dimarts, 27 maig de 2008

No és desafecció, és insatisfacció!

La política catalana passa actualment per moments delicats. La gestió del segon tripartit basada en la fórmula de Montilla "fets, no paraules", ha començat a trontollar els darrers mesos després d'un primer any de legislatura més o menys plàcid: les negociacions estatutaries (especialment pel que fa el finançament amb el 9 d'agost a l'horitzó), la gestió de la sequera i les inestabilitats al lideratge d'ERC amb la sortida del govern del conseller Puigcercós, han dut el país cap una situació d'incertesa. No són pocs els que han aprofitat la conjuntura per extreure'n conclusions negatives, fins i tot catastrofistes, afirmant l'existència d'una suposada desafecció política dels catalans i catalanes fruit d'aquesta situació.

Des del Pati ens hem volgut plantejar aquesta qüestió seriosament, existeix desafecció política o més aviat es tracta d'insatisfacció? Adoptem aquí les definicions clàssiques de Gunther, Montero i Torcal (aquest darrer habitual al Pati de la Upf). És a dir, la insatisfacció és quelcom diferent de la desafecció política. La primera fa referència a unes actituds polítiques negatives envers un sistema polític sobre el qual en tenim una opinió ja predefinida i per tant hi tenim dipositades unes determinades expectatives que no són satisfetes. En canvi la desafecció política és quelcom molt més profund i basat en actituds negatives envers el mateix sistema polític i les relacions humanes en general; allò que s'ha batejat, per aquestes contrades, com a tansemenfotisme.

A continuació analitzem l'evolució de l'índex de satisfacció política conjuntural (ISPC) i dos indicadors clàssics de la implicació psicològica amb la política (Interès i Freqüència de discussió sobre política) corresponents a l'octubre del 2006 (just abans de les eleccions al Parlament) i al darrer baròmetre del maig de 2008; totes les dades extretes dels Baròmetres del CEO.

Evolució de l'ISPC:

Dades octubre del 2006: (clicar per veure correctament)

Dades maig del 2008:



Si analitzem aquests indicadors arribem a la conclusió que la suposada desafecció política és en realitat insatisfacció envers el govern. Des del març del 2007 la insatisfacció política no ha parat de baixar fins arribar desplomar-se als nivells més baixos registrats en la història de dades del CEO. D'altra banda, observem que els indicadors clàssics de desafecció són més positius que l'octubre del 2006: Discutir amb bastanta freqüència de política augmenta uns més de 5 punts i Interessar bastant la política n'augmenta gairebé 5. Evidentment, és pot discutir més de política per críticar el govern o el sistema polític, però aquí s'aplica la vella màxima: més val que en parlin malament, que no pas que no en parlin.

Encara que es tracti d'un anàlisi merament quantitatiu (anomenat "quanti" pels freaks del Pati), que probablement necessitaria moltes explicacións qualitatives ("quali", ja saben, pels amics) que defugissin els anàlisis estadístics d'enquestes, sí que podem dir que les afirmacions sobre l'existència d'una suposada desafecció política a Catalunya sovint s'han fet de manera interessada, buscant la desmobilització, l'apatia; el que els opinadors del nostre estimat oasi (sense aigua darrerament, però amb molt camell) coneixen com a tansemenfotisme. Unes actituds que tot governant voldria per viure sense els maldecaps d'haver d'afrontar les insatisfaccions generades pel seu mal govern. No és desafecció senyors, és insatisfacció.

Marc Sanjaume

3 comentaris:

Toni Rodon ha dit...

Mr publiujaume, molt interessant les dades que ofereixen. És necessari, doncs, que ens preguntem: per què aquesta insatisfacció no s'ha manifestat electoralment? Potser és que hi ha dos segments d'electors polaritzats: els satisfets i els no satisfets, i són els últims els que voten de forma similar. O potser podem dir que és el PSOE qui recull el vot insatisfet, tot i que ho dubto perquè és partit de govern...
Sigui com sigui, hauries d'enviar les conclusions a José Zaragoza, a veure si així el convences amb això del català emprenyat...

Toni Rodon ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
A.Orte ha dit...

No hem de barrejar insatisfacció i por. L'article és correcte en la seva diferenciació de la insatisfacció i la desafecció, queda clar que la gent segueix interessada en la política i potser se n'adona que és més important en les seves vides del que creia. En el cas de les eleccions espanyoles, a catalunya, s'hi ha donat una situació complementària i és la por al PP.
I alhora hem de començar a pensar en dos grans segments de població que pot explicar tot plegat: els desafectes per la política catalana tenen por al PP. Els descontents amb la política catalana tenen alta afecció però també por(...) seguim debatent.