diumenge, 30 de novembre del 2008

Relacions de poder

Abans d’acabar aquesta setmana i aprofitant que el dia 25 de novembre va ser el dia internacional contra la violència masclista m’agradaria escriure sobre les relacions de poder entre els homes i les dones. La violència contra les dones és el màxim exponent de poder, i sobretot es manifesta a través del maltractament físic i psicològic.

Sense ser exhaustiva en les causes que provoquen aquests maltractaments, podem pensar que es dóna per a) una socialització patriarcal i b) la poca autonomia econòmica de la dona per deslligar-se d’aquesta situació. Així que podríem pensar que aquest tipus de maltractaments tradicionals disminuirien a mesura que les dones tinguessin més ingressos i per tant, més autonomia. No obstant això, això no és suficient (com és lògic) per canviar tot el substrat de la ideologia patriarcal.

Alguns estudis com el de Sandra Dema Moreno, han estudiat les relacions de poder entre les parelles que tenen ingressos similars. L’autora estableix tres models de parelles en funció de les formes de poder.

1) Parelles en la qual els dos membres treballen i obtenen uns ingressos similars. Tot i això els dos han tingut una educació de gènere que homes i dones assumeixin els rols propis del seu sexe i on el poder de la figura masculina és la norma i és inqüestionable. La igualtat de recursos, per tant, no portaria associada una igualtat a la llar.

2) Nou estil de parelles emergents, on las relacions entre els dos membres tendeixen a l’equilibri i les dones arriben a construir-se personalment com individus autònoms. En aquestes parelles s’observa que els diners juguen un paper important tant en la construcció de l’autonomia de les dones com en l’establiment del models més igualitaris.

3) Els dos membres de la parella volen una relació igualitària, però una sèrie d’obstacles impedeixen a homes i dones posar-ho en pràctica. La cultura provoca que en molts casos, tot i les dones tinguin més recursos, tolerin l’autoritat masculina. Aquesta cultura que fa que les dones assumeixin tasques de cuidadores, -a més les poques politiques públiques en aquest àmbit- això porta a la doble jornada laboral de les dones es dóna la impossibilitat de construir la independència en condicions d’igualtat. Les dones es troben en una situació de conflicte i tracten de sanar la dissonància cognitiva que es produeix entre l’ideal igualitari i la realitat de desigualtat que viuen.

En tots tres casos, la propietat dels diners és majoritàriament compartida. Però, tenir els diners en comú no és una forma de propietat tan igualitària. Si guanya més la dona, en la comunitat econòmica desapareix l’aportació de cada membre, això perjudica a les dones, ja que aquestes no se les suposa el rol de proveïdores. S’ha vist que aquelles parelles totalment igualitàries tenen les comptes separades. Es veu així que posar els diners en comú seria considerat com una estratègia per evitar l’autonomia de la dona.Encara que l’autora especifica que la manera de gestionar els diners no és una causa en si d'arribar a l’igualitarisme, sinó que depenent com s’hagi definit la parella, la forma de gestió serà beneficiosa o no.

Tenir un coixí econòmic és important, però la cultura patriarcal és el que realment condiciona el rol de poder parelles. Per canviar aquestes situacion cal una educació igualitària forta, i això és un procés lent, però pot anar evolucionant.

dissabte, 29 de novembre del 2008

El Pati Descobert a la xarxa

Després de la divertida col·laboració amb Crònica arran de les eleccions americanes, el Pati Descobert hi tornarà a col·laborar. Llegeix-nos cada quinze dies al seu web o en aquest bloc. En aquest cas, però, pot ser encara més divertit: llibertat total de temes.


Ja tenim ganes que arribi el dia 5!

dimarts, 25 de novembre del 2008

Onades secessionistes virtuals

Darrerament les cerques a google, Google Trends, s'han convertit en una veritable eina de copsar la opinió pública mundial, si més no pel que fa les issues més buscades. Amb tots els biaixos que vulgueu és prou interessant, i divertit, cercar paraules per veure quina freqüència de cerca han tingut els darrers anys. Sense anar més lluny sembla ser que la grip d'aquest any es va preveure a google abans que se'n asabentessin les autoritats sanitàries (la OMS?¿).

Des del pati descobert hem decidit analitzar l'interès pel terme secession (secessió).

Observem que des del 2004 fins a l'actualitat les cerques del terme secession, en termes absoluts, presenten una certa variabilitat. A continuació detallem què destaquen les lletres:

A) Xina promulga una llei contra la secessió de Taiwan. Sembla que la censura xinesa a la xarxa no és tant efectiva per segons quins temes. O potser hi ha un pes elevat d'internautes taiwanesos interessats en els moviments de la veïna República.

