Anatomia del 13-D

Avui el diari AVUI publica un article sobre la participació en les consultes del 13-D que hem dut a terme en Jordi Muñoz i jo mateix. S'explica, de manera planera, els resultats de l'estudi que hem estat duent a terme aquests dies, i del qual ja n'havíem presentat algunes conclusions en aquest bloc. Gràcies per tots els vostres comentaris aquests dies!

Podeu consultar l'article a http://paper.avui.cat/article/politica/180544/anatomia/d.html. Us l'adjuntem també a continuació.



Anatomia del 13-D

VOT NACIONALISTA · Els municipis amb un fort vot catalanista registren més participació a la consulta IMMIGRACIÓ · La població forana va votar poc per problemes de llengua i desconeixement de la realitat política GRANS CIUTATS · El percentatge de vot baixa als grans centres de població

Jaume Clotet

Tot just fa una setmana que es va celebrar i la consulta sobiranista del 13-D ja és objecte d'estudi a les universitats. Els primers que han acabat una anàlisi sobre la participació i les seves causes han estat els politòlegs Jordi Muñoz, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Marc Guinjoan, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que han estudiat les xifres de participació i les han creuat amb altres dades per tal d'intentar determinar les causes que van motivar una major o menor participació.

La principal conclusió a la qual arriba l'estudi és que els municipis amb més implantació del vot nacionalista, ja sigui de CiU o d'ERC, van registrar una major participació a la consulta. Segons els autors, els organitzadors van aconseguir la mobilització d'aquests segments electorals, que van donar suport massivament al sí.

Per contra, els percentatges del vot a ICV no són gaire significatius, tot i que sí que hi ha una tendència general que indica que els municipis amb més vot ecosocialista van experimentar una menor participació. Muñoz i Guinjoan només han avaluat el comportament electoral d'aquests tres partits perquè són les úniques forces polítiques que van donar suport oficial al 13-D.

Encara en relació a la dinàmica participativa de cada població, l'informe també conclou que els municipis amb una més gran "tradició participativa" van notar una major afluència a les urnes de la consulta. Per tradició participativa s'entén tant un bon percentatge de participació electoral en les diferents convocatòries a Catalunya com un teixit associatiu potent.

Precisament en relació al dinamisme social, l'estudi fa especial atenció al cas d'Osona, que va registrar la participació rècord. Segons els dos autors, la participació addicional en relació a d'altres territoris catalans s'explica pel bon nivell organitzatiu de la coordinadora comarcal, que hauria tingut una plasmació directa "en la intensitat i eficàcia de la mobilització".

L'estudi també analitza un dels fets que més van xocar els mateixos organitzadors del 13-D: la baixa participació de la població immigrant. El fet que li donessin la possibilitat de votar a la consulta va incrementar notablement el cens de votants, però com que els estrangers van votar poc, el percentatge global de participació se'n va ressentir. Segons Jordi Muñoz, aquesta era una conseqüència previsible, perquè "els immigrants sempre han votat poc quan han pogut, per exemple a les eleccions municipals del 2007, on els romanesos podien votar però majoritàriament no ho van fer". Al seu parer, les causes d'aquest abstencionisme cal buscar-les en "el desconeixement de la llengua i en el poc o nul coneixement de la realitat política catalana".

Un altre dels aspectes més rellevants de l'estudi és el fet que detecta que la participació cau en la mesura que el municipi on se celebra la consulta té més població. Aquest fet, segons Muñoz, pot tenir part d'explicació per la dificultat logística i operativa de muntar una consulta sense suport institucional en una gran ciutat. Aquest va ser el cas de Sant Cugat, un terme molt ampli que va tenir un nombre de meses limitat. Precisament en resposta a les veus que avisen que dur a terme un referèndum sobiranista a Barcelona podria ser un fracàs sonor, el politòleg de la UAB avisa que "és difícil fer extrapolacions" a partir de l'estudi "perquè cada cas és diferent". En aquest sentit, alerta que "no sabem com es comportaria, per exemple, l'electorat convergent a la capital arribat el cas".

La majoria de municipis on es va fer la consulta van comptar amb el suport de l'Ajuntament a través de les mocions de suport que s'hi van votar prèviament. L'estudi conclou que hi ha evidències que aquest suport oficial es va traduir en un increment de la participació. A banda d'aquests factors, els analistes van comprovar altres dades, com la meteorologia o la densitat de població, que no van aportar informació rellevant de cap mena.

Pros i contres d’estendre la consulta sobre la independència

Aquest dijous es van celebrar els Plens municipals a bona part de Catalunya. De moment 20 municipis han donat suport a la consulta, molts d'altres encara es troben en processos per aprovar-la. Analitzarem els pros i contres d'aquesta allau d'iniciatives municipals.

D'una banda detallarem les avantatges d'aquestes consultes:

Principi democràtic. En una democràcia representativa, les decisions es deleguen als polítics. Però en qüestions de base cal una consula/referèndum, per saber allò que el poble demanda. Així s'exemplifica clarament que les decisions més efectives són aquelles que es decideixen més properes a la ciutadania.

