diumenge, 14 desembre de 2008

Dubtes sobre la Ciència Política

Explicar la Ciència política als profans o, fins i tot, als mateixos politòlegs acostuma a ser una tasca àrdua. De fet, sincerament, molt sovint un mateix es pregunta el leitmotiv principal d'allò que està a punt de fer o del què pretén fer en un futur. I no parlo de les arxiconegudes preguntes de “què fa un politicòleg?” ni de l'“és per fer de polític això?”, qüestions a les que els estudiants de ciència política s'han hagut d'enfrontar i solucionar amb més o menys habiltiat. Em refereixo a quelcom més substancial. Potser la pregunta correcta en aquest cas seria: “què hauria de fer un politòleg?” O, parafrasejant a Sartori (escrit), “Cap a on va la Ciència Política?”.

Faig aquesta reflexió arrel d'un escrit que he trobat al bloc del professor en Ciència Política, Josep Maria Colomer, que en el seu darrer post (More Scientific Politics) fa referència a la recent (i interessant) publicació del llibre de Rein Taagepera, Making Social Sciences More Scientific.


El politòleg estonià (que, com la majoria, exerceix als Estats Units) critica dues coses:

1) La ciència política té actualment un corrent predominant i una “excessiva dependència de les regressions lineals”. És a dir, massa estadística perquè sí. Diu: “Molts estudiosos esdevenen presoners i addictes dels programes computacionals, els quals són incapaços de respondre les preguntes que realment importen”. Advoca per un model building més ben pensat i articulat.

2) A better science would make for better politics. Taagepera observa que la majoria de mètodes i resultats tenen un impacte mínim a l'exterior. Poques ganes d'explicar-se i poc interès del públic.

Les relexions d'aquest llibre m'han fet pensar en un article històric de Sartori, escrit l'any 1994, en què venia a dir més o menys el mateix. Sartori deia aleshores: “Em dóna la sensació que la ciència política dominant ha adoptat un model inapropiat de ciència (extret de ciències dures, exactes) i ha fracassat en establir la seva pròpia identitat, per no dir la seva metodologia pròpia [...] Em pregunto: coneixement, per a què? La resposta és que la Ciència Política no pot respondre a aquesta pregunta”.

Sartori és molt crític amb el tipus de ciència americana, obsessionada en “l'emocionant però insubstancial camí de revolucionar-se a si mateixa més o menys cada quinze anys en la cerca de nous paradigmes, models i enfocaments”. En poques paraules, Sartori conclou que la ciència política no va enlloc (amb l'actual model) i proposa una solució: “pensar abans de contar i utilitzar la lògica al pensar”.

L'escrit va rebre moltes crítiques, fins i tot el mateix Colomer va creure que “l'alternativa per la qual es decanta Sartori és només una mostra del seu acreditat sentit de l'humor ja que només fa que oposar resistència a la quantificació”. Curiosament, Colomer es desdiu i sembla assumir el què Taagepera ara proclama. Massa dades numèriques i poca reflexió (follia quantitativa en podríem dir?).

Sigui com sigui, des de la meva modesta posició, em ve al cap el següent (potser els companys del Pati ho comparteixen):

Les aproximacions a la ciència política són diverses i, segons la Universitat a què et trobes, el model és un o altre. A mesura que vas coneixent a companys politòlegs d'altres llocs observes que “el pensament predominant” no és el mateix a la UPF que a la UAB o a la UB. Podríem dir que els models són força diferents. Això no és dolent per si mateix. En tot cas, convé que es conegui què s'està fent i sota quin prisma es fa.

Obsessió quantitativa: Cert és que el poder de les dades és elevat. L'exigència per publicar papers crea excel·lència, millora contínua i, tot sovint, mediocritat. També es repeteix sovint que el mètode és la clau (o el model building). Només el mètode? El com sovint pot fer perdre l'objectiu del per què.

