dijous, 30 d’abril del 2009

Un ciutadà, un vot (II)

El diputat del PSC-CPC, Toni Comín, deia fa uns dies a una entrevista a El Singular Digital el següent: "En l'era d'internet i el TGV, la proporcionalitat d'un home i un vot no és discutible. En aquest punt tots els partits s'han de sacrificar una mica. Si algú perd, perd molt poc, en canvi s'evita la confusió de que qui té més vots no tingui més escons. No estem davant d'un problema de partits, sinó davant d'un problema sistèmic".


El fenomen a què es refereix Comín pot ser analitzat des de diverses perspectives. Mirem si el què diu és congruent.


Una de les condicions necessàries perquè una democràcia pugui ser qualificada com a tal és la satisfacció del principi d'"una persona, un vot". No obstant això, en la gran majoria de països del món, aquest principi es respecta formalment –cap ciutadà té més vots a la seva disposició que la resta-, però no empíricament: l'exemple català, de nou, és clar: un escó a Lleida és més fàcil de guanyar que un escó a Barcelona. Necessites menys vots per un mateix diputat. En terres lleidetanes, en termes de representació parlamentària, el vot té un valor superior en més del doble al d'un de Barcelona.


Ja vam veure fa uns dies que aquest fenomen (en l'argot politològic anomenat malapportionment) és comú. Per tant, Comín no l'encerta del tot. La majoria de països del món intenten equilibrar el principi una persona-un vot amb el principi de representació territorial.

En l'Informe sobre l'estat de la democràcia a Catalunya, el professor Ignacio Lago (de la UPF) calcula si en les eleccions autonòmiques els diputats es reparteixen de forma "desigual". El gràfic següent ho mostra:
Segons es pot veure, Canàries és on la desviació és més alta. Un 34% dels seus diputats autonòmics no es reparteix proporcionament a la població dels districtes. A Catalunya aquesta xifra és de l'11%.

Així doncs, és difícil donar-li al diputat de CPC tota la raó. Pocs països del món compleixen absolutament el principi d'un home, un vot.

Rebutgem, doncs, les seves paraules?

No del tot. Comín es passa de llarg, perquè complir el principi un ciutadà-un vot és gairebé impossible, però va pel bon camí. En un estudi recent, Samuels i Snyder mostren com el sistema català estaria situat entre els quinze països amb una desviació proporcional més gran (en una mostra de 78 parlaments). En l'estudi s'ubicaria just per sobre d'Espanya i només superat, entre els europeus, per Islàndia. És a dir, per dir-ho clar, és un dels que donaria més pes a les zones rurals (les menys poblades).

Elements de debat necessaris si algun dia algú decideix fer la Llei Electoral Catalana. Aquesta és una qüestió crucial. No es pot aixafar les zones menys poblades ni exigir un gran sobreesforç a les més poblades. Però la situació pot canviar si en un termini mitjà es concedeix el dret de sufragi actiu als immigrants estrangers. Atès que la majoria viuen a Barcelona, el problema s'accentuaria més. I segurament la desigualtat en la influència individual del vot en els districtes arribaria a nivells difícilment justificables.

(Fa un temps vam publicar això, que anava en el mateix sentit).

dimarts, 28 d’abril del 2009

L'economia i el comportament polític

Aquest cap de setmana ens deixa dues novetats en el mapa polític europeu que, si bé aparentment poc rellevants, són bastant significatives de què és el que podem esperar de cara al futur tan a nivell europeu com, per extensió, a nivell mundial.

Les eleccions al Parlament islandès han propiciat una majoria d’esquerres a la cambra que permetrà fer fora a la dreta del poder de l’illa després de pràcticament dues dècades de govern. La crisi econòmica que assola el món ha estat especialment severa en aquest indret, fins al punt en què han hagut de recórrer a unes multimilionàries injeccions de diners per part de l’FMI, i bona part de les discussions polítiques durant la campanya electoral han girat entorn de la necessitat de entrar a la Unió Europea –posició de la que en són partidaris els futurs inquilins del govern islandès.

