dimarts, 30 de desembre del 2008

Bases de dades: un bé públic?

Abans que el 2008 digui adéu definitivament el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) ha decidit posar a l'abast de qui vulgui les seves bases de dades. La gestió, difusió i explotació de les bases de dades acostuma a ser problemàtica. Les consultores i altres empreses privades que realitzen enquestes (electorals i de tot tipus) no acostumen a posar a disposició del públic el material amb el qual treballen. Fins aquí normal. El problema sorgeix quan la institució és pública i l'interès va més enllà de l'estrictament comercial.

Fins on arriba el meu coneixement, pocs projectes permeten descarregar les dades a través d'internet: el projecte World Values Survey (WVS), l'Enquesta Social Europea (ESS) o les dades de l'American Nation Election Studies (ANES) i del The comparative Study of Electoral Systems (CSES), entre d'altres.

De nou, el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ha fet tard. La institució de referència de l'àmbit català continua amb un hermetisme absolut. No només és qüestió que el públic en general pugui treballar amb les dades obtingudes ni que pugui fer-ho amb un temps raonablement breu un cop realitzada l'enquesta. És també la impossibilitat de publicar res sense el seu permís explícit. I això limita la capacitat d'exercici i, sobretot, el lliure exercici de divulgació intel·lectual.

El CEO podrà fer (i segurament farà) el pas. Però la intencionalitat ja no semblarà la mateixa. Així que, de moment, mentre no es desperten, haurem d'anar explotant les bases de dades del CIS. Seguirem esperant...

dissabte, 27 de desembre del 2008

La democràcia a Catalunya

A mitjans de desembre una representació del Pati va assistir a la presentació de l'Informe sobre l'estat de la democràcia a Catalunya, 2007. Per primera vegada s'intenta mesurar el sistema polític català, en termes estructurals. El treball, coordinat per la politòloga Eva Anduiza amb el suport dels també politòlegs Ignacio Lago, Mariona Ferrer, Robert Liñeira, Sergi Pardos i Clara Riba, pretén respondre a dues preguntes complexes, de difícil (o impossible) resposta, però necessàries: Com funciona a la pràctica el nostre sistema polític? Amb quins criteris hem de valorar el procés polític i els seus resultats?


Abans d'entrar en matèria, és necessari reflexionar sobre dues coses: en primer lloc, la bona idea de la Fundació Jaume Bofill a l'hora d'impulsar un projecte d'aquestes característiques. Molts països europeus avaluen freqüentment el seu sistema polític amb instruments rigorosos i amb mètodes precisos. Tot plegat per generar un debat sa i, repetim, necessari. En segon lloc, i potser contrari al darrer punt, el poc impacte mediàtic que ha generat l'acte. Ja dubtàvem fa uns dies de la influència pública de la Ciència Política (Dubtes sobre la ciència política) i aquest acte ho corrobora.


Com avaluen els autors de l'informe la salut democràtica del nostre país? Un anàlisi sobre l'estat de la democràcia requereix una feina prèvia de conceptualització. Una metodologia que l'informe utilitza per dividir un debat molt complex en dues aproximacions al concepte de democràcia: d'una banda, aquelles definicions que han buscat les condicions mínimes imprescindibles per poder parlar de democràcia. D'altra banda, les definicions que, en lloc d'identificar el denominador comú mínim, amplien el contingut de la democràcia incloent-hi els aspectes substantius (és a dir, la democràcia no només és un sistema que respecti uns procediments, sinó que per ser considerada com a tal cal que permeti aconseguir objectius com ara la igualtat o l'autonomia dels ciutadans). L'informe s'aproxima a la realitat catalana des d'una visió empírica. A priori convindria, doncs, esperar que altres edicions n'incloguessin l'analítica i la normativa.

Què destacar d'un informe de més de 400 pàgines i que utilitza un total de 52 indicadors (des del percentatge de periodistes que creuen que s'apliquen normes ètiques al seu àmbit al percentatge de vots en blanc al Parlament? Adjunto aquí algunes idees que he trobat força interessants:

El Govern central té sempre pitjors valoracions que el català o el local. La Generalitat i el govern local obtenen sistemàticament valors superior a l'aprovat (cinc), xifra que gairebé mai supera el govern central. Seria una interessant línia de recerca explorar quins són els motius. Es deu al fet que la Generalitat destini un percentatge del PIB més elevat en despeses socials? Doncs no. El gràfic de la dreta ho constata.

Catalunya sembla exercir un vot menys retrospectiu que altres territoris. Què vol dir això? Seguint a Maravall, la relació entre els polítics i els ciutadans es pot analitzar des de la teoria de l'agència. D'acord amb aquesta teoria, els votants atorguen el poder i esperen que dugui a terme les polítiques que desitgen. És a dir, esperen que compleixi el programa electoral i les promeses que li han permès guanyar les eleccions. Per tant, si el govern ho fa bé, l'escollirem de nou. Si ho fa malament, el penalitzarem. Segons càlculs de l'informe, aquest mecanisme és més dèbil a Catalunya que a altres llocs. "És a dir, quan decideixen el seu vot, els catalans tendeixen a utilitzar d'una manera molt més laxa la valoració de l'actuació del seu govern que a la resta de CCAA. Es basen, per tant, en criteris de decisió complementaris".


L'interès per la política no està caient. Ha sigut sempre baix. Un cert interès per la política és necessari perquè un sistema democràtic funcioni. A més, és conegut que aquells ciutadans més informats i interessats per la política participen més. Com es veu en el gràfic, el percentatge de persones interessades ha sigut sempre baix (gràfic de sobre), a excepció d'un repunt en els anys 2003-2004. "Aquells anys van ser també anys de forta mobilització, en particular, en el marc de les mobilitzacions contra el govern del PP". El que no mostra l'informe és l'interès per la política entre els joves. Segurament deu ser baix i en caiguda lliure, com la participació electoral d'aquest segment d'edat (gràfic de sota).