Equitat en la defensa de la independència. Un dels àmbits que comprèn la participació política és la participació en grups polítics ( juntament amb la participació electoral, la protesta i la participació en el consum). Aquesta primera -col·laborar amb un partit polític o grup d'acció ciutadana- és la que agrupa a un percentatge més reduït de ciutadans en comparació amb els altres àmbits. Entre l'1% i el 7% de la població. Aquesta baixa participació en grups polítics es deu al cost de realitzar-la. És a dir, col·laborar en aquest tipus d'entitas representa un cost de temps, d'informació i de recursos econòmics importants. Es produeix una escletxa entre gent amb recursos econòmics, de gènere i educació; i la gent que no en té. Amb la consulta es dóna la oportunitat de donar veu a aquella gent que en altres condicions té més difícil involucrar-se en aquests aspectes, per falta de recursos.

Espiral d'independència. En aquelles municipalitats on es convoqui la consulta, la majoria de forces polítiques seran defensores de la independència. Per tant, s'esperaria que els ciutadans d'aquests municipis votessin en majoria a favor de la independència. Això crearia un clima optimista i esperançador sobre la sobirania de Catalunya, contagiant l'optimisme d'Arenys de Munt a la població catalana. Silenciant aquelles opinions que no serien tant favorables ( espiral del silenci).

Mesura de pressió. Aquesta bola de neu en forma de convocaòria de consulta d'independència -encara que sense resultats- pot pressionar en un sentit favorable la sentència del Tribunal Constitucional, la qual ha de sortir a la llum a la tardor. Els magistrats del TC poden creure que donant una mica més de corda a Catalunya serà més fàcil mantenir la calma.

Situació ideal. Ens trobem en una conjuntura política ideal perquè aflorin sentiments independentistes. Propiciades per una sentència del Tribunal Constitucional poc legitimada, i per la poca resolució que ha tingut l'Estatut a l'hora d'articular Catalunya dins de l'entramat de l'Estat espanyol.

Però d'una altra banda, hi ha opinions que exposen que l'allau de consultes no farà més que anar en detriment de la indepenència. Seguidament comentarem algunes opinions que van en aquesta direcció:

Associació preponderant. Per celebrar aquesta consulta cal que una associació s'encarregui de les tasques organitzatives i logístiques de la mateixa. És escàs trobar associacions municipals que integrin la majoria de sensibilitats independentistes i que puguin agregar a la majoria dels ciutadans. Encara que amb la creació de la Coordinadora per la consulta sobre la independència aquesta tasca por arribar a ser més senzilla.

Soscavar l'exemple d'Arenys de Munt. Sospitem que el "sí" guanyarà en gairebé totes les contrades on es realitzi la consulta. Tot i així, si no es donen una sèrie de condicionants que s'han produït a Arenys de Munt, la participació pot ser entorn el 20% ( percentatge que estipulen les enquestes) això restaria legitimitat a les consultes. A més, generaria que el cas d'Arenys de Munt quedés com un cas aïllat i inaudit.

Sofisticació de la resposta. Un cop s'hagin realitzat diverses consultes, el factor "novetat" quedarà diluït, i els partidaris de l'autodeterminació començaran a buscar respostes més sofisticades al "sí". Així ho expressava Jaume Bosch, que argumentava que hi ha molta gent a favor de l'autodeterminació, però no necessàriament de la independència. Bosch considerava que primer s'hauria de fer una consulta gradual, on s'expossessin diferents escenaris polítics: confederació o federalisme asimètric entre d'altres.

Veiem que sobre aquest tema no hi ha un únic punt de vista. Tot i així, la possibilitat de celebrar la consulta pot fer visible una massa crítica, on s'aconsegueixi la primera espurna.

Article publicat a Crònica.

Economia i ecologia

Aquest dissabte el Consell d’Inciatives Locals per al Medi Ambient (CILMA) de les Comarques Gironines va presentar un informe en el qual proposa de soterrar la línia de molt alta tensió (MAT) entre Bescanó (Gironès) i Santa Llogaia d'Àlguema (Alt Empordà) atès que consideren que és la millor solució tant des del punt de vista econòmic com tècnic.

El CILMA en el seu informe assegura que l’anàlisi dels costos i els beneficis de soterrar el pas de la línia elèctrica no es pot fer exclusivament en base als costos directes de la realització de l’obra: “si només es consideren costos d'inversió, soterrar la MAT costa sis vegades més que la solució aèria”; tanmateix, si s’assumeix el valor de les propietats (valorades en dos milions d'euros per quilòmetre) i la devaluació patrimonial del territori, la diferència s'equipara. De fet, empren per fer més gràfica l’explicació el següent paral·lelisme: “Si a les comarques gironines se'ls atribuís un valor d'existència que fos tan sols d'un quart del valor que la Unió Europea ha atribuït als Pirineus, la millor opció ja seria el soterrament de la MAT”.

En aquest article no tenim interès en abordar el tema concret de la necessitat de soterrar la MAT sinó que volem emprar aquest cas com a mecanisme exemplificador de la necessitat d’incorporar en l’economia els costos (o beneficis) econòmics que se’n deriven de la seva interacció de l’home amb el medi ambient.

