divendres, 28 de març del 2008

Torre de babel republicana

La Vanguardia (28/03/2008, pàgina 19)

dimecres, 26 de març del 2008

Català emprenyat? Els camins inescrutables de la rendició de comptes

Si els ciutadans perceben que la situació ha empitjorat respecte a la situació que tenien abans de l’última elecció, en els següents comicis votaran en contra dels candidats del partit del Govern. Així, els ciutadans efectuaran un anàlisi de la situació passada, en trauran conclusions i actuaran al respecte (vot retrospectiu). En global, passaran comptes amb el govern, sigui per premiar-lo (atorgar-li de nou la confiança), sigui per castigar-lo (votar per una altra opció o, senzillament, no votar). La rendició de comptes (la famosa accountability) es refereix a aquest procés, al control real de l’exercici de govern per part de la ciutadania. És un concepte que, com es pot comprovar, implica que el ciutadà tingui certa influència en l’esfera pública. Una definició minimalista de l’accountability es composa dels següents dos elements: answerability i enforcement (Schedler). El primer fa referència a l’obligació que els polítics i funcionaris tenen d’informar i justificar les seves accions. El segon al·ludeix a la capacitat de sanció a la que poden ser sotmesos els polítics i funcionaris que no acaten la llei reguladora de les seves funcions públiques.

El model aquí plantejat té sòlides bases teòriques (Arrow, Downs). Simplificant, el model assumeix que els individus compten amb una ordenació de preferències consistents davant d’un conjunt d’alternatives possibles. A més, aquesta ordenació és completa (pot comparar-se amb ella mateixa) i transitiva (temporal).

No obstant, a grans trets, també té fortes crítiques teòriques. En primer lloc, perquè aquest model “racional” assumeix informació completa i la gairebé inexistència dels costos d’oportunitat (optar pel partit del govern encara que ho hagi fet malament, doncs l’alternativa és considerada pitjor). En segon lloc, implica que les preferències siguin estables, fet que no sempre succeeix. En tercer, no té en compte el vot prospectiu, és a dir, la utilitat esperada del partit en el govern o en l’oposició prenent com a referència la situació actual.

En el fons, els vots són pels partits el que els beneficis per les empreses. Si una empresa ofereix un producte, i el consumidor el compra i li agrada, les probabilitats que el torni a comprar al cap d’una setmana augmenten. Si per contra, li desagrada, és probable que s'envagi a la competència. El partit recull “els beneficis” del seu producte a través dels vots o perd ingressos si allò que ofereix no té qualitat. Però per què quan el comprador va al supermercat i, enlloc de canviar de marca perquè no li ha agradat, segueix comprant el seu producte?

Implicacions a Catalunya

Com bé diu el nostre company Marc Sanjaume, el resultat de les eleccions al Congrés dels Diputats són molt oberts a la interpretació. Molts dels analistes han mostrat la seva sorpresa pel fort suport rebut pels socialistes en una conjuntura en què s’han produït fets que portaven a pensar que rebrien un vot de càstig (infraestructures, Estatut, etcètera). Pensaven que l'accountability passaria factura al PSOE, però aquesta no s'ha produït. De fet, la literatura ja ens diu que quan l'alternativa al partit del govern és ideològicament molt distant, no hi ha rendició de comtes, per molt malament que s'hagi fet des del govern. Però el fet que Catalunya actuï sobre una estructura multidimensional, deixa en massa senzilla aquesta afirmació.

Fa poc, des de les files socialistes, José Zaragoza (autor del gran lema “Si tu no hi vas, ells tornen”), titllava l’existència del català emprenyat com a “invenció de columnistes. Vegem-ho:



L’afirmació de José Zaragoza és ràpidament refutable. El Centre d’Estudis d’Opinió elabora periòdicament un Índex de Satisfacció Política. Com es comprova en el gràfic, la xifra d’insatisfets ha crescut i, el que és més important, era especialment alta en els dies propers a les eleccions. Ara bé, es pot afirmar que els únics insatisfets eren tots els no votants socialistes. És així?


