A l’última classe de Klaus-Jürgen Nagel discutíem quines característiques podíem trobar que definissin a l’Estat espanyol com a federal. Hi ha algunes planes web, molt prestigioses, com la Forum of Federations, que l’inclouen en els països federals. En resum, són les següents:
A favor:
Compta amb un Senat. Consta d’unitats territorials. Hi ha una certa descentralització (les unitats territorials gaudeixen de self-rule). Els mecanismes financers l’apropen a la federació. Hi ha dos nivells de govern.
En contra:
El Senat no és una cambra territorial. L’existència de províncies no és coherent amb un Estat federal. El caràcter obert de la Constitució (ambigüitat constitucional). La Constitució espanyola no és un pacte (inexistència d’un federal pact). Els territoris no tenen res a dir en el procés d’esmenar la constitució. Els territoris no formen part del Tribunal Constitucional. Els poders residuals van a l’Estat. Existència de la llei de bases que pot homogeneïtzar legislació. El poder judicial no es troba descentralitzat i es vincula amb l’Estat.
Dues visions més:
Luis Moreno: “A España, la Constitució democràtica adoptada per referèndum popular el 1978 no conté la paraula fedral. Malgrat tot, convé emfasitzar l’estructura quasi-federal o la filosofia federal que inspira el text constitucional espanyol”.
Montserrat Gibernau: “[El text de 1978] impedeix a Espanya ser una federació ja que la unitat és presentada com un valor suprem. Les ‘nacionalitats i regions’ tenen certa autonomia però no són “estats sobirans”. No van prendre part en la redacció de la Constitució i no tenen el dret de decidir si es mantenen dins o marxen de l’espai polític creat per la Constitució”.
Toni Rodon