B) El govern de l'Iraq es posiciona en contra de la secessió del Kurdistan iraquià. Suposem que els internautes americans hi tenen molt a veure en aquestes cerques. En tot cas, mitjan 2005, és un moment baix de la popularitat del terme secession a Google.

C) El secessionisme de Vermont es presenta en societat. A casa nostra potser no ens en vam adonar però el secessionisme de Vermont devia ser una veritable bomba que els internautes americans no es van voler perdre.

D) El posicionament del govern indi davant les autoritats de Malàisia. Gandhi no va condemnar amb prou duresa les polítiques de neteja ètnica d'aquest país cap a les minories hindus, sembla que podria haver alimentat l'independentisme Tamil a la zona. La peita pujada que s'observa en el nombre de cerques pdoria venir dels internautes indis (hindus) preocupats pels seus homòlegs a Malàisia.

E) Sèrbia demana a les Nacions Unides que bloquegi la independència de Kosovo. El moderat augment podria venir dels serbis preocupats per la secessió kosovar.

F) L'escalada final de la popularitat del terme secession es correspon al nomenament de Sarah Palin com a candidata a vicepresidenta. La seva relació i la del seu marit amb el secessionisme d'Alaska van disparar la popularitat del terme durant la campanya americana. Curiosament sembla que ha beneficiat el "secessionisme virtual" ja que des d'aleshores la popularitat del terme ha recuperat els nivells que tenia a principis del 2004.

Ara bé, les noticies senyalades no ens permeten explicar les pujada espectacular de cerques del terme secession a finals del 2004, quan gairebé es van quadruplicar. Tampoc s'expliquen els dos pics en el volum de notícies publicades (gràfic inferior).
S'accepten hipòtesis de treball.

divendres, 21 de novembre del 2008

Nacionalisme constitucional

Continuant amb Òmnium cultural, ahir va oferir una magnífica conferència a la seu de la institució un habitant del pati descobert conegut per tots nosaltres, en Jordi Muñoz. Aprofitant que ha dedicat els últims tres anys de la seva vida acadèmica a la tesi doctoral sobre el nacionalisme espanyol exposà els principals arguments, molt resumits, que sostenen la seva tesi:

1) El nacionalisme espanyol existeix. Això que sembla una evidència, dit així, no ho és per la majoria de la societat espanyola que considera nacionalistes exclusivament a catalans, bascos i gallecs (pensem per exemple en les etiquetes de les enquestes nacionalista/no-nacionalista)

2) Aquest nacionalisme, que existeix, és més que el de caràcter banal que descriu l'autor Michael Billig. El nacionalisme banal podria consistir en un nacionalisme homologable a la resta d'estats occidentals que fan servir la bandera oficial molt més que a l'Estat espanyol o dónen suport a les seves respectives seleccions esportives. El cas del nacionalisme espanyol va més enllà perquè encara està immers en la tasca de fer coincidir les fronteres de l'Estat que ja té amb les de la nació espanyola.

3) És un nacionalisme modernitzat. Tot i que molts encara pensen en termes del nacionalisme espanyol retrògrad aquest ha aconseguit modernitzar-se i presentar-se a l'exterior com a quelcom deslligat de l'herència franquista. Existeix, també, una part de la societat espanyola sociològicament detectable que ja no es correspon amb aquest nacionalisme retrògrad sinó que s'identifica amb un nacionalisme molt més modernitzat.

4) És un nacionalisme constitucional. La Carta Magna és la pedra de toc del nacionalisme espanyol. Aquesta s'ha elevat a una categoria gairebé mitològica i actua com un element constituent d'un nou consens entre les dretes i les esquerres sobre com ha de ser l'Estat espanyol. Malgrat actuar com un nou consens la Constitució, com tothom sap, conté una herència molt important del règim anterior que cristalitzà en l'article 2.

Finalment, la pregunta inevitable va sorgir durant el debat: què hem de fer els catalans davant d'aquest nacionalisme espanyol tant en forma?

dimecres, 19 de novembre del 2008

Pensament polític polièdric

Arrel de la Trobada de joves d'Òmnium Cultural, m'han vingut al cap alguns fragments del llibre Pensament Polític als Països Catalans, un compendi de reflexions teòriques i històriques sobre un bon ventall d'ideologies que s'han escampat pel territori català durant la història: anarquisme, socialisme, federalisme, independentisme, unitarisme, liberalisme i un llarg etcètera. Alguns dels textos són plenament recomenables, tot i que d'altres semblen introduïts en calçador. Us deixo amb uns fragments (provocadors, com no).

