Els altres

“Votaré? No ho anava a fer però em sembla que m’acostaré a les urnes i triaré la papereta del Partit Antitaurí”. Aquesta és una frase comuna entre els cercles familiars o d’amistat més propers que es repeteix en cada contesa electoral. L’opció del vot cap a partits extraparlamentaris és evidentment tan legítima com qualsevol altra però des del punt de vista de la seva operativitat mereix una reflexió de fons. Els partits són la majoria de vegades partits per issues, creats a propòsit d’un fet puntual i concret que ha ajudat a la seva eclosió: Partit dels Pensionistes en acció, Per un món més just o Alternativa Motor y Deportes en serien tres exemples. De fet, molts parlaments arreu del món ja representen un partit per issue: els partits ecologistes. El sistema electoral i la ferotge competència de partits amb més recursos fa que la seva representació sigui molt difícil a escala nacional, així que és a nivell local on tenen majors possibilitats. Segur que molts de vosaltres coneixeu partits formats arran d’una Plataforma de protesta que, finalment, han aconseguit entrar al ple de l’Ajuntament.

Tornant a les candidatures a àmbit estatal, la clau de la qüestió és analitzar el perquè d’aquest vot a candidatures extraparlamentàries. Fixi’s que, malgrat una dècada després de la transició, el registre de partits polítics no va parar de créixer (dades de Jordi Capió Giol, “Elecciones municipales pero no locales”, Reis, 1991):

L’elector és conscient que el partit pel qual ha optat no serà escollit. Tot i així, el vota. Aquest fet admet tres lectures: d’una banda, sempre s’ha titllat a aquest elector com un rara avis, el qual no és conscient de la importància del seu vot i és immune a qualsevol influència exterior. Així, els partits no intentaran captar-lo perquè és un cas minoritari i amb molta dificultat per fer-lo “raonar”. És una afirmació que caldria comprovar però és difícil posar en un mateix sac tots els electors de partits extaparlamentaris (és evident que els votants del PRC no són el mateix que els de la Falange oi?) i tractar-lo com a un element totalment desenganxat del sistema.

La segona explicació rau en el fort component ideològic d’alguns d’aquests partits. Així, l’elector, un cop analitzats els beneficis ideològics que li reporta un vot a un determinat partit, opta per un d’extraparlamentari per la “puresa” de les seves propostes. Aquí s’hi encabirien el Partit Comunista del Poble Català, el Partit Humanista,...

El tercer argument vincula desafecció o descontentament amb l’augment dels partits extraparlamentaris. Segons detalla aquest argument, un tipus de votant de partits “tradicionals” opta per partits extraparlamentaris per la poca confiança que li dóna el partit pel qual sempre ha optat. Pot ésser també un vot de càstig cap a aquell partit que pot no haver treballat bé a ulls de l’elector, el qual a posteriori veu que cap dels partits amb opcions d’entrar al Parlament lliga amb les seves conviccions (quants electors d’ERC hauran optat pel PRC?).

A manca de censos postelectorals, en podem fer una primera lectura amb les dades del MIR (les dades són només per Catalunya).


Veiem clarament com el nombre de partits que es presenten a les eleccions s’ha mantingut força estable (malgrat un lleuger repunt en els darrers anys) i que el vot a forces extraparlamentàries ha disminuït. Podem doncs “matar” la influència d’aquests partits?

Ho explorarem en un post posterior però abans analitzem el següent cas: ICV-EUiA obtingué 181.753 vots i un escó; Els Verds-L’Alternativa Ecologista, 12.213 vots i zero escons; Els Verds-Los Verdes, 7.203 vots i zero escons; Els Verds-Alternativa Verda, 2.052 vots i zero escons. Si la unió fes la força, hagués obtingut el segon escó per Barcelona?

(Amb aquest post us dono la meva benvinguda al Pati descobert. Espero que contribueixi al debat i a la reflexió sobre la Ciència Política a casa nostra).

Toni Rodon