La bola de vidre de Carretero

Carretero ha proposat crear un nou partit per al 2010. La notícia, anunciada dissabte al matí per l’Avui, ha remogut de nou les files d’ERC, pacificades un dia abans amb la renúncia de Josep-Lluís Carod-Rovira de presentar-se de nou com a candidat del partit. El líder de Reagrupament ha declarat que volia crear un nou partit basat en dos eixos: en l’independentisme transversal i en l’oxigenació de l’activitat política.

Els lectors d’aquest humil bloc/g ja saben que ens apassiona la política ficció. Ens hi endinsarem de nou. La pregunta, doncs, és evident: Quin suport podria obtenir un partit eventualment liderat per Carretero?

Aquest estudi prospectiu es basa en un càlcul senzill d’extrapolació. Hem calculat a partir del sistema d’Hondt quins serien els diputats que aconseguirien cadascuna de les formacions polítiques a les eleccions del 2010. El percentatge de vot és el mateix que el de l’any 2006.

I quin suport obtindria el partit “carreterista”? Sabem que el 27% de la militància d’ERC va donar suport a la candidatura del líder de Reagrupament a les eleccions internes del partit.

Aquest és el nou panorama que s’aconseguiria:

*Partit nou liderat per Carretero

No obstant això, toquem de peus a terra. Convé fer diverses consideracions:

1) La militància sempre és més radical ideològicament que els votants d’aquell mateix partit. Assumir que el 27% dels militants sigui el 27% dels electors d’ERC seria erroni.

2) Els votants apliquen el “vot estratègic”. Davant d’un nou partit, l’electorat preferirà partits que els puguin assegurar més representació i possibles formacions de govern.

3) Les preferències polítiques han canviat des del 2006 i això reconfiguraria tot el panorama.


4) Finalment, el pitjor escenari per ERC podria ser el de la interpretació negativa per part del seu electorat (el votant potencial i el real). Aquests individus, veient que el partit es mou d’una crisi a una altra, decidirien quedar-se a casa o optar per altres formacions més petites (com aquesta).

Sigui com sigui, la política, com deia Groucho Marx, és l’art de fer un diagnòstic fals i d’aplicar després remeis equivocats. Per tant, deixarem de fer diagnòstics esbiaixats. Almenys fins la propera escissió...

ERC, on són els vots? (II)

Ens hem preguntat sovint en aquest bloc (Vigileu que ve el llop!, 9-M i ERC, on són els vots?) on van anar a parar els vots d’ERC en les últimes eleccions generals.

Malgrat disposar d’algunes dades postelectorals, la qüestió no queda aclarida...

Percentatge de votants d'ERC el 2004 que han optat per una altra opció el 2008

Qui són aquests "altres"?

Toni Rodon

El caucus d'ERC (III): Militants i Votants

Una de les conclusions extretes de les primàries d'ERC per la majoria de comentaristes ha estat que si bé ha guanyat la posició oficialista (Puigcercós/Ridao); aquesta no ha obtingut un gran resultat i el corrent crític Reagrupament.cat, representat per Joan Carretero, ha demostrat ser més potent del que semblava. Carretero ha apostat durant tota la campanya pel trencament del pacte de govern amb PSC i ICV i per fer una priorització de l'eix nacional, és a dir, un acostament a CiU per a formar govern. Aquest argument també va ser el més utilitzat per explicar la pèruda de 350.000 vots a les darreres eleccions: l'electorat hauria castigat ERC per haver reeditat el Tripartit abstenint-se tal com va demostrar Elisenda Paluzié en un magnífic article a l'Avui. Així doncs, Carretero volia capitalitzar aquest descontentament de l'electorat i aconseguir la presidència d'ERC.

Fent uns primers anàlisi amb les dades que disposem podem veure que si comparem els resultats de Joan Carretero per comarques amb la diferència de vot d'ERC (la davallada de les darreres eleccions generals del març d'aquest any) veiem que no es corresponen els suports perduts a les comarques amb els vots aconseguits per Carretero. Dit en altres paraules: allà on més va baixar ERC no és on més suport ha obtingut Carretero.

El següent gràfic mostra el suport obtingut per Carretero en percentatge i la diferència entre les generals del 2008 i les eleccions al Parlament del 2006 (negativa a tot arreu):
Fent una regressió linial hem observat que l'associació entre les dues variables no és significativa. Des del Pati podem apuntar diverses hipòtesis per explicar aquests resultats:

1) Suposant que l'abstenció a les darreres generals fos un càstig a ERC pel segon pacte tripartit es podria concloure que el vot a Carretero s'ha fet buscant un canvi de lideratge i no per castigar realment el pacte tripartit.

2) Una hipòtesi alternativa pot ser que votants i militants tenen preferències diferents i que, per tant, allà on molts votants d'ERC es van abstenir, la militància no necessàriament estava en contra dels dirigents partit.

