Les consultes com a "joc" o com a fenomen "sense límits"?

Ja fa uns dies de les consultes del 13-D. Les reflexions van arribant i des d'El Pati ens hem animat a fer-les a través de dades numèriques en un dels apunts amb més visites de la curta història d'aquest bloc col·lectiu.

Els politòlegs, que segons sembla últimament surten com "bolets", segueixen reflexionant. A l'últim número de la Revista d'Òmnium i trobem les reflexions de Quim Brugué, professor de la UAB i de Roger Buch, politòleg membre de la Junta d'Òmnium. Us en deixo una pinzellada:

Quim Brugué (aquí):

"En un tema com la participació ciutadana, la confusió i la indefinició no són acceptables. Potser no s’expressa amb veu alta, però la consulta d’Arenys de Munt és més semblant a allò que fan les Zodiac de Greenpeace quan assetgen un vaixell balener que als referèndums que periòdicament es convoquen a Suïssa. No tinc res en contra ni de les mobilitzacions de Greenpeace ni de les que es promouen des dels moviments sobiranistes. Fins i tot puc sentir-m’hi proper i, en qualsevol cas, són un símptoma de vitalitat de la societat civil. En canvi, crec que no podem confondre la gent amb paraules que no es corresponen amb la realitat. No podem generar il·lusions d’aprofundiment democràtic quan, de fet, podem estar usant interessadament una indefinició més o menys calculada. La democràcia és massa important per parlar-ne a la lleugera."

Roger Buch (aquí):

"Una de les virtuts de l’onada de consultes sobiranistes és que obre un debat sobre els conceptes de legalitat i legitimitat. El seu esclat ens porta a preguntar-nos perquè la gent es llança amb tant entusiasme a votar en una consulta no vinculant. Un dels electors d’Arenys va dir a televisió que no sabia què votaria en un referèndum «de veritat», però que era conscient que, anant a votar, estava lluitant perquè un dia es pogués fer. La resposta sembla senzilla: els ciutadans anant a votar denuncien que una possible consulta vinculant sobre la independència està prohibida i no entenen perquè ha d’estar prohibit opinar sobre determinades coses. Per què es pot parlar i votar sobre qualsevol matèria excepte de quines han de ser les línies frontereres entre els estats?"

Bases de dades: un bé públic? (II)

El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO) ha renovat el seu portal web. Segons sabíem, era una decisió que portava temps meditant i que, finalment, han pogut aplicar. El portal, molt més funcional, permet veure els diferents baròmetres, sondejos i enquestes realitzades.

Ara bé, no tot són flors i violes. El CEO, organisme públic i, com a tal, subvencionat amb diner públic, no ha fet el pas que molts esperàvem. D’altres, com el CiS, sota la presidència de Belén Barreiro, han sigut més valents. L’organisme espanyol va veure que els diners que guanyaven amb les bases de dades eren una minúcia en relació al prestigi que la institució adquiria si s’obria a la societat.

En canvi, el web del CEO assegura que “presencialment, prèvia sol·licitud, identificació i autorització, es pot accedir a les matrius de dades dels estudis del CEO”. Per tant, no hi ha descàrrega directa de les bases de dades. Es poden sol·licitar els estudis i, si cal, acostar-se a la seva seu on et deixen un ordinador per fer els creuaments necessaris. Espero que no et posin un home/dona al costat controlant què fas...

Sensació de feixuguesa i percepció que Gabriel Colomé, president del CEO, se situa en paràmetres antics. No es demana que les bases de dades es donin el dia després d’haver acabat el treball de camp. No. Si ells fan els estudis, tenen dret a treballar-hi tant com vulguin. Però després d’un temps “necessari” (un any? Dos?), en què la base de dades ja no es tocarà mai més, quin sentit té guardar-les en pany i forrellat?

Recordo un article de Salvador Cardús, fa uns dies, a l’Avui. Deia que Catalunya, si precisament s’havia caracteritzat per alguna cosa, era per la seva voluntat democràtica a tots nivells. Radicalment democràtica. I no sempre aquesta voluntat passa per grans paraules i reformes electorals estranyes. Tot sovint els passos que s’han de donar són tan simples i fàcils com deixar descarregar unes quantes dades que, a la pràctica, només acabaran mirant quatre “politoxicòmans” com els d’El Pati Descobert.

Bases de dades: un bé públic?

