El paper de Catalunya a la UE

Sovint s’esgrimeixen arguments culturals i econòmics per defensar la independència de Catalunya. No obstant, hi ha un altre argument molt important –del que no se’n sent tant a parlar: el paper de Catalunya a la Unió Europea.

Els Estats membres li han transferit algunes de les competències més importants a la Unió Europea. Aquesta institució legisla entre un 75-80% de tot el gruix de l’estat espanyol, -ja sigui directament (a través de Tractats) o indirectament (a través de Directives). Un volum gens menyspreable, i el qual condiciona en molts aspectes la nostra llibertat. El primer semestre de 2010 l’Estat espanyol ostentarà la presidència del Consell de Ministres, amb això s’adquireix un paper importantíssim ja que estableix la orientació política de la Comissió. Però nosaltres analitzarem com s’articula Catalunya a la Unió Europea.

El Consell de Ministres té molt poder: 1) Ha disposat en solitari del “poder legislatiu” fins al 1992, d’ençà ho comparteixen amb el Parlament Europeu. 2) Té competències que li són exclusives, com les agrícoles. Els representants dels estats membres d’aquest òrgan han de ser de rang ministerial i amb capacitat de comprometre al govern respectiu. Aquests dos condicionants col·lisionen amb estats que tenen estructura descentralitzada, com l’Estat espanyol. Es produeix un fet insòlit, les competències que l’Estat espanyol va transferir en règim d’exclusivitat a les Comunitats autònomes, quan l’Estat ha de negociar a la UE, les torna a recuperar. Això es deu a què majoritàriament és el ministre qui negocia en aquest òrgan.

Altres països descentralitzats també han patit aquest problema, tot i que la seva naturalesa federal han fet que les cambres territorials solucionin part del problema. A Alemanya, per exemple, es resol amb la participació del representant dels länders davant del consell federal (és a dir, no va el ministre). Però no passa així a Espanya. El dèficit de participació de les diferents comunitats autònomes a la UE es va intentar solucionar al 1992 amb la creació de la Conferència pels afers relacionants amb la UE. Aquest és un òrgan de coordinació entre l’Estat i les diferents Comunitats autònomes. Per poder articular adequadament les sensibilitats d’aquestes últimes es dóna una cooperació, consulta i deliberació entre elles. Però no és fàcil que 17 Comunitats Autònomes de naturaleses i colors polítics diferents puguin arribar a un consens satisfactori. Han de negociar amb altres Comunitats Autònomes i l’Estat central sobre competències que li pertanyen en exclusiva, és a dir, tenen reconegudes unes competències de iure que no són efectives de facto. Tot això fa soscavar la sobirania dels estats descentralitzats; i a més a més resulta una desconsideració de les preferències dels ciutadans.

Últimament el govern espanyol té el compromís de millorar aquesta representació. Semblen avançar gràcies al Comitè de les regions, la infuncional Delegació autonòmica o la Delegació de Catalunya, però no és suficient. Cal una revisió profunda internament.

Publicat a Crònica.

Itàlia i el G8

La política italiana viu un sacseig constant. Antecedent dels grans moviments europeus, segons diu Maragall en les seves memòries, o signe de la crisi de la democràcia a Europa, segons Juliana a La Vanguardia, el país es mou entre la caiguda permanent i la resurrecció constant.

Aquests dies vivim un nou episodi. La preparació de la trobada del G8, “caothic”, segons The Guardian, pot afectar de nou la seva reputació. Com llegim a alguns mitjans, ja hi ha qui demana la seva expulsió d’aquest selecte club. Es critica que només hagi destinat el 3% de les ajudes promeses al desenvolupament de les regions més pobres del món i que hagi retallat un 50% l’ajuda exterior.

Segons es comenta, si Itàlia marxa del G8 (possibilitat que un servidor veu altament improbable), Espanya podria ocupar el seu lloc. Tot plegat, mentre l’eurocentrisme de la trobada es veu com a excessiva i ja es fan passes per constituir el G13, amb països com la Xina, l’Índia, el Brasil, Mèxic o Sud-Àfrica.

