L'inici d'un canvi?

Barack Obama, de 47 anys, es convertirà en el quaranta-quatrè presidents dels Estats Units. Un anàlisi electoral sempre comporta un temps de maduració però, a poc temps dels resultats, ja se’n poden apuntar algunes conclusions. Fem un repàs a les grans xifres:

Obama ha obtingut un gran marge en nombre de delegats. N’ha guanyat 338 pels 163 de John McCain. No obstant això, el vot popular, el que realment compta, ha estat d’un estret marge: 52,3% per Obama i 46,4% per McCain. Així, tot i que la victòria és àmplia en nombre de delegats, no ho és tant en suport popular. El següent gràfic mostra que el suport rebut per Obama s’assembla al de Clinton l’any 1992, però no arriba a la diferència aconseguida per l’últim demòcrata a ocupar la Casa Blanca l’any 1996. Quant a nombre de delegats, la tendència és semblant.

Així doncs, quina és la clau de volta de tot plegat? En un primer anàlisi, quatre elements a considerar: estats clau, campanya, participació i excepcionalitat (canvi).

Estats clau. La història mostra que quan els republicans perden Ohio no guanyen les eleccions i la rumorologia diu que si es guanyen tres estats claus, es guanyen les eleccions (rumor que s’hauria de comprovar si és cert...). Els demòcrates han vençut en gairebé tots els swing states. De fet, no guanyaven a Virginia i Pensilvània des de feia 44 anys. Han vençut també a Ohio, Colorado, Florida, New Hampshire, Michigan i Indiana. McCain ha guanyat a Alaska. Ambdós han empatat a North Carolina i Missouri. Tot i això, la victòria fou més aclaparadora per Reagan del què ha estat per Obama.

Moment històric? L’elecció d’Obama s’ha comparat amb la de Roosevelt de 1932 i la de Bill Clinton de 1992. Des de la fi de la segona guerra mundial, podríem dir que cada vencedor demòcrata és titllat d’històric. En una crua anàlisi electoral, així és. Però, què hi ha d’històric? Dos punts: 1) El color de la pell. Encara queda i quedarà molt per avançar en l’aspecte racial, però que un afroamericà arribi a la presidència dels Estats Units trenca el mite racial i l’autoflagel·lació com a excusa per molts negres per prosperar. 2) Obama podria enfocar la política de la principal potència del món cap a una nova era. Una nova generació ha entrat a la Casa Blanca, tot i que som lluny de saber si això comportarà una nova manera de fer política. Les crides al canvi queden ràpidament buides de contingut si aquest canvi no arriba.

Excepcionalitat i expectació: L’expectació del canvi (paraula més utilitzada durant la campanya) és clau per entendre aquestes eleccions. La teoria diu que poques eleccions han estat excepcionals. Cal reconèixer que aquestes sí han presentat paràmetres anormals. El 1980 s’esperava una lleugera victòria de Reagan i aquesta fou abassegadora. En aquest cas s’intuïa la victòria d’Obama i aquesta ha vingut. L’excepcionalitat rau en la pròpia victòria en sí, per les seves característiques personals, però cal anar en compte amb les interpretacions electorals. Després de la victòria de Reagan, un 63% interpetava les eleccions com un rebuig a les polítiques de Carter, més que un mandat clar per noves polítiques conservadores. L’expectació del canvi ha afavorit el senador d’Illinois, però això no significa un suport total al seu discurs. La majoria de periodistes i analistes parlaren aquests dies de la magnitud del canvi. I, en part, així és. Amèrica ha canviat de president i de partit i per primera vegada a la història serà de raça negra. Però és massa aviat per dir que els electors hagin canviat. A peu d’urna, un 62% dels electors diuen que l’economia ha estat el tema més important per generar aquest canvi. Així doncs, quin tipus de canvi es vol?