Quin és el sostre electoral del PSC?

L’altre dia, al sentir un comentari que faltava un any i pocs dies per les eleccions, discutíem sobre la capacitat (possibilitat i realitat) del PSC de guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Tot plegat venia arrel d’unes declaracions de Miquel Iceta, en les quals afirmava que el partit havia guanyat set eleccions seguides a Catalunya. I no li falta part de raó. Mai cap partit català havia tingut tant poder, amb presència absoluta en totes les administracions. Tot i això, no sembla que a un any de les eleccions els resultats siguin radicalment favorables als socialistes catalans. La pregunta que ens fèiem era senzilla de plantejar, però no vam estar d’acord amb la resposta. Dèiem: quin és el sostre electoral del PSC?

Un company d’El Pati deia que el sostre l’havíem de trobar en els millors resultats trets a qualsevol tipus d’elecció. D’altres dèiem que no, que el referent es trobava a les eleccions catalanes. Referents d'un o altre tipus, sembla clar que el partit actua com Janus en diferents terrenys electorals.

Com es veu en el següent gràfic, la mitjana de vots d’unes i altres eleccions és diferent. El millor resultat a unes eleccions al Congrés és l’any 1982 (45,84% dels vots) i l’any 2003 al Parlament (31,16%). De fet, en totes les eleccions al Congrés a excepció del 77 i el 79 han tret sempre millor resultat que en qualsevol elecció al Parlament català.

Per què el PSC no és capaç de mantenir l’electorat en les eleccions catalanes?

S'acostumen a esmentar dos fenòmens:

Vot dual: Persones que acostumen a votar a un partit a unes eleccions (el PSC-PSOE) i un altre a les catalanes (CiU i, en menor mesura, ICV).

Abstenció diferencial: Persones que voten a uns comicis (generals) però s’abstenen en les catalanes.

Fa un temps s’argüia una tercera hipòtesi: gent que no sentia atracció cap a les institucions catalanes i decidia quedar-se a casa. És una hipòtesi que, al meu parer, no és del tot exacte. Primer perquè les eleccions de segon ordre (com les catalanes), com bé deien els politòlegs Reif i Schmitt, acostumen a tenir sempre una abstenció més elevada. Després, perquè nombrosos estudis han mostrat com part de l’abstenció a Catalunya és estructural (gent que no vota mai, xifrada en un 20%) i una part d’abstenció és conjuntural i depèn de cada moment. La prova més fefaent és que en les darreres eleccions municipals l'abstenció també va ser molt elevada. I d'eleccions municipals se'n celebren a tots els països democràtics.

El PSC fa molts anys que es troba en el poder i té molts recursos per a la mobilització ciutadana. No obstant això, sembla que les eleccions catalanes se li resisteixin. En aquestes eleccions, però, la novetat radica en el fet que es troba en el poder. En un pla teòric, el govern surt sempre en una posició de força; és la referència, positiva o negativa, impulsada de forma important pels mitjans de comunicació. Serà aquest cop així?

Quin serà, doncs, el seu sostre electoral? Al meu parer dependrà de la seva capacitat de quedar-se amb els votants que marxen cap a d’altres partits, sobretot CiU, quan s’ha d’escollir el Parlament. En una situació de desgast i d’insatisfacció (que no de desafecció), sembla difícil atraure a votants que basculen més cap a l’abstenció que cap a l’urna.

Amb tot, millorar els (pèssims) resultats electorals de les anteriors eleccions no sembla molt difícil. Formar govern (i amb qui) ja és una altra qüestió, sobretot si, com es preveu, els socis de govern acaben perdent força.

Però de com el peix gran es menja el petit ja en parlarem un altre dia...

A dreta i esquerra de la corrupció

El filòsof i investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques, Reyes Mate, publicava avui a El Periódico un interessant article (“El colom i la serp”) a propòsit dels darrers casos de corrupció que hi ha hagut a diferents punts de l’Estat. Mate sosté que “en l’origen de l'esquerra hi ha l'experiència d'una lluita contra els poders establerts sense cap més arma que la raó, els valors universals i una clara sensibilitat per les injustícies”. L’autor rebla el seu argument dient: “L'opinió pública tolera els escàndols a la dreta (premiant-los, en casos com el de Carlos Fabra, amb més bons resultats electorals) i no a l'esquerra perquè té assumit que, per a la dreta, el valor polític de referència és el poder i, per a l'esquerra, haurien de comptar també els valors morals. De la dreta esperen eficàcia, i de l'esquerra, que sigui solidària i austera, pròxima i sensible als problemes del carrer”.

