diumenge, 25 de maig de 2008

El 'caucus' d'ERC (II)

Com bé ha documentat el periodista maresmenc Saül Gordillo, les primàries d’ERC han fet bullir la xarxa. A manca d’un debat públic televisat (extrem que els candidats han descartat rotundament), els vídeos per internet, els llibres, les declaracions públiques i els sopars són l’instrument escollit per fer campanya. Com acostuma a ser normal, s'ha creat un bloc per l'ocasió. En qualsevol campanya (i la d’Esquerra no n'és una excepció), l’estratègia passa per quatre fases fonamentals.

1. L’electorat –en aquest cas els militants- es divideix en tres grans grups: Els qui recolzen la candidatura, els que donen suport a l’adversari i, per últim, la immensa majoria de votants.

2. El primer pas és determinar quin grup pertany al “teu” i quin a l’“altre”.

3. Si s’és idealista, l’objectiu seria agafar el màxim nombre de votants. Però no ens enganyem. Captar nous votants és considerat una estratègia a llarg termini i no un objectiu d’una campanya. La campanya deixa poc espai als idealismes. Per vèncer en unes eleccions, no és ni possible ni necessari obtenir els vots de tothom a tot arreu. Cal preguntar-se: “qui ens donarà el vot”? I, sobretot, “qui ens pot donar el vot”? El model a seguir és el següent:
A través de temps, diners, esforç i missatge, l’objectiu se centra en recollir el recolzament dels que dubten, sense perdre els votants fidels. És un doble objectiu difícil d'aconseguir. Per aquest motiu es produeix un bombardeig constant de mecanismes electorals.

En el cas dels candidats d’ERC, la candidatura de Puigcercós per la presidència sembla ser la capdavantera. De moment és capaç d'emetre un missatge constant i, per molt que no si estigui d'acord, la seva imatge surt contínuament als mitjans (politològicament diríem que és capaç de portar l'agenda-setting, és a dir, establir l'agenda pública de temes que es debaten) De fet, l’exconseller de Governació parteix d’un avantatge: els gairebé 10.000 militants ja el coneixen. Això pot no ser un element decisiu en una militància que (com no) és altament polititzada i, per tant, gaudeix d’informació àmplia. Però sí que dóna un punt de partida que pot resultar beneficiós.

Les campanyes són un moment curiós en la vida política d’un país o, en aquest cas, d’un partit. Com els mateixos candidats han reconegut, l’objectiu és compartit (el sobiranisme) però l’estil és diferent. Per tant, veiem aquests dies com s’intenta maximitzar el contrast entre els candidats per apropar-se el màxim possible a les preferències dels votants (militants). El superdissabte del 7 de juny decidirà i aleshores serà quan ERC deixarà la batalla d'idees per centrar-se en la batalla de la realitat. I això sens dubte és molt més complicat.

Toni Rodon

PD/ Pels malalts de la política, us deixo un link on podeu anar a visitar les pàgines personals de cada candidat. Si encara en voleu més, podeu escoltar el debat "a porta tancada" dels candidats.

2 comentaris:

Silvia ha dit...

A més com explicaves a l'anterior post, crec que a part de la ideologia ERC també té un altre eix, és a dir l'eix "territorial". Però tenint en compte que la majoria de vots es concentren a l'àrea metropolitana, no crec que tinguin dificultats de valoració...

Toni Rodon ha dit...

Així és Sílvia. En tot cas, és difícil saber el seu comportament electoral. Són gent extremadament polititzada que o bé s'enroquen amb el què creuen "veritat" o bé analitzen fins l'últim matís. Com va dir Alfred Bosch a l'Àgora d'ahir, ERC té un problema ara, però després de les primàries tindrà un "super" problema (ja veus que l'anàlisi no és molt sofisticat però té raó...).