Itàlia és, avui, un cas paradigmàtic que trenca amb algunes de les associacions fetes sovint a la lleugera. U. Un país pot funcionar malgrat que el clima polític sigui enrarit (no en va, la regió industrial de la vall del Pö és la que resisteix millor a la crisi global). Dos. La rendició de comptes dels polítics presumptament corruptes no sempre es produeix.

Moltes de les tendències actuals italianes, les ombres i les crisis, es viuen, tot i que a petita escala, al nostre país. Em deia un amic que els italians saben viure en crisi permanent sense que les seves vides s’alterin excessivament.

Itàlia. Un país que ha seduït al món des del Renaixement i que ha marcat tendència a Europa, des del feixisme al món dels negocis. Probablement Indro Montanelli tingui raó i “no és necessari reformar el sistema electoral, ni les regles. Cal reformar els italians”.

Potser sí. Però no només els ciutadans, sinó la vida col·lectiva que tots ens dotem per viure en comunitat.

Primeres reflexions sobre els resultats electorals

Fa poc més d'una hora que els resultats electorals de les eleccions a l'Europarlament s'han fet public i ja han sortit algunes preguntes, més enllà de les típiques anàlisi partidistes. M'agradaria fer un petit incís en aquests primers moments sobre dues qüestions que considero rellevants:

1. La setmana passada vam estar comentant encesament en aquest bloc sobre la candidatura d'Iniciativa Internacionalista, que al final, com bé sabeu tots no ha aconseguit representació parlamentària: els seus resultats han estat -tal com s'esperava- excepcionals al País Basc i a Navarra (erignt-se com la tercera força) però molt mediocres a la resta de l'estat.
Però, els ha faltat poc per aconseguir representació? La resposta rotundament és no. Tenint present la participació que hi ha hagut, la candidatura hauria d'haver recollit un total de 105.370 vots més, la qual cosa representa el 60% dels total vots que han aconseguit. No és pas una minucia.

2. La decisió del BNG d'anar amb la coalició liderada per Esquerra, Europa dels Pobles-Verds va ser encertada? Doncs atesos els resultats podem dir que va ser un gran error: sumant els 102.290 vots que el partit ha aconseguit a Galícia als 792.180 de la candidatura Coalició per Europa, de CiU i PNB, aquesta coalició hauria aconseguit 3 diputats enlloc de dos.

I la pregunta és: i Esquerra hauria perdut el seu representant? doncs no: s'hauria quedat amb 286.409, 6.191 vots per sobre del llindar que hauria donat el primer parlamentari. En aquest sentit doncs ha estat una mala decisió; no cal dir però que amb els resultats a la mà és molt fàcil parlar. Predir els pèssims resultats d'Esquerra abans de les eleccions no era tan senzill.

Contradiccions europees

Tot i el resultat de les diverses enquestes, es considera que el Partit Popular parteix com a favorit. Això es traduiria en què el PP obtindria un escó més que el PSOE. Mentre que les altres formacions queden en un segon pla. Però descobrim certes contradiccions relatives a les opinions/ actituds de l’electorat.

En primer lloc, Segons informes del CIS, un 42% dels ciutadans els interessa bastant i molt les notícies relacionades amb la Unió Europea. Però aquestes dades subjectives no es constaten en dades objectives. Així es va observar que el debat televisiu entre els candidats a les eleccions europees que va retransmetre TV3 va tenir molt baixa audiència, 400.000 espectador de la cadena van abandonar el canal català quan va començar el debat, -el Sr. Cuní, va afirmar que havia estat un dels programes presentat per ell que havia batut rècords de baix share-.

En segon lloc, les enquestes del CIS també ens informen que la major part dels ciutadans espanyols –un 72,7%- creuen que les decisions de la UE afecten bastant o molt a la seva vida. És a dir, els ciutadans de l’estat no poden ser considerats naifs, ja que saben que les polítiques que es poden derivar del Parlament Europeu són importants al dia a dia. No obstant, un 61,3% dels enquestats afirma que la seva decisió de vot no dependrà de temes relacionats amb la UE i de les seves competències, sinó d’aspectes relacionats amb la situació política d’Espanya (la contaminació d’arenes electorals). Segurament, propiciat per la campanya electoral dels partits. Des del PP que les planteja com un plebiscit per constatar el desgast de Zapatero, el PSOE com una aprovació a les seves polítiques passant per ERC que lluita per la independència catalana, ICV vol eradicar la crisi interna, acabant amb Iniciativa internacionalista que aboquen per recuperar un procés de diàleg i negociació intern.