Oposició i govern es reparteixen la presència als mitjans. L'indicador que utilitzen potser no és el més adequat però, com sol passar, és l'únic a l'abast. El que es presenta és una ràtio entre el zero i infinit, en què el valor teòric ideal 1 (màxima igualtat en el temps dedicat a les dues bandes). Els valors entre 0 i 0'9 equivalen a un pes més gran de l'oposició en l'espai mediàtic i els valors per sobre d'1 representen un pes més gran del govern. Com acostumen a assegurar alguns, no sembla que el tripartit estigui especialment "maltractat" pels mitjans analitzats.







L'informe conclou: "Encara que no ens trobem en una situació de mínims històrics, tampoc és bona l'evolució recent dels indicadors relatius a la valoració que els ciutadans fan dels partits polítics. La valoració social dels partits i la proximitat/simpatia descendeixen, mentre que la percepció que "els partits tan sols divideixen" s'incrementa. En aquesta evolució pot haver-hi influït de manera significativa la imatge de la política [...] que sovint es destaca: una visió dels polítics i dels partits com si estiguessin desvinculats dels interessos dels ciutadans. Però els partits tampoc són capaços de trencar aquesta dinàmica i presentar-se davant de la ciutadania com a mediadors en la gestió del conflicte".



En definitiva, un bon intent per mesurar la democràcia a Catalunya que sens dubte ha de tenir continuïtat. Tot plegat, per seguir millorant aquest sistema que és el pitjor de tots, a excepció de tota la resta que s'han provat (Winston Churchill dixit).

dimecres, 24 de desembre del 2008

La importància de la segona preferència

La publicació d’una enquesta interna de CDC sobre el suport al dret a l’autodeterminació –Avui, 14 de desembre, pàg.7– ha evidenciat una vegada més la preocupació creixent dels partits per aquesta qüestió. L’enquesta esmentada, tot i que conté un marge d’error elevat, mostra una majoria ajustada favorable al dret a l’autodeterminació que varia en funció dels partits votats. Diuen els experts que les enquestes sobre situacions que encara no han tingut lloc, hipotètiques, solen ser males conselleres. En aquest cas, com un afegitó a la incertesa de la pregunta, s’hi suma una qüestió relacionada amb la seva interpretació: des de CDC, la pregunta «Si es convoqués un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya, vostè què creu que votaria?» s’interpretava com un indicador del suport a la independència. No obstant això, el propi diari Avui en parlava com el percentatge de suport al dret de decidir (i no pas a la independència estrictament). Així doncs, al fet de parlar sobre un escenari futurible, caldria sumar-hi una interpretació ambigua.

El cas dels referèndums escocesos sobre la devolution –creació de l’autonomia política– que van tenir lloc el 1979 i el 1997 podria ser una experiència útil per a la qüestió que ens ocupa. Tal com és sabut, el referèndum del 1979 va sortir negatiu i el del 1997, positiu. Diversos estudis han demostrat que el factor determinant va ser que si bé al primer referèndum només van votar majoritàriament a favor de la devolution els ciutadans escocesos que tenien com a primera preferència la independència, al segon, també ho van fer aquells que tenien com a primera preferència la devolution i no pas la independència. 

La clau d’aquest canvi va ser que els partidaris de la devolution, el 1979, preferien quedar-se com estaven si aquesta no tirava endavant o havia de menar Escòcia a la secessió; i, en canvi, el 1997, tot i que mantenien la devolution com a primera preferència, consideraven que si aquesta autonomia evolucionava hipotèticament cap a la independència no era tant greu, o no tant com el 1979. I, en tot cas, aquests partidaris de la devolution no volien quedar-se com estaven aleshores.

Malgrat que aquests casos queden una mica lluny, penso que val la pena extreure’n alguna conclusió. Situant-nos en aquest escenari de referèndum hipotètic en què s’exercís el dret de decidir, més enllà de la pregunta que es formulés, caldria tenir present una qüestió cabdal que es podria anomenar «la qüestió de les segones preferències». Consistiria a tenir present allò que és de sentit comú, però que pot passar per alt en intentar maximitzar el suport a la secessió unilateral. I, per tant, tenir present que una polarització del debat públic només comportaria l’enroc dels qui tindrien com a primera preferència un increment de l’autonomia, però potser com a segona preferència la secessió. L’enroc podria fer passar al davant d’aquesta segona preferència la defensa de l’status quo i provocar finalment un canvi de vot tal com va passar al referèndum escocès del 1979.

Sembla ser que en el cas escocès els factors que van desencadenar el canvi de preferències van ser, bàsicament, la percepció que tenien els votants d’una Escòcia autònoma dins
la Unió Europea i la posició d’aquest ens davant d’una possible secessió. En aquest sentit, el pas fet pel Partit Nacionalista Escocès (SNP) reivindicant la independència dins la UE i no pas fora, ajudà a formar una imatge més positiva de l’autonomisme i l’independentisme entre l’electorat. Caldria, doncs, determinar quins podrien ser aquests factors per al cas català i avançar perquè no només els qui tenen la independència com a primera preferència donin suport al dret de decidir sinó que també ho facin els qui la tenen com a segona.

Article publicat a Tribuna Catalana

diumenge, 21 de desembre del 2008

En Pujol m'ha robat les sabates!

Un té la sensació en acabar de llegir unes memòries que el fer i desfer de cada dia acaba conformant una història singular que, alhora, esdevé universal. Potser per la grandiloqüència dels personatges que acostumes a llegir, potser perquè, des de la nostra edat, veiem com el camí a fer, a construir, és encara molt llarg. I la magnificència d'alguns personatges públics, particularment dels polítics que van ser i ara es troben en un sorollós retir, és sempre més alta que el què ens arribem a pensar quan els llegim o els veiem en els mitjans de forma diària. La tranquil·litat de la distància suposo que en fa la resta.