En el següent gràfic es palesa que els insatisfets es troben a tots els partits, si bé és cert que els insatisfets estructurals i conjunturals són menors en el cas del PSC. També la seva xifra de satisfets estructurals però insatisfets conjunturals (perquè la situació actual no la valoren bona) és la menys elevada de totes. En tot cas, i abans de començar a remenar les dades, sembla clar que els votants del PSC-PSOE (els satisfets i els insatisfets), el partit del govern, han tornat a optar pel mateix partit. Malgrat tot, amb això no n’hi ha prou per assolir els 25 diputats que ha tingut.

Què ha passat? Per a respondre aquesta pregunta (que tindrà, segur, respostes polièdriques) convindrà saber què ha motivat el vot dels electors (i l’abstenció), la importància de les causes del català emprenyat en el càlcul que el votant efectua abans d’anar a les urnes, l’oferta (el “mercat”) partidista i múltiples variables que poden, d’una manera o altra, haver tingut un pes important (candidats, campanya, etcètera).

Ja he introduït el tema. En els propers dies intentarem remoure les dades a veure què ens diuen. Així desperto interès perquè seguiu entrant al Pati descobert :P

Us deixo amb una frase que resumeix el que s’ha dit en aquestes línies:

In framing a government to be administred by men over men, the great difficulty lies in this: you must first enable the government to control the governed: and in the next place oblige it to control itself (James Madison, Federalist, no. 51).

Toni Rodon

dissabte, 22 de març del 2008

Els altres

“Votaré? No ho anava a fer però em sembla que m’acostaré a les urnes i triaré la papereta del Partit Antitaurí”. Aquesta és una frase comuna entre els cercles familiars o d’amistat més propers que es repeteix en cada contesa electoral. L’opció del vot cap a partits extraparlamentaris és evidentment tan legítima com qualsevol altra però des del punt de vista de la seva operativitat mereix una reflexió de fons. Els partits són la majoria de vegades partits per issues, creats a propòsit d’un fet puntual i concret que ha ajudat a la seva eclosió: Partit dels Pensionistes en acció, Per un món més just o Alternativa Motor y Deportes en serien tres exemples. De fet, molts parlaments arreu del món ja representen un partit per issue: els partits ecologistes. El sistema electoral i la ferotge competència de partits amb més recursos fa que la seva representació sigui molt difícil a escala nacional, així que és a nivell local on tenen majors possibilitats. Segur que molts de vosaltres coneixeu partits formats arran d’una Plataforma de protesta que, finalment, han aconseguit entrar al ple de l’Ajuntament.

Tornant a les candidatures a àmbit estatal, la clau de la qüestió és analitzar el perquè d’aquest vot a candidatures extraparlamentàries. Fixi’s que, malgrat una dècada després de la transició, el registre de partits polítics no va parar de créixer (dades de Jordi Capió Giol, “Elecciones municipales pero no locales”, Reis, 1991):


L’elector és conscient que el partit pel qual ha optat no serà escollit. Tot i així, el vota. Aquest fet admet tres lectures: d’una banda, sempre s’ha titllat a aquest elector com un rara avis, el qual no és conscient de la importància del seu vot i és immune a qualsevol influència exterior. Així, els partits no intentaran captar-lo perquè és un cas minoritari i amb molta dificultat per fer-lo “raonar”. És una afirmació que caldria comprovar però és difícil posar en un mateix sac tots els electors de partits extaparlamentaris (és evident que els votants del PRC no són el mateix que els de la Falange oi?) i tractar-lo com a un element totalment desenganxat del sistema.

La segona explicació rau en el fort component ideològic d’alguns d’aquests partits. Així, l’elector, un cop analitzats els beneficis ideològics que li reporta un vot a un determinat partit, opta per un d’extraparlamentari per la “puresa” de les seves propostes. Aquí s’hi encabirien el Partit Comunista del Poble Català, el Partit Humanista,...

