divendres, 9 de gener de 2009

Una triple justificació del dret a l'autodeterminació

Una anàlisi sobre com justificar el dret a l’autodeterminació feta des d’una nació sense Estat sol generar sentiments oposats. Fins i tot pot resultar ofensiu buscar justificacions quan l’Estat al qual es pertany exerceix la seva sobirania per negar-la a aquells que la reclamen; es podria pensar que és l’Estat qui s’hauria de justificar. De tota manera, arguments per justificar les reivindicacions col·lectives de la comunitat política pròpia no en falten.

Els teòrics que s’han dedicat a l’estudi de casos de secessions i de moviments secessionistes al llarg del s. xx han distingit tres tipus d’arguments teòrics autodeterministes que poden ser aplicats, en major o menor mesura, al cas català: 1) nacionalista; 2) democràtic i 3) de causa justa.

1. Arguments de tipus nacionalista: han estat, al llarg del s. xx, els principals per defensar allò que en termes nacionalistes s’entén com el principi que cada nació ha de tenir un estat propi. De fet, gairebé no hi ha casos de secessió que no hagin anat acompanyats d’una reivindicació nacional. No obstant això, a mesura que va anar avançant el segle aquests arguments van anar perdent força per diverses raons (una qüestió que tractarem un altre dia), i els seus detractors (no solament els previsibles defensors de la integritat territorial dels estats existents) han posat sobre la taula problemes d’aplicació d’aquest principi. Mentrestant, els defensors de l’autodeterminació nacional s’esforçaven a demostrar que el seu nacionalisme era compatible amb els valors liberals que, de mica en mica, anaven adoptant les democràcies occidentals, si més no formalment.

2. Arguments de tipus democràtic. En aquesta categoria no s’exigeix que la col·lectivitat que demana l’autodeterminació se senti una nació. Simplement es considera que si una majoria territorialitzada expressa el seu desig d’autogovernar-se (o de secessió), té el dret de fer-ho. Els teòrics que defensen aquesta posició pensen que aquest dret deriva directament del dret a l’autonomia individual i a l’associació política. És a dir, si uns individus decideixen autogovernar-se sobiranament de manera col·lectiva tenen el dret de fer-ho. Per tant, aquesta argumentació va lligada a la justificació de la democràcia i es considera que el més democràtic és atorgar aquest dret a qui ho demani independentment de si és una nació o no.

3. Arguments de causa justa. Finalment, les teories “de causa justa” consideren que el dret a l’autodeterminació només pot ser reconegut en casos concrets i no pas de manera general. Aquests casos concrets han de complir uns requisits, que varien en funció de l’autor, però que solen estar relacionats amb les llibertats i el grau de democràcia de l’Estat on viu la col·lectivitat política, la vulneració dels drets humans dels seus membres per part de l’Estat o les injustícies que pugui patir la col·lectivitat dins d’aquest Estat. Per tant, es veu el dret a l’autodeterminació com un remei pràctic a una situació concreta d’injustícia manifesta, més que no pas com un dret universal accessible per a tothom.

Sembla evident que en el cas català la revindicació de la plena sobirania pot ser argumentada des dels tres punts de vista, si més no en certa mesura.
La revindicació nacionalista (tipus 1) ha estat, i ho és encara, el pilar que sosté aquesta demanda, no solament pel que fa a l’autodeterminació sinó també a l’autogovern en les cotes que s’ha assolit. Pel que fa a la “justícia” de la demanda (tipus 3), és clar que no es poden exigir els mateixos requisits per a casos que són en democràcies liberals o per a aquells altres que no s’hi troben. El cas català (com l’escocès o el quebequès) s’ha de valorar en la mesura de les polítiques d’acomodació que hagin adoptat els Estats respectius. I tal com han apuntat diversos autors, la vulneració de l’autogovern o l’espoli fiscal podrien ser causa d’injustícia palesa. Finalment, la justificació democràtica (tipus 2) es mostra fins i tot més efectiva que la nacional per argumentar certs aspectes de l’autodeterminació. Així doncs, per exemple, aquesta argumentació permet aplicar el dret de decidir en base a un demos que no necessàriament se sentiria plenament identificat nacionalment amb una demanda de tipus 1.


En resum, comptant que tenim l’avantatge de poder justificar les nostres demandes de tres maneres diferents (i amb arguments de pes per a cadascuna), l’èxit del dret de decidir dependrà de com emprem, i sobretot en quins contextos, aquesta triple justificació.


Article publicat al portal d'informació i opinió Tribuna.cat

11 comentaris:

Toni Rodon ha dit...

Abans de comentar el post.. deixa'm mostrar la meva preocupació... des de quan llegeixes l'ABC? :P

Marc Sanjaume ha dit...

Home, seré sincer, ho he vist al e-noticies.cat i no m'he pogut resistir a reproduir-ho al nostre blog. Us demano disculpes...jijiji I no, el dia de Reis no em vaig comprar l'ABC.

Daniel Gàmez ha dit...

La llàstima és que totes les justificacions que es puguin fer pel dret a l'autodeterminació sempre passaran desapercebuts.

Miquel Saumell ha dit...