A banda de les repercussions polítics que generen els casos de corrupció (aquí un exemple) és d’interès observar si hi ha diferències entre l’esquerra i la dreta respecte la mala gestió dels afers públics. L’abril del 2007 el CIS inclogué la següent pregunta: “Pensa vostè que entre els polítics hi ha més, igual o menys corrupció que a la resta de la societat?”. Si mirem les respostes segons la posició ideològica de l’individu (esquerra-dreta), els resultats són els següents:

A excepció de l’extrema esquerra, no sembla que hi hagi diferències entre les diferents posicions. No podem dir que la dreta, doncs, sigui més desconfiada que l’esquerra (ni viceversa).

Un altre indicador de (des)confiança és el que mostra la següent qüestió. Aquí les diferències apareixen com a més clares:

Vegi’s que la dreta tendeix a considerar com a menys transparentes les decisions que prenen els polítics i que l’esquerra sembla confiar més en el què fan els seus representants.

Estadístiques a banda, Reyes Mate obvia que l’avaluació dels partits acostuma a passar pel filtre ideològic i partidista. Els individus tendeixen a valorar de forma positiva al seu partit de referència i, probablement, en cas de corrupció, tendiran a donar la responsabilitat a factors exògens (teories de la conspiració, per exemple). En canvi, els partidaris del partit a l'oposició tendeixen a tenir una mirada més negativa sobre alguns afers. Podria ser el cas del què s'intueix al segon gràfic.

Amb tot, és la ciutadania “tan severa amb els uns i tan comprensiva amb els altres?”, com diu Mate. Potser sí. Depèn de si són d’esquerres o de dretes? Achen i Barrels conclouen: “La retrospecció [valoració del passat] és cega. Quan els votants pateixen es tornen contra el govern, emparant-se en qualsevol possible elaboració cultural que els doni suport teòric”.

I fixin-se que no distingeix entre electors d’esquerra i de dreta.

Amics, enemics i companys de partit

La soledat del polític és incontestable. Com Ricard III, l’ànsia per aconseguir el poder pel poder sembla ser la finalitat vital de moltes persones encarregats de gestionar la “cosa” pública. De fet, si Shakespeare escrivís avui, situaria les seves tragèdies en consells d’administració, coalicions governamentals o passadissos parlamentaris.

Aquesta reflexió (segurament demagògica) m’ha vingut al cap després de llegir el darrer llibre de José Maria Maravall, “La confrontación política”. En el seu tercer capítol, l’exministre socialista analitza críticament la teoria dominant de la democràcia: aquella que entén que el poder del poble resideix en fer fora o reescollir als governants, votant en funció de la feina realitzada pels polítics (l’anomenada teoria minimalista de la democràcia). En tot cas, si l’atribució de responsabilitats no funciona bé, els incentius perquè els governants siguin representatius són baixos. És representatiu un govern que no rep un càstig dels electors sinó del seu propi partit? La representació (i legitimitat) implica poder fer qualsevol acció? En un altre punt de vista, quan s’incentiva la conspiració?

Maravall analitza 23 democràcies de l’OCDE durant el període 1943 i 2003 i troba un interessant mecanisme. El gràfic següent ho il·lustra:

En els governs de coalició, hi ha gairebé tants casos de substitució d’un primer ministre (PM) per conspiració com per derrota electoral!

No només això. Maravall troba que un factor exogen (l’economia) és fonamental:

Quan l’economia va malament, el risc de patir una conspiració política (ser substituït per algú del mateix partit) se situa al voltant del 5%. Per contra, quan l’economia creix, el risc de substitució interna augmenta i puja entre el 13,6% i el 17,%.

És a dir, el creixement econòmic estimula l’ànsia de poder: els aspirants a substituts calculen que tindran bones possibilitats de guanyar les eleccions següents.

Les dades, però, ho justifiquen a mitges: El 45,5% dels primers ministres que van substituir el seu “company” de partit (que van conspirar, en definitiva) van sobreviure a les següents eleccions. La resta van ser derrotats.

No sempre es poden anticipar les decisions dels electors...

