diumenge, 5 d’abril de 2009

Llindars

De tots és conegut que la solidaritat interterritorial que es dóna a Catalunya no té precedents a altres estats, i pot ser una font d’injustícies. Per això, encara sorprenen algunes declaracions, com la que va realitzar Joan Tardà, per la defensa de l’increment del finançament que a Catalunya. Ell exposa que existeix un 13,4% de població catalana que es troba per sota del llindar de la pobresa ( primer nosaltres que ells). Però ha triat el millor indicador per defensar l’espoli fiscal?

Tot i la llarga tradició sobre els estudi de l’exclusió econòmica, no hi ha cap consens per definir la pobresa ni mesurar-la. Encara que, aquells que es dediquen a aquests estudis, assenyalen la conveniència de fer servir més d’una metodologia quan es tracta d’identificar la pobresa i de triangular els resultats. És allò que diuen “more than one is best!” ( Bradshaw, 2001)

Habitualment es fa servir el llindar de pobresa com: el 60% de la mediana de la renda equivalent de la llar. L’elecció de la mediana es justifica perquè així aquest valor es lliga a l’evolució de la població en general i, a més, no està condicionat a valors extrems. Però quin indicador va utilitzar Tardà? Aquest mateix què exposàvem, però agafant el llindar estatal. Amb aquest llindar Catalunya té un 14% de pobres, però Andalusia té 29% i arribant a un 39% de pobres a Extremadura. Amb aquestes xifres sembla que la solidaritat encara s’hauria de donar amb més incidència. Però és aquesta una situació real? Sembla que no, ja que s'hauria de tenir en compte criteris de relativitat com de proximitat, calculant els llindars de pobresa tenint present la mediana dels ingressos equivalents de cada Comunitat Autònoma –com també fa l’Idescat-. Amb els llindar ajustats a cada comunitat autònoma veiem que la pobresa de Catalunya és d’un 29,2%, mentre que a Extremadura és d’un 28,2%.

Sempre s’ha dit que el mètode no és neutre. S’haurien de fixar més tots plegats per no fer combregar un gat a les foques.

4 comentaris:

A.Orte ha dit...

Jo sóc més de l'escola dels que valoren la pobresa en termes de "privació". COm que el cost de la vida no és igual a Extremadura i a Catalunya i els sous tampoc, valorar una mitjana idèntica genera inestabilitats. Per tant, considerar 3, 4 o 5 nivells de benestar en funció de necessitats sembla una bona forma de poder emetre comparacions. Començant per coses tant petites com aigua calenta i passant per televisions en color, rentadores, fer vacances una setmana (hi ha famílies que no s'ho poden permetre). En general, tot el que sigui un component material del ja de per sí material valor de la valoració econòmica d'una mediana estatal.

Toni Rodon ha dit...

De fet, la millor opció seria la creació d'una mena de Big Mac Index que permetés subsumir tota la informació que diu l'Andreu.

Sílvia Claveria ha dit...

Potser m'he explicat malament, però l'objectiu principal dels llindars ajustats per CCAA és ajustar la renda al cost de vida a cada CCAA.
D'una altra banda, la privació relativa és un concepte controvertit. Ja que la premissa què es té en compte és la d'un consum de referència, que té a veure amb els estils de vida i les expectatives de consum. Per un primer nivell tothom estaria d'acord al model de consum, però potser no tant per fer els posteriors nivells. A la literatura sempre aquest mètode es combina amb la del nivell d'ingressos.

A.Orte ha dit...

Exacte, Sílvia, sense incorporar el nivell d'ingressos la privació perd informació. Efectivament hi ha un component de consum, però també és cert que valora diferències territorials, al valorar a nivell individual un component agregat com és el Pib per capita (en aquest cas "regional").