Potser no agradarà la meva opinió. Si partim de la base de que algun dia haurem d'acabar passant comptes amb la nostra actual metròpoli com a pas previ a assolir la categoria d'un nou estat europeu, crec sincerament que s'ha de conèixer molt bé amb qui ens les haurem de veure. Com més ampli i millor sigui el coneixement que tinguem de qui s'assegui a l'altra banda de la taula de negociacions més possibilitats tindrem de no sortir massa malparats. Dic això perquè m'ha semblat intuir (potser només es tracta d'una falsa impressió) una certa estranyesa perquè algú d'aquest blog llegeixi l'ABC i en reprodueixi alguna frase, i una resposta com traient-se les puces de sobre amb l'excusa de que ho havia llegit en un altre mitjà més nostrat. El que vull dir amb tot això és que s'ha de llegir l'Avui, sí, però també s'han de llegir els mitjans de la competència (ABC, ElMundo, ElPais, LibertadDigital, etc). Quan sigui el moment de passar comptes els enviats de Madrid també estaran al corrent del que diu l'Avui i la premsa catalana en general. I ho dic molt seriosament, això no és cap provocació de les meves.

Toni Rodon ha dit...

Daniel: Encantat que escriguis per primer cop en aquest bloc. Potser el què caldria fer és deixar de banda dramatismes i debats estèrils i debatre de forma seriosa el dret a l'autodeterminació. La gent hauria de reflexionar sobre el valor afegit que li dóna a Catalunya estar avui a Espanya. Això no és banal. Però s'ha de plantejar en els termes correctes.

Miquel: les opinions sempre són benvingudes! El què deia només era una provocació. Res més. Però pensa que pel què nosaltres fem a la universitat normalment (per no dir cada dia) t'has d'enfrontar amb textos que s'allunyen diametralment del teu posicionament ideològic. I ja no només parlo de mitjans, sinó d'elaboracions acadèmiques serioses. No m'agrada parlar dels altres però, vaja, els membres del Pati no només llegim l'avui i rebutgem la resta...

Miquel Saumell ha dit...

Doncs me n'alegro molt que sigui així.

Toni Rodon ha dit...

En tot cas, sí que tens raó que aquesta és una de les debilitats del catalanisme en general. No conèixer el "rival", sobretot el "rival" intern...

aubachs ha dit...

Marc, veig que fas un paral·lelisme amb la distinció del Buchanan (?). Pel que fa al tercer grup de justificacions, podries dir-ne alguna referència acadèmica recent (causa justa) en el context de democràcies liberals? -dius que hi ha gent que ho ha treballat- Fa uns mesos ho apuntava al meu bloc com un tema de recerca interessant, i després fent referència a un paper del FMI titulat 'How to Prevent a Secession' que tractava el tema en relació a la fiscalitat (i la primera part del títol era 'how to make everibody happy'; em penso que a la moncloa l'han llegit però no si l'han entès del tot...).

Aquesta podria ser una 'causa justa' a explorar des del punt de vista 'teòric'? què en penses?

REspecte el tema ABC jo el vaig comprar una vegada; quan el president Pujol va parlar en català -penso que era el 92 o el 93- i la portada de l'abc a l'endemà era el rei vestit de comandante en jefe (o capità general, no sé) amb un titular que deia 'Espana,Espana'. Que recordi això de fa 15 anys vol dir que començo a tenir una edat 'avançada', així que em permeto un comentari entre condescendent i paternalista que espero sabreu disculpar en el tema dels mitjans;
vigileu que els arbres no us deixin veure el bosc (o la foresta, com alguns haureu, potser, sentit).

Marc Sanjaume ha dit...

Ep Aubachs gràcies per les aportacions. Sí, la distinció la fa Buchanan però també Margaret Moore. Crec que és Bauböck que tot i argumentar contra l'autodeterminació i parlar d'autogovern considera que l'autodeterminació és una derivada de la negació del dret a l'autogovern. Et puc passar la referència del paper. Molt ineteressant això del FMI. A mi em sembla que l'argumentació de causa justa en democràcies liberals sí que es pot argumentar, sobretot lligat a aspectes econòmics.

Salutacions!

aubachs ha dit...

En un dels últims papers que vaig llegir del Baubock, intentava argumentar que era l'autodeterminació que deriva de l'autogovern -que considera un dret més 'bàsic', i no a la inversa. I planteja l'opció -molt interessant- que l'autodeterminació és una llibertat negativa (en el sentit de no-interferència). Això no significa que com dius bé sigui 'favorable' (no és un dret inherent i a més hi ha el debat sobre què és un poble, el 'demos' de sempre...). I en un altre més recent venia a dir -o això vaig interpretar- vincular l'autogovern al territori o a la nació minoritària i no al conjunt d'habitants del territori. A veure si em rellegeixo la m. moore!

A.Orte ha dit...

Un argument que no em sembla trobar i que molta gent podria donar suport:per una qüestió d'eficàcia. Un govern que està proper als problemes funciona millor, o hauria de funcionar millor si tria bons polítics (però en aquest darrer tema potser la conclusió és que no la secessió no seria bona). De temes recents n'hi ha molts, la gent que podria donar suport a la independència després de la crisi de les infraestructures són uns quants. SEgurament són gent que el catalanisme més tradicional no veu gaire bé: no són ideològicament clars. Però sense ells també seria impossible.