Les memòries de Pasqual Maragall són un compendi desordenat, instructiu i d'una clarividència agradable. No esperin, però, trobar-hi informació a dojo. Per això, vagin al també recomanable “La gota malaia”, de Lluís Mauri i Lluís Uría. Les memòries de Maragall van per un altre camí. Com en el cas de les de Pujol, la voluntat d'explicar-se preval sobre la voluntat d'explicar. Això deixa ombres i dubtes que sens dubte la història solucionarà. El llibre potser es pot arribar a resumir en unes breus paraules: jocs olímpics, els barris, la ciutat, la regió metropolitana de Barcelona, l'ombra de pujol i la seqüència de federalisme militant, descontentament fins a un possible sobiranisme que mai sabrem on podria haver arribat. En tot cas, l'obra traspua, sobretot, tenacitat. Els moments més entranyables i les arrels del personatge són els més entretinguts:

A l'agrupament escolta hi vaig tractar per primer cop Jordi Pujol, deu anys més gran que jo i procedent del Col·legi Alemany. Naturalment, ell era germanòfil. Potser d'aquí procedeixen, d'entradam una part de les nostres diferències. [...] Amb motiu d'una acampada al Montseny, a Viladrau, ens van prendre durant una nit la motxilla i les sabates que deixàvem fora de la tenda. Al seu lloc hi van col·locar un cartell que deia: “Un campament scout sense vigilància no és un bon campament scout [..] A Pujol el fascinava organitzar jocs competitius, ensarronades i proves d'esforç.

O els primers anys a l'ajuntament de Barcelona:

Els primers mesos del nou govern municipals van ser emocionants però no gens fàcils. Ni tan sol ho va ser conèixer una cosa tan bàsica com la xifra real de funcionaris assalariats de l'Ajuntament que governàvem. Encara avui, [..] recordo amb exactitud la xifra a la qual vam arribar després de mesos i comprovacions exhaustives: 15.320 funcionaris. Aquest guarisme resumia una llarguíssima feina de racionalització davant de nombroses situacions abusives, descontrolades o injustament enquistades al llarg dels anys i que ara calia posar al dia amb una nova filosofia de servei públic.

La ciutat:

Sempre he cregut en la gran força de les ciutats al món d'avui, mentre que altres han preferit veure-les amb recel com un contrapoder del seu. Les ciutats són aquí i arreu del món una esperança desbordant [...]. La natura és allò que ens han donat, la ciutat és allò que hem fet.

Adéu Espanya”:

Un cop arribats al segle XXI, no sé què diria Unamuno dels renovants intents catalans de contribuir al progrés d'Espanya i la seva vinculació amb Europa, però és indiscutible que ho hem intentat àrduament. [...] Hi vaig dir que Catalunya em semblava una bona plataforma per construir Espanya , la millor o una de les millors.

La decepció:

Si he d'enumerar actituds que no puc entendre, he de referir-me al cop polític que em va suposar la decisió de l'executiva del meu partit de proposar modificacions substantives al text aprovat pel Parlament amb els vots dels diputats socialistes. Allò va ser més que una contradicció.

El final?

El corcó treballa silenciós. A vegades els camins coneguts em sorprenen com si fossin nous i la veritat és que en això hi ha un aspecte excitant. D'altres, el predomini de la memòria remota sobre la recent fa que en passar per llocs que no visitava d'ençà un temps tingui la impressió gairebé de tornar a la infantesa, de passar per llocs antiquíssims. [...] M'he acostumat a algunes rutines per dissimular. No és agradable oblidar les coses més elementals.

divendres, 19 de desembre del 2008

La independència i les enquestes

El diumenge passat ens despertàvem amb una nova enquesta que parla sobre el dret a l'autodeterminació a Catalunya. Es tracta d'un document d'ús intern de Convergència Democràtica de Catalunya al qual l'AVUI hi ha tingut accés, i en publica algunes dades (vegeu el document de l'AVUI).

Es tracta d'una enquesta realitzada sobre una mostra de 1.200 persones, de les quals, el 53% va afirmar que aniria a votar en un hipotètic referèndum d'autodeterminació. Sense endinsar-nos massa en profunditat en aquesta xifra tan baixa de participació, és important mencionar que el fet que la consulta sobre la secessió del país no estigui actualment en l'agenda política, provoca que només aquelles persones que tenen una opinió formada sobre el tema es posicionen. No obstant, en el moment en què la perspectiva d'un referèndum fos real, els indecisos prendrien consciència sobre la matèria, de manera que la participació esperada quedaria notablement per sobre del 53%. El que ens interessa però avaluar avui aquí són els resultats obtinguts per l'enquesta. El diari AVUI publicava el següent gràfic sobre la intenció de vot en l'hipotètic referèndum en funció del record de vot en les eleccions autonòmiques del 2006.



A primer cop d'ull, qualsevol persona amb un mínim de coneixement sobre política catalana podria quedar molt sorprès per percentatge de votants de C's que estan a favor de la independència (un de cada 3 dels seus votants), i en menor mesura també del PP (gairebé un de cada 5). Tanmateix però, hi ha alguns matisos que s'haurien de tenir en compte al moment d'avaluar aquesta -i totes- les enquestes: el marge d'error de la mostra.

Malgrat que en una enquesta de 1200 persones el marge d'error amb un nivell de confiança del 95% (això és, el resultat que es donaria en el 95% de les enquestes que es realitzessin) és del ± 2,83% (per exemple, si CiU té una intenció de vot del 30%, el valor real estaria comprès entre 27,17% i 32,83% en 19 de cada 20 casos), en aquest cas estem parlant d'opinions dins dels partits, on el nombre de casos disminueix molt, especialment entre els partits amb molt poc suport popular.