A casa nostra, al Principat d’Andorra, els partits que concorren per formar els 28 escons del parlament andorrà també han centrat el seu discurs al voltant de l’economia, i més concretament, sobre la necessitat –i intensitat– d’abolir el famós secret bancari del país dels Pirineus. Fins i tot el propi candidat de la Coalició Reformista –de la qual en forma part el Partit Liberal del fins ara president Albert Pintat–, Joan Gabriel, s’ha vist obligat a allunyar-se del discurs del seu predecessor per tal de poder obtenir uns resultats dignes. Finalment però la crisi ha passat factura al govern i malgrat tot els socialdemòcrates han assolit per primer cop a la història la victòria al Consell General d’Andorra.

És ben sabut en el món de la Ciència Política que la situació econòmica d’un país en determina enormement la seva evolució política. Mirem sinó en el següent gràfic per exemple l’evolució a l’estat espanyol de la taxa d’atur (en color verd) i de l’avaluació de la situació política i econòmica (dades del CIS; registren el % de persones que afirmen que la situació econòmica/política és bona o molt bona).

Tal i com es desprèn del gràfic, a mesura que augmenta la taxa d’atur la valoració de la situació econòmica va empitjorant, així com també la valoració de la situació política. Com és evident el mal funcionament de l’economia i de la política és atribuït de manera directa per a la gran majoria dels ciutadans al govern. Així, mals resultats econòmics deriven en la gran majoria dels casos en males valoracions dels líders polítics que ostenten el poder i, en menor mesura, lleugeres millors valoracions als líders polítics a l’oposició.

Una de les principals conseqüències dels cicles econòmics negatius és la rendició de comptes amb els partits de govern. Així doncs, i tal i com ha passat en les eleccions d’Islàndia i en les andorranes, els partits de govern tenen greus dificultats per mantenir la seva posició de partit majoritari, mentre que els partits de l’oposició rendibilitzen molt el context econòmic desfavorable.

En aquest sentit doncs és completament comprensible que mentre la situació de crisi continuï assolant el vell continent, els governs intentaran evitar el màxim aventurar-se en eleccions on les possibilitats de perdre són elevadíssimes. Al Regne Unit per exemple, el premier Gordon Brown per exemple és molt probable que intenti esgotar la legislatura fins als finals dels seus dies (d’aquí a un any aproximadament) en vistes d’una hipotètica recuperació econòmica i tenir així unes majors possibilitats de revalidar la més que improbable victòria laboralista a dia d’avui.

Els casos d’eleccions que no són postergables, com ara les europees, representen veritables proves de foc per als partits al govern. En aquest sentit, és d’esperar que aquests partits pateixin una forta davallada com a conseqüència de la situació econòmica, fet que s’afegeix al ja tradicional mal paper dels grans partits –i en especial els de govern– en aquestes eleccions. Estarem a l’aguait del que pugui passar però és ben probable que, tal i com ja enuncien les enquestes, la nit del 7 de juny bastants governs es vegin obligats a replantejar la seva estratègia política. I econòmica!


Article publicat a Crònica

dijous, 23 d’abril del 2009

Sant Jordi 2009

Haguéssim pogut recomenar llibres, però això ja ho faran els periodistes. Avui la ciència política no toca. Us deixem amb un text que parla de l'eròtica del poder i que vaig llegir fa un temps força llarg. A veure qui sap de quin llibre és!

- Doncs et jutjaràs tu mateix – va respondre el rei -. És la cosa més difícil. És molt més difícil jutjar-se un mateix que jutjar els altres. Si arribes a jutjar-te bé és que ets un autèntic savi. - Jo em sembla que en algun lloc del meu planeta hi ha una rata vella. La sento de nit. Podràs jutjar la rata. De tant en tant les pots condemnar a mort. Així la seva vida dependrà de la teva justícia. Però cada vegada li perdonaràs la vida per estalviar-la. Només n’hi ha una.
- A mi no m’agrada condemnar a mort i em sembla molt que m’envaig.
- No – va dir el rei.
Però ell, que havia acabat els preparatius, no va voler entristir el vell monarca:
- Si la Vostra Majestat desitja ser obeïda puntualment, em podria donar una ordre raonable. Per exemple, em podria ordenar que me n’anés abans d’un minut. Em sembla que les condicions són favorables...