L’economia tradicionalment ha partit de la premissa que els únics costos que s’han d’atribuir al preu d’un producte són els directament i indirectament associats amb l’elaboració del producte o prestació del servei. Així, podem comprar actualment per exemple bitllets d’avió a preus completament irrisoris, que obvien per complet els 12kg de diòxid de carboni per persona i vol que emet cada trajecte. O, igualment, podem trobar al supermercat fruita vinguda de l’altra punta del planeta a preus més baixos que la pròpia fruita local.

El creixement al llarg del segle XX –i principis del XXI– s’ha dut a terme mitjançant l’ús extensiu dels recursos naturals, menant-nos a una situació que ja ben poca gent creu que pugui sostenir-se. L’economia del segle XXI ha d’incorporar en els seus càlculs de racionalitat econòmica les despeses que van associades al desgast dels recursos naturals i l’emissió de gasos nocius a l’atmosfera, i el que és més important, és que aquesta nova línia d’actuació s’ha de dur a terme independentment del color polític del governs de torn. Malgrat que tradicionalment les esquerres han estat les més sensibilitzades en aquests temes, no sempre això ha estat així com s’ha fet recentment palès amb el cas dels conservadors britànics de David Cameron en front al laborisme de Gordon Brown.

És cert que l’assumpció del desgast dels recursos naturals i de les emissions de pol·lució pot resultar en alguns casos bastant dificultós donada la vaguetat dels conceptes. En tot cas, la millor tasca que es pot dur a terme en benefici del medi ambient i de la sostenibilitat del planeta és la conscienciació de població sobre els beneficis que ens aportarà a tothom el viure en un món més verd.

I probablement, la millor manera de començar a conscienciar a la població sobre aquesta problemàtica és precisament la comptabilització de les despeses mediambientals sobre la gran majoria dels productes que consumim, tal i com des del CILMA han fet amb l’estudi sobre la necessitat de soterrar la MAT.

Amb tota seguretat aleshores ens n’adonaríem de fins a quin punt arribem a prendre decisions que són totalment irracionals. I és que ja se sap, fins que no ens fan gratar la butxaca hi ha ben pocs incentius per col·laborar...!

Article publicat a Crònica

La importància de la segona preferència

La publicació d’una enquesta interna de CDC sobre el suport al dret a l’autodeterminació –Avui, 14 de desembre, pàg.7– ha evidenciat una vegada més la preocupació creixent dels partits per aquesta qüestió. L’enquesta esmentada, tot i que conté un marge d’error elevat, mostra una majoria ajustada favorable al dret a l’autodeterminació que varia en funció dels partits votats. Diuen els experts que les enquestes sobre situacions que encara no han tingut lloc, hipotètiques, solen ser males conselleres. En aquest cas, com un afegitó a la incertesa de la pregunta, s’hi suma una qüestió relacionada amb la seva interpretació: des de CDC, la pregunta «Si es convoqués un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya, vostè què creu que votaria?» s’interpretava com un indicador del suport a la independència. No obstant això, el propi diari Avui en parlava com el percentatge de suport al dret de decidir (i no pas a la independència estrictament). Així doncs, al fet de parlar sobre un escenari futurible, caldria sumar-hi una interpretació ambigua.

El cas dels referèndums escocesos sobre la devolution –creació de l’autonomia política– que van tenir lloc el 1979 i el 1997 podria ser una experiència útil per a la qüestió que ens ocupa. Tal com és sabut, el referèndum del 1979 va sortir negatiu i el del 1997, positiu. Diversos estudis han demostrat que el factor determinant va ser que si bé al primer referèndum només van votar majoritàriament a favor de la devolution els ciutadans escocesos que tenien com a primera preferència la independència, al segon, també ho van fer aquells que tenien com a primera preferència la devolution i no pas la independència. 

La clau d’aquest canvi va ser que els partidaris de la devolution, el 1979, preferien quedar-se com estaven si aquesta no tirava endavant o havia de menar Escòcia a la secessió; i, en canvi, el 1997, tot i que mantenien la devolution com a primera preferència, consideraven que si aquesta autonomia evolucionava hipotèticament cap a la independència no era tant greu, o no tant com el 1979. I, en tot cas, aquests partidaris de la devolution no volien quedar-se com estaven aleshores.

Malgrat que aquests casos queden una mica lluny, penso que val la pena extreure’n alguna conclusió. Situant-nos en aquest escenari de referèndum hipotètic en què s’exercís el dret de decidir, més enllà de la pregunta que es formulés, caldria tenir present una qüestió cabdal que es podria anomenar «la qüestió de les segones preferències». Consistiria a tenir present allò que és de sentit comú, però que pot passar per alt en intentar maximitzar el suport a la secessió unilateral. I, per tant, tenir present que una polarització del debat públic només comportaria l’enroc dels qui tindrien com a primera preferència un increment de l’autonomia, però potser com a segona preferència la secessió. L’enroc podria fer passar al davant d’aquesta segona preferència la defensa de l’status quo i provocar finalment un canvi de vot tal com va passar al referèndum escocès del 1979.

