diumenge, 11 de gener de 2009

Un càrrec, dos càrrecs, tres càrrecs

La secretaria general del Parlament de Catalunya va emetre fa uns dies un informe que donava a conèixer l’activitat professional dels diputats del Parlament de Catalunya. Segons l’informe, el 43,7% dels diputats catalans té un segon ofici (és a dir, 59 dels 135 diputats catalans). Segons l’informe, és el grup parlamentari de CiU el que té més diputats amb una segona professió, seguit del grup del PSC. Quant a ERC, el 38% dels diputats tenen altres feines. Cinc de catorze parlamentaris populars i tres de dotze dels ecosocialistes es troben en la mateixa situació. Cap diputat del grup mixt treballa fora del Parlament. L’informe (o almenys el què en vam poder llegir als mitjans) no esclaria si aquests oficis eren privats o públics. Sabem, però, que dels 59 diputats que treballen fora del Parlament, 23 tenen algun càrrec municipal i 16 són alcaldes/alcaldesses.

Hi ha una percepció comuna instal·lada a la nostra societat sobre els polítics i els seus càrrecs: se sent, majoritàriament, en tertúlies de bar i comentaris de carrer, que els polítics i polítiques acumulen càrrecs públics. Al Pati descobert intentarem comprovar-ho. L’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) recull en una base de dades les dones i els homes protagonistes a les institucions catalanes. L’arxiu, elaborat per Marta Corcoy i Patricia Laura (programa Ciutat i Persones), permet saber quants polítics catalans han estat al mateix temps als ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Parlament de Catalunya, Congrés dels Diputats i Senat. Per desgràcia no contempla una sèrie temporal ni altres càrrecs públics. Tampoc fa un recompte de quants polítics han treballant en l’àmbit privat, element que és també d’un interès rellevant.

Vegem, però, què diuen les dades que tenim.

Des de l’any 1979 fins el 2007, hi ha hagut a Catalunya un total de 38.600 polítics, 31.961 homes i només 6.637 dones. Per cert, en l’informe elaborat pel mateix ICPS es detecta que l’evolució de la presència femenina ha anat en augment, tot i que encara és lluny de convergir amb les xifres masculines (això, però, ho analtizarem en profunditat un altre dia).

Si es consideren les institucions públiques que hi ha a la base de dades, només un 10% dels polítics d’ençà de la recuperació de la democràcia a Catalunya han estat en dues institucions i poc més d’un 1,2% en tres. Un número residual ha estat en quatre o cinc institucions. Per tant, 4.551 polítics i polítiques han sigut en dos o més institucions polítiques.


Analitzant-ho per territori, no hi ha diferències clares. Un total de 1.667 polítics de Barcelona, 879 de Girona, 985 de Lleida i 1.020 de Tarragona han estat en dues o més institucions. Però, aquells polítics amb dos o més càrrecs públics, on han treballat? Com es veu en el segon gràfic, la majoria ha compaginat la seva feina a l’ajuntament i al Consell Comarcal. Pocs polítics i polítiques han ocupat només un càrrec a un consistori local. Ser a l’ajuntament i al Consell Comarcal no ha sigut fins ara una opció de dualitat molt elevada (evidentment pel disseny institucional actual).



Per últim, la base de dades també ens permet saber la permanència dels diputats al Parlament de Catalunya. És a dir, quantes legislatures acostumen a ser-hi. Les dades diuen que dels 603 diputats i diputades que des de l’any 1980 ha tingut el Parlament de Catalunya, gairebé la meitat (48,4%) només hi ha estat una legislatura. Un 27,7% hi ha estat dues legislatures i gairebé un 12% hi ha estat tres. Com a curiositat, només un dels diputats actuals és al Parlament des de la I legislatura: Higini Clotas (PSC). El convergent Ramon Camp també va començar l’any 1980 però va deixar el seu escó recentment per anar al Consell General del Poder Judicial.



Amb les dades que aquí es presenten és difícil assegurar que les persones que ocupen càrrecs públics a Catalunya. Per fer-ho caldria comprar-ho amb altres territoris. No obstant això, la permanència o no de les persones en seients públics suscita una altra reflexió: la necessitat de renovació de personal, d’una banda, i la sensatesa de deixar que la gent amb més experiència faci la seva feina, de l'altra. Ambdós elements depenen en bona part de la manera en què els partits gestionin el seu funcionament (premi pels mèrits, ascensió vertical, trencament de clientelismes... qüestió complicada que en parlarem un altre dia) i del sistema institucional. Sobretot, del sistema electoral. I ara que es debat apassionadament sobre els avantatges i inconvenients de canviar-lo, convé pensar si amb llistes obertes o circumscripcions uninominals, per exemple, aconseguirien aquests dos objectius.

3 comentaris:

A.Orte ha dit...

BAstant sou com a diputats com per tenir altres activitats. Jo només permetria la tasca docent i si m'apures a cost 0. El més sagnant és en tot cas els alcaldes que són diputats o senadors. N'hi ha molts i no entenc com poden patejar-se el terreny i portar al dia la feina de diputat/da.

David ha dit...

Aquest comentari convida a moltes reflexions. Allà en van unes quantes:

1.- Canviarien els resultats de l'estudi si escloguéssim de l'anàlisi els càrrecs municipals de municipis petits? Que un alcalde d'un poble de 500 habitants sigui diputat al Parlament no és un problema. Que ho sigui l'alcalde de Girona o el de Sabadell és una altra història, perquè són dos llocs que requereixen dedicació completa (i afegiria que exclusiva).

2.- L'estudi no té en compte la miríada d'institucions parapúbliques (consorcis, empreses públiques, observatoris, agències, consells...) on estan recol·locats antics alcaldes o diputats. La majoria del consell del CAC, per citar un exemple, van tenir com a feina immediatament anterior la política.

3.- El problema de tot això és el sistema de partits imperant, que a la pràctica és més endogàmic que l'exèrcit. Només un exemple. L'any 1979 el conseller Saura era primer tinent d'alcalde a l'Hospitalet. El conseller Baltasar el superava: ja era alcalde a Sant Feliu de Llobregat. La pregunta clau és: a quina empresa pot anar a treballar el senyor Saura o el senyor Baltasar després de 30 anys de "serveis especials"? Una major permeabilització de la classe política permetria que els processos de renovació no esdevinguessin un drama personal o acabessin en una recol·locació a una entitat pública o parapública com a prejubilació.

Toni Rodon ha dit...

Andreu i David (punt 3), totalment d'acord. Res a dir.
Quant als punts 1 i 2, la base de dades no ho contempla. Puc discriminar per municipis petits però no s'assenyala si el polític en qüestió té càrrecs diferents dels del nivell local. Puc intentar vincular les bases de dades però ho veig difícil perquè la informació és diferent. Ho provaré
I, com bé apuntes, és una pena no poder veure els càrrecs privats que acumulen. El què sí que podem fer és veure la continuïtat de determinades persones... i, sí, he comprovat la informació de Baltasar i Saura. Curiós. No la coneixia!