Així, des de elpatidescobert.cat hem fet uns càlculs per determinar quin és el marge d'error per cadascun dels partits polítics i ens hem trobat amb el següent (en negreta el resultat obtingut en l'enquesta, i en números més petits l'interval de confiança al 95%):


CiU i PSC són els dos partits amb el marge d'error més baix: en ambdós casos l'interval de confiança és de 13,5%; l'interval d'ERC i d'ICV és del 22% i del 23% respectivament; el del PP és de més del 27%, mentre que el de C's, amb uns càlculs que estimen que només van trobar 7 dels seus votants que participarien en el referèndum, és del 74%! Si agafem per exemple la darrera enquesta del Cercle d'Estudis Sobiranistes (any 2007), entre les persones que estan a favor o en contra de la independència, hi obtenim els següents resultats:


A favor

En contra

CiU

56,2%

43,8%

PSC (PSOE)

27,0%

73,0%

ERC

90,2%

9,8%

IC-Verds-EUiA

40,2%

59,8%

PP

14,8%

85,2%

Cap partit

32,1%

67,9%


Si comparem els resultats amb el gràfic de més amunt, veiem que només pels casos del PSC i d'ICV (en aquest darrer cas només per 3 dècimes), els resultats no estan inclosos en el rang que hem determinat. I això, sense tenir present que l'enquesta del CES també compta amb un marge d'error similar al de l'enquesta de CDC. Si poguéssim calcular els marges d'errors d'aquesta segona enquesta, amb tota probabilitat fins i tot en el cas del PSC s'encavalcarien els resultats. Tot plegat ens porta a una conclusió final: malgrat que les enquestes no ens parlen mai d'aquestes dades tan tècniques, hem de tenir molt en compte que els resultats obtinguts compten amb un marge d'error, i que per tant, les conclusions a les que s'arriba s'han de llegir amb cautela. Afirmar que l'electorat de C's (i en menor mesura del PP) és parcialment independentista és una temeritat. Els resultats del PSC en l'enquesta de CDC tampoc sembla, en termes comparatius, que siguin massa fiables.

En definitiva: a pesar del que diuen algunes enquestes que sembla que ens volen presentar una situació ben favorable a la independència fins i tot entre partits amb un electorat aparentment espanyolista, la situació molt probablement no ho és tan.

I això, tenint present que només estudiem els que diuen que votarien; pel que fa a l'opinió de la resta de la ciutadania, això ja són figues d'un altre paner....

Article publicat a Crònica

dimarts, 16 de desembre del 2008

Monomarentalitats

No crec que el que escrigui a continuació sigui un model de rellevància per la societat, però no podem esperar més de l’estadística simple, de les regressions lineals i de “donar-li a la maquineta” com dirien alguns...Per sort o per desgracia, això produeix uns resultats que ara procediré a comentar:

Recentment hi havia un debat social i polític sobre l’excel·lència educativa a Catalunya. Tema que cansa, però cada dia és més important per tal que els individus es desenvolupin amb normalitat a la societat (que s’ha anomenat) del coneixement. Per això, és important estudiar el fracàs escolar, però aquí em centraré més concretament en els efectes que té l’estructura familiar en els rendiments educatius.

Estudis anteriors han posat de manifest que els infants que creixen en nuclis monoparentals tendeixen a presentar més taxes elevades de fracàs escolar. Això ha provocat que els poder públics dediquessin una part dels diners per mantenir la igualtat econòmica de la situació anterior. No obstant, prèviament no s’han entretingut a analitzar la dedicació en temps per part del progenitor absent (en famílies mono). Hi ha algunes noves enquestes que intenten copsar aquest tipus d’inversió. Sobretot se centren en el Grau de supervisió i seguiment dels problemes educatius del seu fill.

Font: deep throat/temps de les famílies ( categoria de referència parelles biparentals)


A la taula, s’observa que en el model 1 el coeficient de la variable “monoparental mare” és significatiu i positiu, per tant indica que aquells adolescents que viuen en llars monoparentals tenen unes notes amb més mitjana de suspès. Però si al model 1 el controlem per seguiment paternal ( mesurat en freqüència en què el pare i fill/a parlen sobre l’escola), aquest efecte esdevé no significatiu, com es mostra al model 2. Però si encara es controla pels ingressos de la família –model 3-, és veu que l’efecte es capgira.
Per tant, tornem a observar que les estructures familiars no perjudiquen ni beneficien per elles mateixes sinó que realment són els recursos socioeconòmics (com gairebé sempre) els que tenen un efecte directe al fracàs escolar.
El que caldria observar és si la preocupació del pares per parlar sobre l’escola està distribuïda homogèniament o si per contra, està concentrada en alguns sectors. Tot sembla indicar que davant el seguiment dels fills, la professió de la mare és l’aspecte que més influencia, encara que s’ha de profunditzar més la recerca. No obstant, s’ha vist que el seguiment familiar té un efecte més positiu a les classes obreres que a les classes mitjana-alta.
A més, la meva mentora en aquests temes Marga Marí-Klosé, ha analitzat l’efecte de diverses interaccions entre classe i situació econòmica molt interessants, però ja s’encarregarà de publicar-les.

Tot i així, no hem d’oblidar que els pares o mares monoparentals és un col·lectiu de risc, ja que aquest tipus d’estructures disposen de menys recursos tan econòmics com de temps.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Dubtes sobre la Ciència Política

Explicar la Ciència política als profans o, fins i tot, als mateixos politòlegs acostuma a ser una tasca àrdua. De fet, sincerament, molt sovint un mateix es pregunta el leitmotiv principal d'allò que està a punt de fer o del què pretén fer en un futur. I no parlo de les arxiconegudes preguntes de “què fa un politicòleg?” ni de l'“és per fer de polític això?”, qüestions a les que els estudiants de ciència política s'han hagut d'enfrontar i solucionar amb més o menys habiltiat. Em refereixo a quelcom més substancial. Potser la pregunta correcta en aquest cas seria: “què hauria de fer un politòleg?” O, parafrasejant a Sartori (escrit), “Cap a on va la Ciència Política?”.

Faig aquesta reflexió arrel d'un escrit que he trobat al bloc del professor en Ciència Política, Josep Maria Colomer, que en el seu darrer post (More Scientific Politics) fa referència a la recent (i interessant) publicació del llibre de Rein Taagepera, Making Social Sciences More Scientific.


El politòleg estonià (que, com la majoria, exerceix als Estats Units) critica dues coses:

1) La ciència política té actualment un corrent predominant i una “excessiva dependència de les regressions lineals”. És a dir, massa estadística perquè sí. Diu: “Molts estudiosos esdevenen presoners i addictes dels programes computacionals, els quals són incapaços de respondre les preguntes que realment importen”. Advoca per un model building més ben pensat i articulat.

2) A better science would make for better politics. Taagepera observa que la majoria de mètodes i resultats tenen un impacte mínim a l'exterior. Poques ganes d'explicar-se i poc interès del públic.