Sembla ser que en el cas escocès els factors que van desencadenar el canvi de preferències van ser, bàsicament, la percepció que tenien els votants d’una Escòcia autònoma dins la Unió Europea i la posició d’aquest ens davant d’una possible secessió. En aquest sentit, el pas fet pel Partit Nacionalista Escocès (SNP) reivindicant la independència dins la UE i no pas fora, ajudà a formar una imatge més positiva de l’autonomisme i l’independentisme entre l’electorat. Caldria, doncs, determinar quins podrien ser aquests factors per al cas català i avançar perquè no només els qui tenen la independència com a primera preferència donin suport al dret de decidir sinó que també ho facin els qui la tenen com a segona.

Article publicat a Tribuna Catalana

La independència i les enquestes

El diumenge passat ens despertàvem amb una nova enquesta que parla sobre el dret a l'autodeterminació a Catalunya. Es tracta d'un document d'ús intern de Convergència Democràtica de Catalunya al qual l'AVUI hi ha tingut accés, i en publica algunes dades (vegeu el document de l'AVUI).

Es tracta d'una enquesta realitzada sobre una mostra de 1.200 persones, de les quals, el 53% va afirmar que aniria a votar en un hipotètic referèndum d'autodeterminació. Sense endinsar-nos massa en profunditat en aquesta xifra tan baixa de participació, és important mencionar que el fet que la consulta sobre la secessió del país no estigui actualment en l'agenda política, provoca que només aquelles persones que tenen una opinió formada sobre el tema es posicionen. No obstant, en el moment en què la perspectiva d'un referèndum fos real, els indecisos prendrien consciència sobre la matèria, de manera que la participació esperada quedaria notablement per sobre del 53%. El que ens interessa però avaluar avui aquí són els resultats obtinguts per l'enquesta. El diari AVUI publicava el següent gràfic sobre la intenció de vot en l'hipotètic referèndum en funció del record de vot en les eleccions autonòmiques del 2006.

A primer cop d'ull, qualsevol persona amb un mínim de coneixement sobre política catalana podria quedar molt sorprès per percentatge de votants de C's que estan a favor de la independència (un de cada 3 dels seus votants), i en menor mesura també del PP (gairebé un de cada 5). Tanmateix però, hi ha alguns matisos que s'haurien de tenir en compte al moment d'avaluar aquesta -i totes- les enquestes: el marge d'error de la mostra.

Malgrat que en una enquesta de 1200 persones el marge d'error amb un nivell de confiança del 95% (això és, el resultat que es donaria en el 95% de les enquestes que es realitzessin) és del ± 2,83% (per exemple, si CiU té una intenció de vot del 30%, el valor real estaria comprès entre 27,17% i 32,83% en 19 de cada 20 casos), en aquest cas estem parlant d'opinions dins dels partits, on el nombre de casos disminueix molt, especialment entre els partits amb molt poc suport popular.

Així, des de elpatidescobert.cat hem fet uns càlculs per determinar quin és el marge d'error per cadascun dels partits polítics i ens hem trobat amb el següent (en negreta el resultat obtingut en l'enquesta, i en números més petits l'interval de confiança al 95%):

CiU i PSC són els dos partits amb el marge d'error més baix: en ambdós casos l'interval de confiança és de 13,5%; l'interval d'ERC i d'ICV és del 22% i del 23% respectivament; el del PP és de més del 27%, mentre que el de C's, amb uns càlculs que estimen que només van trobar 7 dels seus votants que participarien en el referèndum, és del 74%! Si agafem per exemple la darrera enquesta del Cercle d'Estudis Sobiranistes (any 2007), entre les persones que estan a favor o en contra de la independència, hi obtenim els següents resultats:

	A favor	En contra
CiU	56,2%	43,8%
PSC (PSOE)	27,0%	73,0%
ERC	90,2%	9,8%
IC-Verds-EUiA	40,2%	59,8%
PP	14,8%	85,2%
Cap partit	32,1%	67,9%

Si comparem els resultats amb el gràfic de més amunt, veiem que només pels casos del PSC i d'ICV (en aquest darrer cas només per 3 dècimes), els resultats no estan inclosos en el rang que hem determinat. I això, sense tenir present que l'enquesta del CES també compta amb un marge d'error similar al de l'enquesta de CDC. Si poguéssim calcular els marges d'errors d'aquesta segona enquesta, amb tota probabilitat fins i tot en el cas del PSC s'encavalcarien els resultats. Tot plegat ens porta a una conclusió final: malgrat que les enquestes no ens parlen mai d'aquestes dades tan tècniques, hem de tenir molt en compte que els resultats obtinguts compten amb un marge d'error, i que per tant, les conclusions a les que s'arriba s'han de llegir amb cautela. Afirmar que l'electorat de C's (i en menor mesura del PP) és parcialment independentista és una temeritat. Els resultats del PSC en l'enquesta de CDC tampoc sembla, en termes comparatius, que siguin massa fiables.

En definitiva: a pesar del que diuen algunes enquestes que sembla que ens volen presentar una situació ben favorable a la independència fins i tot entre partits amb un electorat aparentment espanyolista, la situació molt probablement no ho és tan.

