El nostre petit homenatge

La cultura catalana no és una cultura petita. Per població, és equiparable a moltes cultures mitjanes d’Europa i de fora d’ella; per bagatge cultural, som una història d’èxit; per empenta col·lectiva, un cas digne d’admirar. Com Baltasar Porcel, sóc dels que penso que patim un excés de diagnòstics negatius sobre Catalunya quan, en realitat, i malgrat tots els malgrats, som una realitat col·lectiva en construcció i amb més actius que balanços pessimistes. Per això, en un dia com avui, el que probablement sigui el més gran dels prosistes en llengua catalana de l’últim terç del segle XX, mereix tots els honors. No us espereu grans homenatges o brots d’estima popular. Potser tampoc cal.

Però, des d’aquí, avui m’ha semblat massa banal mantenir les notes de la selectivitat i he decidit recordar algunes de les seves frases. De literatura i, com no, de política.

“Hi ha determinades tertúlies que són una banalització de la societat”.

“Anem cap a una societat amb una elit lectora i una massa no lectora. Els diaris són cada vegada més dirigits a les elits”.

“Hi ha publicacions subjectes a l’opinió d’un partit polític o d’uns interessos determinats i diaris on jo no voldria escriure”.

“Mai no dic que tinc la raó, exposo la meva raó. Allò que no s’ha de fer és enganyar; mai no he escrit res que no cregués [...] Més que l’objectivitat, és que les regles de joc han de ser exigents: pots tenir una teoria diferent però has de sostenir-la. No s’han de dir mentides i els diaris a vegades en diuen, de mentides”.

“Tinc una mala opinió del columnista en general; jo no els llegeixo perquè són un perill per a algú que treballa en el tema”.

“A Catalunya, a part de la conya ‘progre’, hi ha por a dir el que la gent pensa: el políticament correcte fa estralls. Predomina massa una opinió banal i mancada de qualitat”.