"Els ciutadans han de premiar els polítics bons i castigar els dolents"

Fa uns dies vaig poder tenir el plaer d'entrevistar per la revista Valors a José Ramon Montero, un dels "pares" de la Ciència Política a Espanya. Us en deixo un extracte. La podeu llegir sencera clicant aquí.

Des de la ciutadania es té la impressió que, sovint, la política es mou més a cop d'enquesta que en base a la reflexió serena.

Les enquestes et donen orientacions. Reaccionar quan veus que les enquestes no et donen la raó no sol ser positiu. Canviar d'opinió sobtadament desconcerta, sobretot si anteriorment el partit ha estat dilatant una decisió important. Però tot plegat és complicat. La situació és enrevessada perquè qualsevol moviment dels partits és criticat amb acusacions i contra acusacions. És un procés d'apatia global, de manca de confiança.

De desafecció?

Així és. És un fenomen recent i no sabem quan acabarà ni tenim la solució perfecta. A l'Estat hi ha un grup de ciutadans que veuen que la política és una cosa aïllada, que no serveix de res. Es tenen percepcions negatives vers la política i actituds de desídia. Els partits comproven que hi ha desafecció. El que és preocupant és que poc a poc va afectant tots els ciutadans. La política és necessària i insubstituïble.

A Catalunya molts partits reclamen que, en aquest moment de desencís, el que convé és més política.

La relació normalitzada entre els ciutadans i els partits s'hauria de fer a través de l'interès o la participació de les persones en la vida pública. Però en compte: serveix de poc que els ajuntaments, els organismes públics en general, creïn mecanismes de participació: cal que la ciutadania els faci servir. I no només des de l'àmbit polític. Es poden fer moltes coses fora de la política que tenen efecte directe sobre el món polític. Formar part d'associacions, involucrar-se en el barri... Hi ha països, com Suècia, on hi ha associacions que controlen els polítics. Són mecanismes senzills però que ajuden a castigar als polítics dolents i premiar als bons.

La relació entre la política i la ciutadania és a casa nostra un problema de cultura política?

La cultura política no és tant baixa com es diu. Fixeu-vos quan hi ha catàstrofes. Es recluten molts mitjans, es recapten diners de seguida; tothom es solidaritza. Hi ha una gran capa-citat d'organitzar-se i de crear xarxes de complicitat social. El problema és que involucrar-se en qüestions més diàries no és tant comú. Això afecta a la política o a d'altres àmbits, com el trànsit o la conciliació laboral.

Els no creients i Habermas

La iniciativa internacional impulsada per l’escriptora humorista Ariane Sherine va camí d’arribar a casa nostra de la mà de l’organització Ateus de Catalunya (i les entitats federades). Aquesta iniciativa consisteix en “fer visibles” a l’esfera pública els arguments dels ciutadans ateus a través d’un eslògan publicitari que duran alguns autobusos de Barcelona: Probablement Déu no existeix, deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida.

No cal dir que és previsible que la campanya generi polèmica, sobretot entre la organització promotora i les diverses entitats religioses del país, inclosa l’Eglésia catòlica. Les dades demostren que la ciutadania que representen les associacions promotores de la campanya són aproximadament un 30% de la societat catalana (sumant els que es declaren ateus i no creients, els segons no necessàriament poden ser ateus) tal com es veu al gràfic. Aquestes dades, però, poden generar equívocs. Si fem un repàs a la pràctica religiosa i la religiositat per grups d’edat veurem que, d’una banda, la pràctica és extremadament baixa excepte pels grups d’edat elevats (+64 anys) i que el grup d’ateus i no creients supera el 40% entre els 18 i els 34 anys. D’altra banda, els creients d’altres religions es concentren entre els més joves i són gairebé inexistents entre els més grans, un reflex de la immigració recent. Així doncs, podem afirmar que Catalunya és una societat més plural del que ens pensem en matèria de creences.

Més enllà d’aquestes dades convé abordar una qüestió normativa davant de la polèmica que, dèiem, pot generar la campanya: quines característiques ha de complir un debat sobre religió i esfera pública en una societat democràtica? Aquesta qüestió pot semblar que desvia l’atenció però és clau per tota societat que es faci dir democràtica i liberal, inclosa la del nostre país.

