La importància de la segona preferència

La publicació d’una enquesta interna de CDC sobre el suport al dret a l’autodeterminació –Avui, 14 de desembre, pàg.7– ha evidenciat una vegada més la preocupació creixent dels partits per aquesta qüestió. L’enquesta esmentada, tot i que conté un marge d’error elevat, mostra una majoria ajustada favorable al dret a l’autodeterminació que varia en funció dels partits votats. Diuen els experts que les enquestes sobre situacions que encara no han tingut lloc, hipotètiques, solen ser males conselleres. En aquest cas, com un afegitó a la incertesa de la pregunta, s’hi suma una qüestió relacionada amb la seva interpretació: des de CDC, la pregunta «Si es convoqués un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya, vostè què creu que votaria?» s’interpretava com un indicador del suport a la independència. No obstant això, el propi diari Avui en parlava com el percentatge de suport al dret de decidir (i no pas a la independència estrictament). Així doncs, al fet de parlar sobre un escenari futurible, caldria sumar-hi una interpretació ambigua.

El cas dels referèndums escocesos sobre la devolution –creació de l’autonomia política– que van tenir lloc el 1979 i el 1997 podria ser una experiència útil per a la qüestió que ens ocupa. Tal com és sabut, el referèndum del 1979 va sortir negatiu i el del 1997, positiu. Diversos estudis han demostrat que el factor determinant va ser que si bé al primer referèndum només van votar majoritàriament a favor de la devolution els ciutadans escocesos que tenien com a primera preferència la independència, al segon, també ho van fer aquells que tenien com a primera preferència la devolution i no pas la independència. 

La clau d’aquest canvi va ser que els partidaris de la devolution, el 1979, preferien quedar-se com estaven si aquesta no tirava endavant o havia de menar Escòcia a la secessió; i, en canvi, el 1997, tot i que mantenien la devolution com a primera preferència, consideraven que si aquesta autonomia evolucionava hipotèticament cap a la independència no era tant greu, o no tant com el 1979. I, en tot cas, aquests partidaris de la devolution no volien quedar-se com estaven aleshores.

Malgrat que aquests casos queden una mica lluny, penso que val la pena extreure’n alguna conclusió. Situant-nos en aquest escenari de referèndum hipotètic en què s’exercís el dret de decidir, més enllà de la pregunta que es formulés, caldria tenir present una qüestió cabdal que es podria anomenar «la qüestió de les segones preferències». Consistiria a tenir present allò que és de sentit comú, però que pot passar per alt en intentar maximitzar el suport a la secessió unilateral. I, per tant, tenir present que una polarització del debat públic només comportaria l’enroc dels qui tindrien com a primera preferència un increment de l’autonomia, però potser com a segona preferència la secessió. L’enroc podria fer passar al davant d’aquesta segona preferència la defensa de l’status quo i provocar finalment un canvi de vot tal com va passar al referèndum escocès del 1979.

Sembla ser que en el cas escocès els factors que van desencadenar el canvi de preferències van ser, bàsicament, la percepció que tenien els votants d’una Escòcia autònoma dins la Unió Europea i la posició d’aquest ens davant d’una possible secessió. En aquest sentit, el pas fet pel Partit Nacionalista Escocès (SNP) reivindicant la independència dins la UE i no pas fora, ajudà a formar una imatge més positiva de l’autonomisme i l’independentisme entre l’electorat. Caldria, doncs, determinar quins podrien ser aquests factors per al cas català i avançar perquè no només els qui tenen la independència com a primera preferència donin suport al dret de decidir sinó que també ho facin els qui la tenen com a segona.

Article publicat a Tribuna Catalana