En aquests dies de fervor patriòtic espanyol no he pogut evitar pensar en els temes que semblen dominar aquest país des de temps ancestrals. I entre tots ells m’ha semblat inevitable recordar una de les (crec) fal·làcies que dominen en el pensament modern, sobretot en la teoria liberal. El liberalisme ha defensat sempre que l’Estat, en tant que entitat pública, és neutral. Sota la seva òptica, qualsevol Estat ha de regular normes universals, una certa noció uniforme de ciutadania i establir un fort principi de no-discriminació.
Hi ha una segona escola dins del liberalisme, a la qual m’hi adhereixo, que considera que l’Estat no és nacionalment neutral. L’Estat projecta una nació, un pensament, una idea de jo col·lectiu. Un demos en definitiva.
És un procés molt sovint indirecte, però constant: els mitjans de comunicació, l’administració, la regulació d’elements culturals i, també, les seleccions esportives. És un procés lent, irremeiable i intens. El ciutadà s’acostuma a saber qui mana, qui té poder, qui decideix.
Recordo un estudi molt interessant que comparava la identificació nacional a meitats de segle entre els habitants de la Cerdanya i la Cerdanya francesa. L’autor (disculpeu però no recordo qui) volia saber si ciutadans “iguals” (un mateix entorn, mateixa llengua, religió, referents culturals iguals, etcètera) havien desenvolupat diferents identificacions nacionals. La conclusió fou que sí: mentre a la Cerdanya francesa els habitants se sentien francesos, a la Cerdanya la identificació era catalana. Per què? França havia viscut dues guerres mundials i havia enaltit el seu fervor patriòtic fins a límits inimaginables. En canvi, Espanya era aleshores un estat trencat i endarrerit. Trobo poc realista afirmar que l’Estat pot ser culturalment neutral. La neutralitat es pot aconseguir en aspectes religiosos, però és més difícil en termes culturals.
Què passa, doncs, quan un Estat no reconeix la plurinacionalitat interna? Que el demos que projecta és homogeni i no tots els ciutadans es troben en pla d’igualtat en relació amb l’esfera pública.
Em deia un amic fa uns moments: “L’Estat espanyol és divers, el problema és que el sistema institucional no garanteix aquesta diversitat”. Potser sí. Però, què és important, que la població sigui diversa o que les institucions ho reconeguin? Tot sovint es posa només atenció a la primera, quan la segona és de lluny igualment important. Espanya també és un estat projector d’una identitat nacional concreta. Com gairebé tots els estats del món. Estats fallits, com el Sudan, són potser els únics incapaços de dur a terme aquest procés.
Per aquest motiu, dir que un Estat és neutral en termes culturals (nacionals) em sembla un argument totalment allunyat de qualsevol realitat. Tant com afirmar que aquests debats empobreixen o que “el país avança quan no es parla d’aquests temes”. Almenys fins que els estats desapareguin i ens tornem tots “ciutadans del món”, el debat i, sobretot, la cerca i implementació de solucions, és inevitable.
Toni Rodon