I això, tenint present que només estudiem els que diuen que votarien; pel que fa a l'opinió de la resta de la ciutadania, això ja són figues d'un altre paner....

Article publicat a Crònica

El Pati Descobert a la xarxa

Després de la divertida col·laboració amb Crònica arran de les eleccions americanes, el Pati Descobert hi tornarà a col·laborar. Llegeix-nos cada quinze dies al seu web o en aquest bloc. En aquest cas, però, pot ser encara més divertit: llibertat total de temes.

Ja tenim ganes que arribi el dia 5!

L'inici d'un canvi?

Barack Obama, de 47 anys, es convertirà en el quaranta-quatrè presidents dels Estats Units. Un anàlisi electoral sempre comporta un temps de maduració però, a poc temps dels resultats, ja se’n poden apuntar algunes conclusions. Fem un repàs a les grans xifres:

Obama ha obtingut un gran marge en nombre de delegats. N’ha guanyat 338 pels 163 de John McCain. No obstant això, el vot popular, el que realment compta, ha estat d’un estret marge: 52,3% per Obama i 46,4% per McCain. Així, tot i que la victòria és àmplia en nombre de delegats, no ho és tant en suport popular. El següent gràfic mostra que el suport rebut per Obama s’assembla al de Clinton l’any 1992, però no arriba a la diferència aconseguida per l’últim demòcrata a ocupar la Casa Blanca l’any 1996. Quant a nombre de delegats, la tendència és semblant.

Així doncs, quina és la clau de volta de tot plegat? En un primer anàlisi, quatre elements a considerar: estats clau, campanya, participació i excepcionalitat (canvi).

Estats clau. La història mostra que quan els republicans perden Ohio no guanyen les eleccions i la rumorologia diu que si es guanyen tres estats claus, es guanyen les eleccions (rumor que s’hauria de comprovar si és cert...). Els demòcrates han vençut en gairebé tots els swing states. De fet, no guanyaven a Virginia i Pensilvània des de feia 44 anys. Han vençut també a Ohio, Colorado, Florida, New Hampshire, Michigan i Indiana. McCain ha guanyat a Alaska. Ambdós han empatat a North Carolina i Missouri. Tot i això, la victòria fou més aclaparadora per Reagan del què ha estat per Obama.

Moment històric? L’elecció d’Obama s’ha comparat amb la de Roosevelt de 1932 i la de Bill Clinton de 1992. Des de la fi de la segona guerra mundial, podríem dir que cada vencedor demòcrata és titllat d’històric. En una crua anàlisi electoral, així és. Però, què hi ha d’històric? Dos punts: 1) El color de la pell. Encara queda i quedarà molt per avançar en l’aspecte racial, però que un afroamericà arribi a la presidència dels Estats Units trenca el mite racial i l’autoflagel·lació com a excusa per molts negres per prosperar. 2) Obama podria enfocar la política de la principal potència del món cap a una nova era. Una nova generació ha entrat a la Casa Blanca, tot i que som lluny de saber si això comportarà una nova manera de fer política. Les crides al canvi queden ràpidament buides de contingut si aquest canvi no arriba.

Excepcionalitat i expectació: L’expectació del canvi (paraula més utilitzada durant la campanya) és clau per entendre aquestes eleccions. La teoria diu que poques eleccions han estat excepcionals. Cal reconèixer que aquestes sí han presentat paràmetres anormals. El 1980 s’esperava una lleugera victòria de Reagan i aquesta fou abassegadora. En aquest cas s’intuïa la victòria d’Obama i aquesta ha vingut. L’excepcionalitat rau en la pròpia victòria en sí, per les seves característiques personals, però cal anar en compte amb les interpretacions electorals. Després de la victòria de Reagan, un 63% interpetava les eleccions com un rebuig a les polítiques de Carter, més que un mandat clar per noves polítiques conservadores. L’expectació del canvi ha afavorit el senador d’Illinois, però això no significa un suport total al seu discurs. La majoria de periodistes i analistes parlaren aquests dies de la magnitud del canvi. I, en part, així és. Amèrica ha canviat de president i de partit i per primera vegada a la història serà de raça negra. Però és massa aviat per dir que els electors hagin canviat. A peu d’urna, un 62% dels electors diuen que l’economia ha estat el tema més important per generar aquest canvi. Així doncs, quin tipus de canvi es vol?

Campanya. Al contrari del què ha pogut semblar al nostre país (en el qual els mitjans han tingut sempre un biaix prodemòcrata difícil d’entendre), Obama no ha liderat sempre les enquestes. De fet, semblava que el missatge del canvi quedaria esgotat. Però certs factors l’han ajudat: 1) La crisi financera. Quan més es recordava la manca d’idees d’Obama, Wall Street cau a nivells històrics. El canvi, de nou, emergeix com la prioritat. Però ja no és un canvi a seques, buit de contingut. Ara és un canvi factible i econòmic. 2) L’efecte Palin. Un efecte en forma de campana. Fort al principi, però buit al final. Cercles republicans ja consideren que ha estat un error. 3) Obama és qui ha sabut combinar millor el què Carmines and Stimson (1980) han anomenat easy issues i hard issues. Els primers fan referència als temes emocionals (com els racials), el segons a qüestions més sofisticades, com les econòmiques. La bona combinació dels dos li ha donat credibilitat.

