La iniciativa internacional impulsada per l’escriptora humorista Ariane Sherine va camí d’arribar a casa nostra de la mà de l’organització Ateus de Catalunya (i les entitats federades). Aquesta iniciativa consisteix en “fer visibles” a l’esfera pública els arguments dels ciutadans ateus a través d’un eslògan publicitari que duran alguns autobusos de Barcelona: Probablement Déu no existeix, deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida.No cal dir que és previsible que la campanya generi polèmica, sobretot entre la organització promotora i les diverses entitats religioses del país, inclosa l’Eglésia catòlica. Les dades demostren que la ciutadania que representen les associacions promotores de la campanya són aproximadament un 30% de la societat catalana (sumant els que es declaren ateus i no creients, els segons no necessàriament poden ser ateus) tal com es veu al gràfic. Aquestes dades, però, poden generar equívocs. Si fem un repàs a la pràctica religiosa i la religiositat per grups d’edat veurem que, d’una banda, la pràctica és extremadament baixa excepte pels grups d’edat elevats (+64 anys) i que el grup d’ateus i no creients supera el 40% entre els 18 i els 34 anys. D’altra banda, els creients d’altres religions es concentren entre els més joves i són gairebé inexistents entre els més grans, un reflex de la immigració recent. Així doncs, podem afirmar que Catalunya és una societat més plural del que ens pensem en matèria de creences.
Més enllà d’aquestes dades convé abordar una qüestió normativa davant de la polèmica que, dèiem, pot generar la campanya: quines característiques ha de complir un debat sobre religió i esfera pública en una societat democràtica? Aquesta qüestió pot semblar que desvia l’atenció però és clau per tota societat que es faci dir democràtica i liberal, inclosa la del nostre país.El filòsof alemany Jürgen Habermas ha reflexionat sobre aquest tema i ens pot ajudar a respondre la pregunta. Segons Habermas els punts clau són: (1) Garantir la llibertat de consciència i de religió com a resposta al pluralisme religiós (2) El principi de separació entre Església i Estat comporta tractar de manera igual a totes les comunitats religioses, però la demanda laicista de que l’Estat no hauria d’adoptar cap política que afavoreixi o constrenyeixi la religió és una interpretació massa estricta d’aquest principi (3) La legitimació política de l’Estat s’ha d’ajustar a fonaments no religiosos sorgits de la pràctica constituent de la ciutadania (4) El caràcter secular de l’Estat és una condició necessària però no suficient per garantir aquesta llibertat religiosa (5) No n’hi ha prou amb que l’autoritat estatal reconegui la pluralitat, són les mateixes parts afectades les que s’han de posar d’acord sobre els límits del dret positiu de la pràctica religiosa (6) La pràctica religiosa, si no és de caire fonamentalista, aporta valors a les societats liberals que ajuden a desenvolupar la cultura cívica (és el cas dels Estats Units (7) Sense prohibir-los manifestar-se com a tals, cal exigir que els arguments de la comunitats religioses siguin traduïts a un llenguatge universalment accessible quan participin als debats públics (8) Ja que els arguments religiosos poden contenir també, en contraposició als arguments naturalistes i cientifistes, una “veritat” perquè solen ser forts intuitivament a nivell moral i de convivència humana.
Partint dels punts de Habermas es pot considerar el lema de la campanya com un exercici de llibertat positiva per part dels ciutadans ateus, però també com una provocació a la llibertat negativa de creure dels ciutadans religiosos. En tot cas, pot suposar un element nou al debat religiós que a l’Estat espanyol s’havia centrat en (els punts (1) i (2)) l’actual tractat Església-Estat i el paper històric de l’Església catòlica. Caldrà veure si aquesta vegada es va més enllà, i el debat permet abordar la realitat plural que hem descrit; fent-ho des del punt de vista social perquè es pugui exigir a l’autoritat el respecte al pluralisme religiós en el marc d’un Estat veritablement secularitzat. També haurem d’estar atents a l’ús que els partits polítics puguin fer d’aquesta campanya, ja que previsiblement es pot convertir en un tema més de confrontació i crispació política. Aquesta darrera possibilitat dificultaria el debat habermasià que hem apuntat i no permetria generar un debat social ampli sobre el paper de la religió al nostre país.
