dimarts, 14 de juliol de 2009

Economia i ecologia

Aquest dissabte el Consell d’Inciatives Locals per al Medi Ambient (CILMA) de les Comarques Gironines va presentar un informe en el qual proposa de soterrar la línia de molt alta tensió (MAT) entre Bescanó (Gironès) i Santa Llogaia d'Àlguema (Alt Empordà) atès que consideren que és la millor solució tant des del punt de vista econòmic com tècnic.

El CILMA en el seu informe assegura que l’anàlisi dels costos i els beneficis de soterrar el pas de la línia elèctrica no es pot fer exclusivament en base als costos directes de la realització de l’obra: “si només es consideren costos d'inversió, soterrar la MAT costa sis vegades més que la solució aèria”; tanmateix, si s’assumeix el valor de les propietats (valorades en dos milions d'euros per quilòmetre) i la devaluació patrimonial del territori, la diferència s'equipara. De fet, empren per fer més gràfica l’explicació el següent paral·lelisme: “Si a les comarques gironines se'ls atribuís un valor d'existència que fos tan sols d'un quart del valor que la Unió Europea ha atribuït als Pirineus, la millor opció ja seria el soterrament de la MAT”.

En aquest article no tenim interès en abordar el tema concret de la necessitat de soterrar la MAT sinó que volem emprar aquest cas com a mecanisme exemplificador de la necessitat d’incorporar en l’economia els costos (o beneficis) econòmics que se’n deriven de la seva interacció de l’home amb el medi ambient.

L’economia tradicionalment ha partit de la premissa que els únics costos que s’han d’atribuir al preu d’un producte són els directament i indirectament associats amb l’elaboració del producte o prestació del servei. Així, podem comprar actualment per exemple bitllets d’avió a preus completament irrisoris, que obvien per complet els 12kg de diòxid de carboni per persona i vol que emet cada trajecte. O, igualment, podem trobar al supermercat fruita vinguda de l’altra punta del planeta a preus més baixos que la pròpia fruita local.

El creixement al llarg del segle XX –i principis del XXI– s’ha dut a terme mitjançant l’ús extensiu dels recursos naturals, menant-nos a una situació que ja ben poca gent creu que pugui sostenir-se. L’economia del segle XXI ha d’incorporar en els seus càlculs de racionalitat econòmica les despeses que van associades al desgast dels recursos naturals i l’emissió de gasos nocius a l’atmosfera, i el que és més important, és que aquesta nova línia d’actuació s’ha de dur a terme independentment del color polític del governs de torn. Malgrat que tradicionalment les esquerres han estat les més sensibilitzades en aquests temes, no sempre això ha estat així com s’ha fet recentment palès amb el cas dels conservadors britànics de David Cameron en front al laborisme de Gordon Brown.

És cert que l’assumpció del desgast dels recursos naturals i de les emissions de pol·lució pot resultar en alguns casos bastant dificultós donada la vaguetat dels conceptes. En tot cas, la millor tasca que es pot dur a terme en benefici del medi ambient i de la sostenibilitat del planeta és la conscienciació de població sobre els beneficis que ens aportarà a tothom el viure en un món més verd.

I probablement, la millor manera de començar a conscienciar a la població sobre aquesta problemàtica és precisament la comptabilització de les despeses mediambientals sobre la gran majoria dels productes que consumim, tal i com des del CILMA han fet amb l’estudi sobre la necessitat de soterrar la MAT.

Amb tota seguretat aleshores ens n’adonaríem de fins a quin punt arribem a prendre decisions que són totalment irracionals. I és que ja se sap, fins que no ens fan gratar la butxaca hi ha ben pocs incentius per col·laborar...!


Article publicat a Crònica