Política 2.0. Sabem que internet estava cridat a tenir un paper fonamental. De moment havia tingut un paper secundari (important, però secundari). Enguany els Estats Units han confirmat que el seu rol és ja inalterable. La política s’ha jugat a internet i des d’internet s’han pilotat la majoria de temes. Obama ha recollit part dels diners des de la xarxa; McCain va aprofitar l’efecte Palin des d’internet. El demòcrata vencedor ha fet un treball de base increïble: reclutar personal, recursos, quadrar idees i erigir temes que els són d’interès. Als Estats Units el gap tecnològic encara hi és, però cada vegada menys són dos móns paral·lels. S’estan unint i la seva influència és indubtable.

El porta a porta. Quan Obama entrà al Senat per Illinois, inicià una campanya personal que s’ha demostrat una obra d’orfebreria. No feia declaracions “complicades” i evitava sortides de to perilloses. Però la clau de volta ha estat l’equip de col·laboradors i admiradors. L’equip humà. Des de les primeres primàries demòcrates a Iowa fins l’elecció final, l’activitat de formiga ha estat incessant. La política tradicional, el porta a porta, s’ha conjugat com un moviment de base letal pels republicans. És curiós que els demòcrates han copiat tàctiques republicanes, com els target videos (destinats a grups en concret) i el correu directe.

La participació. Tot plegat ha redundat en una participació històrica. Els demòcrates han invertit en la mobilització electoral (ground war). Segons els seus càlculs, el 21% dels demòcrates registrats han estat contactats pel 6% dels republicans. Sigui com sigui, les dades de participació mostren la incorporació de nous votants i com la participació supera el 70%, un nivell que no es veia des dels anys seixanta. Caldrà analitzar les dades individuals a fons, però tot fa pensar que joves, independents i, fins i tot, desafectes amb la política podrien ser els grups que més han anat per primer cop a les urnes. Les xifres de nous registrats ja presagiaven un augment de la participació. Però això no és definitiu. El 1986 un 28% dels seguidors de Carter es van registrar i es van quedar a casa. Només el 7% del seguidors de Ford van fer el mateix. En aquests eleccions, llatins, dones i joves sembla que s’han decantat pel senador negre.

Canvi i futur. Caldrà estar atent per analitzar qui ha estat aquest nou votant. L’existència de nous electors podria comportar un canvi realment real de les bases electorals del partit. Que canviï el resultat global no significa que ho facin les bases electorals. Els Estats Units han demostrat una gran capacitat de regenerar-se. El canvi real, el dels votants, i, fins i tot, el del partit, és encara lluny d’arribar. Només el temps permetrà veure-ho. Probablement els propers dies Obama rebrà un suport transversal i indiscutible (el que s’anomena honeymoon period). Però, davant té reptes de dimensions considerables (mereixerien un altre post...) que tornaran a generar tensions. Ell mateix ho ha reconegut al discurs presidencial: "This victory alone is not the change we seek – it is only the chance for us to make that change".

Ara comença l’hora de la veritat. Igual d’apassionant i sens dubte molt més difícil. Decepció, indeterminació o compliment de les expectatives es troben al final del camí. Concretament a quatre anys vista. Al primer dimarts de novembre.

Article que també podeu llegir a Crònica.

L'inici del canvi

En breu, el diari Crònica publicarà la valoració dels resultats electorals feta pel Pati Descobert. De seguida que es pugui, ho podreu llegir també aquí.

-----------------------------------------------

D'aquesta manera s'acaba aquesta divertida col·laboració, que ens ha fet disfrutar d'allò més. Els articles publicats han sigut els següents:

- 3 de novembre. Balanç abans dels comicis.
- 26 d'octubre. Els mitjans i la campanya americana.
- 11 d'octubre. El sistema electoral dels EUA.
- 3 d'octubre. It's the economy, stupid!

Balanç abans dels comicis

A menys de quatre dies perquè se celebrin les eleccions presidencials dels Estats d’Units, les enquestes mostren que Obama guanya a McCain per un 50% davant un 42% (superant amb aquesta diferència el marge d’error). Les darreres enquestes revelen que consecutivament el líder republicà disposa d’un menor suport.

McCain havia mantingut les seves possibilitats fins al Setembre. Va ser a mitjans d’aquest mes quan el recolzament al líder republicà va patir una greu davallada de tots els sectors. Això va ser a causa de la crisi econòmica d’octubre que va col•lapsar tot el sistema financer americà. I el seguiment d’aquest candidat a les polítiques econòmiques de Bush. Això ha comportat que només compti amb el suport dels blancs protestants evangèlics, quan anteriorment a la crisi, gaudia de sectors més amplis de la ciutadania: blancs que no havien completat els estudis i els homes blancs de mitjana edat. En canvi, Obama compta amb gairebé tots els sectors de la població. En especial, el líder demòcrata té el suport dels joves. Sent el candidat favorit entre els ciutadans de 18 a 29 anys, entre els quals un 68% dóna suport a Obama, per només un 34% a McCain. Tanmateix, es pronostica que només un 66% dels joves acudiran a les urnes, ja que tradicionalment tenen una alta abstenció i, a més a més, els resulta més difícil poder-se registrar a causa dels desplaçaments que han de fer, ja que cursen estudis fora del seu lloc de residència. A més a més, el líder del partit demòcrata té el suport del considerat quart poder, és a dir, els mitjans de comunicació. Així The economist titulava “Amèrica ha de donar una oportunitat i fer Barack Obama el pròxim líder del món lliure”. La premsa s’ha posicionat a favor d’Obama, ja que des del principi de la campanya consideraven que en 8 anys l’Administració Bush havia causat un desastre.

