"Els ciutadans han de premiar els polítics bons i castigar els dolents"

Fa uns dies vaig poder tenir el plaer d'entrevistar per la revista Valors a José Ramon Montero, un dels "pares" de la Ciència Política a Espanya. Us en deixo un extracte. La podeu llegir sencera clicant aquí.

Des de la ciutadania es té la impressió que, sovint, la política es mou més a cop d'enquesta que en base a la reflexió serena.

Les enquestes et donen orientacions. Reaccionar quan veus que les enquestes no et donen la raó no sol ser positiu. Canviar d'opinió sobtadament desconcerta, sobretot si anteriorment el partit ha estat dilatant una decisió important. Però tot plegat és complicat. La situació és enrevessada perquè qualsevol moviment dels partits és criticat amb acusacions i contra acusacions. És un procés d'apatia global, de manca de confiança.

De desafecció?

Així és. És un fenomen recent i no sabem quan acabarà ni tenim la solució perfecta. A l'Estat hi ha un grup de ciutadans que veuen que la política és una cosa aïllada, que no serveix de res. Es tenen percepcions negatives vers la política i actituds de desídia. Els partits comproven que hi ha desafecció. El que és preocupant és que poc a poc va afectant tots els ciutadans. La política és necessària i insubstituïble.

A Catalunya molts partits reclamen que, en aquest moment de desencís, el que convé és més política.

La relació normalitzada entre els ciutadans i els partits s'hauria de fer a través de l'interès o la participació de les persones en la vida pública. Però en compte: serveix de poc que els ajuntaments, els organismes públics en general, creïn mecanismes de participació: cal que la ciutadania els faci servir. I no només des de l'àmbit polític. Es poden fer moltes coses fora de la política que tenen efecte directe sobre el món polític. Formar part d'associacions, involucrar-se en el barri... Hi ha països, com Suècia, on hi ha associacions que controlen els polítics. Són mecanismes senzills però que ajuden a castigar als polítics dolents i premiar als bons.

La relació entre la política i la ciutadania és a casa nostra un problema de cultura política?

La cultura política no és tant baixa com es diu. Fixeu-vos quan hi ha catàstrofes. Es recluten molts mitjans, es recapten diners de seguida; tothom es solidaritza. Hi ha una gran capa-citat d'organitzar-se i de crear xarxes de complicitat social. El problema és que involucrar-se en qüestions més diàries no és tant comú. Això afecta a la política o a d'altres àmbits, com el trànsit o la conciliació laboral.

Joventut (politòloga) i desafecció

Avui el diari La Vanguardia publica una carta al director de Mariona Ferrer, professora de Ciències Polítiques i Socials de la UPF. La Mariona, professora dels quatre integrants del bloc, fa la següent reflexió, que segurament compartirem tots plegats:

"Inma tiene 25 años, nació y creció en pleno desarrollo de la democracia, pero muestra un fuerte escepticismo hacia el sistema democrático, la clase política y los partidos. La corrupción y la percepción de que las reglas de juego no son iguales para todos son una antesala de la desafección estructural y de la crítica al modelo de democracia representativa. Este es un fenómeno generalizable que se observa en los estudios empíricos sobre las actitudes políticas de un sector cada vez mayor de la juventud. Mis alumnos (estudiantes de Ciencias Políticas) tienen capacidad crítica, y muchos de ellos han escogido sus estudios como primera opción. Ahora bien, si les preguntas por su visión de la política institucionalizada, la gran mayoría (algunos, rara avis, pertenecen a las juventudes de distintos partidos) son profundamente críticos con los partidos y noto que cada vez más escuchan los contenidos sobre el funcionamiento de la democracia representativa con incredulidad, aburrimiento o impaciencia. Si esto sucede en una facultad de Ciencias Políticas, ¿qué esperamos que pueda suceder en la calle?"

No és desafecció, és insatisfacció!

La política catalana passa actualment per moments delicats. La gestió del segon tripartit basada en la fórmula de Montilla "fets, no paraules", ha començat a trontollar els darrers mesos després d'un primer any de legislatura més o menys plàcid: les negociacions estatutaries (especialment pel que fa el finançament amb el 9 d'agost a l'horitzó), la gestió de la sequera i les inestabilitats al lideratge d'ERC amb la sortida del govern del conseller Puigcercós, han dut el país cap una situació d'incertesa. No són pocs els que han aprofitat la conjuntura per extreure'n conclusions negatives, fins i tot catastrofistes, afirmant l'existència d'una suposada desafecció política dels catalans i catalanes fruit d'aquesta situació.

Des del Pati ens hem volgut plantejar aquesta qüestió seriosament, existeix desafecció política o més aviat es tracta d'insatisfacció? Adoptem aquí les definicions clàssiques de Gunther, Montero i Torcal (aquest darrer habitual al Pati de la Upf). És a dir, la insatisfacció és quelcom diferent de la desafecció política. La primera fa referència a unes actituds polítiques negatives envers un sistema polític sobre el qual en tenim una opinió ja predefinida i per tant hi tenim dipositades unes determinades expectatives que no són satisfetes. En canvi la desafecció política és quelcom molt més profund i basat en actituds negatives envers el mateix sistema polític i les relacions humanes en general; allò que s'ha batejat, per aquestes contrades, com a tansemenfotisme.

A continuació analitzem l'evolució de l'índex de satisfacció política conjuntural (ISPC) i dos indicadors clàssics de la implicació psicològica amb la política (Interès i Freqüència de discussió sobre política) corresponents a l'octubre del 2006 (just abans de les eleccions al Parlament) i al darrer baròmetre del maig de 2008; totes les dades extretes dels Baròmetres del CEO.

Evolució de l'ISPC:

Dades octubre del 2006: (clicar per veure correctament)

Dades maig del 2008:



Si analitzem aquests indicadors arribem a la conclusió que la suposada desafecció política és en realitat insatisfacció envers el govern. Des del març del 2007 la insatisfacció política no ha parat de baixar fins arribar desplomar-se als nivells més baixos registrats en la història de dades del CEO. D'altra banda, observem que els indicadors clàssics de desafecció són més positius que l'octubre del 2006: Discutir amb bastanta freqüència de política augmenta uns més de 5 punts i Interessar bastant la política n'augmenta gairebé 5. Evidentment, és pot discutir més de política per críticar el govern o el sistema polític, però aquí s'aplica la vella màxima: més val que en parlin malament, que no pas que no en parlin.

Encara que es tracti d'un anàlisi merament quantitatiu (anomenat "quanti" pels freaks del Pati), que probablement necessitaria moltes explicacións qualitatives ("quali", ja saben, pels amics) que defugissin els anàlisis estadístics d'enquestes, sí que podem dir que les afirmacions sobre l'existència d'una suposada desafecció política a Catalunya sovint s'han fet de manera interessada, buscant la desmobilització, l'apatia; el que els opinadors del nostre estimat oasi (sense aigua darrerament, però amb molt camell) coneixen com a tansemenfotisme. Unes actituds que tot governant voldria per viure sense els maldecaps d'haver d'afrontar les insatisfaccions generades pel seu mal govern. No és desafecció senyors, és insatisfacció.

Marc Sanjaume