divendres, 14 de novembre de 2008

Algunes coses més sobre educació

Davant les insistències dels meus companys, puntualitzaré el meu comentari. Al meu darrer apunt deia que estava totalment d’acord amb l’article de Xavier Sala-i-Martin, que es publicava el dia 10/11/2008 a La Vanguardia.

El tema sorgia quan l’estudi de la Fundació Jaume Bofill concloïa que la pràctica de separar a l’alumnat segons el seu nivell d'aprenentage –que és més utilitzada als centres públics que privats- repercuteix de forma negativa als resultats PISA (fins a 33 punts a favor dels centres que no segreguen). És aleshores quan ens han saltat les alarmes ¡¡Relació espúria!!. Nacho Lago instantàneament hagués dit “correlació no és causalitat”. Així, Sala-i-Martín ho explica en un llenguatge fàcilment comprensible:

“[...]cometen el error estadístico elemental de confundir correlación y causalidad [... ] Y las escuelas que deciden agrupar por niveles lo hacen porque tienen más problemas de adaptación, integración y educación de una parte de los estudiantes. No es que la agrupación cause peores resultados, sino que los peores resultados causan la agrupación. Es más, los centros que no agrupan por niveles tienden a rebajar el listón para que los niños menos avanzados puedan seguir, y con ese listón inferior los estudiantes con más talento sacan mejores notas, cosa que hace subir el promedio en las escuelas que no separan. Pero esas notas superiores no deben ser confundidas con un mejor resultado, sino con una menor exigencia".

Veiem que Sala-i-Martí comet el mateix error perquè s’atrevia a establir la causa, però tots creiem que els trets van en aquesta direcció. A més, les notes es refereixen a l'Informe PISA, no a les notes de cada centre.

D’una altra banda, ha sorgit el debat si és millor o no agrupar els alumnes segons el nivell d'aprenentage:

“[...]La no separación puede beneficiar a los estudiantes mediocres..., pero perjudica a los que tienen más capacidad o más ganas de trabajar al impedirles desarrollar todo su potencial. Si a uno sólo le preocupan los estudiantes "malos" (como parece ser el caso de la Bofill), entonces uno aplaude su progreso e ignora el perjuicio causado a los demás. Pero ignorar a los mejores estudiantes es injusto, y lo irónico es que esa injusticia se comete con los estudiantes buenos y a la vez pobres, ya que los ricos pueden pagarse escuelas privadas que agrupen por niveles. Es curioso: una vez más, la izquierda que dice defender a los pobres acaba creando un sistema que perjudica a... ¡los pobres! [...]Y no sólo la prohibición de agrupar por niveles es injusta, sino que puede tener consecuencias negativas sobre la competitividad general de la economía y el progreso a largo plazo[...]

Clar, ja se sap que aquests economistes no defensen coses per altruïsme, sinó per la millora de l’economia. Tret d’això, jo també em mostro a favor de la separació segons el nivell –En contextos determinats i a l’educació secundària (que és on els diferents nivells d’aprenentatge i les expectatives al seu futur s’accentuen més). Com he comentat al post anterior la pràctica inclusiva va estar molt de moda pels sectors progressistes a finals dels noranta, coincidint amb la reforma que portava l'ESO. Aquesta pràctica "a la teoria" és la situació més desitjable, però a la pràctica es van trobar molts obstacles. Així els centres van optar per organitzar les classes en funció del nivell d’aprenentatge. Segons dades de La Vanguardia (30/10/08), el 30% dels alumnes catalans assisteixen a centres que organitzen totes les seves classes en funció del nivell d’aprenentatge, i un 34% que assisteix on aquesta divisió es produeix en algunes assignatures.

D’aquesta manera ens trobem en una situació on 2/3 de la pràctica acadèmica és alegal, ja que l’ESO és comprensiva ( els alumnes han de seguir el mateix currículum i les mateixes condicions escolars al marge de la seva capacitat). Es va observar que (poc després d'aprovar-se la llei), els mateixos sectors que defensaven el model inclusiu van començar a criticar-lo. Argumentaven que el resultat de portar un mateix ritme d’aprenentatge per tots els alumnes produïa una “igualtat a la baixa”. Aleshores, es va començar a generar un discurs on s’exposava que la franja d’alumnes amb capacitats d’aprenentatge superior no havien estat el centre d’atenció. Amb la separació s'intenta donar resposta tant als que tenen més dificultats d'aprenentatge, com aquells que tenen més facilitat d'aprenentage i per tant, necessiten un altre ritme. Amb aquesta separació segons la diversitat acadèmica s’intenta aproximar a la màxima d’”igual als iguals i diferent als diferents” o com diuen els pedagogs “els bàsic per tots i el màxim per cadascú”.

Segur que em deixo molts assumptes al tinter.

1 comentari:

Toni Rodon ha dit...

Sílvia, realment molt interessant, tant el post com el tema òbviament. Dues coses:
1)Estic d'acord amb el fet que s'ha canviat de paradigma a l'hora de considerar l'educació. Crec que es volia arribar a nivells nòrdics/suecs amb menys de la meitat dels recursos. En tot cas, si s'ha de separar, és necessari fer-ho bé. És a dir, no es pot estigmatitzar i posar etiquetes a aquells que es troben al "perfil baix". Se'ls marcarà tota la vida. També és important que hi hagi trasvassament dels diferents nivells. La vida canvia i l'alumne ha de tenir la possibilitat de pujar de nivell.
2- Que pari ja la Fundació Bofill de treure estudis extraordinaris sobre l'educació. Una cosa és exposar els estudis que ja estaven programats. L'altra és anar traient resultats per obtenir quota mediàtica. Entenc que és la seva feina, però a vegades hi veig excés de protagonisme. De la mateixa manera que una ONG no diria mai que les coses van bé (aleshores no tindrien sentit), la F.Bofill hauria de posar més èmfasi en les propostes que en les crítiques. Ahir parlava amb un estudiant d'ESO (diem que dels exemplars) i em deia que a vegades sembla que els que s'esforcen ho fan per ofendre a algú...