"He repetit molt sovint una afirmació d'Anthony Smith que diu que la història dels nacionalismes ha estat més la història dels seus interlocutors que no pas la història de la ideologia o dels moviments nacionalistes en si mateixos. Per tant, és per això que la diversitat de formes dels diferents graus de concreció que adopta el nacionalisme –en definitiva, el caràcter polièdric que sempre té el nacionalisme i, més en concret, el catalanisme- queden marginats per la interpretació negativa o positiva que fan els analistes del nacionalisme, ja siguin aquests sociòlegs, politòlegs o, fins i tot, historiadors o antropòlegs".

Agustí Colomines, pàg. 217.

"El republicanisme català podria trobar les fonts d'inspiració per a la seva reformulació ideològica en els sistemes anglosaxons i escandinau, on existeixen uns règims democràtics amb unes institucions amarades de valors republicans (llibertats individuals efectives, respecte a les identitats col·lectives). A l'inrevés que en el sistema francès, on el republicanisme oficial abstracte i dogmàtic desconeix efectivament els principis que teòricament han de presidir la seva actuació".

Jaume Renyer, pàgina 304.

"Quan sorgeixen a Catalunya les primeres propostes republicanes i les federals, juntes o separades? Una lectura ingènuament voluntarista podria empènyer a respondre, més d'un ho ha fet, que el federalisme és com qui diu congènit al tarannà polític català, no debades federal o confederal era l'estructura de la Corona d'Aragó o que el republicanisme hi és també antic. [...] Com que els sondeigs d'opinió no ho tenen en consideració, és impossible qualsevol temptativa d'acostar-se al sentiment republicà a la Catalunya del segle XXI, tot i que de retruc també ho és apropar-se al sentiment monàrquic".

Pere Anguera, pàgina 112.

"Anarquistes, socialistes i comunistes volien desenvolupar una cultura política entrelligada amb la cultura de les classes populars i compartir així l'àmbit del reformisme social del republicanisme a Catalunya. Cap de les tres mai no es pogué desentendre de la relació i tensió entre l'afirmació democràtica i l'especificitat obrerista ni tampoc de la relació existent entre la reforma gradual i la revolució. [...] Catalunya no ha produït cap pensador anarquista ni socialista ni comunista amb influència en l'evolució de les doctrines polítiques a escala europea. I no obstant això, l'experiència dels canvis posats en pràctica en el curt període de la Guerra Civil van tenir un gran impacte en l'imaginari col·lectiu a escala internacional".

Albert Balcells, pàgina 262.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Els reptes d'Obama

Recupero dels arxius un interessant gràfic sobre els reptes que Obama haurà d'afrontar en el mandat que properament començarà. Les legislatures sempre comencen amb unes expectatives i s'acaben amb unes altres. Interessant veure els reptes de la resta de presidents i quina imatge n'ha quedat d'ells. Vegi's la de George Bush...


divendres, 14 de novembre del 2008

Algunes coses més sobre educació

Davant les insistències dels meus companys, puntualitzaré el meu comentari. Al meu darrer apunt deia que estava totalment d’acord amb l’article de Xavier Sala-i-Martin, que es publicava el dia 10/11/2008 a La Vanguardia.

El tema sorgia quan l’estudi de la Fundació Jaume Bofill concloïa que la pràctica de separar a l’alumnat segons el seu nivell d'aprenentage –que és més utilitzada als centres públics que privats- repercuteix de forma negativa als resultats PISA (fins a 33 punts a favor dels centres que no segreguen). És aleshores quan ens han saltat les alarmes ¡¡Relació espúria!!. Nacho Lago instantàneament hagués dit “correlació no és causalitat”. Així, Sala-i-Martín ho explica en un llenguatge fàcilment comprensible:

“[...]cometen el error estadístico elemental de confundir correlación y causalidad [... ] Y las escuelas que deciden agrupar por niveles lo hacen porque tienen más problemas de adaptación, integración y educación de una parte de los estudiantes. No es que la agrupación cause peores resultados, sino que los peores resultados causan la agrupación. Es más, los centros que no agrupan por niveles tienden a rebajar el listón para que los niños menos avanzados puedan seguir, y con ese listón inferior los estudiantes con más talento sacan mejores notas, cosa que hace subir el promedio en las escuelas que no separan. Pero esas notas superiores no deben ser confundidas con un mejor resultado, sino con una menor exigencia".