El tercer argument vincula desafecció o descontentament amb l’augment dels partits extraparlamentaris. Segons detalla aquest argument, un tipus de votant de partits “tradicionals” opta per partits extraparlamentaris per la poca confiança que li dóna el partit pel qual sempre ha optat. Pot ésser també un vot de càstig cap a aquell partit que pot no haver treballat bé a ulls de l’elector, el qual a posteriori veu que cap dels partits amb opcions d’entrar al Parlament lliga amb les seves conviccions (quants electors d’ERC hauran optat pel PRC?).

A manca de censos postelectorals, en podem fer una primera lectura amb les dades del MIR (les dades són només per Catalunya).


Veiem clarament com el nombre de partits que es presenten a les eleccions s’ha mantingut força estable (malgrat un lleuger repunt en els darrers anys) i que el vot a forces extraparlamentàries ha disminuït. Podem doncs “matar” la influència d’aquests partits?

Ho explorarem en un post posterior però abans analitzem el següent cas: ICV-EUiA obtingué 181.753 vots i un escó; Els Verds-L’Alternativa Ecologista, 12.213 vots i zero escons; Els Verds-Los Verdes, 7.203 vots i zero escons; Els Verds-Alternativa Verda, 2.052 vots i zero escons. Si la unió fes la força, hagués obtingut el segon escó per Barcelona?

(Amb aquest post us dono la meva benvinguda al Pati descobert. Espero que contribueixi al debat i a la reflexió sobre la Ciència Política a casa nostra).

Toni Rodon

dimecres, 19 de març del 2008

ERC, on són els vots?

Les darreres eleccions generals ens han deixat uns resultats molt oberts a la interpretació. Fa dies que es debat on han anat a parar els vots d'ERC, n'ha perdut 350.000. Hi ha diverses hipòtesis però el cert és que ningú ha donat explicacions basades en un anàlisi detallat dels resultats. La temuda fal·làcia ecològica fa que aventurar-se a fer un anàlisi de resultats sense tenir enquestes postelectorals ens pugui portar a conclusions errònies. En tot cas al Pati ens hem decidit a descobrir on han anat a parar els vots. Si la Laia de la Moqueta ens deia que contra la opinió generalitzada el PSC no és qui n'ha recollit els vots sinó que ho ha fet CiU, nosaltres hem intentat corroborar la tesi amb dades extretes d'internet (encara no disposem de la base de dades oficial).

Analitzant el Districte del centre (número 1) per seccions censals de Sabadell obtenim el següent:






Els coeficients de regressió són: dif.psc (-.259) però no significatiu (o.125); dif.ciu (-0,488) i significatiu. Cal dir que si es vulgués observar correctament el comportament electoral a Sabadell caldria incloure tots els districtes. En tot cas podem dir que la tendència apuntada (que els vots van significativament a CiU i no al PSC) sembla que es pot confirmar per al districte 1 de Sabadell (34 seccions censals) a l'espera de dades d'enquesta postelectoral. Un cop disposem de bases de dades oficials provarem les regressions amb més poblacions i també per territoris. caldrà veure si aquests transvassaments es compleixen a la ciutat comtal i a l'interior o s'observen tendència diferenciades.

Les implicacions de la fuga de vot

On ha anat la fuga de vot republicà pot ser interessant de cara al debat intern d'ERC (el Congrés de juny es preveu molt mogut) però també pels seus socis de Govern a la Generalitat i per CiU. La tesi repetida els darrers anys ha estat l'acostament al vot socialista, ERC havia de guanyar vots al cinturó roig per consolidar-se com una força d'esquerres catalana. Els resultats de les darreres generals poden fer trontollar aquesta tesi. Si es confirmés que els transvassaments de vots han anat a CiU podria signifcar que cal redirigir l'estratègia o en tot cas tenir clar que amb el discurs actual només s'han aconsguit perdre votants cap a la federació nacionalista i no pas cap als socialistes. Per a CiU podria significar que una opció sobiranista els permetria créixer en detriment d'ERC.
Marc Sanjaume