Com que el rei no responia, ell primer va dubtar, però després, amb un sospir, se’n va anar.

- Et faig ambaixador – es va afanyar a cridar el rei aleshores.

Tenia un aire de molta autoritat.

diumenge, 19 d’abril del 2009

La bola de vidre de Carretero

Carretero ha proposat crear un nou partit per al 2010. La notícia, anunciada dissabte al matí per l’Avui, ha remogut de nou les files d’ERC, pacificades un dia abans amb la renúncia de Josep-Lluís Carod-Rovira de presentar-se de nou com a candidat del partit. El líder de Reagrupament ha declarat que volia crear un nou partit basat en dos eixos: en l’independentisme transversal i en l’oxigenació de l’activitat política.

Els lectors d’aquest humil bloc/g ja saben que ens apassiona la política ficció. Ens hi endinsarem de nou. La pregunta, doncs, és evident: Quin suport podria obtenir un partit eventualment liderat per Carretero?

Aquest estudi prospectiu es basa en un càlcul senzill d’extrapolació. Hem calculat a partir del sistema d’Hondt quins serien els diputats que aconseguirien cadascuna de les formacions polítiques a les eleccions del 2010. El percentatge de vot és el mateix que el de l’any 2006.

I quin suport obtindria el partit “carreterista”? Sabem que el 27% de la militància d’ERC va donar suport a la candidatura del líder de Reagrupament a les eleccions internes del partit.

Aquest és el nou panorama que s’aconseguiria:


*Partit nou liderat per Carretero



No obstant això, toquem de peus a terra. Convé fer diverses consideracions:

1) La militància sempre és més radical ideològicament que els votants d’aquell mateix partit. Assumir que el 27% dels militants sigui el 27% dels electors d’ERC seria erroni.

2) Els votants apliquen el “vot estratègic”. Davant d’un nou partit, l’electorat preferirà partits que els puguin assegurar més representació i possibles formacions de govern.

3) Les preferències polítiques han canviat des del 2006 i això reconfiguraria tot el panorama.


4) Finalment, el pitjor escenari per ERC podria ser el de la interpretació negativa per part del seu electorat (el votant potencial i el real). Aquests individus, veient que el partit es mou d’una crisi a una altra, decidirien quedar-se a casa o optar per altres formacions més petites (com aquesta).

Sigui com sigui, la política, com deia Groucho Marx, és l’art de fer un diagnòstic fals i d’aplicar després remeis equivocats. Per tant, deixarem de fer diagnòstics esbiaixats. Almenys fins la propera escissió...

dijous, 16 d’abril del 2009

La insuportable lleugeresa dels estudis de Ciències Polítiques i de l'Administració

En una conversa informal al despatx amb Kanciller, company d’aventures doctorands al pati descobert i els seus voltants, abordem un debat particularment clàssic de la Ciència Política: Per què serveix?. Li confesso la preocupació creixent que em produeix la meva manca de capacitat d’anàlisi, previsió i comprensió de la Política. I acordem que, malgrat el nivell que els rànquings atorguen a la nostra estimada facultat, els resultats obtinguts en aquest sentit després de cursar-hi estudis de polítiques són minsos, per no dir depriments. Malgrat tot, només cal observar qualsevol tertúlia mediàtica per veure que la presència de politòlegs és gairebé nul·la, i adonar-nos-en que no és un problema dels estudis sinó de la disciplina en general. La ciència, i l’art, de l’anàlisi polític en aquets país sembla ser que és feina dels comentaristes polítics i no pas dels politòlegs.


Més enllà de si això ha de ser així o no, a mi tot plegat em recorda a un parell de lectures recents de Parekh i Berlin. A la primera Parekh alerta del monisme moral que duen incorporat no només molts “ismes” injuriats (marxisme, fonamentalisme, nacionalisme) sinó del mateix liberalisme polític, presentat com el defensor del pluralisme de valors. A la segona Berlin alerta del determinisme que sol dur als pensadors (i científics socials) a cercar una suposada inevitabilitat històrica subjacent per explicar les coses del present, ja sigui una estructura, una divinitat, una força tel·lúrica o, ves per on, un mecanisme causal.