Veiem que Sala-i-Martí comet el mateix error perquè s’atrevia a establir la causa, però tots creiem que els trets van en aquesta direcció. A més, les notes es refereixen a l'Informe PISA, no a les notes de cada centre.

D’una altra banda, ha sorgit el debat si és millor o no agrupar els alumnes segons el nivell d'aprenentage:

“[...]La no separación puede beneficiar a los estudiantes mediocres..., pero perjudica a los que tienen más capacidad o más ganas de trabajar al impedirles desarrollar todo su potencial. Si a uno sólo le preocupan los estudiantes "malos" (como parece ser el caso de la Bofill), entonces uno aplaude su progreso e ignora el perjuicio causado a los demás. Pero ignorar a los mejores estudiantes es injusto, y lo irónico es que esa injusticia se comete con los estudiantes buenos y a la vez pobres, ya que los ricos pueden pagarse escuelas privadas que agrupen por niveles. Es curioso: una vez más, la izquierda que dice defender a los pobres acaba creando un sistema que perjudica a... ¡los pobres! [...]Y no sólo la prohibición de agrupar por niveles es injusta, sino que puede tener consecuencias negativas sobre la competitividad general de la economía y el progreso a largo plazo[...]

Clar, ja se sap que aquests economistes no defensen coses per altruïsme, sinó per la millora de l’economia. Tret d’això, jo també em mostro a favor de la separació segons el nivell –En contextos determinats i a l’educació secundària (que és on els diferents nivells d’aprenentatge i les expectatives al seu futur s’accentuen més). Com he comentat al post anterior la pràctica inclusiva va estar molt de moda pels sectors progressistes a finals dels noranta, coincidint amb la reforma que portava l'ESO. Aquesta pràctica "a la teoria" és la situació més desitjable, però a la pràctica es van trobar molts obstacles. Així els centres van optar per organitzar les classes en funció del nivell d’aprenentatge. Segons dades de La Vanguardia (30/10/08), el 30% dels alumnes catalans assisteixen a centres que organitzen totes les seves classes en funció del nivell d’aprenentatge, i un 34% que assisteix on aquesta divisió es produeix en algunes assignatures.

D’aquesta manera ens trobem en una situació on 2/3 de la pràctica acadèmica és alegal, ja que l’ESO és comprensiva ( els alumnes han de seguir el mateix currículum i les mateixes condicions escolars al marge de la seva capacitat). Es va observar que (poc després d'aprovar-se la llei), els mateixos sectors que defensaven el model inclusiu van començar a criticar-lo. Argumentaven que el resultat de portar un mateix ritme d’aprenentatge per tots els alumnes produïa una “igualtat a la baixa”. Aleshores, es va començar a generar un discurs on s’exposava que la franja d’alumnes amb capacitats d’aprenentatge superior no havien estat el centre d’atenció. Amb la separació s'intenta donar resposta tant als que tenen més dificultats d'aprenentatge, com aquells que tenen més facilitat d'aprenentage i per tant, necessiten un altre ritme. Amb aquesta separació segons la diversitat acadèmica s’intenta aproximar a la màxima d’”igual als iguals i diferent als diferents” o com diuen els pedagogs “els bàsic per tots i el màxim per cadascú”.

Segur que em deixo molts assumptes al tinter.

diumenge, 9 de novembre del 2008

Desigualtats a l'educació

Anteriorment al pati descobert vam analitzar les diferències entre els centres públic i concertats. A la Fundació Bofill també han estudiat el tema a partir de l’Informe Pisa (2006), i els resultats han causat molt rebombori tan a la societat com als mitjans de comunicació ( el Cuní va fer un programa especial i tot). Encara que alguns considerin aquest tema com un debat etern i poc productiu, farem algunes pinzellades a aquest estudi.

A l’estudi que la Fundació Bofill ha publicat es confirma la nostra primera aproximació: que els centres públics tenen pitjor puntuació que els centres concertats i privats. Però expliciten que aquestes diferències responen a la composició desigual dels centres. Tant a nivell socioeconòmic i cultural com a nivell d’alumnes no nadius.



