dimarts, 8 d’abril de 2008

La riquesa de les (petites) nacions

Quan els politòlegs presten atenció al panorama internacional d’estats, la majoria acostuma a recórrer a l’arxiconeguda evolució en la formació o desaparició de nous estats. I la gràfic per excel·lència que apareix als powers points (molt interessant d'altra banda) és la següent:

No obstant, poca gent ha posat atenció en les conseqüències de la fragmentació de l’escenari internacional. Per sort, el professor Enrico Spolaore, catedràtic d’Economia del Departament d’Economia de la Universitat Tufts de Boston, n’ofereix una primera aproximació. Pels que estiguin interessats, Spolaore féu una magnífica conferència el 8 de març del 2007 que recull una de les publicacions del Centre d’Estudis Jordi Pujol.

El que ve a dir Spolaore és q ue la mida de les nacions pot ser considerada com una variable crucial en el món actual. Com recorda aquest acadèmic venecià, Plató ja avisà que la “mida òptima” d’un sistema de govern era de “5.040 caps de família”. Sigui com sigui, en el fons la qüestió ens remet a una pregunta normativa: Quina és la mida òptima d’una nació o d’un estat? De fet, què considerem òptim? La mida és important per aconseguir l’èxit econòmic?

Tornant a la gràfica anterior, és evident que el món ofereix casos d’estats petits i grans que han tingut èxit i fracàs. De fet, la mitjana de població per país (segons les dades del Banc Mundial) és de menys de sis milions (és a dir, Catalunya es troba per sobre de la mitjana). Com a curiositat: Tuvalu, a la Polinèsia, és el membre de la ONU més petit, amb menys d’onze mil habitants.

Així, tenia raó Aristòtil quan asseverava que “l’experiència ha demostrat que és difícil, gairebé impossible, que un estat populós estigui regit per bones lleis”? Spolaore esmenta que la idea clau és un compromís entre els beneficis d’escala i els costos de l’heterogeneïtat de preferències. Els països grans es beneficien de les economies d’escala (no és el mateix que un estat petit pateixi un terratrèmol que un de gran, en termes de reconstrucció i eficiència); però, com recorda el venecià, només quan les fronteres del país es troben obertes a l’exterior. Per la seva banda, als països petits, la distància mitjana entre les preferències ciutadanes i la política pública és més baixa que en els grans. És a dir, que més gent hagi de compartir un mateix bé (bàsicament col·lectiu), fa que tenir diferents preferències pot ser molt costós. Això no vol dir que tenir preferències diferents o pensar diferent sigui dolent i que la mida del país ho perjudiqui.

Simplement, els costos polítics derivats de compartir el bé públic són més elevats. Spolaore realitza una correlació entre mida d’un país i creixement econòmic. Correlació que hem repetit al Pati Descobert (amb una breu mostra) i que, amb matisos, ens ha donat el mateix:







**Significatiu al 99% *Significatiu al 95%

La matriu de correlacions ens mostra el següent: en primer lloc, la mida del país “importa” pel creixement econòmic (a major dimensió del país, més creixement). A posteriori, com fa Spolaore, es busca observar l’impacte de l’obertura del país (petit o gran) en la riquesa que ha originat (mesurada com la mitjana en PIB per càpita). Si el país és gran i tancat el creixement és negatiu (a nosaltres no ens ha sortit significatiu, tot i que a Spolaore sí). Quant als països petits, sembla que l’impacte que aquests es tanquin al comerç és major que en els grans (donat que el mercat interior també és més magre i l’heterogeneïtat menor) i, quan decideixen obrir-se a l’exterior, recullen uns “beneficis” més sucosos.

En resum, en un món globalitzat com el d’avui en dia els països petits sembla que parteixin d’una situació menys favorable, sobretot aquells, com Catalunya, que no tenen importants recursos naturals. No obstant, poden tenir avantatges comparatius (no només en el mercat de l’I+D) i convé aprofitar-los.

De fet, la preocupació per la mida dels estats és ben vigent. Gar Alperovitz (Universitat de Maryland) deia això fa poc al New York Times:

“Els Estats Units és gairebé amb tota seguretat un país massa gran per ser una democràcia significativa. Tard o d’hora, una profunda descentralització del sistema federal serà del tot menys inevitable”.

Toni Rodon

PD/ Pels amants de l’estadística dir-vos que sí, que he detectat els nombrosos “problemes” amb els que incorre Spolaore (endogeneïtat, multicol·linealitat, i una escandalosa relació espúria, entre d’altres). I també altres tipus de límits en els que cadascú ja pensarà (és inevitable pensar en la immigració quan el professor venecià esmenta que en els països petits l’heterogeneïtat de preferències és menor, entre d’altres factors). No obstant, em semblava un article massa suggerent per “atacar-lo” sense pietat. Us deixo el link del llibre per aquells que no us pugueu aguantar i desitgeu fer crítica intel·lectual.

3 comentaris:

Marc ha dit...

Certament els problemes estadístics dels que parles són una mica greus. Potser es podria fer un model que contemplés més factors, o que controlés per més factors, a l'hora mirar la mida. Em queda el dubte de què fa servir per mida (població o km quadrats)?
Podria ser interessant relacionar aquesta dada amb el desenvolupament econòmic de petites regions europees: Llombardia, Baden-Württemberg...i si podria ser la mateixa sense els Estats respectius...

Silvia ha dit...

Clar, crec que també seria interessant saber en què està fomentat aquest creixement econòmic a les nacions petites. De totes maneres els estats petits es poden independitzar ( i pel que es diu al post) i podrien sobreviure econòmicament. Però no es parla de la interrelació i la interdependència que han de tenir els mateixos amb els estats del seu voltat per arribar a la dita supervivència. Així en un món globalitzat potser les competència s’haurien de transferir a ens supranacionals ( com la UE) i es podria caure en l’error de la deficiència democràtica. No sé és una idea, però el post és prou interessant.
PD: M’he reprimit molt per no fer la broma fàcil.

elpatidescobert ha dit...

Certament el que dieu és cert, així com els problemes que plantegeu. No obstant, és un punt de partida interessant per fer futures prospeccions sobre la matèria. Sempre s'havia pensat que els estats grans partien amb cert avantatge ja que, si fallava el seu mercat exterior, gaudien d'un potent mercat interior amb capacitats d'absorbir la crisi. Amb l'època de la globalització aquesta visió s'ha trencat i molts països "petits" (en termes de població i territorialment) malden per aconseguir situar-se en el panorama internacional. Catalunya sens dubte és un d'ells i em sembla que ens hauríem d'espavilar per no perdre el tren...

Toni Rodon

PD/ Sí, Sílvia, coneixem la teva faceta per les bromes fàcils...