Separació quantitativa i qualitativa. Ara mateix potser no són dos móns paral·lels, però els seus camins s'entrecreuen poques vegades.

Ciència Política i societat. Poc valorada, considerada “ciència de l'opinió” i, tal volta, menyspreada. Això crea endogàmia i retroalimentació. Cal fer un esforç per explicar-se.I des de la mateixa universitat. És inadmissible, per exemple, que la política avanci i la docència quedi anquilosada. L'actualitat és com els rius d'Heràclit, “mai t'hi pots banyar dos cops a la mateix aigua”. Interpretar el món sembla que faci por. Encara avui no he entès el perquè.

No són crítiques existencials, òbviament. La Ciència Política és una disciplina nova (li posem 60 anys?). Els dubtes apareixen i apareixeran a mesura que la seva posició es consolidi i el temps la tracti amb més o menys justícia. Potser nosaltres tenim responsabilitat en la seva definició futura. Qui sap. En tot cas això ja ho valoraran els que facin un nou Pati Descobert d'aquí una generació.

15 comentaris:

aubachs ha dit...

Els que venen de quanti sovint acaben per dibuixar un món que només té sentit en ell mateix (és allò de que un politòleg -versió americana, diguem-) es un economista dolent. Els que venen (venim) d'una aproximació més quali ens perdem en disquisicions sense fi i amb alèrgia a contrastar amb dades (que la realitat no t'espatlli un fantàstic concepte).

Respecte el JM Colomer, suposo que es defensaria dient que Sartori i Reegepera no diuen ben bé el mateix, i que calen models per aplicar després, no a la inversa (datos datos testarudos datos, no sé si et sona l'epxressió...)

Marc Sanjaume ha dit...

Ep sí que comparteixo el que comentes com a company del patidescobert.No comparteixo que la ciència política tingui 60 anys! Aristòtil ja en feia encara que no apliqués gaires mètodes estadístics... :P
Bé, suposo que el tema triangular de King, Koheane i Verba és el que tocaria dir que és la solució ideal,etc.Però estic d'acord amb l'Aubachs que tothom acaba tenint biaixos per ser més quali o quanti...

Toni Rodon ha dit...

Potser la reflexió de fons no era tant el tipus d'aproximació a la c.política (quanti i quali) sinó el sentit del què s'està fent.

PD/ Home, deia 60 anys referint-me a la ciència política moderna... i, ja se sap, abans els grecs feien de tot. Per això eren filòsofs. Aristòtil escrivia sobre botànica també!

Albert Medrán ha dit...

i és evident que la poca importància que tenim els politòlegs en la societat, com per exemple la nostra, també és una mostra de la poca voluntat d'abraçar el què tenen a dir gent que estudia un fenòmen tan important com la política.

De fet, crec que la manera que has començat el post reflecteix al 100% el que sent un politòleg a casa nostra!

Marc Sanjaume ha dit...

Estic d'acord amb tu Albert. Gran post aquest, sí senyor. És dels que sortiran a l'anuari del Patidescobert.cat :)

Marc Guinjoan ha dit...

Totalment d'acord amb el que s'ha apuntat! comparteixo les idees que en Toni ens presenta i m'agradaria destacar sobretot el que comenta que la Ciència Política està allunyada de la societat actual.
Plantejant-nos de qui és aquest problema crec que no hi ha una resposta taxativa:
- per una banda probablement la societat no està disposada a entrar en debats massa tècnics sobre política i politologia. Tothom s'atreveix a opinar sobre qualsevol cosa, i la política n'és el màxim exponent. Els diaris van cada dia ben farcits d'opinadors "de pacotilla" que apliquen les seves teories -de pacotilla. Potser, la banalització de la política ve propiciada, en part, per un element com aquest.
- per altra banda però els politòlegs no hem sabut apropar-nos a la societat. Massa cops s'ha tirat de la "maquina de fer números" sense tenir un objectiu gens clar a darrere, i prenent com a base una ciència com l'economia, que és intrínsecament més quantitativista que la politologia. També però per altra banda s'ha tendit en determinats contextos a "filosofar" massa, teoritzant sobre conceptes tan eteris que difícilment poden trobar un paral·lelisme en la societat.