Si estudiar ciències polítiques hagués de consistir exclusivament en formar-se per analitzar, preveure i comprendre la Política potser caldria fer més cas a Parekh i Berlin. Abandonar el camí de la infinita cerca de la inevitabilitat històrica i començar a explorar nous camins que ens ajudessin a fer aquesta tasca. Potser així, d’una vegada, discutiria amb el conserge tenint la certesa que, com a mínim, seria capaç d'afegir alguna coseta a les seves dissertacions polítiques, sempre més adients, informades i encertades que les d’un mediocre doctorand, servidor de vostès, però, en fi, i si no és aquesta la tasca del politòleg i sí que és la del conserge? Qui lo sa?

dimarts, 14 d’abril del 2009

Trenta anys d’ajuntaments democràtics

Com bé sabeu, enguany es compleixen trenta anys d’ençà de les primeres eleccions democràtiques als municipis. El poder local, minyona del sistema des de molts punts de vista, ha aconseguit transformar pobles i ciutats i erigir-se com un autèntic transformador de la realitat més quotidiana. Aprofitant l’avinentesa, des d’aquesta columna quinzenal, hem decidit oferir una perspectiva general de quina és la configuració actual del municipalisme català. Les dades procedeixen de la Base de dades sobre càrrecs electes de l’ICPS (la qual és pública per tothom qui vulgui).

La legislatura actual va començar amb un total de 8.953 regidors i regidores, el 41% dels quals a Barcelona, el 21,0% a Girona, el 19,6% a Lleida i el 18,1% a Tarragona. Si ens fixem en la distribució per sexe, el panorama no és gaire paritari: el 70,4% són homes. Pel que fa al temps de permanència als ajuntaments, les dades mostren un repartiment força notable. Pel 47,1% de regidors aquesta és la primera legislatura, pel 24,8% la segona i pel 12,4% la tercera. Tanmateix, hi ha el 15,58% de regidors que fa més de tres legislatures que són als consistoris, percentatge que representa un total de 1.395 persones. Per partits, un gràfic ens ajudarà a veure de quines formacions són els regidors amb més legislatures als ajuntaments.


Com es pot comprovar, ERC i ICV són els dos partits amb regidors més “joves” (amb menys anys als ajuntaments). CiU i PP se situen en una posició intermèdia. El PSC, en canvi, és el partit que té més regidors amb més anys als ajuntaments. Un anàlisi detallat revela que això es deu, sobretot, als municipis governats de la província de Barcelona, on el grau de reemplaçament de regidors per aquest partit és molt més baix que la resta.

Finalment, hem cregut interessant analitzar quin ha sigut l’èxit dels partits en l’arena local. És a dir, del total de persones que cada partit aconsegueix col·locar als plens municipals, quin percentatge aconsegueix governar i, pel contrari, quin va a l’oposició.


Com es pot comprovar, el panorama difereix significativament per províncies. A Barcelona, el PSC aconsegueix situar al govern el 78,1% de les persones que acaben integrant el ple. CiU se situa en segona posició. A l’altre extrem el PP, els regidors dels qual només arriben al govern en el 10,9% dels casos. A la resta de províncies és CiU el que s’erigeix com el partit amb més èxit (si, recordem, ho mesurem sobre el total de regidors que aconsegueixen arribar al ple). ERC té un alt percentatge a Girona i Lleida i ICV es comporta particularment bé a Barcelona.

Hem ofert aquí una pinzellada del municipalisme català actual, autèntic “banc de proves” per la política de focus i flaixos d’escala nacional. De fet, molts polítics han passat per consistoris catalans i han pogut palpar de prop que la realitat dels municipis no sempre és la que sembla. El municipalisme català ha sigut important (i ho seguirà sent), però el model adoptat encara navega entre la base local anglesa i la fortalesa supralocal d’arrel hispànica. Una indefinició que, com en tantes altres coses, té avantatges, però que algun dia s’haurà de solucionar i aconseguir assentar uns pilars sòlids.