Les relexions d'aquest llibre m'han fet pensar en un article històric de Sartori, escrit l'any 1994, en què venia a dir més o menys el mateix. Sartori deia aleshores: “Em dóna la sensació que la ciència política dominant ha adoptat un model inapropiat de ciència (extret de ciències dures, exactes) i ha fracassat en establir la seva pròpia identitat, per no dir la seva metodologia pròpia [...] Em pregunto: coneixement, per a què? La resposta és que la Ciència Política no pot respondre a aquesta pregunta”.

Sartori és molt crític amb el tipus de ciència americana, obsessionada en “l'emocionant però insubstancial camí de revolucionar-se a si mateixa més o menys cada quinze anys en la cerca de nous paradigmes, models i enfocaments”. En poques paraules, Sartori conclou que la ciència política no va enlloc (amb l'actual model) i proposa una solució: “pensar abans de contar i utilitzar la lògica al pensar”.

L'escrit va rebre moltes crítiques, fins i tot el mateix Colomer va creure que “l'alternativa per la qual es decanta Sartori és només una mostra del seu acreditat sentit de l'humor ja que només fa que oposar resistència a la quantificació”. Curiosament, Colomer es desdiu i sembla assumir el què Taagepera ara proclama. Massa dades numèriques i poca reflexió (follia quantitativa en podríem dir?).

Sigui com sigui, des de la meva modesta posició, em ve al cap el següent (potser els companys del Pati ho comparteixen):

Les aproximacions a la ciència política són diverses i, segons la Universitat a què et trobes, el model és un o altre. A mesura que vas coneixent a companys politòlegs d'altres llocs observes que “el pensament predominant” no és el mateix a la UPF que a la UAB o a la UB. Podríem dir que els models són força diferents. Això no és dolent per si mateix. En tot cas, convé que es conegui què s'està fent i sota quin prisma es fa.

Obsessió quantitativa: Cert és que el poder de les dades és elevat. L'exigència per publicar papers crea excel·lència, millora contínua i, tot sovint, mediocritat. També es repeteix sovint que el mètode és la clau (o el model building). Només el mètode? El com sovint pot fer perdre l'objectiu del per què.

Separació quantitativa i qualitativa. Ara mateix potser no són dos móns paral·lels, però els seus camins s'entrecreuen poques vegades.

Ciència Política i societat. Poc valorada, considerada “ciència de l'opinió” i, tal volta, menyspreada. Això crea endogàmia i retroalimentació. Cal fer un esforç per explicar-se.I des de la mateixa universitat. És inadmissible, per exemple, que la política avanci i la docència quedi anquilosada. L'actualitat és com els rius d'Heràclit, “mai t'hi pots banyar dos cops a la mateix aigua”. Interpretar el món sembla que faci por. Encara avui no he entès el perquè.

No són crítiques existencials, òbviament. La Ciència Política és una disciplina nova (li posem 60 anys?). Els dubtes apareixen i apareixeran a mesura que la seva posició es consolidi i el temps la tracti amb més o menys justícia. Potser nosaltres tenim responsabilitat en la seva definició futura. Qui sap. En tot cas això ja ho valoraran els que facin un nou Pati Descobert d'aquí una generació.

dijous, 11 de desembre del 2008

Dret de decidir és democràcia directa

La imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut convida a reflexionar sobre la necessitat d’exercir el dret de decidir, tal com ja estan fent associacions de la societat civil i partits polítics. El dret de decidir, i per tant l’ús del referèndum, és una eina institucional que ja està essent utilitzat per altres democràcies europees. Aquesta eina, juntament amb la iniciativa legislativa, és un complement necessari per millorar les democràcies representatives actuals. Ja sabem que aquestes solen fallar al capítol de participació política si es limiten a celebrar eleccions cada quatre anys. Així, el dret de decidir, es pot emmarcar en els mecanismes de democràcia directa de que disposen les democràcies més avançades per aprofundir en la participació política de la ciutadania.

Dèiem que els nostres veïns europeus utilitzen de manera freqüent aquests mecanismes institucionals. L’estudi que és a punt de ser publicat Análisis de experiencias de democracia directa en el ámbito internacional (1995-2007)*, dirigit per Ferran Requejo, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, i encarregat pel Govern Basc, confirma aquesta afirmació amb dades concretes. Des del 1995 les democràcies europees han celebrat 179 referèndums, i gairebé la meitat d’aquests (44%) han implicat canvis institucionals i no només una decisió sobre una política pública. El rang d’aplicació del referèndum a nivell subestatal va des de l’Estat francès i el Regne Unit que junts sumen 11 referèndums sobre qüestions d’acomodació d’excolònies o de devolution; fins als campions en democràcia directa, Suïssa, que en celebra un nombre espectacular cada any a nivell cantonal. Si mirem fora d’Europa, els Estats Units són un clar exemple de l’ús de la democràcia directa a nivell estatal (no federal) i local. A l’estat de Califronia l’electorat ha votat durant les últimes dues dècades centenars de mesures que sovint són presentades en forma d’iniciativa legislativa popular. A més a més, la majoria d’estats disposen de legislació per convocar referèndums i plantejar iniciatives populars a l’electorat.


Tornant al nostre país, el valor de la Llei de consultes que el conseller Jordi Ausàs aprovarà al Parlament, és que ens acosta a les democràcies liberals avançades aprofundint en mecanismes de democràcia directa. El conseller preveu que el llindar per demanar convocar una consulta per inciativa popular sigui del 6% de signatures de l’electorat (unes 320.000 amb el cens actual). Aquest és un nombre normal si ho comparem amb els länder alemanys que oscil·len enre el 5 i el 20%; o amb els Estats Units que oscil·len entre el baixíssim 2% de Dakota del Nord i l’exigent 15% de Wyoming. L’avantprojecte de llei permet, evidentment, convocar consultes des del mateix Govern sobre la qüestió que es vulgui si afecta a l’electorat, però aquestes hauran de ser autoritzades pel Govern central. És en aquesta darrera qüestió on ha incidit la campanya de la Plataforma pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés. La recollida de més de 50.000 signtaures, que a mitjan gener es presentaran al Parlament, exigeix el traspàs de la competència per convocar referèndums i així no haver de demanar permís a Madrid cada vegada que se’n convoqui un (inclòs un hipotètic referèndum d’autodeterminació).