Tinc la sensació doncs que en general ens hem allunyat massa de la societat i que per altra banda la societat tampoc ha reclamat persones enteses en la matèria. Com solucionar aquest tema però? això ja són figues d'un altre paner!

En tot cas valoro molt l'aportació d'aquest comentari, i veure com, fins i tot des de perspectives de la ciència pòlítica tan distants, hi ha punts d'acord sobre el fet que alguna cosa no s'ha fet del tot bé!
caldrà que en continuem xerrant!

Anònim ha dit...

Òminum cultural es salva de la purga politològica eh. Que darrerament organitza xerrades prou interessants ;)

Toni Rodon ha dit...

Estimat anònim, Òmnium Cultural ja se salva de la purga només pels valors i el lema que representa :P

Sílvia ha dit...

El problema rau en què el món polític només utilitza informes externs quan els hi serveixen per justificar les seves polítiques, més enllà d'això no ens interessa gaire...

Anònim ha dit...

ep, em sembla que hi ha algun maltentès. Precisament Taagpera advoca per assemblar-se més a la física. Demana més matemàtica i menys estadística simple. En altres paraules, vol models millor especificats i no la linearitat per defecte que apliquem. No diu res del que li feu dir aquí!

Anònim ha dit...

Uuuuuu, la cosa es posa interessant.

elpatidescobert ha dit...

Anònim, com bé pots llegir al post (i suposo que ho saps llegir bé) les paraules seves provenen del bloc de Colomer. Et convido a que hi vagis i posis el mateix comentari que ens has posat aquí. Tenim molt d'interès de saber què és el que diu realment.
Per cert, com bé pots llegir també, ja s'esmenta la seva aposta per una modelació més acurada...

Marc Guinjoan ha dit...

Anònim, crec en tot cas que de ser això el que diu en Taagapera, continua fent vàlida la reflexió de fons que s'ha anat apuntant en els comentaris: la Ciència Política ha de crear models i explicacions que siguin de rellevància per a la societat. Si aquestes aproximacions es fan a través de metodologies més o menys quantitatives, i més o menys complexes, això ja pot ser un altre debat!

pd. per cert, d'aquesta manera començo a entendre el llibre de Taagapera... un quantitativista desbocat com ell (com li agrada anomenar-nos l'estimat Sanjaume..) em semblava dubtós que defensés tècniques qualitatives!

aubachs ha dit...

he penjat una entrada amb una proposta arrel de l'entrada i del que s'ha comentat aquí, a veure que us sembla

http://aubachs.blogspot.com/2008/12/politlegs-catalunya.html

A.Orte ha dit...

Lamento no contestar fins avui, he estat fora uns dies. Bon comentari. Comparteixo la reflexió tot i que jo desvincularia la formació amb la ciència política.
Dit d'una altra manera, a la universitat es fa poca ciència política o cap, en funció de la universitat se'n fa més o menys. No és tant un tema metodològic, és un tema de dotar de mètode les classes. Quan a una assignatura es donen per llegir capítols descriptius, ometent la part empírica, no s'està ensenyant ciència política, sota el meu punt de vista.Es fa divulgació. Ara bé, en alguns treballs falta el que sobra en la docència, contingut.
Els articles s'amoïnen per la distància entre polítics/política i politologia. A mí sempre m'ha semblat curiós el rebuig de l'alumnat (m'incloc) a tot el que fos mètode, tècniques de recerca aplicada. Fins que no entres al programa de doctorat no te n'adones del que es necessita i fins que no trobes feina de lo teu no te n'adones del valor afegit que dóna. Dit d'una altra manera, els polítics estan pel que estan, perquè per tenir coses robustes ja contracten economistes i, cada cop més, politòlegs que puguin fer coses senzilles.