divendres, 21 de novembre de 2008

Nacionalisme constitucional

Continuant amb Òmnium cultural, ahir va oferir una magnífica conferència a la seu de la institució un habitant del pati descobert conegut per tots nosaltres, en Jordi Muñoz. Aprofitant que ha dedicat els últims tres anys de la seva vida acadèmica a la tesi doctoral sobre el nacionalisme espanyol exposà els principals arguments, molt resumits, que sostenen la seva tesi:

1) El nacionalisme espanyol existeix. Això que sembla una evidència, dit així, no ho és per la majoria de la societat espanyola que considera nacionalistes exclusivament a catalans, bascos i gallecs (pensem per exemple en les etiquetes de les enquestes nacionalista/no-nacionalista)

2) Aquest nacionalisme, que existeix, és més que el de caràcter banal que descriu l'autor Michael Billig. El nacionalisme banal podria consistir en un nacionalisme homologable a la resta d'estats occidentals que fan servir la bandera oficial molt més que a l'Estat espanyol o dónen suport a les seves respectives seleccions esportives. El cas del nacionalisme espanyol va més enllà perquè encara està immers en la tasca de fer coincidir les fronteres de l'Estat que ja té amb les de la nació espanyola.

3) És un nacionalisme modernitzat. Tot i que molts encara pensen en termes del nacionalisme espanyol retrògrad aquest ha aconseguit modernitzar-se i presentar-se a l'exterior com a quelcom deslligat de l'herència franquista. Existeix, també, una part de la societat espanyola sociològicament detectable que ja no es correspon amb aquest nacionalisme retrògrad sinó que s'identifica amb un nacionalisme molt més modernitzat.

4) És un nacionalisme constitucional. La Carta Magna és la pedra de toc del nacionalisme espanyol. Aquesta s'ha elevat a una categoria gairebé mitològica i actua com un element constituent d'un nou consens entre les dretes i les esquerres sobre com ha de ser l'Estat espanyol. Malgrat actuar com un nou consens la Constitució, com tothom sap, conté una herència molt important del règim anterior que cristalitzà en l'article 2.

Finalment, la pregunta inevitable va sorgir durant el debat: què hem de fer els catalans davant d'aquest nacionalisme espanyol tant en forma?

4 comentaris:

Sílvia ha dit...

A mi també em va agradar força. El punt graciós va ser que el van acusar d’espanyol i va haver de fer un intent de contestar a l’ultima pregunta que es planteja. I ell va mig insinuar que eren una mica nacionalistes ètnics...i que per la independència cal un nacionalisme cívic ben ample. Molt entretingudet.

Toni Rodon ha dit...

Quina pena no haver-hi anat... Això de treballar excessivament passa factura... En fi. Deixeu-me fer la meva petita aportació.

El nostre company Aubachs ens va passar un paper fa un temps en què es parlava més o menys d'això. Conlou que, després de més de dues dècades de democràcia, s'ha arribat a un consens nacional amb un concepte plural -que no plurinacinoal- de l'Estat, una moderanització dels elements ètnics, amb la inclusió d'elements cívics i un reforçament del poder central.

Però vaja, ell suposo que us ho podria explicar millor. Us deixo el link del seu "paper". (espero que em perdoni per la publicitat gratuïta...)
http://works.bepress.com/ivan_serrano/1/

Albert Medrán ha dit...

El punt 3 és completament encertat: és més modern del que molts creuen, i això ho veus sobretot quan viatges a Madrid.

elpatidescobert ha dit...

Així és Albert. I segurament aquest és el principal punt que ha fet trastocar la fràgil balança entre els dos nacionalismes.