diumenge, 21 de desembre de 2008

En Pujol m'ha robat les sabates!

Un té la sensació en acabar de llegir unes memòries que el fer i desfer de cada dia acaba conformant una història singular que, alhora, esdevé universal. Potser per la grandiloqüència dels personatges que acostumes a llegir, potser perquè, des de la nostra edat, veiem com el camí a fer, a construir, és encara molt llarg. I la magnificència d'alguns personatges públics, particularment dels polítics que van ser i ara es troben en un sorollós retir, és sempre més alta que el què ens arribem a pensar quan els llegim o els veiem en els mitjans de forma diària. La tranquil·litat de la distància suposo que en fa la resta.

Les memòries de Pasqual Maragall són un compendi desordenat, instructiu i d'una clarividència agradable. No esperin, però, trobar-hi informació a dojo. Per això, vagin al també recomanable “La gota malaia”, de Lluís Mauri i Lluís Uría. Les memòries de Maragall van per un altre camí. Com en el cas de les de Pujol, la voluntat d'explicar-se preval sobre la voluntat d'explicar. Això deixa ombres i dubtes que sens dubte la història solucionarà. El llibre potser es pot arribar a resumir en unes breus paraules: jocs olímpics, els barris, la ciutat, la regió metropolitana de Barcelona, l'ombra de pujol i la seqüència de federalisme militant, descontentament fins a un possible sobiranisme que mai sabrem on podria haver arribat. En tot cas, l'obra traspua, sobretot, tenacitat. Els moments més entranyables i les arrels del personatge són els més entretinguts:

A l'agrupament escolta hi vaig tractar per primer cop Jordi Pujol, deu anys més gran que jo i procedent del Col·legi Alemany. Naturalment, ell era germanòfil. Potser d'aquí procedeixen, d'entradam una part de les nostres diferències. [...] Amb motiu d'una acampada al Montseny, a Viladrau, ens van prendre durant una nit la motxilla i les sabates que deixàvem fora de la tenda. Al seu lloc hi van col·locar un cartell que deia: “Un campament scout sense vigilància no és un bon campament scout [..] A Pujol el fascinava organitzar jocs competitius, ensarronades i proves d'esforç.

O els primers anys a l'ajuntament de Barcelona:

Els primers mesos del nou govern municipals van ser emocionants però no gens fàcils. Ni tan sol ho va ser conèixer una cosa tan bàsica com la xifra real de funcionaris assalariats de l'Ajuntament que governàvem. Encara avui, [..] recordo amb exactitud la xifra a la qual vam arribar després de mesos i comprovacions exhaustives: 15.320 funcionaris. Aquest guarisme resumia una llarguíssima feina de racionalització davant de nombroses situacions abusives, descontrolades o injustament enquistades al llarg dels anys i que ara calia posar al dia amb una nova filosofia de servei públic.

La ciutat:

Sempre he cregut en la gran força de les ciutats al món d'avui, mentre que altres han preferit veure-les amb recel com un contrapoder del seu. Les ciutats són aquí i arreu del món una esperança desbordant [...]. La natura és allò que ens han donat, la ciutat és allò que hem fet.

Adéu Espanya”:

Un cop arribats al segle XXI, no sé què diria Unamuno dels renovants intents catalans de contribuir al progrés d'Espanya i la seva vinculació amb Europa, però és indiscutible que ho hem intentat àrduament. [...] Hi vaig dir que Catalunya em semblava una bona plataforma per construir Espanya , la millor o una de les millors.

La decepció:

Si he d'enumerar actituds que no puc entendre, he de referir-me al cop polític que em va suposar la decisió de l'executiva del meu partit de proposar modificacions substantives al text aprovat pel Parlament amb els vots dels diputats socialistes. Allò va ser més que una contradicció.

El final?

El corcó treballa silenciós. A vegades els camins coneguts em sorprenen com si fossin nous i la veritat és que en això hi ha un aspecte excitant. D'altres, el predomini de la memòria remota sobre la recent fa que en passar per llocs que no visitava d'ençà un temps tingui la impressió gairebé de tornar a la infantesa, de passar per llocs antiquíssims. [...] M'he acostumat a algunes rutines per dissimular. No és agradable oblidar les coses més elementals.

5 comentaris:

Marc Guinjoan ha dit...

Em fan bastanta gràcia les autobiografies perquè són un mètode molt usual al moment de reconciliar-se amb la societat: quantes persones han hagut de sortir pràcticament amb globus de la politica (i en d'altres àmbits també, esclar) i després de fer les memòries, organitzar-li homenatges, etc., la societat els ha reconsiderat.
En el cas d'en Maragall ha passat això: la majoria de la gent podria acceptar que va ser un president bastant mediocre: ni va saber donar estabilitat al govern, ni coherència ideològica, ni tenia el perfil que desitjaríem per al nostre President.
Ara bé, n'estic convençut que la història el jutjarà com al president de l'estatut i, en definitiva, serà recordat en un sentit positiu.
Gràcies a les seves memòries? en part, potser sí.

Toni Rodon ha dit...

Així és Marc. Sembla que els presidents retirats també tenen el seu "honeymoon period" particular :P Per cert, rellegint alguns passatges maragallians i pujolians veig que les ideologies d'un i altre en termes nacionals no són tan dispars com semblen. Em dóna la sensació que ha sigut més el poder i la diferència de vides personals el que els ha distanciat.
Per cert, crec que ara potser tothom el lloa, però ja se sap que la història acaba posant a tothom al seu lloc...

Marc Guinjoan ha dit...

Potser simplement la història l'oblidarà. I probablement és el que toca, així com amb tants!

A.Orte ha dit...

Pujol i Maragall es van trobar en un moment en el qual Barcelona volia ser capital d'un país i el país volia una capital però no volia un alcalde que volgués una capital. No sé si m'explico. Pujol defensa ideològicament coses que va tallar al màxim, parlo de l'àrea metropolitana.
En aquest entorn, afegint la relació amor-odi amb González amb tots dos, no sorprèn que es respectessin però no tinguessin bona relació. En tot cas, crec que la història el deixarà com el que va ser, el millor alcalde de la història. Com a president va entrar en una fase històrica i complexa i amb una societat incrèdula.

Toni Rodon ha dit...

Andreu, una de les coses que m'ha sobtat de les memòries de Maragall és la proximitat de moltes de les seves idees amb Pujol. De fet, vaig recuperar les memòries de l'expresident convergent i molts discursos són semblants. Crec que les diferències en les arrels familiars (malgrat que tots dos eren burgesos, la línia política que van seguir és força divergent) i la pròpia pràctica de partit els va allunyar. En tot cas ja m'agradaria que personatges així sortissin més sovint...