En tercer lloc, no s’observa el sentiment europeista molt acusat, només un 29% a Catalunya. En canvi, Carod-Rovira exposa que “hem sentit Europa com una cosa pròpia, encara que fos un amor difícil i sovint no correspost”, és a dir per deixar de banda el centralisme espanyol. Si més no el Parlament Europeu ha donat bones notícies als catalans com el pronunciament a favor de la immersió lingüística o Espanya no fes un ús abusiu de la llei de partits entre altres mesures preses. Sense aquest sentiment cada vegada serà més difícil construir una Europa política.
Veiem que els ciutadans s’interessen i donen importància les decisions polítiques europees, però s’hauria d’estudiar amb més profunditat si aquestes contradiccions són producte la desafecció política imperant, de la desaprovació del model de construcció d’Europa, o d’altres aspectes electorals.

Circumscripció electoral catalana a Europa?

Ara que s’apropen les eleccions europees i que s’està generant un intens debat al voltant dels candidats que presenta cadascun dels partits catalans, ens agradaria allunyar-nos una mica del debat estrictament ideològic i estratègic per abordar un tema més tècnic: la necessitat (o no) de disposar d’una circumscripció electoral catalana a les eleccions europees.

Vagi per endavant que el present article no té per objectiu el plantejar-se si, en termes ideològics i de país, convé tenir o no una circumscripció electoral pròpia; per contra, ens agradaria endinsar-nos en la mecànica del sistema electoral europeu a l’estat espanyol i dels resultats que genera el seu disseny.

Posem-nos en context primerament: l’estat espanyol escull per Parlament Europeu un total de 54 diputats en una circumscripció electoral única a tot el territori estatal. Val a dir que aquesta és una de les úniques eleccions on el vot d’una persona val per igual arreu, és a dir, té la mateixa incidència sobre el nombre de diputats a escollir, fet que no passa ni en les eleccions al Congrés (un diputat per Sòria costa 30.000 vots, per Barcelona 130.000), ni en les eleccions al Parlament català.

En el context actual de circumscripció única el llindar efectiu de representativitat (el percentatge de vots que de mitjana cal obtenir per aconseguir un escó) és de l’1,4%, fet que representa, per les eleccions del 2004 (que registraren tanmateix una molt baixa participació), 211.533 vots. En aquestes mateixes eleccions, si fem un càlcul de la disproporcionalitat dels resultats obtinguts (d’acord amb l’índex de Loosmore i Hanby), aquest valor és només del 5,5%.

I si Catalunya tingués una circumscripció electoral pròpia, què passaria? Tenint present que som el 15,36% de la població de l’estat, ens pertocarien 8,29 europarlamentaris per la nostra circumscripció, que arrodonits, esdevindrien 8. Quins efectes tindria això sobre els resultats? ens interessa tenir una circumscripció electoral pròpia?

Tenint present que la participació a Catalunya en totes les eleccions europees ha estat inferior a la del global de l’estat (en les darreres eleccions del 2004 per exemple, 45,1% al conjunt de l’estat, 39,8% a Catalunya) tenir una circumscripció pròpia permetria que l’elevada abstenció no tingués cap efecte sobre el nombre de diputats que s’escullen; ens expliquem: malgrat que el cens electoral de Catalunya representa el 15,36% de la població de l’estat, en les passades eleccions Catalunya tan sols va emetre el 13,54% dels sufragis. Fixar el nombre de diputats a 8 permetria que independentment de la participació, Catalunya sempre escollís el mateix nombre de representants; per contra amb el 13,54% dels vots virtualment només varem enviar a Brussel•les 7,3 europarlamentaris.

Reduir la magnitud dels districtes sempre té un efecte negatiu sobre la proporcionalitat del sistema; escollint 8 diputats el llindar efectiu de representativitat se situaria al 8,7% dels vots, cosa que hauria implicat per les eleccions del 2004 un mínim de 182.752 sufragis, i la disproporcionalitat del sistema hauria passat del 5,5% actual, al 14,6%.

