El caucus d'ERC (III): Militants i Votants

Una de les conclusions extretes de les primàries d'ERC per la majoria de comentaristes ha estat que si bé ha guanyat la posició oficialista (Puigcercós/Ridao); aquesta no ha obtingut un gran resultat i el corrent crític Reagrupament.cat, representat per Joan Carretero, ha demostrat ser més potent del que semblava. Carretero ha apostat durant tota la campanya pel trencament del pacte de govern amb PSC i ICV i per fer una priorització de l'eix nacional, és a dir, un acostament a CiU per a formar govern. Aquest argument també va ser el més utilitzat per explicar la pèruda de 350.000 vots a les darreres eleccions: l'electorat hauria castigat ERC per haver reeditat el Tripartit abstenint-se tal com va demostrar Elisenda Paluzié en un magnífic article a l'Avui. Així doncs, Carretero volia capitalitzar aquest descontentament de l'electorat i aconseguir la presidència d'ERC.

Fent uns primers anàlisi amb les dades que disposem podem veure que si comparem els resultats de Joan Carretero per comarques amb la diferència de vot d'ERC (la davallada de les darreres eleccions generals del març d'aquest any) veiem que no es corresponen els suports perduts a les comarques amb els vots aconseguits per Carretero. Dit en altres paraules: allà on més va baixar ERC no és on més suport ha obtingut Carretero.

El següent gràfic mostra el suport obtingut per Carretero en percentatge i la diferència entre les generals del 2008 i les eleccions al Parlament del 2006 (negativa a tot arreu):
Fent una regressió linial hem observat que l'associació entre les dues variables no és significativa. Des del Pati podem apuntar diverses hipòtesis per explicar aquests resultats:

1) Suposant que l'abstenció a les darreres generals fos un càstig a ERC pel segon pacte tripartit es podria concloure que el vot a Carretero s'ha fet buscant un canvi de lideratge i no per castigar realment el pacte tripartit.

2) Una hipòtesi alternativa pot ser que votants i militants tenen preferències diferents i que, per tant, allà on molts votants d'ERC es van abstenir, la militància no necessàriament estava en contra dels dirigents partit.

Si aquesta darrera hipòtesi fos certa caldria que la militància la tingués en compte de cara al congrés del proper cap de setmana on es votarà la ponència estratègica del partit. Una cosa són els votants i l'altra als militants, i planificar estratègies en funció de les preferències dels militants pot resultar nefast pel futur del partit.

Marc Sanjaume

El “gonellisme” i la successió del PP balear

Probablement tots hem sentit a parlar alguna o altra vegada del moviment “blaver” al País Valencià; es tracta d’una reacció contra el corrent catalanista del nacionalisme valencià que practica el secessionisme lingüístic, negant la unitat de la llengua catalana. Moviment nascut durant la transició a la democràcia al voltant de sectors pròxims a l’UCD, va ser usat com a un mecanisme per frenar l'avanç dels socialistes, comunistes i nacionalistes partidaris d'un bon veïnat amb Catalunya, i que tenien en Joan Fuster (i el seu llibre, Nosaltes els valencians), Manuel Sanchís Guarner i Vicent Andrés Estallés els seus màxims exponents.

Ben aviat sectors d’ultradreta al voltant dels Grups d’Acció Valencianista (GAV) es van afiliar a la UCD; els membres del GAV representaven la branca més extremista del moviment i durant els anys 1978 i 1979 va dur a terme diverses accions com la utilització de bombes contra llibreries, desqualificacions i persecucions des de mitjans de comunicació, institucions i persones, agressions físiques i incendi de locals públics, i la que va ser probablement el detonant per la incorporació de la franja blava de la ciutat de València a l’escut de la CCAA: la crema de la senyera oficial del Consell Preautonòmic (sense la franja blava coronada, i l'escut de la Generalitat Valenciana al bell-mig) al balcó de l'Ajuntament de València l’octubre de 1979.

El blaverisme ha tingut la seva màxima expressió política a través del partit Unió Valenciana, que va tenir un cert èxit en les eleccions a les Corts Valencianes el 1987 (6 diputats, tots per la demarcació de València), el 1991 (7 diputats, 6 per València i 1 per Castelló), i el 1995 (5 diputats, 4 per València i 1 per Castelló), i en les municipals, on ha arribat a governar en algun poble. L’any 1995 però arran de la victòria sense majoria absoluta del PP al País Valencià, entren en el govern del país, fet que aprofità el PP per anar conquerint el seu espai electoral tot assumint el discurs secessionista. Actualment, l’expressió més pura del blaverisme l’exemplifica el partit d’extrema dreta Coalición Valenciana així com també els Grups d’Acció Valencianista i en especial les seves joventuts.

Però per què parlem del blaverisme valencià si en principi ens havíem de centrar en els caucus del PP balear?