Amb tot, els alcaldes i regidors locals saben que ser-ho compensa amb escreix els esforços invertits. Però la política local també pot ser cau de misèries i tristeses.

De moment n’han passat trenta. Veurem quin és el panorama d’aquí a trenta més.

Nota metodològica: Les dades són del principi de la legislatura. Per tant, pot ser que no coincideixin del tot amb l’actualitat ja que no contemplen els canvis que hi ha hagut des de les eleccions fins l’actualitat.

Publicat a Crònica.

dimecres, 8 d’abril del 2009

El biaix de participació en el sistema electoral espanyol

El darrer número de la REIS (número 126, abril-juny) em publica un article que vaig escriure en el marc de l'assignatura Electoral systems del Màster en Ciències Polítiques i Socials (web). D'això ja fa més d'un any. En tot cas, fa il·lusió poder aportar el teu granet de sorra a aquesta platja oceànica que és la ciència política. Deixeu-me que comparteixi el què vaig fer i, sobretot, les crítiques i limitacions que li veig a la investigació.

El meu argument principal era demostrar que el sistema electoral espanyol tenia un biaix de participació. M'explico: la literatura ha demostrat que els sistemes electorals tenen quatre grans biaixos: el prorrateig, la distribució geogràfica del vot, l'efecte de variància i el biaix de participació. D'aquests sabia també, abans de la investigació, que el sistema espanyol té un problema de prorrateig. Aquest biaix es refereix al fet que el preu de l'escó no és el mateix a les diferents circumscripcions. El típic exemple: un diputat és més fàcil d'obtenir a Lleida que a Barcelona. Necessites menys vots per obtenir un mateix diputat (si voleu més informació sobre el tema, el Kanciller en va parlar i nosaltres, fa uns dies, també).

Sabia també a priori que el sistema electoral espanyol es va manipular per afavorir els interessos de la UCD (l'anomenat "biaix conservador"). Això pot semblar sorprenent per algú, però és un fet que sona força obvi i, no només això, sinó que ha estat demostrat qualitativament i empíricament. De fet, als països en els quals la democràcia comença a néixer, en termes generals, i si el partit que lidera la transició té una posició forta (com en el cas de la UCD de Suárez), el sistema electoral es dissenya en benefici propi. L'objectiu és no perdre el poder quan arribi la democràcia. A l'Estat espanyol memòries de polítics i estudis diversos ho demostren. "Encara no sé qui, però guanyarem", va dir un ministre del moment.

Quin era el biaix que la UCD va introduir? Donar més pes a les zones rurals, on sabia que tenia més força que a les zones urbanes (dominades per socialistes i comunistes). És a dir, li era més fàcil aconseguir un escó al camp que a la resta de partits: allà on el votaven (a les zones rurals), els vots que necessitava per guanyar un diputat eren menors que els que necessitava a les ciutats. Quin era el meu argument? Jo esperava trobar que el sistema electoral espanyol també s'havia dissenyat amb un biaix de participació. Com funciona aquest biaix? Un gràfic ens ajudarà:

En el districte c1, el partit A guanya, i en el C2, guanya el B. Quina és la rellevància, doncs? La participació electoral. Si un partit pogués triar, es situaria en la posició de B. Amb menys vots (menys participació), guanya el mateix nombre d'escons. Això implica que, per exemple, els partits hagin de gastar menys recursos en mobilitzar l'electorat. De forma crua: què guanya el partit si vota el 70% de persones, quan amb el 50% ja guanya el mateix nombre d'escons? En el gràfic, el partit A està en desavantatge perquè necessita més participació (70%) per obtenir els mateixos escons que B (50%). Hi ha un biaix.

La meva idea anava en diverses direccions: 1) Atès que en districtes petits l'abstenció és gairebé dos vegades més alta, ha d'existir un biaix de participació. 2) Donat que UCD estava sobrerrepresentat a les zones rurals, esperava que fos en aquestes zones on l'abstenció fos més alta. A menys competitivitat, menys participació.

