En primer lloc cal dir que aquest és actualment l’únic exemple en el món d’elecció indirecta per col·legi electoral. I què vol dir això? Doncs simplement que els votants no són els encarregats d’escollir directament el President que els haurà de governar en els propers quatre anys, sinó que aquests voten a una sèrie de delegats, que al seu torn escolliran el President i el Vicepresident. Si bé aquests electors són tècnicament lliures de votar el candidat que desitgin, com és lògic a la pràctica sempre es decanten pel presidenciable pel qual han estat escollits.
Cada Estat té un nombre concret de delegats, que són el resultat de la suma dels representants escollits en el mateix Estat en les eleccions al Congrés (la Cambra Baixa, amb repartiment d’escons proporcionals a la població, amb un total de 435 representants) i al Senat (la Cambra Alta, de representació territorial, i on cada un dels 50 Estats hi té dos senadors). Washington DC escull 3 representants, equivalent al nombre d’electors elegits en l’estat més petit. Això configura un Col·legi Electoral de 538 electors.
Aquestes dues característiques anteriors li confereixen al sistema electoral nord-americà per escollir president un caràcter inusualment desproporcional en comparació amb la resta d’Estats del món, on l’elecció directa del President fa valdre la filosofia d’“una persona, un vot”.
Així doncs el mapa dels electors per les eleccions presidencials queda configurat de la següent manera:
Font: Wikipèdia
Cada Estat és lliure d’escollir com s’assignen els electors; així doncs en la totalitat dels Estats aquests s’adjudiquen d’acord amb el “sistema pluralista” d’assignació (el famós “the winner takes it all”) pel qual aquell qui obté el percentatge més elevat de sufragis en l’Estat s’emporta el(s) delegat(s).
Quaranta-vuit dels Estats i Washington DC tenen una única circumscripció electoral (qui obté el percentatge més elevat dels vots s’endú tots els delegats), mentre que dos Estats –Maine i Nebraska– escullen un elector per cada un dels districtes electorals existents pels comicis al Congrés, i dos electors restants en el conjunt de l’Estat d’acord amb l’agregat dels vots.
El sistema pluralista d’assignació de representants porta inevitablement a una dinàmica bipartidista, i al fet que el candidat més votat en la majoria dels casos obté un percentatge d’electors molt superior al del seu contrincant, tal com es pot comprovar en el gràfic:
Font: elaboració pròpia a partir de les dades de http://www.uselectionatlas.org/
La particularitat del sistema electoral per escollir President als EUA provoca que en la majoria dels Estats abans de les eleccions ja se sap amb certesa qui serà el candidat que s’emportarà els electors (els anomenats “safe states”): així per exemple, el candidat demòcrata amb prou feines s’apropa als Estats de Texas, Wyoming o Utah, mentre que el candidat republicà tampoc no es deixa veure massa per Massachussets, Rhode Island o fins i tot Nova York.
I on realment es decideixen les eleccions són en els anomenats “swing states”: aquells Estats en què els dos candidats tenen possibilitats reals de guanyar. És aquí on s’hi concentra el gruix de la campanya i on els candidats hi realitzen els actes més rellevants. Són Estats com Missouri, Ohio, Carolina del Nord, i sobretot, la cobejada Florida, que amb 27 electors és sovint l’Estat que propicia la victòria d’un o altre candidat.
Aquest fet suposa que tot sovint els temes de campanya per aquests Estats siguin de caràcter regional o fins i tot local, allunyant-se molt dels grans debats d’abast nacional que ens arriben a l’altra banda de l’oceà. Un fet que, a ulls europeus, fa que democràcia americana sigui encara més difícil de comprendre.
Sort però que des del Grup Wilson estem disposats a solucionar-ho....
(article publicat a http://www.cronica.cat/)
4 comentaris:
Hola, acabo de descobrir el vostre bloc i m'ha semblat molt interessant, però.
Parleu de que el sistema electoral nord-americà utilitzant aquest sistema en que el guanyador es queda tots els delegats de l'estat fomenta el bipartidisme. A mi també em sembla obvi, però tinc entès que en altres països com el Regne Unit i el Canadà també es fa de manera semblant, i en canvi hi ha més de dos partits en els seus parlaments. Per exemple, tinc entès que al Regne Unit en cada circumscripció electoral s'el·legeix un representant i no per això només s'el·legeixen representants del partit laborista o del conservador, sinó que també dels liberals i algun altre. Que creieu que faque allí sigui diferent? Potser que al ser circumscripcions relativament petites importa molt més qui és la persona que no el partit i això pot fer que una persona que no sigui dels dos partits amb més possibilitats de formar govern surti escollida?