Campanya. Al contrari del què ha pogut semblar al nostre país (en el qual els mitjans han tingut sempre un biaix prodemòcrata difícil d’entendre), Obama no ha liderat sempre les enquestes. De fet, semblava que el missatge del canvi quedaria esgotat. Però certs factors l’han ajudat: 1) La crisi financera. Quan més es recordava la manca d’idees d’Obama, Wall Street cau a nivells històrics. El canvi, de nou, emergeix com la prioritat. Però ja no és un canvi a seques, buit de contingut. Ara és un canvi factible i econòmic. 2) L’efecte Palin. Un efecte en forma de campana. Fort al principi, però buit al final. Cercles republicans ja consideren que ha estat un error. 3) Obama és qui ha sabut combinar millor el què Carmines and Stimson (1980) han anomenat easy issues i hard issues. Els primers fan referència als temes emocionals (com els racials), el segons a qüestions més sofisticades, com les econòmiques. La bona combinació dels dos li ha donat credibilitat.

Política 2.0. Sabem que internet estava cridat a tenir un paper fonamental. De moment havia tingut un paper secundari (important, però secundari). Enguany els Estats Units han confirmat que el seu rol és ja inalterable. La política s’ha jugat a internet i des d’internet s’han pilotat la majoria de temes. Obama ha recollit part dels diners des de la xarxa; McCain va aprofitar l’efecte Palin des d’internet. El demòcrata vencedor ha fet un treball de base increïble: reclutar personal, recursos, quadrar idees i erigir temes que els són d’interès. Als Estats Units el gap tecnològic encara hi és, però cada vegada menys són dos móns paral·lels. S’estan unint i la seva influència és indubtable.

El porta a porta. Quan Obama entrà al Senat per Illinois, inicià una campanya personal que s’ha demostrat una obra d’orfebreria. No feia declaracions “complicades” i evitava sortides de to perilloses. Però la clau de volta ha estat l’equip de col·laboradors i admiradors. L’equip humà. Des de les primeres primàries demòcrates a Iowa fins l’elecció final, l’activitat de formiga ha estat incessant. La política tradicional, el porta a porta, s’ha conjugat com un moviment de base letal pels republicans. És curiós que els demòcrates han copiat tàctiques republicanes, com els target videos (destinats a grups en concret) i el correu directe.

La participació. Tot plegat ha redundat en una participació històrica. Els demòcrates han invertit en la mobilització electoral (ground war). Segons els seus càlculs, el 21% dels demòcrates registrats han estat contactats pel 6% dels republicans. Sigui com sigui, les dades de participació mostren la incorporació de nous votants i com la participació supera el 70%, un nivell que no es veia des dels anys seixanta. Caldrà analitzar les dades individuals a fons, però tot fa pensar que joves, independents i, fins i tot, desafectes amb la política podrien ser els grups que més han anat per primer cop a les urnes. Les xifres de nous registrats ja presagiaven un augment de la participació. Però això no és definitiu. El 1986 un 28% dels seguidors de Carter es van registrar i es van quedar a casa. Només el 7% del seguidors de Ford van fer el mateix. En aquests eleccions, llatins, dones i joves sembla que s’han decantat pel senador negre.

Canvi i futur. Caldrà estar atent per analitzar qui ha estat aquest nou votant. L’existència de nous electors podria comportar un canvi realment real de les bases electorals del partit. Que canviï el resultat global no significa que ho facin les bases electorals. Els Estats Units han demostrat una gran capacitat de regenerar-se. El canvi real, el dels votants, i, fins i tot, el del partit, és encara lluny d’arribar. Només el temps permetrà veure-ho. Probablement els propers dies Obama rebrà un suport transversal i indiscutible (el que s’anomena honeymoon period). Però, davant té reptes de dimensions considerables (mereixerien un altre post...) que tornaran a generar tensions. Ell mateix ho ha reconegut al discurs presidencial: "This victory alone is not the change we seek – it is only the chance for us to make that change".

Ara comença l’hora de la veritat. Igual d’apassionant i sens dubte molt més difícil. Decepció, indeterminació o compliment de les expectatives es troben al final del camí. Concretament a quatre anys vista. Al primer dimarts de novembre.

Article que també podeu llegir a Crònica.