dijous, 30 de juliol de 2009

Amics, saludats, però coneguts?

Desmuntar tòpics, imatges que tenim del món, és potser una de les coses més gratificants que et poden passar. Les certeses que anem adquirint al llarg del temps esdevenen immutables i correm el perill de quedar-nos estancats.

La imatge de Josep Pla, col·laboracionista amb els colpistes de la Guerra Civil i conservador fins al moll de l’os, que tant va ser prodigada en un article de la Revista Sàpiens de fa un temps (i que servidor va llegir amb una manca de capacitat crítica gairebé insultant), l’ha intentada trencar Enric Vila en el seu darrer llibre, “El nostre heroi”.

Tot i que algunes parts em generen encara dubtes i més preguntes, la imatge del gran escriptor de la literatura catalana del segle XX m’ha canviat. D’exemples, molts. Entre ells, aquests dos:

"La monarquia trobarà sempre política per fer una política unitària. Per una raó molt senzilla. El problema català és l’únic problema que ha sentit i sent el poble castellà. És un poble aquest que històricament encara ha de néixer. És un poble que no ha sigut mai ell, que no té una història pròpia, ni un moment de personalitat autèntica. És un poble que ha fet la política dels altres, que les vegades que ha sigut alguna cosa fou en tant que instrument dels altres. És un poble ofegat dins de la història d’Alemanya, d’Anglaterra, de França o de l’Eslgésia. I és precisament perquè ha sigut sempre un instrument que ha conservat unes característiques nacionals ferotgement típiques. El problema català, per la part que té de crítica d’Espanya, revolta fins les entranyes la gelosia natural d’un poble, i això sobretot perquè nega una història. Per aquest cantó, doncs, les coses són encara més clares. I davant de la fatalitat ofensiva que té el nostre problema, no hi ha dret, si es vol conservar una posició catalanista honrada, a buscar un punt de sortida. No. No hi ha sortida."

(Fragment de Pla que l’autor diu extreure d’una revista a l’exili. Pàgina 337)

“Quin dia, però, ens adonarem que el material més infecte és el d’aquest tipus d’intel·lectual semianalfabet, espessament provincià, que es passa la vida donant consells de moderació i demanant el “fino y gracioso escepticismo” a totes les persones una mica ben orientades? Quin dia serà, però, que el públic es donarà de baixa de La Vanguardia, per raons d’higiene, de bon gust, d’intel·ligència i de sensibilitat? Si sentiu en Calvet, com si sentiu l’Escofet, si haguéssiu sentit ahir l’Oliver, el pobre fracassat, us faríeu creus de viure en un país tan tronat, tan deixat de la mà de Déu, tan insuportable. Si algú té raó, se li estira l’americana, tot recomanant-li calma i serenitat”.

(“El perfecte ridícul”, La Publicitat, Febrer de 1926).