També els Estats clau donen avantatge a Obama. Així, el senador d’Illinois lidera les enquestes de 5 dels 8 estats clau (dintre dels quals es troben Ohio, Pensilvania i Nevada), mentre que McCain només guanyaria a 2, i a Florida empatarien.

Tot sembla apuntar que el 4 de Novembre hi haurà una victòria demòcrata. Alguns analistes exposen que només un fet greu -que centre l’atenció en la seguretat nacional i l’experiència política- podrien capgirar el marcador. Tanmateix, alguns analistes creuen que és perillós cantar victòria abans d’hora. Primer, perquè s’ha de tenir en compte l’efecte Bradley, és a dir, els enquestats als sondejos no reconeixen que no votaran a un candidat negre, però finalment acaben canviant el vot per una qüestió de raça. Els experts conclouen que aquest efecte pot ser decisiu pel 6% dels enquestats. Per tant, a Estats com Ohio o Florida, que ara pronostiquen una victòria demòcrata, podrien finalment quedar en mans republicanes. En segon lloc, dins del partit demòcrata s’està mobilitzant perquè no es generi un excés de confiança i els electors no es quedin a casa. Així mateix, intenten evitar que es generi un debat, no sobre les promeses d’Obama, sinó sobre la credibilitat de portar a terme aquetes promeses.

Article publicat a crònica

El Pati Descobert a la xarxa

Des del Pati continuem el nostre seguiment a les eleccions americanes, al portal crònica.cat. Aquesta setmana l’article versa sobre el paper que poden jugar els mitjans de comunicació a la campanya electoral.

El podeu llegir al següent enllaç, i properament al Pati.

¿Gastronomia o geologia? La tasca d’un nacionalista català

És un fet conegut per tothom que ens trobem en una etapa de canvis a l’escenari polític català. Aquest context històric ha generat un corrent transversal que propugna una refundació del catalanisme pel que fa el fons i la forma, amb el dret a decidir com a pedra de toc. Així, essències, estratègies i tàctiques han estat objecte de debat els darrers mesos.

Aquesta conjuntura convida a fer un repàs del significat de nacionalisme. Anthony Smith publicà un famós assaig teòric sobre aquest tema on hi proposava una definició dels moviments nacionalistes que s’allunyava de les dues concepcions formulades anteriorment. Per a Smith el nacionalisme no podia ser només una qüestió de gastronomia, un artefacte cultural inventat per les elits polítiques. Tampoc podia ser només una essència, una tradició ètnica gairebé eterna amb el pas dels anys: un fòssil geològic. Per tant, ni gastronomia ni geologia, segons Smith el nacionalisme consisteix en una feina d’arqueologia política, basada en: 1) un redescobriment del passat històric de la comunitat nacional; 2) una reinterpretació d’aquest passat d’acord amb el present polític; 3) una capacitat de regeneració col·lectiva per encarar el futur de la nació.

Convindria aquí recordar les tesis defensades per Agustí Colomines i recollides recentment en un llibre (Renyer, Pujol: 2007). Colomines, debatent amb el malaurat Ernest Lluch, defensà que catalanisme i nacionalisme eren una mateixa cosa. Sense entrar al debat teòric, un argument de pes per a Colomines era que al Diccionari d’Història de Catalunya (1992) l’entrada nacionalisme et remet directament a catalanisme (equiparant catalanisme a nacionalisme) i aquesta entrada la signa un gran historiador, Josep Termes.

Si toquem de peus a terra, fer pràctica els debats teòrics acostuma a ser una tasca complicada, és important que la tesi defensada per Colomines funcioni. Que la tasca de regeneració no sigui només patrimoni dels que es fan dir nacionalistes sinó de tots aquells que es defineixen com a catalanistes. Fer aquest pas, però, implica l’acceptació del caràcter plural del nacionalisme català. Un pluralisme de valors que s’ha demostrat agonístic, com el que va definir el filòsof Isaiah Berlin, és a dir difícil d’encaixar. En tot cas, buscar els punts en comú en aquests valors és la feina prioritària d’ara en endavant i un primer element ha estat la introducció transversal els darrers mesos del dret a decidir. El debat al Parlament sobre Llei de Consultes, i la seva posterior utilització, serà una bona ocasió per buscar l’encaix d’aquest pluralisme berlinià aplicat a casa nostra i començar un procés de regeneració nacional que superi aquests anys d’estancament autonòmic.

