dimarts, 7 de juliol de 2009

Itàlia i el G8

La política italiana viu un sacseig constant. Antecedent dels grans moviments europeus, segons diu Maragall en les seves memòries, o signe de la crisi de la democràcia a Europa, segons Juliana a La Vanguardia, el país es mou entre la caiguda permanent i la resurrecció constant.

Aquests dies vivim un nou episodi. La preparació de la trobada del G8, “caothic”, segons The Guardian, pot afectar de nou la seva reputació. Com llegim a alguns mitjans, ja hi ha qui demana la seva expulsió d’aquest selecte club. Es critica que només hagi destinat el 3% de les ajudes promeses al desenvolupament de les regions més pobres del món i que hagi retallat un 50% l’ajuda exterior.

Segons es comenta, si Itàlia marxa del G8 (possibilitat que un servidor veu altament improbable), Espanya podria ocupar el seu lloc. Tot plegat, mentre l’eurocentrisme de la trobada es veu com a excessiva i ja es fan passes per constituir el G13, amb països com la Xina, l’Índia, el Brasil, Mèxic o Sud-Àfrica.

Itàlia és, avui, un cas paradigmàtic que trenca amb algunes de les associacions fetes sovint a la lleugera. U. Un país pot funcionar malgrat que el clima polític sigui enrarit (no en va, la regió industrial de la vall del Pö és la que resisteix millor a la crisi global). Dos. La rendició de comptes dels polítics presumptament corruptes no sempre es produeix.

Moltes de les tendències actuals italianes, les ombres i les crisis, es viuen, tot i que a petita escala, al nostre país. Em deia un amic que els italians saben viure en crisi permanent sense que les seves vides s’alterin excessivament.

Itàlia. Un país que ha seduït al món des del Renaixement i que ha marcat tendència a Europa, des del feixisme al món dels negocis. Probablement Indro Montanelli tingui raó i “no és necessari reformar el sistema electoral, ni les regles. Cal reformar els italians”.

Potser sí. Però no només els ciutadans, sinó la vida col·lectiva que tots ens dotem per viure en comunitat.

5 comentaris:

Marina ha dit...

Jo ja fa temps que ho dic: que els valencians són italians però no ho saben. I sí, aixina i tot, la vida seguix com si no passara res.

Martí ha dit...

Seria una conya que Espanya entrés al G-8. Si això passés, el G-8 perdria tota serietat. Ja n'hi havia prou amb fer el "G-7 + Rússia", que va esdevenir el "G-8" no sé com.

Toni Rodon ha dit...

Marina,
A Itàlia va haver-hi un moment que els van jutjar a tots i els partits existents van quedar-se, literalment, en un no res. T'imagines... :P

Martí, de fet, un dels principals problemes perquè Espanya entri és, a part de la manca de voluntat dels altres, que els amos hi veuen massa països d'Europa. La seva intensió és, de fet, que entrin més estats d'altres continents.

Marc Guinjoan ha dit...

Passejar-te per Itàlia els darrers anys és veure en directe l'escenari de la caiguda del que havia estat un gran imperi i posteriorment un gran país.
Els italians ara mateix viuen de les rendes del passat i tinc la impressió que si no ho cuiden una mica, aviat no els quedarà ni el passat. De futur, fa temps que no en tenen, independentment de la llei electoral del moment o del partit polític que els governi. Itàlia és decadent.

Martí ha dit...

Potser és decadent, però encara és una potència industrial sobretot en l'àrea de tecnologia d'instruments i maquinària no-pesada, i ho exporten a tot el món. Políticament és una conya, però això és apart.