La meva idea, doncs, era que, a més del biaix de prorrateig (explicat abans i demostrat àmpliament), el sistema electoral espanyol tenia un biaix de participació (la meva contribució). És a dir, que el guanyador no només es veia beneficiat perquè el "preu" de l'escó li sortia més barat, sinó també perquè el "preu" en termes de participació era també més baix.

La satisfacció per part meva dels resultats finals, però, ha estat parcial.

Primer, perquè en la literatura no hi ha res que es refereixi a la participació. Molts actors participants en la transició asseguren que esperaven més abstenció a les zones rurals. Però no deixa de ser una intuïció dir que aquest biaix va ser introduït deliberadament (com sí que va passar amb el de prorrateig). El biaix s'esperava, però no queda clar si es va "buscar".

Segon, el biaix certament apareix el primer any (ajuda a donar la victòria a UCD) i desapareix en la resta, a excepció dels anys de victòria popular. Segons el model que presento, en els anys de victòria del PP, l'abstenció va ser important a l'hora d'explicar la seva victòria. És a dir, a més abstenció, el "sistema" actua de forma més favorable vers el PP.

Amb tot, és important assenyalar que aquest biaix existeix i que, sobretot, pot reproduir-se en un futur. Per exemple, en el 2008, eleccions que no vaig analitzar i que de seguida que tingui les dades us les explico.

diumenge, 5 d’abril del 2009

Llindars

De tots és conegut que la solidaritat interterritorial que es dóna a Catalunya no té precedents a altres estats, i pot ser una font d’injustícies. Per això, encara sorprenen algunes declaracions, com la que va realitzar Joan Tardà, per la defensa de l’increment del finançament que a Catalunya. Ell exposa que existeix un 13,4% de població catalana que es troba per sota del llindar de la pobresa ( primer nosaltres que ells). Però ha triat el millor indicador per defensar l’espoli fiscal?

Tot i la llarga tradició sobre els estudi de l’exclusió econòmica, no hi ha cap consens per definir la pobresa ni mesurar-la. Encara que, aquells que es dediquen a aquests estudis, assenyalen la conveniència de fer servir més d’una metodologia quan es tracta d’identificar la pobresa i de triangular els resultats. És allò que diuen “more than one is best!” ( Bradshaw, 2001)

Habitualment es fa servir el llindar de pobresa com: el 60% de la mediana de la renda equivalent de la llar. L’elecció de la mediana es justifica perquè així aquest valor es lliga a l’evolució de la població en general i, a més, no està condicionat a valors extrems. Però quin indicador va utilitzar Tardà? Aquest mateix què exposàvem, però agafant el llindar estatal. Amb aquest llindar Catalunya té un 14% de pobres, però Andalusia té 29% i arribant a un 39% de pobres a Extremadura. Amb aquestes xifres sembla que la solidaritat encara s’hauria de donar amb més incidència. Però és aquesta una situació real? Sembla que no, ja que s'hauria de tenir en compte criteris de relativitat com de proximitat, calculant els llindars de pobresa tenint present la mediana dels ingressos equivalents de cada Comunitat Autònoma –com també fa l’Idescat-. Amb els llindar ajustats a cada comunitat autònoma veiem que la pobresa de Catalunya és d’un 29,2%, mentre que a Extremadura és d’un 28,2%.

Sempre s’ha dit que el mètode no és neutre. S’haurien de fixar més tots plegats per no fer combregar un gat a les foques.

dimecres, 1 d’abril del 2009

Els (anti)antibolonya

Vista la proliferació d’opinadors de tota mena que han decidit especialitzar-se en la crítica als antibolonya hem decidit, en un atac sobtat d’altruisme, facilitar la vida d’aquests professionals de la crítica al moviment estudiantil elaborant un decàleg d’arguments legitimadors.

1) Argumentum ad nauseam: És un moviment "antibolonya", És un moviment "antibolonya", És un moviment "antibolonya", És un moviment "antibolonya"...

La creació d'aquesta etiqueta és relativament nova i opera creant la dicotomia "amb nosaltres" o "contra nosaltres". Així, pel broc gros, s'engloba des de claustrals crítics amb la implementació del Procés (gran novel•la de Kafka) fins a col•lectius anarquistes crítics amb el sistema capitalista, la democràcia representativa i la societat en general. Compta amb una acceptació total per part dels mass media. Evita el debat creant posicions enfrontades.

