dimarts, 14 d’abril de 2009

Trenta anys d’ajuntaments democràtics

Com bé sabeu, enguany es compleixen trenta anys d’ençà de les primeres eleccions democràtiques als municipis. El poder local, minyona del sistema des de molts punts de vista, ha aconseguit transformar pobles i ciutats i erigir-se com un autèntic transformador de la realitat més quotidiana. Aprofitant l’avinentesa, des d’aquesta columna quinzenal, hem decidit oferir una perspectiva general de quina és la configuració actual del municipalisme català. Les dades procedeixen de la Base de dades sobre càrrecs electes de l’ICPS (la qual és pública per tothom qui vulgui).

La legislatura actual va començar amb un total de 8.953 regidors i regidores, el 41% dels quals a Barcelona, el 21,0% a Girona, el 19,6% a Lleida i el 18,1% a Tarragona. Si ens fixem en la distribució per sexe, el panorama no és gaire paritari: el 70,4% són homes. Pel que fa al temps de permanència als ajuntaments, les dades mostren un repartiment força notable. Pel 47,1% de regidors aquesta és la primera legislatura, pel 24,8% la segona i pel 12,4% la tercera. Tanmateix, hi ha el 15,58% de regidors que fa més de tres legislatures que són als consistoris, percentatge que representa un total de 1.395 persones. Per partits, un gràfic ens ajudarà a veure de quines formacions són els regidors amb més legislatures als ajuntaments.


Com es pot comprovar, ERC i ICV són els dos partits amb regidors més “joves” (amb menys anys als ajuntaments). CiU i PP se situen en una posició intermèdia. El PSC, en canvi, és el partit que té més regidors amb més anys als ajuntaments. Un anàlisi detallat revela que això es deu, sobretot, als municipis governats de la província de Barcelona, on el grau de reemplaçament de regidors per aquest partit és molt més baix que la resta.

Finalment, hem cregut interessant analitzar quin ha sigut l’èxit dels partits en l’arena local. És a dir, del total de persones que cada partit aconsegueix col·locar als plens municipals, quin percentatge aconsegueix governar i, pel contrari, quin va a l’oposició.


Com es pot comprovar, el panorama difereix significativament per províncies. A Barcelona, el PSC aconsegueix situar al govern el 78,1% de les persones que acaben integrant el ple. CiU se situa en segona posició. A l’altre extrem el PP, els regidors dels qual només arriben al govern en el 10,9% dels casos. A la resta de províncies és CiU el que s’erigeix com el partit amb més èxit (si, recordem, ho mesurem sobre el total de regidors que aconsegueixen arribar al ple). ERC té un alt percentatge a Girona i Lleida i ICV es comporta particularment bé a Barcelona.

Hem ofert aquí una pinzellada del municipalisme català actual, autèntic “banc de proves” per la política de focus i flaixos d’escala nacional. De fet, molts polítics han passat per consistoris catalans i han pogut palpar de prop que la realitat dels municipis no sempre és la que sembla. El municipalisme català ha sigut important (i ho seguirà sent), però el model adoptat encara navega entre la base local anglesa i la fortalesa supralocal d’arrel hispànica. Una indefinició que, com en tantes altres coses, té avantatges, però que algun dia s’haurà de solucionar i aconseguir assentar uns pilars sòlids.

Amb tot, els alcaldes i regidors locals saben que ser-ho compensa amb escreix els esforços invertits. Però la política local també pot ser cau de misèries i tristeses.

De moment n’han passat trenta. Veurem quin és el panorama d’aquí a trenta més.

Nota metodològica: Les dades són del principi de la legislatura. Per tant, pot ser que no coincideixin del tot amb l’actualitat ja que no contemplen els canvis que hi ha hagut des de les eleccions fins l’actualitat.

Publicat a Crònica.