L'OPA Tremosa

D’ençà que l’economista Ramon Tremosa fou escollit per encapçalar la candidatura de CiU a les eleccions europees, mitjans, opinadors i, com no, politòlegs, es pregunten quin serà l’impacte d’aquesta decisió que, si es valorés en termes mediàtics, ja hauria aconseguit l’efecte esperat. L’acceptació de la candidatura de Tremosa –perfil escollit per CDC i aprovat per UDC- obre la porta a interpretacions de caire intern (s’argumenta que la Casa Gran del Catalanisme vol obrir portes a diferents sensibilitats), com de projecció futura (per les intenses escomeses electorals que hi ha al tombant de la cantonada).

Ignasi Guardans, qui ocupava l’escó europeu fins ara, ha criticat que CDC miri en clau “estrictament catalana” -les eleccions europees no tenen mai “una clau” catalana?- i que el seu perfil pot crear dubtes entre l’electorat. Tremosa és desacomplexadament sobiranista i, en certa mesura, comparteix força postulats amb ERC. Amb tot, la consideració més estesa és que Tremosa ha sigut escollit amb un objectiu clar: prendre vots a ERC.

Fins a quin punt és certa –o pot ser certa- aquesta “OPA Tremosa”?

En primer lloc, convé estudiar –saber- si ERC i CiU “comparteixen” un electorat clar que, per un motiu o altre, sigui susceptible a entrar a un dels dos partits segons bufi el vent. Si s’analitza segons la intenció o el record de vot a un i altre partit, es conclou que ambdues formacions tenen un espai de competició clar. ERC té un 37% del seu electorat en posicions de centre-esquerra i a les posicions “més català que espanyol” i “només català” (veure nota metodològica). A priori (des d’un punt de vista teòric), seria aquest l’electorat més propens a poder canviar de vot.

Aquest 38,3%, però, és enganyós. En segon lloc, convé observar si existeix un electorat que s’identifica invariablement amb els dos partits. Segons les dades, un 10,8% de l’electorat d’ERC se sent proper o molt proper a CiU, xifra que puja fins el 14,1% si incloem aquells votants d’ERC que no se senten ni propers ni distants amb el partit d’Artur Mas. El següent gràfic acaba de concretar-ho. Fixeu-vos que la probabilitat de votar CiU puja a mesura que el votant d’ERC s’identifica amb CiU. Dit d’una altra manera, és més probable que els votants d’ERC votin a CiU com més “simpatia” tenen vers aquest partit. Això pot semblar molt lògic. Però no ho és tant. Primer, perquè hi ha força votants d’un partit que se senten propers a un altre i no l’acaben votant mai. Segon, perquè la proximitat no acostuma a ser una variable que expliqui per si sola el comportament electoral. La clau rau en un doble mecanisme: que ERC sàpiga mantenir els seus votants propers a CiU (que no la “vessi”, per dir-ho sense embuts) i que CiU sigui capaç de captar la seva atenció. En definitiva, la clau per ambdós és: què és més fàcil, guanyar o perdre votants?

Provada la transferència de vots entre ERC i CiU, alguns dubtes es mantenen. Caldrà veure l’efecte del vot útil. Normalment aquest va en detriment d’ERC però a les eleccions europees (poc competitives i, sobretot, poc participades) el seu efecte sembla mitigar-se. També convindrà estar atents als eixos sobre els quals pivotarà el debat públic, sempre dubtós en el corol·lari poc ordenat d’unes europees. Tampoc sabem si votants de CiU (sobretot d’UDC) marxaran del partit a causa de l’elecció de Ramon Tremosa i fins a quin punt sabrà obrir el partit cap a noves sensibilitats.

Amb tot, les dades mostren que vora un 30-40% de l’electorat republicà podria passar a mans convergents (avís per navegants: és una interpretació possibilística, en cap cas una sentència definitiva). Tanmateix, fer prediccions (sobretot, com deia el mestre, quan fan referència al futur) és complicat. L’elecció de Junqueras, a més, complica l’escenari. Les urnes decidiran si l’OPA Tremosa converteix l’espai polític en un monopoli o si, per el contrari, es manté en competència perfecta. Tot i que, com les lleis del mercat, sempre podria haver-hi un cartel...

Nota metodològica: El model probabilístic s’ha calculat amb una regressió logística que, a més, ha inclòs variables socioestructurals. A més, convé assenyalar que les enquestes sobreestimen el record de vot (dades: CEO, 2008).

Article publicat a Crònica.