Els no creients i Habermas

La iniciativa internacional impulsada per l’escriptora humorista Ariane Sherine va camí d’arribar a casa nostra de la mà de l’organització Ateus de Catalunya (i les entitats federades). Aquesta iniciativa consisteix en “fer visibles” a l’esfera pública els arguments dels ciutadans ateus a través d’un eslògan publicitari que duran alguns autobusos de Barcelona: Probablement Déu no existeix, deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida.

No cal dir que és previsible que la campanya generi polèmica, sobretot entre la organització promotora i les diverses entitats religioses del país, inclosa l’Eglésia catòlica. Les dades demostren que la ciutadania que representen les associacions promotores de la campanya són aproximadament un 30% de la societat catalana (sumant els que es declaren ateus i no creients, els segons no necessàriament poden ser ateus) tal com es veu al gràfic. Aquestes dades, però, poden generar equívocs. Si fem un repàs a la pràctica religiosa i la religiositat per grups d’edat veurem que, d’una banda, la pràctica és extremadament baixa excepte pels grups d’edat elevats (+64 anys) i que el grup d’ateus i no creients supera el 40% entre els 18 i els 34 anys. D’altra banda, els creients d’altres religions es concentren entre els més joves i són gairebé inexistents entre els més grans, un reflex de la immigració recent. Així doncs, podem afirmar que Catalunya és una societat més plural del que ens pensem en matèria de creences.

Més enllà d’aquestes dades convé abordar una qüestió normativa davant de la polèmica que, dèiem, pot generar la campanya: quines característiques ha de complir un debat sobre religió i esfera pública en una societat democràtica? Aquesta qüestió pot semblar que desvia l’atenció però és clau per tota societat que es faci dir democràtica i liberal, inclosa la del nostre país.

El filòsof alemany Jürgen Habermas ha reflexionat sobre aquest tema i ens pot ajudar a respondre la pregunta. Segons Habermas els punts clau són: (1) Garantir la llibertat de consciència i de religió com a resposta al pluralisme religiós (2) El principi de separació entre Església i Estat comporta tractar de manera igual a totes les comunitats religioses, però la demanda laicista de que l’Estat no hauria d’adoptar cap política que afavoreixi o constrenyeixi la religió és una interpretació massa estricta d’aquest principi (3) La legitimació política de l’Estat s’ha d’ajustar a fonaments no religiosos sorgits de la pràctica constituent de la ciutadania (4) El caràcter secular de l’Estat és una condició necessària però no suficient per garantir aquesta llibertat religiosa (5) No n’hi ha prou amb que l’autoritat estatal reconegui la pluralitat, són les mateixes parts afectades les que s’han de posar d’acord sobre els límits del dret positiu de la pràctica religiosa (6) La pràctica religiosa, si no és de caire fonamentalista, aporta valors a les societats liberals que ajuden a desenvolupar la cultura cívica (és el cas dels Estats Units (7) Sense prohibir-los manifestar-se com a tals, cal exigir que els arguments de la comunitats religioses siguin traduïts a un llenguatge universalment accessible quan participin als debats públics (8) Ja que els arguments religiosos poden contenir també, en contraposició als arguments naturalistes i cientifistes, una “veritat” perquè solen ser forts intuitivament a nivell moral i de convivència humana.

Partint dels punts de Habermas es pot considerar el lema de la campanya com un exercici de llibertat positiva per part dels ciutadans ateus, però també com una provocació a la llibertat negativa de creure dels ciutadans religiosos. En tot cas, pot suposar un element nou al debat religiós que a l’Estat espanyol s’havia centrat en (els punts (1) i (2)) l’actual tractat Església-Estat i el paper històric de l’Església catòlica. Caldrà veure si aquesta vegada es va més enllà, i el debat permet abordar la realitat plural que hem descrit; fent-ho des del punt de vista social perquè es pugui exigir a l’autoritat el respecte al pluralisme religiós en el marc d’un Estat veritablement secularitzat. També haurem d’estar atents a l’ús que els partits polítics puguin fer d’aquesta campanya, ja que previsiblement es pot convertir en un tema més de confrontació i crispació política. Aquesta darrera possibilitat dificultaria el debat habermasià que hem apuntat i no permetria generar un debat social ampli sobre el paper de la religió al nostre país.

---

Habermas J. (2008) Entre naturalismo y religión, Paidós Básica

Article publicat a Crònica (llegeix-lo aquí).

Una anomalia: què cal saber per entendre l'electorat americà?

Sovint es diu que als Estats Units la religió juga un paper clau a l'hora d'entendre la vida i, per tant, la política. L'excanceller alemany Gerard Schröder ha estat un dels que durant els darrers anys, des de la seva retirada de la política, ha comentat com un aspecte negatiu aquest fet. En una entrevista al tabloide Bild am Sonntag confessà que considerava Bush un home obert i negociador però li feia una crítica prou coneguda: "When (a leader) takes political action directly from prayer, in other words from a dialogue with God, it can be problematic for a democracy."

Malgrat tot, segurament no ens podem fer la idea de fins a quin punt aquesta religiositat és tant elevada si no fem una d'aquestes dues coses: 1) emulant a Toqueville visitem el país i parlem amb la gent, observem com funcionen les institucions, i en treiem conclusions (cosa que encara no he fet); o 2) observem dades estadístiques comparades (evidentment es poden fer moltes altres coses però aquí estem simplificant :) ) Aquesta segona opció és la que ens ofereix el darrer estudi del Pew Global Attitudes Project. Vegin què obtenen a partir d'enquestes a nivell mundial:

Vegin que establint una relació entre religiositat de la població i poder adquisitiu de l'Estat els EUA són una veritable excepció. Tenint una de les taxes de poder adquisitiu més elevades del món el nivell de reiligiositat es situa al nivell de països com Brasil o la Índia.

Ara bé, cal dir que aquestes dades poden fer-nos caure en una simplificació. En primer lloc, la importància que respon l'enquestat a la Índia i als EUA no es tradueix en les mateixes actituds a la vida diària o a la política per posar alguns exemples. En segon lloc, alts nivells d'importància religiosa poden no traduir-se en poder institucional religiós. Un exemple és Turquia on tot i presentar nivells de religiositat molt elevats les institucions mantenen la seva laicitat i la laicitat de l'Estat encara que comporti greus tensions socials.

Probablement una pregunta interessant a l'hora de plantejar-nos com afecta la religiositat a la política americana és si aquesta es manté com un aspecte cultural o és objecte de debat públic com passa a Turquia.