El sistema educatiu català presenta una major desigualtat i uns pitjors resultats als centres públics. Altres sistemes educatius com Holanda o Dinamarca que també tenen una importància del sector privat a l’educació, tenen unes diferències menors. Encara que el desenvolupament de l’Estat de benestar juga un paper important a aquests últims països.
1) Diferència socioeconòmica i cultural: A Catalunya hi ha una desigualtat educativa segons l'origen socioeconòmic i cultural de l'alumnat. Es mostra al gràfic que hi ha 84 punts de diferència de puntuació entre els alumnes del quartil inferior i els del quartil superior del nivell d’estatus socioeconòmic i cultural de les famílies. A més a més, hem de comptar amb què els centres públics acullen a un nombre més alt d’estudiants que pertanyen a quartils inferiors, d’aquesta manera es recullen uns pitjors resultats als instituts públics. Per tant, a Catalunya es perpetua la desigualtat d’oportunitats. ( Tot i així no sabem si aquesta diferència resulta significativa)
D'una altra banda, en aquest gràfic també es mostra l’excel·lència educativa, així quan més a l’esquerra es troba la barra pitjors resultats s’obtenen en aquell país, -i Catalunya està per sota de la mitjana d’Europa dels 15-. D'aquesta manera, l’informe exposa que el 20% dels catalans de 15 anys no estan preparats per promocionar educativament ni per ocupar llocs de treball mínimament qualificats. I també aquesta situació es dóna amb més incidència en instituts públics.

2) Immigració: L’alumnat no nadiu té unes puntuacions molt més baixes. Però aquest estudi no realitza un anàlisi multivariable, per tant no podem saber en quina proporció els mals resultats correspon al nivell socioeconòmic i quin al ser no nadiu. Perquè suposem que l’alumnat no nadiu prové de sectors amb condicions econòmiques més difícils.
Tot i això, com al cas anterior, els alumnes no nadius es concentren en un 85% a les escoles públiques, davant de només un 15 % que es matriculen a les escoles concertades i privades, això té un efecte negatiu a la puntuació de l’escola pública.




Es podria argumentar que -tot i la diferència de composició de les escoles- les escoles públiques tenen un nivell inferior. Però amb el gràfic de sota queda totalment clar que si les puntuacions es controlen pel nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, les puntuacions entre escoles públiques, concertades i privades no són estadísticament significatives.



Veiem doncs que les puntuacions i l'excel·lència educativa no són independents de la composició social de l'alumnat. Així que es perpetua la desigualtat d’oportunitats, i l’escola no pot superar aquestes diferències. Altres països han aconseguit que els seus alumnes tinguin unes desigulatats menors, per arribar a aquest punt creiem que és imprescindible que s’involucrin molts sectors, i es desenvolupi d'una manera més extensa l'Estat del Bensestar.


dimecres, 5 de novembre del 2008

L'inici d'un canvi?

Barack Obama, de 47 anys, es convertirà en el quaranta-quatrè presidents dels Estats Units. Un anàlisi electoral sempre comporta un temps de maduració però, a poc temps dels resultats, ja se’n poden apuntar algunes conclusions. Fem un repàs a les grans xifres:

Obama ha obtingut un gran marge en nombre de delegats. N’ha guanyat 338 pels 163 de John McCain. No obstant això, el vot popular, el que realment compta, ha estat d’un estret marge: 52,3% per Obama i 46,4% per McCain. Així, tot i que la victòria és àmplia en nombre de delegats, no ho és tant en suport popular. El següent gràfic mostra que el suport rebut per Obama s’assembla al de Clinton l’any 1992, però no arriba a la diferència aconseguida per l’últim demòcrata a ocupar la Casa Blanca l’any 1996. Quant a nombre de delegats, la tendència és semblant.



Així doncs, quina és la clau de volta de tot plegat? En un primer anàlisi, quatre elements a considerar: estats clau, campanya, participació i excepcionalitat (canvi).

Estats clau. La història mostra que quan els republicans perden Ohio no guanyen les eleccions i la rumorologia diu que si es guanyen tres estats claus, es guanyen les eleccions (rumor que s’hauria de comprovar si és cert...). Els demòcrates han vençut en gairebé tots els swing states. De fet, no guanyaven a Virginia i Pensilvània des de feia 44 anys. Han vençut també a Ohio, Colorado, Florida, New Hampshire, Michigan i Indiana. McCain ha guanyat a Alaska. Ambdós han empatat a North Carolina i Missouri. Tot i això, la victòria fou més aclaparadora per Reagan del què ha estat per Obama.

Moment històric? L’elecció d’Obama s’ha comparat amb la de Roosevelt de 1932 i la de Bill Clinton de 1992. Des de la fi de la segona guerra mundial, podríem dir que cada vencedor demòcrata és titllat d’històric. En una crua anàlisi electoral, així és. Però, què hi ha d’històric? Dos punts: 1) El color de la pell. Encara queda i quedarà molt per avançar en l’aspecte racial, però que un afroamericà arribi a la presidència dels Estats Units trenca el mite racial i l’autoflagel·lació com a excusa per molts negres per prosperar. 2) Obama podria enfocar la política de la principal potència del món cap a una nova era. Una nova generació ha entrat a la Casa Blanca, tot i que som lluny de saber si això comportarà una nova manera de fer política. Les crides al canvi queden ràpidament buides de contingut si aquest canvi no arriba.