Però mentre aquesta competència plena no arribi (pocs estats al món han reconegut el dret d’autodeterminació) convé esmentar un parell d’avantatges de disposar de mecanismes de democràcia directa. En primer lloc, l’efecte cohesionador. L’exercici de la democràcia directa s’ha comprovat que enlloc de dividir l’electorat permet encetar debats paral·lels i enfortir la societat civil. En segon lloc, aquests mecanismes tenen efectes indirectes. És a dir, el sol fet d’existir la possibilitat de que la societat civil s’organitzi per canalitzar certes demandes institucionalment, obliga els partits polítics i les institucions a posicionar-se. Aquest efecte indirecte pot comportar, per exemple, més transparència i rendiment de comptes del càrrecs electes a casa nostra. Però, situant-nos en un hipotètic escenari autodeterminista, pot ser també una eina valuosa per negociar unitàriament amb el Govern central encara que no disposem de la competència exclusiva.


(publicat a: www.tribuna.cat)

dimarts, 9 de desembre del 2008

Enquestes i credibilitat

En poc menys d'una setmana, s'han publicat tres enquestes de projecció de vot. De nou, com cada vegada que un mitjà treu una enquesta electoral detractors i beneficiaris han alçat la veu. Els primers, per criticar-les, desprestigiar-les o, si són prudents, per intentar redreçar el rumb de la seva projecció pública. Els segons, per dir que, efectivament, ho estan fent bé i això s'està percebent per l'opinió pública. Anem amb bon rumb, diuen. Les enquestes electorals són centrals per les campanyes electorals i per la construcció d'una idea pública de la competició partidista. Les estratègies depenen en gran part en el nivell de suport en un període determinat de temps. No obstant això, molta gent es pot preguntar: com poden ser influents les enquestes si donen resultats diferents? Ens les podem creure?

Però, realment donen resultats tan diferents? Abans de res, fem un cop d'ull a les diferents enquestes que han sortit en els darrers dies. Com es pot veure, hi ha notables diferències entre algunes. Les publicades pels dos diaris barcelonins són les més semblants i, en canvi, la del CEO és totalment divergent a la resta i, fins i tot, als resultats reals. A la dreta apareixen el percentatge de vot que cada partit va obtenir l'any 2006.

Així doncs, són contradictòries les enquestes entre sí? Definitivament no. Simplement estan mesurant coses diferents. Si us heu entretingut a mirar la fitxa tècnica del CEO, s'adverteix que els resultats mostren únicament la intenció de vot. És a dir, que aquests percentatges mostren únicament allò que la gent manifesta en primera instància, quan se'ls pregunta què votarien si demà hi hagués eleccions. Amb tot, però, les consideracions són diverses:

1- La gent no diu tota la veritat. Això no vol dir que menteixi. Simplement la seva intenció de vot pot canviar per raons diverses i contextuals. Aquest efecte és particularment elevat quan el temps que falten pels comicis també ho és.

2- El vot útil. Malgrat que la preferència d'una persona és pel partit A, la seva opció pot acabar esdevenint l'opció B perquè creu que l'opció A no té cap possibilitat de guanyar. És un fenomen buscat pels partits grans i odiat pels petits.

3- El vot ocult. No sempre la gent se sent còmode dient a qui vota quan la truquen per telèfon. No per manca de confiança, sinó perquè sap que el seu partit no està ben vist allà on viu (vegeu la teoria de l'espiral del silenci). Com es veu al gràfic, l'efecte és particularment intens en el cas del PP (recordeu el lema “si no hi vas, ells tornen”). Un 5,2% assegura votar-lo i, en realitat, el seu percentatge de vot és sempre més alt.

4- El marge d'error. Per explicar-ho serà fàcil fer servir un exemple. Si tu tires una moneda a l'aire saps que la probabilitat que et surti cara (o creu) és d'un 50%. Probablement, però, quan la tires 10 vegades la probabilitat no és de 0,5. Quan més vegades tiris la moneda enlaire més probabilitat hi haurà que obtinguis la meitat de cares i la meitat de creus. En tot cas, n'estàs convençut que, arribat un moment, no caldrà que tiris més la moneda perquè el valor serà molt proper al 50%. Amb les enquestes passa quelcom semblant. Amb una mostra representativa de població es pretén que les respostes obtingudes s'acostin el més possible al què pensa la població en general. Com es pot suposar, entrevistar tothom és inviable i, a més, innecessari.

5- La cuina electoral. Tenint en compte el nivell d'abstenció, de vot útil i el nivell de coneixement de la realitat dels experts les dades d'intenció de vot s'entren a la “cuina”. Aquí és on hi ha la clau de tot plegat.

Per tant, a la cuina és on realment les fitxes es mouen. Sempre hi ha un component discrecional a l'hora de predir quants vots traurà un partit o l'altre. Això no vol dir que s'ho inventin. Simplement decideixen donar més pes a uns factors que a uns altres. Per aquest motiu, el CEO assegura que, en tant que és una institució pública i per conseqüència, neutral, no és feina seva estimar la projecció de vot, perquè sinó “es malinterpretarien els resultats”. Si això és cert o no, cadascú s'ho hauria de preguntar. Nosaltres partim amb avantatge.

En tot cas, les dades de projecció de vot per si soles tampoc expliquen molt la realitat. Allò realment important és la tendència que les enquestes mostren en un període relativament llarg de temps. El comportament electoral no és quelcom que canviï de la nit al dia i les grans tendències són les que tenen molt a dir-nos. El seu efecte és més indirecte que directe. Els seus valors alteren l'estratègia partidista, la moral dels militants i les expectacions dels mitjans de comunicació.

Amb tot, quin és potser un dels principals problemes a l'hora d'interpretar una enquesta? Probablement les nostres pròpies ulleres ideològiques que ens fan partir d'uns apriorismes que en la realitat no existeixen. Com en les pel·lícules sense final, la interpretació de les enquestes sempre depèn de com nosaltres vegem el món. I, ja se sap, de mons n'hi ha tants com votants existeixen.