Si aquesta darrera hipòtesi fos certa caldria que la militància la tingués en compte de cara al congrés del proper cap de setmana on es votarà la ponència estratègica del partit. Una cosa són els votants i l'altra als militants, i planificar estratègies en funció de les preferències dels militants pot resultar nefast pel futur del partit.

Marc Sanjaume

El 'caucus' d'ERC (II)

Com bé ha documentat el periodista maresmenc Saül Gordillo, les primàries d’ERC han fet bullir la xarxa. A manca d’un debat públic televisat (extrem que els candidats han descartat rotundament), els vídeos per internet, els llibres, les declaracions públiques i els sopars són l’instrument escollit per fer campanya. Com acostuma a ser normal, s'ha creat un bloc per l'ocasió. En qualsevol campanya (i la d’Esquerra no n'és una excepció), l’estratègia passa per quatre fases fonamentals.

1. L’electorat –en aquest cas els militants- es divideix en tres grans grups: Els qui recolzen la candidatura, els que donen suport a l’adversari i, per últim, la immensa majoria de votants.

2. El primer pas és determinar quin grup pertany al “teu” i quin a l’“altre”.

3. Si s’és idealista, l’objectiu seria agafar el màxim nombre de votants. Però no ens enganyem. Captar nous votants és considerat una estratègia a llarg termini i no un objectiu d’una campanya. La campanya deixa poc espai als idealismes. Per vèncer en unes eleccions, no és ni possible ni necessari obtenir els vots de tothom a tot arreu. Cal preguntar-se: “qui ens donarà el vot”? I, sobretot, “qui ens pot donar el vot”? El model a seguir és el següent:

A través de temps, diners, esforç i missatge, l’objectiu se centra en recollir el recolzament dels que dubten, sense perdre els votants fidels. És un doble objectiu difícil d'aconseguir. Per aquest motiu es produeix un bombardeig constant de mecanismes electorals.

En el cas dels candidats d’ERC, la candidatura de Puigcercós per la presidència sembla ser la capdavantera. De moment és capaç d'emetre un missatge constant i, per molt que no si estigui d'acord, la seva imatge surt contínuament als mitjans (politològicament diríem que és capaç de portar l'agenda-setting, és a dir, establir l'agenda pública de temes que es debaten) De fet, l’exconseller de Governació parteix d’un avantatge: els gairebé 10.000 militants ja el coneixen. Això pot no ser un element decisiu en una militància que (com no) és altament polititzada i, per tant, gaudeix d’informació àmplia. Però sí que dóna un punt de partida que pot resultar beneficiós.

Les campanyes són un moment curiós en la vida política d’un país o, en aquest cas, d’un partit. Com els mateixos candidats han reconegut, l’objectiu és compartit (el sobiranisme) però l’estil és diferent. Per tant, veiem aquests dies com s’intenta maximitzar el contrast entre els candidats per apropar-se el màxim possible a les preferències dels votants (militants). El superdissabte del 7 de juny decidirà i aleshores serà quan ERC deixarà la batalla d'idees per centrar-se en la batalla de la realitat. I això sens dubte és molt més complicat.

Toni Rodon

PD/ Pels malalts de la política, us deixo un link on podeu anar a visitar les pàgines personals de cada candidat. Si encara en voleu més, podeu escoltar el debat "a porta tancada" dels candidats.

El 'caucus' d'ERC

No és cap secret que el Congrés d’ERC del proper mes de juny es preveu molt mogut. La bicefàlia entre Carod i Puigcercós consagrada al Congrés de Lleida del juliol del 2004 se n’ha anat en orris (amb el 9-m com a punt d’inflexió) i el lideratge del partit serà decidit per la militància el proper mes de juny. El fins ara president, Josep-Lluís Carod-Rovira, ja ha anunciat que no es presentarà a la reelecció, però ha declarat la seva intenció de tornar a encapçalar la candidatura als propers comicis. Mentrestant, Jaume Renyer, Joan Puigcercós, Ernest Benach i Joan Carretero han mogut fitxa i opten a ocupar el seu lloc. D’altra banda, la secretaria general, un càrrec més de partit que de projecció exterior, és també cobejada pels mateixos sectors: el de Carod i Puigcercós, a més dels grups Reagrupament.cat i Esquerra Independentista.

ERC es manté com un rara avis en el sistema de partits català i europeu. El sistema assembleari ha estat abandonat arreu però els republicans l’han mantingut com a element fonamental per a fer funcionar el seu engranatge intern. (Tot sigui dit, la cúpula republicana l’intentà canviar al Congrés de Lleida, però la proposta fou rebutjada). Donat el caràcter “obert” de l’Assemblea, així com la baralla de noms i cognoms que es posen sobre la taula, l’interès mediàtic està servit.

