dimarts, 15 d’abril de 2008

De la "Roma ladrona" a la nació padana

Els gairebé 3 milions de vots obtinguts per la Lliga Nord d'Umberto Bossi a les eleccions legislatives italianes d'aquest cap de setmana han retornat el portagonisme a aquesta formació política caracteritzada pel seu discurs nacionalista i federalista, però també xenòfob i populista.

Des del Pati ens sembla que La Lliga Nord pot ser estudiat com un intressantíssim cas d'articulació d'un discurs nacionalista. Ja des de Renan, i passant per B.Anderson o A.Smith, la teoria política sap que les nacions no són quelcom perenne, sorgit del dret natural, sinó que aquestes solen ser un constructe del mateix discurs nacionalista. Tot i les resistències primordialistes d'alguns autors, aquesta tesi "constructivista" ha guanyat terreny i avui dia és acceptada per l'acadèmia a l'hora d'estudiar aquests fenòmens; el nacionalisme, és doncs, quelcom previ a la nació i no a l'inrevés. R.Maiz té un brillant article "Nacionalismo y movilización política: hacia un análisis pluridimensional de la construcción de las naciones" on estableix quatre precondicions necessaries per articular un discurs capaç de mobilitzar nacionalment una col·lectivitat:

a) Precondicions ètniques: fets diferencials ja siguin culturals, lingüístics, històrics, etc...Evidentment seleccionats i interpretats pel mateix discurs nacionalista que constitueixen la "matèria primera" nacional.

b) Precondicions socials: una matriu d'interessos comuns que pugui ser articulada pel disurs i serveixi d'argumentari per fer veure els "greuges" envers la comunitat nacional.

c) Oportunitats Polítiques: que la confiuguració institucional en que s'inserta el discurs sigui que favorable a permetre certes reivindicacions polítiques i a que aquestes es facin efectives: descentralització, representació de minories, aliances...

d) Mobilització política: recursos per a poder articular un discurs i un moviment polític.


Com deiem, el cas de la Lliga Nord és paradigmàtic. Fins als 90' ningú havia parlat de Padània. I des de la fundació de la Lliga Nord el 1991 a partir de la unió de diverses lligues: Lega Lombarda, Liga Veneta, Piemont Autonomista, Uniun Ligure, Lega Emiliano-Romagnola, Alleanza Toscana resulta espectacular observar l'activitat frenètica del seu lider: Umberto Bossi, per formular una identitat nacional i arribar a obtenir el 1996 el 10,4% de vots a les legislatives italianes. Proclamant, el mateix setembre d'aquell any, una curiosa declaració d'independència.

Tornant a les precondicions de Maiz veiem que en aquest cas l'etnicitat és un factor que jugava en contra de Bossi i els seus seguidors. No obstant, la diversitat de llengües, cultures i, fins i tot, història no ha impedit a la Lliga articular un discurs mitològic sobre la Vall del Po (d'aquí ve el nom de Padània) i la seva història d'unitat al voltant de valors morals poc especificats i d'una llengua única que tampoc ha quedat diferenciada de l'italià (el friolès entraria dins la Padània però no seria la llengua nacional). A més a més, Bossi mai ha acabat d'aclarir les fronteres de la nació. Vista la manca flagrant de condicions ètniques el discurs de Bossi ha girat sempre al voltant del Pla B, les precondicions socials. Aquestes han permès forjar la cèlebre expressió de Roma la ladrona per referir-se a l'espoli fiscal romà envers les regions riques del nord, comptant que la Toscana, Lazio i Umbria podrien arribar aproduir el 60% del PIB italià. A més a més, la crítica permanent a les polítiques d'immigració també ha estat un vector més de confrontació amb els governs d'esquerres italians.

Les oportunitats polítiques també han estat ben aprofitades per la Lliga: el sistema electoral va premiar que es presentés sota el mateix nom i a la vegada sobrerepresenta els partits petits. A més a més, la possibilitat de federalització, adoptada als programes de Berlusconi, han fet creïbles les seves propostes polítiques.

Finalment, el quart factor clau ha estat el discurs de mobilització: sense entrar en discursos ètnics del nosaltres/ells Bossi n'ha fet un de netament populista contraposant els "padanians" a les elits de Roma i per tant fent servir com a substitutiu de la etnicitats la dicotomia poble/elits romanes.

De tot plegat aquestes en són algunes mostres prou il·lustratives, inclòs un discurs fundacional(?¿), en el més pur sentit renanià, de la nació padana:


Marc Sanjaume

3 comentaris:

elpatidescobert ha dit...

Salut de nou! Aquest bloc necessitava de la teva aportació, i més amb interessentíssims articles com aquest!
Bé, vaig al gra: Itàlia té un problema, o més d'un...Però no només el populisme. També el sistema electoral que permet que el populisme (que a molts altres llocs seria anecdòtic) emergeixi amb força. L'índex de fragmentació parlamentari indica que les cambres italianes estan altament dividides (xifra de 7,57 el 1994 i de 7,05 el 1996). De fet, fins la dècada dels cinquanta Itàlia ha tingut 60 governs diferents! No m'estranya que en aquest context apareixin lligues nords a cada cantonada...

Toni Rodon

elpatidescobert ha dit...

Ei! Molt bé! Suposo que això t'allunya del "baix perfil intel·lectual".

Sílvia

elpatidescobert ha dit...

M'ho dius a mi Sílvia o a en Sanjaume? Avui he parlat amb una amiga italiana i estava deprimida perquè, tot i no funcionar "res" (ella viu al nord i m'ha esmentat els trens, els avions,...) la gent ha votat pel "pitjor" (em deia). No us sona el discurs?

Toni