Habermas J. (2008) Entre naturalismo y religión, Paidós Básica
Article publicat a Crònica (llegeix-lo aquí).
7 comentaris:
No estic del tot segur de la correcció d'aquesta publicitat; així com hem exigit i cointinuem exigint la plena separació entre l'estat i l'església, i que aquesta darrera no s'introdueixi en àmbits en els quals no hi està relacionada, tampoc crec que els que defensen la no existència d'un déu hagin de fer actuacions que rebutjarien de l'església.
Quina seria la nostra reacció si l'església fes anuncis sobre l'existència de Déu als autobusos? doncs si això no ens agradaria perquè consideraríem que s'estaria sobrelimitant en el seu àmbit d'actuació, en aquest cas passa una cosa semblant.
Ara bé, el que no se'ls pot negar és que la campanya és graciosa....
Però crec que "la campanya" no rebutja a Déu, sinó que incita al pensament. És a dir, no crec que sigui una campanya contra l'església, més aviat contra la falta de reflexió.
Jo estic amb en Marc. La campanya no deixa de ser graciosa. Ara bé, el problema és l'elevadíssim nombre de ciutadans que es declaren catòlics i desprès no són practicants. Quina mena de demòcrata seria aquell que no vota mai?
I com bé diu la Sílvia, crec que la frase incita més a la reflexió que no pas a la negació de Déu. El paradigma que regeix la societat és la ciència i aquesta no és gaire amiga de la idea de Déu (per molt que hi hagi gent que així ho creu). A mesura que la ciència avança les qualitats que se li atribueixen a Déu es van reduïnt. Així que, personalment, prefereixo pensar de forma racional i científica a deixar-me portar per la fe. Això sí, sempre respectant el que cadascú cregui a la intimitat de casa seva.
Estic totalment d'acord amb la Sílvia. A més a més si us hi fixeu, la campanya diu explícitament "PROBABLEMENT, Déu no existeix", i per tant, no podem parlar d'una negació absoluta sobre l'existència de Déu. D'altra banda, no hem d'oblidar que es tracta d'una campanya publicitària pagada amb fons privats. "Qui paga, mana" sempre que el missatge sigui respectuós. No considero que es tracti d'una provocació a la llibertat negativa dels qui creuen en Déu, no impedeix res a ningú, i només dóna peu a qüestionar-nos el sentit de la vida.
A diari es difonen missatges reprobables, presentats com a veritats absolutes, que tothom ha d'empassar-se.
Celebro l'existència d'iniciatives com aquesta, i que de tant en tant, algú ens desperti del somni profund en què es troben immerses les nostres ments.
Anònim, totalment d'acord amb tu; però deixa'm ser una mica provocatiu per incentiva el debat: què passaria si aquesta campanya es pagués igualment amb fons privats i t'incentivés a buscar déu? ens queixaríem perquè l'església ocupa un espai públic per afers privats de les persones?
Crec que en Marc té raó. D'acord, la campanya pot incentivar el pensament. Però, com tota bona campanya, està feta amb un to provocatiu. Els que la van dissenyar saben que, prèviament, provocaria reaccions. Per tant, no es pot dir que la campanya vulgui fer reflexionar "només". Avui en Cardús escriu sobre el tema. Molt interessant el què diu.
http://www.avui.cat/article/opinio/50756/embolica/fa/fort.html
Una campanya que no vol provocar no és una campanya. És com un pla de prevenció que no vol prevenir, es fa pensant que tindrà un impacte. Implícitament s'està dient que qui pensa massa en Déu potser no disfruta gaire. Sense ser creient, a mí em molesta menjar-me informació religiosa que no demano, entenc doncs que els creients es puguin ofendre quan els posen informació com aquesta davant la cara.
Publica un comentari a l'entrada