Excepcionalitat i expectació: L’expectació del canvi (paraula més utilitzada durant la campanya) és clau per entendre aquestes eleccions. La teoria diu que poques eleccions han estat excepcionals. Cal reconèixer que aquestes sí han presentat paràmetres anormals. El 1980 s’esperava una lleugera victòria de Reagan i aquesta fou abassegadora. En aquest cas s’intuïa la victòria d’Obama i aquesta ha vingut. L’excepcionalitat rau en la pròpia victòria en sí, per les seves característiques personals, però cal anar en compte amb les interpretacions electorals. Després de la victòria de Reagan, un 63% interpetava les eleccions com un rebuig a les polítiques de Carter, més que un mandat clar per noves polítiques conservadores. L’expectació del canvi ha afavorit el senador d’Illinois, però això no significa un suport total al seu discurs. La majoria de periodistes i analistes parlaren aquests dies de la magnitud del canvi. I, en part, així és. Amèrica ha canviat de president i de partit i per primera vegada a la història serà de raça negra. Però és massa aviat per dir que els electors hagin canviat. A peu d’urna, un 62% dels electors diuen que l’economia ha estat el tema més important per generar aquest canvi. Així doncs, quin tipus de canvi es vol?

Campanya. Al contrari del què ha pogut semblar al nostre país (en el qual els mitjans han tingut sempre un biaix prodemòcrata difícil d’entendre), Obama no ha liderat sempre les enquestes. De fet, semblava que el missatge del canvi quedaria esgotat. Però certs factors l’han ajudat: 1) La crisi financera. Quan més es recordava la manca d’idees d’Obama, Wall Street cau a nivells històrics. El canvi, de nou, emergeix com la prioritat. Però ja no és un canvi a seques, buit de contingut. Ara és un canvi factible i econòmic. 2) L’efecte Palin. Un efecte en forma de campana. Fort al principi, però buit al final. Cercles republicans ja consideren que ha estat un error. 3) Obama és qui ha sabut combinar millor el què Carmines and Stimson (1980) han anomenat easy issues i hard issues. Els primers fan referència als temes emocionals (com els racials), el segons a qüestions més sofisticades, com les econòmiques. La bona combinació dels dos li ha donat credibilitat.

Política 2.0. Sabem que internet estava cridat a tenir un paper fonamental. De moment havia tingut un paper secundari (important, però secundari). Enguany els Estats Units han confirmat que el seu rol és ja inalterable. La política s’ha jugat a internet i des d’internet s’han pilotat la majoria de temes. Obama ha recollit part dels diners des de la xarxa; McCain va aprofitar l’efecte Palin des d’internet. El demòcrata vencedor ha fet un treball de base increïble: reclutar personal, recursos, quadrar idees i erigir temes que els són d’interès. Als Estats Units el gap tecnològic encara hi és, però cada vegada menys són dos móns paral·lels. S’estan unint i la seva influència és indubtable.

El porta a porta. Quan Obama entrà al Senat per Illinois, inicià una campanya personal que s’ha demostrat una obra d’orfebreria. No feia declaracions “complicades” i evitava sortides de to perilloses. Però la clau de volta ha estat l’equip de col·laboradors i admiradors. L’equip humà. Des de les primeres primàries demòcrates a Iowa fins l’elecció final, l’activitat de formiga ha estat incessant. La política tradicional, el porta a porta, s’ha conjugat com un moviment de base letal pels republicans. És curiós que els demòcrates han copiat tàctiques republicanes, com els target videos (destinats a grups en concret) i el correu directe.

La participació. Tot plegat ha redundat en una participació històrica. Els demòcrates han invertit en la mobilització electoral (ground war). Segons els seus càlculs, el 21% dels demòcrates registrats han estat contactats pel 6% dels republicans. Sigui com sigui, les dades de participació mostren la incorporació de nous votants i com la participació supera el 70%, un nivell que no es veia des dels anys seixanta. Caldrà analitzar les dades individuals a fons, però tot fa pensar que joves, independents i, fins i tot, desafectes amb la política podrien ser els grups que més han anat per primer cop a les urnes. Les xifres de nous registrats ja presagiaven un augment de la participació. Però això no és definitiu. El 1986 un 28% dels seguidors de Carter es van registrar i es van quedar a casa. Només el 7% del seguidors de Ford van fer el mateix. En aquests eleccions, llatins, dones i joves sembla que s’han decantat pel senador negre.