Hola Home del Sac.
Celebrem molt que t'hagi agradat el blog, agraïm molt el teu comentari i esperem que ens passis a visitar de tant en tant! ;)
En referència a la pregunta que ens planteges, la veritat és que no hi ha una única causalitat que expliqui la paradoxa que presentes, i la literatura apunta a unes quantes causes que, de donar-se conjuntament, poden portar al multipartidisme.
En primer terme, és important considerar la quantitat de districtes: mentre que als EUA hi ha poc més de 50 districte electorals multinominals, al Regne Unit està format per més de 500 districtes uninominals. Aquest fet, com et pots imaginar facilita el que en un districte electoral petit hi guanyi un partit més minoritari. Per posar un paral·lelisme amb casa nostra podem veure com mentre que en alguns municipis hi governa algun partit que no coincideix amb els dos majritaris (CiU i PSC), a les Diputacions sí que són aquests dos partits els que es reparteixen el govern. En el cas dels EUA passa el mateix: si bé en una zona determinada d'un estat hi pot guanyar un partit minoritari, en el conjunt sempre guanyen els dos partits majoritaris. A més a més, cal tenir present que la psicologia del votant porta a mitjà i llarg termini a abandonar les opcions no viables en favor de la seva "segona opció preferida" al veure que el seu primer partit no té opcions de guanyar.
I en segon terme ens trobem amb la presència del que s'anomena un "cleavage" diferenciador, això és, una característica social, cultural o lingüística que diferencia dins d'un mateix estat a una comunitat amb un territori concret d'una altra. I en aquest cas tan al Regne Unit (amb el cas d'Escòcia) com a Canadà (amb el Quebec) compleixen aquesta condició, mentre que als EUA, si bé és cert que hi trobem ètnies i llengües diferents, aquestes no estan concentrades en un sol estat, de manera que l'articulació del seu discurs es fa molt més complicat, així com també la plasmació d'aquest en una opció electoral viable.
Atenen que es tracta però d'un tema bastant complex, un dia en podríem fer un post!
Gràcies per la ràpida resposta que em sembla molt ben raonada.
Jo bàsicament em referia al que tu anomenes "segona opció preferida" que fa que el votant elimini l'opció que prefereix si pensa que és llençar el vot. Entenc que als EUA es donguin moltes de les circunstàncies que fan que hi hagi només dos partits grans i també veig molt raonable el que dius que en algunes zones amb diferències fa que s'el·legeixin altres partits, casos per exemple del Quebec, Gal·les o Escòcia, però per exemple a Anglaterra també hi ha bastantes circumscripcions on guanyen els liberals o algun altre. La seus votants saben que difícilment podran formar govern i per tant seria lògic que els deixessin de votar, per votar a laboristes o conservadors segons prefereixin, però no ho fan, i fins i tot on no guanyen treuen bons resultats, per això la meva idea de que en circumscripcions petites és molt més important la persona.
Home del sac, el que dius que en circumscripcions petites és més important la persona que en circumscripcions més gran sembla ser una opció ben plausible. En aques sentit però cal tenir present que en els sistemes pluralistes i majoritaris (com els EUA i el Regne Unit) en general el perfil del candidat és molt més important que en els sistemes de representacio proporcional com els que tenim aquí.
Per altra banda en relació amb el tema que comentes del vot estratègic al Regne Unit, cal mencionar que els liberals s'han erigit com a un partit amb una considerable capacitat de "coacció" o "xantatge" en el si de la Cambra dels Comuns britànica, de manera que molts dels seus electors consideren que votar-los no és "llençar el vot". A més, cal tenir present que en aquelles circumscripcions on aconsegueixen representació normalment s'hi dóna una situació de bipartidisme al districte; el bipartidisme a nivell de districte però no vol dir que després forçosament hi hagi d'haver bipartidisme a nivell nacional. I això és el que realment passa al Regne Unit. El cas dels EUA: allà es compleix el bipartidisme tan a nivell de districte com nacional.
Publica un comentari a l'entrada