- Renyer,J.; Pujol,E. (2007) Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014 Pòrtic – Temes contemporanis

- Simth A. (1995) Gastronomy or Geology ? The role of Nationalism in the Reconstruction of Nations

¿Gastronomia o geologia? La tasca d’un nacionalista català

Un company del Bloc Gran del Sobiranisme (vincle) ens va demanar un article de col·laboració pel seu bloc. Nosaltres no ho hem rebutjat i els n’hem enviat un. El podeu llegir aquí.

(En breu el podreu llegir també aquí, a El Pati Descobert. De moment publiquem només el títol.)

El Pati Descobert a la xarxa

Aquest cap de setmana des de El Pati publiquem el nostre tercer article sobre les eleccions als Estats Units al portal crònica.cat

Podeu llegir l'article a aquest enllaç o sota aquest punt.

Les prioritats polítiques als "Swing states"

Desprès del tercer i últim debat entre els candidats a la presidència dels Estats Units, sembla que Obama continua gaudint d’un lleuger avantatge sobre McCain. En aquest article observarem les prioritats polítiques d’alguns dels swing states per veure com es pot decantar la balança.

Els Swing states encara poden decidir molt, ja que les enquestes pronostiquen resultats molt ajustats entre els dos candidats. I sense el suport d’aquests estats és difícil obtenir la victòria de la presidència. És el cas de Florida, Ohio i Nevada entre d’altres.

Quin candidat creus que gestionarà millor els següents temes?

A Florida amb 25 delegats, un feu de militars retirats i de l’exili Cubà, semblava difícil que donessin suport a Obama. Però amb la importància que ha adquirit l’economia aquests últims mesos, i la avantatge que té Obama en aquest assumpte han fet capgirar el marcador, (tot i que lleugerament: 48% Obama i 44% McCain). A més a més, Florida és un del estats amb la població més envellida del país, els quals tradicionalment havien donat suport al partit Republicà. Però la situació també ha canviat: aquest sector de la població ha vist perillar les seves pensions, perquè Obama denunciava que la política econòmica del seu rival suposaria la liquidació de les pensions públiques. Aquest gir de les prioritats de la ciutadania i el lideratge d’Obama, han fet que McCain hagi perdut pistonada en aquest territori. No obstant, al començament de la campanya electoral els temes més rellevants eren la situació a Irak, el terrorisme i la seguretat nacional, sectors liderats per McCain. Per això a Florida, a principis de mes, McCain va tornar a fer un gir a la campanya, en la qual vol tornar a posar a l’agenda el terrorisme i les polítiques de seguretat, per veure si guanya el 7% dels indecisos.

Ohio també té un pes important, amb 20 delegats. Aquest estat es troba dividit entre d’una banda, una regió molt industrialitzada i que té un 11% de l’electorat afroamericà que es decanten per Obama. I d’una altra banda, un ampli territori rural en el qual dominen els valors conservadors. Així hi ha en joc dos temes principals: L’economia, ja que és un dels llocs on s’ha notat més la crisi. I la moralitat, essent un dels temes que més preocupa a l’electorat rural. Si bé, en aquest estat el president del partit republicà ha perdut suport, encara es manté gràcies al poder de la seva vicepresidenta Sarah Palin, on ha estat escollida com “la candidata més semblant a ells”. Aquest últims encara lluiten per mostrar que la seva política fiscal afavorirà als ciutadans. Les enquestes es mostren molt ajustades amb un 49% que donen suport a Obama i un 46% a McCain.
També destaca com a swing state l’estat de Nevada. Encara que aquest només ostenta 5 delegats, en algunes eleccions ha jugat un paper clau per aconseguir la victòria. També en aquest estat es divideix la ciutadania entre els tradicionals Cowboys, que mantenen el control sobre les posicions clau, i un 25% d’immigrants hispànics i d’altres nouvinguts relacionats amb el creixement de Las Vegas. Els primers consideren com un tema principal il·legalització de la immigració i la seguretat nacional. Mentre que la resta manté un valors més pròxims al partit demòcrata.

Al darrer debat McCain va tornar a intentar desviar l’atenció del debat econòmic acusant a Obama de portar una mala política fiscal i posant sobre la taula la importància de tenir un bon pla de seguretat nacional. Amb tot això, McCain no va poder eclipsar el tema estrella.

Article publicat a (http://www.cronica.cat/)

El Pati Descobert a la xarxa

Aquest cap de setmana des de El Pati Descobert publiquem el nostre segon article sobre les eleccions als Estats Units al portal crònica.cat, en aquest cas centrant-nos en el peculiar sistema electoral que s'empra per elegir el President.

Podeu llegir l'article en aquest enllaç o simplement a sota d'aquest apunt!

El Pati Descobert a la xarxa

El diari digital Crònica ens ha demanat si podem fer un article setmanal analitzant les eleccions als Estats Units. Comencem, doncs, una aventura que durarà gairebé un mes, amb un article cada divendres que podreu també llegir en aquest bloc.

Esperem poder comptar amb la vostra col·laboració i suggerències! A sota d'aquest apunt ja teniu el primer article (o llegiu-lo clicant aquí).

Per cert, per si no el coneixeu: www.cronica.cat.