Canvi i futur. Caldrà estar atent per analitzar qui ha estat aquest nou votant. L’existència de nous electors podria comportar un canvi realment real de les bases electorals del partit. Que canviï el resultat global no significa que ho facin les bases electorals. Els Estats Units han demostrat una gran capacitat de regenerar-se. El canvi real, el dels votants, i, fins i tot, el del partit, és encara lluny d’arribar. Només el temps permetrà veure-ho. Probablement els propers dies Obama rebrà un suport transversal i indiscutible (el que s’anomena honeymoon period). Però, davant té reptes de dimensions considerables (mereixerien un altre post...) que tornaran a generar tensions. Ell mateix ho ha reconegut al discurs presidencial: "This victory alone is not the change we seek – it is only the chance for us to make that change".

Ara comença l’hora de la veritat. Igual d’apassionant i sens dubte molt més difícil. Decepció, indeterminació o compliment de les expectatives es troben al final del camí. Concretament a quatre anys vista. Al primer dimarts de novembre.

Article que també podeu llegir a Crònica.

L'inici del canvi

En breu, el diari Crònica publicarà la valoració dels resultats electorals feta pel Pati Descobert. De seguida que es pugui, ho podreu llegir també aquí.

-----------------------------------------------

D'aquesta manera s'acaba aquesta divertida col·laboració, que ens ha fet disfrutar d'allò més. Els articles publicats han sigut els següents:

- 3 de novembre. Balanç abans dels comicis.
- 26 d'octubre. Els mitjans i la campanya americana.
- 11 d'octubre. El sistema electoral dels EUA.
- 3 d'octubre. It's the economy, stupid!

dilluns, 3 de novembre del 2008

Balanç abans dels comicis

A menys de quatre dies perquè se celebrin les eleccions presidencials dels Estats d’Units, les enquestes mostren que Obama guanya a McCain per un 50% davant un 42% (superant amb aquesta diferència el marge d’error). Les darreres enquestes revelen que consecutivament el líder republicà disposa d’un menor suport.

McCain havia mantingut les seves possibilitats fins al Setembre. Va ser a mitjans d’aquest mes quan el recolzament al líder republicà va patir una greu davallada de tots els sectors. Això va ser a causa de la crisi econòmica d’octubre que va col•lapsar tot el sistema financer americà. I el seguiment d’aquest candidat a les polítiques econòmiques de Bush. Això ha comportat que només compti amb el suport dels blancs protestants evangèlics, quan anteriorment a la crisi, gaudia de sectors més amplis de la ciutadania: blancs que no havien completat els estudis i els homes blancs de mitjana edat. En canvi, Obama compta amb gairebé tots els sectors de la població. En especial, el líder demòcrata té el suport dels joves. Sent el candidat favorit entre els ciutadans de 18 a 29 anys, entre els quals un 68% dóna suport a Obama, per només un 34% a McCain. Tanmateix, es pronostica que només un 66% dels joves acudiran a les urnes, ja que tradicionalment tenen una alta abstenció i, a més a més, els resulta més difícil poder-se registrar a causa dels desplaçaments que han de fer, ja que cursen estudis fora del seu lloc de residència. A més a més, el líder del partit demòcrata té el suport del considerat quart poder, és a dir, els mitjans de comunicació. Així The economist titulava “Amèrica ha de donar una oportunitat i fer Barack Obama el pròxim líder del món lliure”. La premsa s’ha posicionat a favor d’Obama, ja que des del principi de la campanya consideraven que en 8 anys l’Administració Bush havia causat un desastre.

També els Estats clau donen avantatge a Obama. Així, el senador d’Illinois lidera les enquestes de 5 dels 8 estats clau (dintre dels quals es troben Ohio, Pensilvania i Nevada), mentre que McCain només guanyaria a 2, i a Florida empatarien.

Tot sembla apuntar que el 4 de Novembre hi haurà una victòria demòcrata. Alguns analistes exposen que només un fet greu -que centre l’atenció en la seguretat nacional i l’experiència política- podrien capgirar el marcador. Tanmateix, alguns analistes creuen que és perillós cantar victòria abans d’hora. Primer, perquè s’ha de tenir en compte l’efecte Bradley, és a dir, els enquestats als sondejos no reconeixen que no votaran a un candidat negre, però finalment acaben canviant el vot per una qüestió de raça. Els experts conclouen que aquest efecte pot ser decisiu pel 6% dels enquestats. Per tant, a Estats com Ohio o Florida, que ara pronostiquen una victòria demòcrata, podrien finalment quedar en mans republicanes. En segon lloc, dins del partit demòcrata s’està mobilitzant perquè no es generi un excés de confiança i els electors no es quedin a casa. Així mateix, intenten evitar que es generi un debat, no sobre les promeses d’Obama, sinó sobre la credibilitat de portar a terme aquetes promeses.