Doncs ni més ni menys perquè en el en la campanya per l’elecció del nou candidat del partit conservador a les Illes Balears hi ha aparegut un candidat d’ideologia secessionista, el que a les Illes Balears s’anomena popularment com a un “gonella”.

La ideologia secessionsita, si bé ha tingut una certa importància al País Valencià, a les Illes Balears ha estat sempre un moviment més que marginal. La direcció del PP balear de fet es caracteritza per ser probablement una de les més progressistes de l’estat, i mai ha negat la unitat de la llengua. L’actual líder del PP, Rosa Estaràs, segueix la mateixa línia marcada pels seus predecessors, que almenys de portes enfora, no s’han mostrat extremadament bel·licistes en l’àmbit lingüístic.

Ara bé, aquest fet no vol dir que no hi hagi gent que maldi per la incorporació d’aquest conflicte en el debat polític balear. Així doncs, en un altre dels múltiples processos de renovació i reelecció que estem vivint recentment, el batlle de la localitat de Calvià, Carlos Delgado, es presenta a l’elecció com a president del partit a les Illes.

A través d’un manifest titulat “Por Baleares” fa uns mesos Delgado acusava el partit de voler “trair” el sentiment dels seus votants en haver donat suport al català a l’Estatut, i deia que només donaria suport a la candidata oficial, Rosa Estaràs, si es comprometia a la lliure elecció de l’idioma a l’escola i a reformar l’estatut per tal d’introduir-hi el balear com a idioma oficial enlloc del català.

Quan les seves peticions no van ser escoltades va decidir engegar la maquinària per presentar-se a les eleccions a la presidència “regional” (que es votaran en el mateix Congrés de València de 20 de juny) amb l’inestimable suport del diari El Mundo – Diario de Baleares.

Tanmateix, dins de l’organigrama del mateix PP, i fins i tot entre els seus militants el batlle ha tingut un escàs èxit, i tot i que ha aconseguir arrencar el suport d’una cinquantena de compromissaris balears i d’alguns dirigents de la segona línia del partit a nivell insular (suports centrats exclusivament a l’illa de Mallorca), les probabilitats que el batlle gonellista assoleixi la presidència del PP a les Illes és bastant remota.

Caldrà estar atent però de cara al futur a la mobilització d’un cleavage com és el de la unitat de la llengua, que ja hem vist que ha fet tan de mal al País Valencià, i que no ens podríem permetre que s’activés allà on mai hi ha hagut el conflicte. I l’assumpció de la unitat de la llengua per part del PP de les Illes Balears és molt més important del que hom es pot imaginar, tenint present la gran capacitat creadora i mobilitzadora de discurs dels partits polítics.

Marc Guinjoan

El 'caucus' d'ERC (II)

Com bé ha documentat el periodista maresmenc Saül Gordillo, les primàries d’ERC han fet bullir la xarxa. A manca d’un debat públic televisat (extrem que els candidats han descartat rotundament), els vídeos per internet, els llibres, les declaracions públiques i els sopars són l’instrument escollit per fer campanya. Com acostuma a ser normal, s'ha creat un bloc per l'ocasió. En qualsevol campanya (i la d’Esquerra no n'és una excepció), l’estratègia passa per quatre fases fonamentals.

1. L’electorat –en aquest cas els militants- es divideix en tres grans grups: Els qui recolzen la candidatura, els que donen suport a l’adversari i, per últim, la immensa majoria de votants.

2. El primer pas és determinar quin grup pertany al “teu” i quin a l’“altre”.

3. Si s’és idealista, l’objectiu seria agafar el màxim nombre de votants. Però no ens enganyem. Captar nous votants és considerat una estratègia a llarg termini i no un objectiu d’una campanya. La campanya deixa poc espai als idealismes. Per vèncer en unes eleccions, no és ni possible ni necessari obtenir els vots de tothom a tot arreu. Cal preguntar-se: “qui ens donarà el vot”? I, sobretot, “qui ens pot donar el vot”? El model a seguir és el següent:

A través de temps, diners, esforç i missatge, l’objectiu se centra en recollir el recolzament dels que dubten, sense perdre els votants fidels. És un doble objectiu difícil d'aconseguir. Per aquest motiu es produeix un bombardeig constant de mecanismes electorals.

En el cas dels candidats d’ERC, la candidatura de Puigcercós per la presidència sembla ser la capdavantera. De moment és capaç d'emetre un missatge constant i, per molt que no si estigui d'acord, la seva imatge surt contínuament als mitjans (politològicament diríem que és capaç de portar l'agenda-setting, és a dir, establir l'agenda pública de temes que es debaten) De fet, l’exconseller de Governació parteix d’un avantatge: els gairebé 10.000 militants ja el coneixen. Això pot no ser un element decisiu en una militància que (com no) és altament polititzada i, per tant, gaudeix d’informació àmplia. Però sí que dóna un punt de partida que pot resultar beneficiós.