Al Pati Descobert ens hem proposat analitzar les claus d’aquest “caucus” republicà que sens dubte ha despertat un gran ressò mediàtic per les possibles repercussions que pugui generar. Primer veiem com es reparteixen els militants:

Tot seguit analitzem la pèrdua de vots en cada una de les regions analitzades:

Dades extretes del diari El Punt

El component local del vot

A dia d’avui, les propostes de la majoria de sectors no divergeixen de forma substancial (tot i que hi hagi diferències de criteri). Per aquest motiu, els candidats hauran de centrar-se en captar el component local del vot. Àrea metropolitana, Girona i Camp de Tarragona s’erigeixen com a focus cabdals per guanyar el vot de la militància.

Convèncer els “arribistes”

Panebianco distingia entre els militants creients, ancorats al partit per un fort component ideològic, i els militants, “arribistes”, afiliats seguint incentius selectius. Segons un estudi de la militància d’ERC de l’any 1998 (que cal agafar amb pinces perquè el partit tenia aleshores molts menys militants), un 60% acudeix gairebé sempre als congressos i participa activament als actes de partit. Pel seu fort component participatiu, suposem que un elevat percentatge ja ha pres la decisió. I la resta? Els candidats hauran d’engrescar el militant menys “arrelat” oferint propostes i idees atraients.

Eix nacional i eix social

Que Esquerra té una posició clara en l’eix nacional, és a hores d’ara indubtable. Però, i en l’eix social? En el mateix estudi de l’any 1998 un 80% de la militància (de la que assistí al Congrés) es situava entre l’1 i el 4 de l’eix. Cal recordar que en el Congrés del 1998 hi van participar unes 1.000 persones. Avui ERC té uns 9.792 militants. No obstant això, les candidatures farien bé d’estudiar a quin eix donen prioritat els militants per tal de construir les propostes a mida.

Un combat d’esgrima
Un Congrés d’un partit polític hauria de servir perquè els compromissaris lliurement escollits per les bases poguessin debatre i aprovar l’ideari polític de la formació i, si es dóna el cas, escollir els dirigents idonis. Tot i això, al final, els congressos acaben sent un mer tràmit organitzat per un equip de buròcrates suficientment preparats perquè la direcció del partit mantingui el control sobre la formació. El conclau republicà genera expectació i pot convertir-se en un exercici de democràcia interna, amb totes les conseqüències (bones i dolentes) que això comporta. En els propers dies El Pati Descobert analitzarà les claus d’aquest combat d’espadatxins.

Toni Rodon

ERC, on són els vots?

Les darreres eleccions generals ens han deixat uns resultats molt oberts a la interpretació. Fa dies que es debat on han anat a parar els vots d'ERC, n'ha perdut 350.000. Hi ha diverses hipòtesis però el cert és que ningú ha donat explicacions basades en un anàlisi detallat dels resultats. La temuda fal·làcia ecològica fa que aventurar-se a fer un anàlisi de resultats sense tenir enquestes postelectorals ens pugui portar a conclusions errònies. En tot cas al Pati ens hem decidit a descobrir on han anat a parar els vots. Si la Laia de la Moqueta ens deia que contra la opinió generalitzada el PSC no és qui n'ha recollit els vots sinó que ho ha fet CiU, nosaltres hem intentat corroborar la tesi amb dades extretes d'internet (encara no disposem de la base de dades oficial).

Analitzant el Districte del centre (número 1) per seccions censals de Sabadell obtenim el següent:

Els coeficients de regressió són: dif.psc (-.259) però no significatiu (o.125); dif.ciu (-0,488) i significatiu. Cal dir que si es vulgués observar correctament el comportament electoral a Sabadell caldria incloure tots els districtes. En tot cas podem dir que la tendència apuntada (que els vots van significativament a CiU i no al PSC) sembla que es pot confirmar per al districte 1 de Sabadell (34 seccions censals) a l'espera de dades d'enquesta postelectoral. Un cop disposem de bases de dades oficials provarem les regressions amb més poblacions i també per territoris. caldrà veure si aquests transvassaments es compleixen a la ciutat comtal i a l'interior o s'observen tendència diferenciades.

Les implicacions de la fuga de vot

On ha anat la fuga de vot republicà pot ser interessant de cara al debat intern d'ERC (el Congrés de juny es preveu molt mogut) però també pels seus socis de Govern a la Generalitat i per CiU. La tesi repetida els darrers anys ha estat l'acostament al vot socialista, ERC havia de guanyar vots al cinturó roig per consolidar-se com una força d'esquerres catalana. Els resultats de les darreres generals poden fer trontollar aquesta tesi. Si es confirmés que els transvassaments de vots han anat a CiU podria signifcar que cal redirigir l'estratègia o en tot cas tenir clar que amb el discurs actual només s'han aconsguit perdre votants cap a la federació nacionalista i no pas cap als socialistes. Per a CiU podria significar que una opció sobiranista els permetria créixer en detriment d'ERC.

Marc Sanjaume