Article publicat a crònica

dissabte, 1 de novembre del 2008

Fer passar bou per bèstia grossa

L'atac de l'óssa Hvala a un caçador aranès fa una setmana ha generat un enrenou polític digne d'analitzar. Com si Hvala fos coneixedora de la política catalana i les seves dinàmiques, d'una urpada va iniciar una jugada de carambola que ha activat més d'un conflicte a priori sota control del Govern. Si la primera reacció va ser de Francesc Boya, síndic d'Aran, que va tensar la corda demanant una retirada immediata dels ossos del Pirineu al conseller de medi ambient Baltasar; la segona, i més contundent, ha estat la del conseller d'agricultura Joaquim Llena.

És evident que la reacció de Boya contenia una intencionalitat múltiple. En plena negociació de les vegueries, amb l'excepcionalitat (identitat nacional) aranesa en joc, el debat sobre l'óssa era una gran oportunitat per (1) atacar els socis republicans i ecosocialistes: a Baltasar per l'óssa de manera directa (com a responsable polític actual del programa Life); i a Ausàs, conseller de governació, pel que veritablement era la clau de tot plegat (2) la defensa de la bilateralitat en les relacions i reconeixement de l'Aran com un subjecte polític diferenciat (cleavage Catalunya/Aran). El silenci del president Montilla corroborà que la qüestió és més aspre que la fina textura del pèl de l'óssa, i que fet i fet, vegueries i plantígrads són cosa de republicans i ecosocialistes i no pas un problema de governabilitat.

Podríem dir que a Boya l'óssa li havia servit amb safata de plata aquesta magnífica oportunitat de carregar a 360 graus amb el vist-i-plau de Montilla. Però, heus aquí, el conseller Joaquim Llena s'afegí a la trinxera. Per què?
Doncs bé, una primera interpretació apuntà a la seva condició de secretari general del PSC de Lleida i la necessitat de defensar el seu col·lega Francesc Boya (recordem que el PSC no havia governat mai l'Aran des de 1991 - quan es reestablí l'autogovern - fins al 2007 amb la derrota de Carles Barrera de CDA). Un argument d'allò més feble: a) Boya, com vam veure, es defensà sol, b) El silenci dels consellers socialistes i el mateix president ha demostrat la complicitat amb el Síndic.

Així doncs per què s'hi ha ficat el conseller Llena? Sembla clar que com a conseller d'agricultura hauria d'haver sortit a la palestra en defensa dels ramaders aranesos. Però la situació el va traïr i cometé l'error d'activar un tòpic que com a conseller es podria haver estalviat: tirar del cleavage rural/urbà (En una entrevista desafià a Baltasar a reeintroudir l'ós a Collserola, la frase: "Si deixessim anar ossos a Collserola veuríem la que es lia" no va passar desaparecebuda per cap mitjà de comunicació). Aquesta relliscada, però, té una explicació senzilla. La situació que atravessa el sector agroalimentari és marcadament preocupant:

Tal com veiem al gràfic l'índex de conjuntura econòmica del sector agroalimentari (dades del 2n trimestre de la Fundació Món Rural) ha caigut un 15,9% interanualment. Pel que fa el sector carni l'índex de confiança ha baixat un 6,9% també interanualment i la tendència sembla que és dolenta. Aquesta situació del sector, afegida a la polèmica recent sobre les ajudes a Eroski, probablement són la causa de la reacció de Llena. Una sortida que ha estat la més fàcil aprofitant-se de la polèmica de l'óssa a l'estil Boya. No obstant, en aquest cas, potser ha anat massa enllà. La crisi que atravessa el sector agroalimentari necessita polítiques més reals i concretes que no poden caure en el populisme d'explotar la tensió entre el món urbà (que no ho oblidem, és on hi ha el potencial consumidor del sector) i el món rural amb declaracions imprudents. Aquesta estratègia pot donar rèdits a Llena a curt termini però vist en perspectiva segur que es revelarà com a dolenta pel sector. I és que encara que sigui per defensar els ramaders no és convenient fer passar bou per bèstia grossa.