diumenge, 6 d’abril de 2008

El que hauria pogut passar...

A finals del mes de gener i principis de febrer del present any irrompien un seguit de notícies en el si dels mitjans de comunicació catalans al voltant de la possibilitat que l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, presentés una candidatura política a les eleccions generals del 9 de març, a través del Partit Demòcrata Català.

Aquesta iniciativa, impulsada pel mateix Maragall i el seu entorn, va remoure durant els primers dies de la precampanya electoral l’opinió pública del Principat. Múltiples van ser les persones que es van postular a favor de la possibilitat que es presentés, alguns regidors de municipis catalans es van mostrar disposats a ser partícips d’aquesta nova iniciativa, Maragall anunciava que tenia el compromís de suficient nombre de persones per elaborar una llista electoral, i fins i tot en diverses enquestes –no representatives, esclar- a la xarxa es reflectien unes quotes de suport al projecte sorprenents.

Així les coses, emperò, Maragall va decidir finalment no presentar-se en les eleccions i es va posicionar a favor del vot en blanc, atès que no hi havia cap alternativa política que es posicionés ensems com a “catalanista i proeuropeista”.

Els resultats de les eleccions del 9-M són àmpliament coneguts: l’electorat català va donar suport a la candidatura del PSC encapçalada per Carme Chacón (que centralitzà el 45,33% dels vots), i que va obtenir un total de 25 diputats. L’opció política que preconitzava (entre d’altres) Pasqual Maragall, el vot en blanc, va obtenir un total de 57.146 vots (1,54%, pràcticament doblant els resultats del 2004, mentre que els vots nuls, una altra forma de vot de protesta, van aconseguir 20.096 vots (0,54%), superant també el percfentatge registrat el 2004.

Està clar tanmateix però que si aquest increment de vot de protesta hagués anat a parar a una hipotètica candidatura del Partit Demòcrata Català haurien estat completament insuficients per aconseguir representació a la Cambra Baixa espanyola: a la circumscripció de Barcelona –on resulta més fàcil, per l’elevada magnitud del districte d’aconseguir representació- es necessitarien al voltant d’uns 80.000 vots i el 3% dels sufragis per aconseguir el primer diputat.

Tanmateix, llegim avui al diari AVUI que el 66,1% dels vots d’ERC que s’han perdut han anat a parar directament a l’abstenció (que, recordem, ha augmentat en 4 punts en relació a les eleccions del 2004). Aquesta situació, juntament amb el fet que en els darrers temps s’havien creat certes complicitats entre electors sobiranistes al voltant d’Esquerra i la figura de l’expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall (probablement els uneix a ambdós un fort vincle de desengany amb el president del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero), no sembla agosarat pensar que alguns dels vots perduts en el marasme de l’abstencionisme haguessin pogut beneficiar al Partit Demòcrata Català.

Així doncs , i ja embrancats en el món de la política-ficicó, la pregunta que hom es planteja és saber si realment hauria estat capaç Pasqual Maragall de recollir el vot descontent fins al punt d’aconseguir representació al Congrés dels Diputats, o si per contra la ja arxiconeguda “dinàmica bipartidista” també l’hagués afectat.

Un servidor, dins de la modèstia que representa la seva opinió personal, dubta molt que aquesta opció política, encara molt desconeguda i difusa malgrat tot, hagués pogut tenir èxit electoral. No obstant, s’admeten i s’agraeixen altres apreciacions!

Marc Guinjoan

2 comentaris:

elpatidescobert ha dit...

Malgrat perdre prestigi en els darrers anys, Maragall és encara una figura estimada per molts ciutadans i polítics d'aquest país. No sé si el PDC hagués tingut èxit, doncs la política catalana es mou sobre dos eixos (el nacional i el "tradicional") i Maragall només en té en compte un. Potser sí, potser el quid de la qüestió és solapar-los tots dos i trencar amb la idea (cada dia més estesa) que el catalanisme és només un debat d'idees sense efectes pràctics. En tot cas, veig el panorama de partits molt inamovible a dia d'avui. Però mai se sap...

Toni Rodon

elpatidescobert ha dit...

Toni, tota la raó, però justament penso, i que potser donarà per un altre post, és que en les eleccions hi havia força elements que permetien creure en la idonietat per presentar un partit nou, sobretot pel fet que molts votants d'esquerra estaven desencisats i podrien haverf buscat una alternativa que fos nova i que els aportés certa confiança. Malgrat tot, el fet que en Maragall es mogui a gust dels votants d'esquerra massa en l'eix tradicional i no pas en el nacional hauria pogut suposar una limitació. De totes maneres, veig difícil que el PDC pogués haver obtingut un transvasament de vots des del PSC, ja que el seu votant a Catalunya és molt fidel i davant la bipolarització que s'estava vivint i la possible arribada del PP al poder, haurien portat a la majoria dels seus simplatitzants a fer vot útil!

Marc