I els resultats electorals, quins haurien estat?

Doncs atès que la participació va ser tan baixa per Catalunya i que virtualment només varem escollir 7,3 diputats, escollir-ne 8 portaria als següents resultats:

• El PSC hauria aconseguit 4 escons a Catalunya; en circumscripció única de tot l’estat en va aportar 3, i part d’un altre.
• El PP –recordem, el segon partit més votat– hauria aconseguit 2 escons a Catalunya; en circumscripció única en va aportar 1 i bona part d’un altre.
• CiU hauria aconseguit 1 diputats a Catalunya; en circumscripció única 1 a l’estat i una bona part d’un altre (que es va aconseguir amb els vots dels altres partits de la coalició Galeuscat).
• ERC hauria aconseguit 1 escó, els mateixos que va aconseguir en el conjunt de l’estat, formant la coalició de l’Europa dels Pobles; si no hagués fet la coalició el 2004 igualment hauria pogut aconseguir un escó, independentment de quina circumscripció que hi hagués.
  

Així doncs, i per concloure podem afirmar –recordem, apartant-nos del debat ideològic– que en cas que la participació a Catalunya sigui més baixa que a la resta de l’estat, fet que ha succeït en totes les eleccions europees (i segons sembla la distància en la participació cada cop augmenta més), a Catalunya li surt a compte tenir una circumscripció electoral pròpia.

Ara bé, en igualtat de participació sempre és millor el sistema que crea la major proporcionalitat, especialment pels partits que reben un percentatge de vots reduït, que són els que es veuen més perjudicats pels districtes electorals petits (com seria un districte de tan sols 8 diputats).

En aquest sentit, el que seria més beneficiós per aquests partits seria concórrer amb coalicions electorals prou àmplies que permetessin obtenir un número d’escons considerable en una circumscripció electoral de gran magnitud. De totes maneres és evident que pels partits nacionalistes perifèrics, que tenen el vot concentrat en unes zones determinades i que representen un percentatge reduït de la població total de l’estat, aquest tipus d’eleccions sempre resulten difícils de gestionar i costa obtenir-hi bona representació. Però això, amb circumscripció pròpia o sense.

Al cap i a la fi per tant veiem com el demanar una circumscripció electoral pròpia és molt més una qüestió de caràcter ideològic que no pas tècnic.

Cap a la dreta de l’esquerra

Els laboristes han patit aquest cap de setmana la derrota més sorollosa dels últims quaranta anys. La “Tercera Via”, impulsada políticament per Tony Blair i teòricament pel professor Anthony Giddens, sembla que ja no atrau als votants com ho feia abans. El periodista Lluís Foix fa un anàlisi de la situació anglesa i europea (Avui, 07/05/2008):

“El més important no és la derrota en unes eleccions municipals, sinó el corrent de fons que circula per moltes societats europees que es decanten per governs conservadors i giren l’esquena a la socialdemocràcia que alternativament ha governat Europa en els últims seixanta anys. Es dóna la paradoxa que aquesta pèrdua del poder de les esquerres es produeix quan els partits socialistes han canviat el discurs fent-lo més proper i més entenedor als votants de les classes mitjanes i centristes, escoltant el soroll del mercat i oblidant-se de l’Estat com a garant de les insuficiències del joc de l’oferta i la demanda. Tony Blair deia que en comptes de canviar el país valia més canviar el partit. I el partit ha canviat fins al punt que la gent ha preferit l’original, els conservadors, i va escombrant les esquerres del poder”.

El que no diu Lluís Foix és que aquest moviment fa temps que s'ha consolidat...

Nombre de governs socialdemòcrates i conservadors a Europa

És un problema de l'esquerra? Manca de discurs? O potser és la fi de les ideologies de Bell? En propers posts en parlarem...

Toni Rodon

PD/ Si les dades no us quadren no us torneu bojos: he inclòs alguns països que no formen part de la Unió Europea però es troben sota la seva "immediata" influència. Com, per exemple, Andorra.