dimecres, 26 de març de 2008

Català emprenyat? Els camins inescrutables de la rendició de comptes

Si els ciutadans perceben que la situació ha empitjorat respecte a la situació que tenien abans de l’última elecció, en els següents comicis votaran en contra dels candidats del partit del Govern. Així, els ciutadans efectuaran un anàlisi de la situació passada, en trauran conclusions i actuaran al respecte (vot retrospectiu). En global, passaran comptes amb el govern, sigui per premiar-lo (atorgar-li de nou la confiança), sigui per castigar-lo (votar per una altra opció o, senzillament, no votar). La rendició de comptes (la famosa accountability) es refereix a aquest procés, al control real de l’exercici de govern per part de la ciutadania. És un concepte que, com es pot comprovar, implica que el ciutadà tingui certa influència en l’esfera pública. Una definició minimalista de l’accountability es composa dels següents dos elements: answerability i enforcement (Schedler). El primer fa referència a l’obligació que els polítics i funcionaris tenen d’informar i justificar les seves accions. El segon al·ludeix a la capacitat de sanció a la que poden ser sotmesos els polítics i funcionaris que no acaten la llei reguladora de les seves funcions públiques.

El model aquí plantejat té sòlides bases teòriques (Arrow, Downs). Simplificant, el model assumeix que els individus compten amb una ordenació de preferències consistents davant d’un conjunt d’alternatives possibles. A més, aquesta ordenació és completa (pot comparar-se amb ella mateixa) i transitiva (temporal).

No obstant, a grans trets, també té fortes crítiques teòriques. En primer lloc, perquè aquest model “racional” assumeix informació completa i la gairebé inexistència dels costos d’oportunitat (optar pel partit del govern encara que ho hagi fet malament, doncs l’alternativa és considerada pitjor). En segon lloc, implica que les preferències siguin estables, fet que no sempre succeeix. En tercer, no té en compte el vot prospectiu, és a dir, la utilitat esperada del partit en el govern o en l’oposició prenent com a referència la situació actual.

En el fons, els vots són pels partits el que els beneficis per les empreses. Si una empresa ofereix un producte, i el consumidor el compra i li agrada, les probabilitats que el torni a comprar al cap d’una setmana augmenten. Si per contra, li desagrada, és probable que s'envagi a la competència. El partit recull “els beneficis” del seu producte a través dels vots o perd ingressos si allò que ofereix no té qualitat. Però per què quan el comprador va al supermercat i, enlloc de canviar de marca perquè no li ha agradat, segueix comprant el seu producte?

Implicacions a Catalunya

Com bé diu el nostre company Marc Sanjaume, el resultat de les eleccions al Congrés dels Diputats són molt oberts a la interpretació. Molts dels analistes han mostrat la seva sorpresa pel fort suport rebut pels socialistes en una conjuntura en què s’han produït fets que portaven a pensar que rebrien un vot de càstig (infraestructures, Estatut, etcètera). Pensaven que l'accountability passaria factura al PSOE, però aquesta no s'ha produït. De fet, la literatura ja ens diu que quan l'alternativa al partit del govern és ideològicament molt distant, no hi ha rendició de comtes, per molt malament que s'hagi fet des del govern. Però el fet que Catalunya actuï sobre una estructura multidimensional, deixa en massa senzilla aquesta afirmació.

Fa poc, des de les files socialistes, José Zaragoza (autor del gran lema “Si tu no hi vas, ells tornen”), titllava l’existència del català emprenyat com a “invenció de columnistes. Vegem-ho:



L’afirmació de José Zaragoza és ràpidament refutable. El Centre d’Estudis d’Opinió elabora periòdicament un Índex de Satisfacció Política. Com es comprova en el gràfic, la xifra d’insatisfets ha crescut i, el que és més important, era especialment alta en els dies propers a les eleccions. Ara bé, es pot afirmar que els únics insatisfets eren tots els no votants socialistes. És així?


En el següent gràfic es palesa que els insatisfets es troben a tots els partits, si bé és cert que els insatisfets estructurals i conjunturals són menors en el cas del PSC. També la seva xifra de satisfets estructurals però insatisfets conjunturals (perquè la situació actual no la valoren bona) és la menys elevada de totes. En tot cas, i abans de començar a remenar les dades, sembla clar que els votants del PSC-PSOE (els satisfets i els insatisfets), el partit del govern, han tornat a optar pel mateix partit. Malgrat tot, amb això no n’hi ha prou per assolir els 25 diputats que ha tingut.

Què ha passat? Per a respondre aquesta pregunta (que tindrà, segur, respostes polièdriques) convindrà saber què ha motivat el vot dels electors (i l’abstenció), la importància de les causes del català emprenyat en el càlcul que el votant efectua abans d’anar a les urnes, l’oferta (el “mercat”) partidista i múltiples variables que poden, d’una manera o altra, haver tingut un pes important (candidats, campanya, etcètera).

Ja he introduït el tema. En els propers dies intentarem remoure les dades a veure què ens diuen. Així desperto interès perquè seguiu entrant al Pati descobert :P

Us deixo amb una frase que resumeix el que s’ha dit en aquestes línies:

In framing a government to be administred by men over men, the great difficulty lies in this: you must first enable the government to control the governed: and in the next place oblige it to control itself (James Madison, Federalist, no. 51).

Toni Rodon

2 comentaris:

Marc ha dit...

Apa, això sí que és donar arguments empírics. En Zaragoza penso que va fer aquesta afirmació (la de la invenció dels columnistes) a cop calent. Hauria estat més inteligent, al meu entendre, acceptar la frustració existent i acte seguit proclamar que malgrat tot els catalans confien en el PSC per solucionar els seus problemes. En fi. Veig que el Pati agafa nivell i ens haurem de posar les piles ;)

Prometo rebatre les afirmacions schumpetrianes que fas sobre el funcionament de la democràcia. A veure si en el terreny de la teoria política puc burxar una mica aquest quantitativisme desvocat! Per cert, on són la resta del Pati?¿ Que estem sols o què?

Ciau

elpatidescobert ha dit...

Tens raó, el bloc ha entrat en un quantitativisme desbocat. Però tranquil, tot canvia.

Per cert, no cal que li treguis supèrbia a en Zaragoza. La invenció de columnistes crec que és un "atac" dirigit(segons deu pensar ell) a un sector de la societat que volia que el PSOE-PSC baixés.

No s'ha de menstenir l'arrogància dels directors de campanya, que sovint és molta...

Salutacions!