Article publicat a Crònica el 05/12/2008.

dilluns, 8 de desembre del 2008

El Pati Descobert .CAT

A partir d'avui ja podeu visitar el nostre bloc a l'adreça:

www.elpatidescobert.cat

També us podeu inscriure al grup del Facebook de El Pati Descobert a través de l'icona que trobareu a la barra lateral. 


Aquest és tan sols el primer dels canvis que anirem fent en els següents mesos, i que són fruit de la fantàstica acollida que ha tingut el bloc entre tots vosaltres. Moltes gràcies, i ens seguim llegint!

diumenge, 7 de desembre del 2008

Qui fa xocar les civilitzacions?

La mort de dos soldats espanyols a l'Afganistan i els atemptats (o atacs) de Bombai han reforçat d'una banda, la presència del terrorisme islàmic als mitjans de comunicació; i de l'altra, el debat sobre la seguretat a Occident. Tot i que, de fet, la relació dels atacs de Bombai amb Al-Qaeda no està provada i la motivació probablement va més lligada a la situació política regional (conflicte Paquistan-Índia). No obstant, el fet que també s'ataqués un centre jueu de la ciutat de Bombai indicaria que l'acció terrorista contenia una motivació també propagandística envers la comunitat musulmana internacional (impecable l'anàlisi del CEEC sobre el tema).

Les recerques del Pew Research Center amb base a Philadelphia solen ser una font de dades valuosa i citada per mitjans de totes les tendències. La darrera mostra és l'impressionant estudi publicat just fa un parell de mesos sobre les actituds davant de jueus i musulmans i el suport al terrorisme. Les dades que hi trobem ens poden ajudar a copsar quin és l'estat global de la qüestió:

Com es pot comprovar el suport al terrorisme als països musulmans s'ha reduït dràsticament els darrers anys als països oficialment islàmics o amb forta presència musulmana, una dada que sovint no apareix als mitjans de comunicació i que l'opinió pública té poc en compte. El cas de Nigèria és complex i potser es mereixeria un post apart; els conflictes regionals (federals) expliquen bona part de les demandes dels extremistes islàmics i el creixement d'aquestes posicions al nord del país. Ara bé, observin les actituds xenòfobes envers la comunitat musulmana a Europa:


I les actituds xenòfobes envers la comunitat jueva:


Si observem aquests darrers gràifcs veiem que el rebuig a la comunitat jueva a Europa ha augmentat de manera espectacular (!?) i també ho han fet les actituds negatives cap a la comunitat mususlmana. Aquí cal destacar la punta del 60% a l'Estat espanyol probablement fruit dels atemptats de l'11-M del 2004 a Madrid. També pot ser interessant explicar perquè hi ha una correlació del 0.80 entre el rebuig a la comunitat musulmana i a la comunitat jueva (vegin l'augment paral·lel del rebuig als jueus a Espanya a partir del 2004 que encara està pujant).

En tot cas, si seguim la tesi del Xoc de Civilitzacions de Samuel P.Huntington convé que ens preguntem: qui és que fa xocar les civilitzacions? Mentre als països islàmics o amb presència musulmana el suport al terrorisme és clarament minoritari i es produeixen fortes disputes per aconseguir moderar les posicions extremistes; a Europa creixen de manera espectacular les actituds xenòfobes. És evident que el fènomen migratori juga un paper molt important aquí (no pas pel que fa les actituds envers els jueus). En tot cas, convindria revisar els missatges que s'emeten a l'opinió pública ja que, amb les dades a la mà, tot apunta que som nosaltres els que xoquem amb la resta.

divendres, 5 de desembre del 2008

¿Per què no hi haurà referèndums?

Les reformes que ha implicat els darrers anys el Procés de Bolonya a les universitats catalanes sovint han anat acompanyades de crítiques, sobretot de sectors del moviment estudiantil però també del professorat i el personal d'administració i serveis. La darrera onada de mobilitzacions crítiques amb el Procés ha aconseguit arrossegar més participants que les altres i ha diversificat el repertori d'accions que fins ara s'havien limitat a les clàssiques manifestacions del novembre i el maig (coordinades internacionalment i amb poc ressò mediàtic). Així, la manifestació celebrada a Barcelona el passat 20 de novembre va aconseguir activar una onada de participació al moviment en forma d'ocupacions d'espais universitaris que encara continua a dia d'avui i s'ha estès a la resta de l'Estat espanyol amb ocupacions a Madrid i Sevilla. Abans de Barcelona, però, la Universitat de València ja havia fet una acció similar trencant el gel als Països Catalans.

Una de les reivindacions (i condicions per aturar les ocupacions) que es fan des del moviment estudiantil és la celebració de referèndums legals i vinculants sobre el procés de Bolonya a les Facultats. Uns referèndums que serien de caràcter abrogatori tal com són a Itàlia. Aquesta, probablement és la reivindicació que més ha espantat a les autoritats universitàries i governamentals. Negar la democràcia interna a les universitats no és fàcil de legitimar. El rector Josep Joan Moreso (de la UPF i per tant Rector del Patidescobert) afirmava en un comunicat el seu compromís amb la forma representativa de democràcia existent dins les universitats (eleccions claustrals i altres òrgans de govern) i la prevalença del Parlament i el Govern sobre les decisions de les universitats. El rebuig frontal a la proposta de refrenda ha impedit una interessant discussió sobre com es podrien fer: per facultats, per vot ponderat, per sufragi universal, consultius, vinculants, abrogatoris... En tot cas convé aturar-se un moment per veure que un referèndum és en sí mateix democràcia directa i la seva senzillesa pot contenir moltes sorpreses.