2) Argumentum ad populum: Són una minoria, no els hi feu cas

No cal tenir cap dada fiable (no n’hi ha). Només cal demostrar l’existència d’una majoria silenciosa que no es manifesta per provar que els antibolonya són una minoria radical. Tan se val que els referèndums fets hagin demostrat que, tot i el biaix del vot, no parlem d’una minoria, tot i que tampoc es pot afirmar que sigui una majoria. En tot cas l’argument és d’allò més democràtic perquè apel•la a la llei de la majoria.

3) Argument de l’Home de palla: Tots aquests tenen una mentalitat totalitària, són marxistes-leninistes

Si tenim en compte que la demanda principal dels antibolonya ha estat la celebració de referèndums i obrir un diàleg sobre el Procés és una crítica pròpia de voluntats maccarthistes frustrades, allunyada de la realitat. En ambients anticomunistes aquesta fal•làcia de l’home de palla pot ser molt útil.

4) Argumentum ad hominem: Són mals estudiants, per tant, no té sentit el que diuen

Observant les declaracions a la televisió d’alguns líders estudiantils costa de creure que els estudiants mobilitzats siguin acadèmicament dolents. En tot cas l’argument sol ser molt útil per desprestigiar les demandes atacant personalment als que les formulen: “segur que aquest les ha suspès totes” (to sorneguer).

5) Argumentum ad misericordiam: Són uns consentits, que es manifestin, pobrets...no en tenen cap culpa.

És un argument efectiu políticament i no només a nivell familiar. Consisteix en posicionar-se en contra de la força policial compadint els pobres estudiants per haver estat consentits per un rector i uns polítics incompetents durant mesos. No obstant, també serveix per demostrar la necessitat de no dialogar amb una colla de nens de papa.

6) Argumentum ad antiquitatem: En realitat el Porcés fa molt que dura i ningú s’havia queixat fins ara enlloc d’Europa, què fan aquests radicals?

Aquest argument no té ni cap ni peus, el moviment estudiantil feia anys que es queixava de les conseqüències del Procés sense obtenir cap mena de resposta institucional ni mediàtica. En tot cas, és molt útil per demostrar que tot plegat és un estirabot sense importància. En cercles acadèmics és el preferit.

7) Argumentum ad crumenam: No els hi feu ni cas, són una colla de pijos

És un argument que sol ser molt sofisticat. Afirma que l’estudiant mobilitzat és de classe mitjana-alta i, per tant, la seva retòrica igualitarista demanant una universitat més accessible és falsa. Oblida, però, que se sol mobilitzar qui pot, no pas qui vol. En tot cas sempre és útil tenir-lo present per si ens trobem un estudiant antibolonya jugant a golf.

8) Non sequitur:

Premissa 1: Si estàs a favor del Procés de Bolonya ets proeuropeu
Premissa 2: No estàs a favor del Procés de Bolonya
Conclusió: Ets antieuropeu

Aquí no cal considerar que molts estudiants mobilitzats han gaudit de beques Erasmus i parlen anglès o francès perfectament. L’important d’aquest argument és demostrar a l’audiència la naturalesa aïllacionista dels antibolonya.

9) Argumentum in terrorem: Si paralitzem el Procés, es col•lapsarà el sistema universitari català

Aquí no cal entrar als detalls de la implementació del Procés. Cal fer un discurs general: això serà terrorífic si fem cas als marrecs. No s’ha d’entrar valorar la possibilitat que el sistema es col•lapsi per una implementació de Bolonya a “cost zero”, o que la formació del personal docent sigui a anys llum del que requereix el Procés.

10) Argumentum Senyor Cuní/ reductio ad Hitlerum: “Aquests antibolonya volen tornar al Franquisme”

Quan ja no queden més arguments es pot fer una condensació de tots els anteriors: apel•lar a la naturalesa essencialment franquista del moviment estudiantil que, com sap tothom, n’és l’hereu més directe.

Per més informació: mirin aquí