composa dels següents dos elements: answerability i enforcement (Schedler). El primer fa referència a l’obligació que els polítics i funcionaris tenen d’informar i justificar les seves accions. El segon al·ludeix a la capacitat de sanció a la que poden ser sotmesos els polítics i funcionaris que no acaten la llei reguladora de les seves funcions públiques.

El model aquí plantejat té sòlides bases teòriques (Arrow, Downs). Simplificant, el model assumeix que els individus compten amb una ordenació de preferències consistents davant d’un conjunt d’alternatives possibles. A més, aquesta ordenació és completa (pot comparar-se amb ella mateixa) i transitiva (temporal).

No obstant, a grans trets, també té fortes crítiques teòriques. En primer lloc, perquè aquest model “racional” assumeix informació completa i la gairebé inexistència dels costos d’oportunitat (optar pel partit del govern encara que ho hagi fet malament, doncs l’alternativa és considerada pitjor). En segon lloc, implica que les preferències siguin estables, fet que no sempre succeeix. En tercer, no té en compte el vot prospectiu, és a dir, la utilitat esperada del partit en el govern o en l’oposició prenent com a referència la situació actual.

En el fons, els vots són pels partits el que els beneficis per les empreses. Si una empresa ofereix un producte, i el consumidor el compra i li agrada, les probabilitats que el torni a comprar al cap d’una setmana augmenten. Si per contra, li desagrada, és probable que s'envagi a la competència. El partit recull “els beneficis” del seu producte a través dels vots o perd ingressos si allò que ofereix no té qualitat. Però per què quan el comprador va al supermercat i, enlloc de canviar de marca perquè no li ha agradat, segueix comprant el seu producte?

Implicacions a Catalunya

Com bé diu el nostre company Marc Sanjaume, el resultat de les eleccions al Congrés dels Diputats són molt oberts a la interpretació. Molts dels analistes han mostrat la seva sorpresa pel fort suport rebut pels socialistes en una conjuntura en què s’han produït fets que portaven a pensar que rebrien un vot de càstig (infraestructures, Estatut, etcètera). Pensaven que l'accountability passaria factura al PSOE, però aquesta no s'ha produït. De fet, la literatura ja ens diu que quan l'alternativa al partit del govern és ideològicament molt distant, no hi ha rendició de comtes, per molt malament que s'hagi fet des del govern. Però el fet que Catalunya actuï sobre una estructura multidimensional, deixa en massa senzilla aquesta afirmació.

Fa poc, des de les files socialistes, José Zaragoza (autor del gran lema “Si tu no hi vas, ells tornen”), titllava l’existència del català emprenyat com a “invenció de columnistes. Vegem-ho:

L’afirmació de José Zaragoza és ràpidament refutable. El Centre d’Estudis d’Opinió elabora periòdicament un Índex de Satisfacció Política. Com es comprova en el gràfic, la xifra d’insatisfets ha crescut i, el que és més important, era especialment alta en els dies propers a les eleccions. Ara bé, es pot afirmar que els únics insatisfets eren tots els no votants socialistes. És així?


En el següent gràfic es palesa que els insatisfets es troben a tots els partits, si bé és cert que els insatisfets estructurals i conjunturals són menors en el cas del PSC. També la seva xifra de satisfets estructurals però insatisfets conjunturals (perquè la situació actual no la valoren bona) és la menys elevada de totes. En tot cas, i abans de començar a remenar les dades, sembla clar que els votants del PSC-PSOE (els satisfets i els insatisfets), el partit del govern, han tornat a optar pel mateix partit. Malgrat tot, amb això no n’hi ha prou per assolir els 25 diputats que ha tingut.

Què ha passat? Per a respondre aquesta pregunta (que tindrà, segur, respostes polièdriques) convindrà saber què ha motivat el vot dels electors (i l’abstenció), la importància de les causes del català emprenyat en el càlcul que el votant efectua abans d’anar a les urnes, l’oferta (el “mercat”) partidista i múltiples variables que poden, d’una manera o altra, haver tingut un pes important (candidats, campanya, etcètera).

Ja he introduït el tema. En els propers dies intentarem remoure les dades a veure què ens diuen. Així desperto interès perquè seguiu entrant al Pati descobert :P

Us deixo amb una frase que resumeix el que s’ha dit en aquestes línies:

In framing a government to be administred by men over men, the great difficulty lies in this: you must first enable the government to control the governed: and in the next place oblige it to control itself (James Madison, Federalist, no. 51).

Toni Rodon