Un referèndum, com tota forma de democràcia directa, té efectes directes (valgui la redundància) però també indirectes. (Papadopoulos; 2006) I les reaccions del rector J.J Moreso, l'ACUP i les posteriors ofertes de diàleg per part de diversos òrgans de govern universitaris o no s'emmarquen en els efectes indirectes. Aquestes efectes consisteixen en la previsió de que es pugui celebrar la consulta i modifiquen el comportament dels decision makers en funció de quin preveuen que seria l'hipotètic resultat. Tenint present aquesta situació els decision makers en aquest cas deuen haver agafat les úniques dades de que es disposen: el referèndum oficiós celebrat a la UAB els dies 25,26,27 de novembre i organitzat per les Assemblees de Facultats i el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans. Vegin la taula de resultats a la pregunta: Hi està d'acord a congelar l'aplicació de l'Espai Europeu d'Educació Superior a la UAB?

No cal dir que l'evident biaix que implica un referèndum organitzat per una part interessada no ens permet afirmar cap resultat vàlid. Ara bé, un nombre tan elevat d'estudiants en contra del Procés és evident que inquieta a la autoritats universitaries i ajuda a presionar-les. Caldria, però veure quins resultats s'obtindrien amb un referèndum organitzat "legalment" i tutilitzant el vot ponderat de les eleccions claustrals on el vot del professorat val compta un 51% i el de l'estudiantat un 20%. En tot cas, més consultes oficioses d'aquest tipus poden tenir dos efectes importants:

1) Ajudar a que els outputs indirectes de la democràcia directa permetin presionar les autoritats a favor de les demandes del moviment estudiantil i de la comunitat universitaria.

2) Demostrar que el moviment estudiantil és capaç d'ampliar el repertori d'acció i d'anar més enllà de les manifestacions periòdiques.

dilluns, 1 de desembre del 2008

L'efecte contaminació en arenes multinivell

Fa un parell de setmanes, en el marc del Fòrum de Recerca Política i Social del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, el professor del Departament Ignacio Lago ens va presentar un article molt interessant sobre un tema d'una creixent rellevància que, a jutjar pels comentaris que es van sentir en el torn de precs i preguntes per part dels assistents, encara hi ha molta gent que és reticent a acceptar-ne (i comprendre'n) la seva existència.

El tema en qüestió sobre el qual versava la presentació era sobre l'”efecte contaminació” entre arenes electorals. En paraules de Tomas Gschwned, aquest efecte és aquella situació en què “la hipòtesi nul·la d’independència entre dues arenes no es pot sostenir, és a dir, quan una arena electoral 'contamina' el resultat d’una altra”. Aquesta teoria assumeix que els resultats electorals d'una arena en concret es veuran afectats en major o menor mesura per la presència d'una altra arena de competició la qual disposa d'un sistema electoral diferenciat de la primera.

La literatura ha identificat uns quants casos en els quals hi ha contaminació entre arenes electorals: en els estats presidencialistes, les eleccions per escollir el president influeixen en forta mesura els resultats de les eleccions legislatives (sobretot quan més pròximes entre si se celebren les dues eleccions); en els sistemes electorals de membres mixtos (parlaments una part dels membres del qual s'escullen de manera diferent que la part restant, com en el cas d'Alemanya); en els sistemes bicamerals asimètrics; i finalment en els sistemes de representació multinivell (eleccions estatals – eleccions “regionals”, europees, municipals, etc.).

El cas que se'ns presentava era el de l'estudi de la contaminació electoral entre les eleccions legislatives i les eleccions autonòmiques i europees a l'estat espanyol. El professor Lago volia demostrar que, en aquelles eleccions en les quals no hi ha incentius per a dur a terme un vot estratègic, els electors haurien de votar per al partit polític que més els representa, però que per algun motiu aliè a la teoria del rational choice, no ho feien. Per a realitzar aquest estudi es concentrava en els electors del PSOE i d'IU.

Partint de la premissa acceptada per la literatura que el vot estratègic desapareix a partir dels districtes electorals de 5 diputats es palesa que la totalitat dels districtes electorals en les eleccions autonòmiques (menys un, cas que s'exclou) escullen 5 o més representants. En el cas de les eleccions europees, existeix un districte únic estatal de 52 representants. El vot estratègic en aquest context doncs no hauria d'existir.

Així, l'autor selecciona per una sèrie d'enquestes de l'any 2004 (estatals com autonòmiques) aquelles persones que s'autoubiquen com a més pròxims a IU (ICV en el cas de Catalunya, Ezker Batua en el cas basc). Per aquestes persones n'estudia el comportament electoral en les eleccions autonòmiques i les europees, tenint present que en tots aquests casos no hi hauria d'haver vot estratègic ja que el nombre de representats que s'escullen és superior a 5. Què s'esperaria doncs en una situació de perfecte independència entre arenes? Doncs que els electors que s'autoubiquen com a més a prop d'IU que del PSOE en les enquestes, votessin en la mateixa mesura aquest partit, independentment del nombre de diputats que s'escullen per a la seva circumscripció a les eleccions al Congrés.

El que hom esperaria però es compleix? Doncs no ben bé, tal com es desprèn de la següent taula de resultats:

Tal com es desprèn de la taula, en aquells districtes electorals en els quals el nombre de representants per a les eleccions al Congrés és inferior a 5, tan per les eleccions autonòmiques com per a les europees, entre les persones que s'autoubiquen com a més pròximes a IU, el percentatge de persones que voten al seu partit preferit és menor que en aquells districtes en els quals el nombre de representants per les eleccions al Congrés és superior a 5.

Què estem veient per tant? Doncs que el comportament electoral en les eleccions autonòmiques i europees es veu fortament afectat per a la magnitud de districte d'unes eleccions que no són les mateixes. Malgrat el rar que pugui semblar aquesta situació a un lector no avesat a aquests temes, cal que assumim que el perfil de la majoria d'electors de l'estat espanyol és poc complex, i que la diferenciació entre eleccions sovint resulta més complex del que ens podria semblar.

De cara al futur i al meu entendre estaria molt bé aquest estudi contemplés una sèrie històrica més àmplia, i que per a la part que ens pertoca, que algun altre estudi pogués estudiar les particularitats d'aquesta situació tan pel País Valencià com per a Catalunya, on tant EUPV com ICV han apostat clarament per un discurs fortament autonomista i on per tant la contaminació entre arenes potser es podria veure més diluïda.