Les campanyes són un moment curiós en la vida política d’un país o, en aquest cas, d’un partit. Com els mateixos candidats han reconegut, l’objectiu és compartit (el sobiranisme) però l’estil és diferent. Per tant, veiem aquests dies com s’intenta maximitzar el contrast entre els candidats per apropar-se el màxim possible a les preferències dels votants (militants). El superdissabte del 7 de juny decidirà i aleshores serà quan ERC deixarà la batalla d'idees per centrar-se en la batalla de la realitat. I això sens dubte és molt més complicat.

Toni Rodon

PD/ Pels malalts de la política, us deixo un link on podeu anar a visitar les pàgines personals de cada candidat. Si encara en voleu més, podeu escoltar el debat "a porta tancada" dels candidats.

El 'caucus' d'ERC

No és cap secret que el Congrés d’ERC del proper mes de juny es preveu molt mogut. La bicefàlia entre Carod i Puigcercós consagrada al Congrés de Lleida del juliol del 2004 se n’ha anat en orris (amb el 9-m com a punt d’inflexió) i el lideratge del partit serà decidit per la militància el proper mes de juny. El fins ara president, Josep-Lluís Carod-Rovira, ja ha anunciat que no es presentarà a la reelecció, però ha declarat la seva intenció de tornar a encapçalar la candidatura als propers comicis. Mentrestant, Jaume Renyer, Joan Puigcercós, Ernest Benach i Joan Carretero han mogut fitxa i opten a ocupar el seu lloc. D’altra banda, la secretaria general, un càrrec més de partit que de projecció exterior, és també cobejada pels mateixos sectors: el de Carod i Puigcercós, a més dels grups Reagrupament.cat i Esquerra Independentista.

ERC es manté com un rara avis en el sistema de partits català i europeu. El sistema assembleari ha estat abandonat arreu però els republicans l’han mantingut com a element fonamental per a fer funcionar el seu engranatge intern. (Tot sigui dit, la cúpula republicana l’intentà canviar al Congrés de Lleida, però la proposta fou rebutjada). Donat el caràcter “obert” de l’Assemblea, així com la baralla de noms i cognoms que es posen sobre la taula, l’interès mediàtic està servit.

Al Pati Descobert ens hem proposat analitzar les claus d’aquest “caucus” republicà que sens dubte ha despertat un gran ressò mediàtic per les possibles repercussions que pugui generar. Primer veiem com es reparteixen els militants:

Tot seguit analitzem la pèrdua de vots en cada una de les regions analitzades:

Dades extretes del diari El Punt

El component local del vot

A dia d’avui, les propostes de la majoria de sectors no divergeixen de forma substancial (tot i que hi hagi diferències de criteri). Per aquest motiu, els candidats hauran de centrar-se en captar el component local del vot. Àrea metropolitana, Girona i Camp de Tarragona s’erigeixen com a focus cabdals per guanyar el vot de la militància.

Convèncer els “arribistes”

Panebianco distingia entre els militants creients, ancorats al partit per un fort component ideològic, i els militants, “arribistes”, afiliats seguint incentius selectius. Segons un estudi de la militància d’ERC de l’any 1998 (que cal agafar amb pinces perquè el partit tenia aleshores molts menys militants), un 60% acudeix gairebé sempre als congressos i participa activament als actes de partit. Pel seu fort component participatiu, suposem que un elevat percentatge ja ha pres la decisió. I la resta? Els candidats hauran d’engrescar el militant menys “arrelat” oferint propostes i idees atraients.

Eix nacional i eix social

Que Esquerra té una posició clara en l’eix nacional, és a hores d’ara indubtable. Però, i en l’eix social? En el mateix estudi de l’any 1998 un 80% de la militància (de la que assistí al Congrés) es situava entre l’1 i el 4 de l’eix. Cal recordar que en el Congrés del 1998 hi van participar unes 1.000 persones. Avui ERC té uns 9.792 militants. No obstant això, les candidatures farien bé d’estudiar a quin eix donen prioritat els militants per tal de construir les propostes a mida.

Un combat d’esgrima
Un Congrés d’un partit polític hauria de servir perquè els compromissaris lliurement escollits per les bases poguessin debatre i aprovar l’ideari polític de la formació i, si es dóna el cas, escollir els dirigents idonis. Tot i això, al final, els congressos acaben sent un mer tràmit organitzat per un equip de buròcrates suficientment preparats perquè la direcció del partit mantingui el control sobre la formació. El conclau republicà genera expectació i pot convertir-se en un exercici de democràcia interna, amb totes les conseqüències (bones i dolentes) que això comporta. En els propers dies El Pati Descobert analitzarà les claus d’aquest combat d’espadatxins.

Toni Rodon