El filòsof alemany Jürgen Habermas ha reflexionat sobre aquest tema i ens pot ajudar a respondre la pregunta. Segons Habermas els punts clau són: (1) Garantir la llibertat de consciència i de religió com a resposta al pluralisme religiós (2) El principi de separació entre Església i Estat comporta tractar de manera igual a totes les comunitats religioses, però la demanda laicista de que l’Estat no hauria d’adoptar cap política que afavoreixi o constrenyeixi la religió és una interpretació massa estricta d’aquest principi (3) La legitimació política de l’Estat s’ha d’ajustar a fonaments no religiosos sorgits de la pràctica constituent de la ciutadania (4) El caràcter secular de l’Estat és una condició necessària però no suficient per garantir aquesta llibertat religiosa (5) No n’hi ha prou amb que l’autoritat estatal reconegui la pluralitat, són les mateixes parts afectades les que s’han de posar d’acord sobre els límits del dret positiu de la pràctica religiosa (6) La pràctica religiosa, si no és de caire fonamentalista, aporta valors a les societats liberals que ajuden a desenvolupar la cultura cívica (és el cas dels Estats Units (7) Sense prohibir-los manifestar-se com a tals, cal exigir que els arguments de la comunitats religioses siguin traduïts a un llenguatge universalment accessible quan participin als debats públics (8) Ja que els arguments religiosos poden contenir també, en contraposició als arguments naturalistes i cientifistes, una “veritat” perquè solen ser forts intuitivament a nivell moral i de convivència humana.

Partint dels punts de Habermas es pot considerar el lema de la campanya com un exercici de llibertat positiva per part dels ciutadans ateus, però també com una provocació a la llibertat negativa de creure dels ciutadans religiosos. En tot cas, pot suposar un element nou al debat religiós que a l’Estat espanyol s’havia centrat en (els punts (1) i (2)) l’actual tractat Església-Estat i el paper històric de l’Església catòlica. Caldrà veure si aquesta vegada es va més enllà, i el debat permet abordar la realitat plural que hem descrit; fent-ho des del punt de vista social perquè es pugui exigir a l’autoritat el respecte al pluralisme religiós en el marc d’un Estat veritablement secularitzat. També haurem d’estar atents a l’ús que els partits polítics puguin fer d’aquesta campanya, ja que previsiblement es pot convertir en un tema més de confrontació i crispació política. Aquesta darrera possibilitat dificultaria el debat habermasià que hem apuntat i no permetria generar un debat social ampli sobre el paper de la religió al nostre país.

---

Habermas J. (2008) Entre naturalismo y religión, Paidós Básica

Article publicat a Crònica (llegeix-lo aquí).

Quan la democràcia és incrustada

No pensin malament amb aquest títol de post; hem optat per traduir literalment el concepte embedded democracy corrent el risc que els lectors pensin que ens estem empescant coses estranyes. Sembla obvi que originalment, en alemany o anglès, no significa ben bé incrustat :) . En fi, demà ens visita al Pati descobert el coinventor del terme, Hans-Jürgen Puhle (amb Wolfgang Merkel), i hem pensat que fer-li un cop d'ull no estaria malament ja que no en sabem gran cosa.

El concepte embedded democracy defineix, grosso modo, un tipus de democràcia "perfecte" (adjectiu que no agrada gens als seus inventors). Per ser sincers és un concepte que ens sembla molt alemany: racionalitzat i sintètic. Una mica com la música de Kraftwerk. Embedded democracy, mirin el quadre-resum, engloba tot allò que ha de reunir un sistema democràtic per, diguem-ho en negatiu que és més fàcil, no ser "defectuós".

Si es fixen en el quadre-resum veuran que conté dos elements. 1) La part inerna que té 5 parts diferenciades per poder distingir quina és la que falla en cas que ens trobem davant d'una democràcia defectuosa; 2) La part externa que engloba el context en que es pot desenvolupar la democràcia. Doncs bé, els debats que pot generar cada categoria són gairebé infinits: quins elements interns són prioritaris (A,B,C...és en ordre de preferència?)? Quines condicions externes van primer? Són els debats més instantanis després de veure el quadre.

Les conclusions dels autors després d'analitzar diversos sistemes polítics, especialment en transició, són prou interessants:

a) La democràcia electoral no és suficient per parlar de veritable democràcia (cal que es compleixin la resta de "parts" democràtiques).
b) Una democràcia defectuosa pot no estar en transició sinó consolidar-se com a defectuosa per sempre.
Glups...
c) Pel que fa les condicions externes és prioritari millorar el context cívil, social i educatiu abans de celebrar eleccions...

Aquesta darrera promet ser la més polèmica. Ja els ho explicarem.