dissabte, 7 de novembre de 2009

La Catalunya Nord: 350 anys després

El 7 de novembre de 1659 va entrar en vigor el Tractat dels Pirineus, que posava fi a la sobirania catalana sobre les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir, l’Alta Cerdanya i Fenolleda. 350 anys després, aquest bonic territori de muntanyes i de mar, viu un situació d’indefinició.

Com tota la seva història.

Però, més enllà dels objectius d’Estat, què ha passat més enllà de la Jonquera?

Les guerres mundials com a vicissitud històrica crucial: hi ha un consens més o menys ampli en afirmar que les guerres globals van trencar un territori d’identitat catalana i el van arrossegar cap al republicanisme francès. La mort de nombrosa població i el patriotisme encès d’aleshores han convertit a la població en francesa.

La immigració: Un percentatge molt elevat de persones de la Catalunya nord no són originàries del territori. En un espai amb identitats fràgils, l’arribada de població forana (francesa o no) va accelerar la “francesització” del territori.

Joan Lluís-Lluís, al setmanari Presència, diu: “La ideologia nacional francesa té pocs competidors al món pel que fa a l’autoconvenciment d’una superioritat intrínseca, tant dels seus ciutadans com dels seus polítics i dels seus intel•lectuals. La seua potència assimiladora és enorme i els resultats d’aquesta potència”. Té tota la raó, però fins i tot en aquest cas han calgut dos esdeveniments d’importància per accelerar el procés.

En quina situació es troba avui la Catalunya Nord?

Després d’anys d’abandonament, sembla que la història dóna a aquest petit territori dels Pirinieus-Orientals una segona oportunitat. No tant amb la identitat, que ja sabem que és un fenomen més arrelat a les consciències individuals (tot i que voluble a llarg termini). Sobretot en la seva relació amb els veïns del sud.

Els llaços amb Catalunya s’han incrementat, sobretot en el terreny econòmic, i la voluntat que el territori deixi de ser el “cul de França”, com alguns nadius l’anomenen, ha portat a moltes persones i governants locals a mirar sud enllà.

Si bé feble, la percepció d’“identitat catalana” dels catalans del nord és avui més forta que fa cinquanta anys, com també es manté a l’alça la voluntat d’aprendre i conèixer la llengua catalana. La clau, per tant, no només rau en la necessitat d’explotar la sensació d’abandonament d’aquesta magnífica llenca de terra, sinó de saber teixir complicitats més enllà dels elements folklòrics i històrics.

No serà fàcil: l’equidistància i les barreres estatals seran fortes, però sembla que la història vulgui donar una segona oportunitat a dos territoris que han anat separant el cos, però s’han oblidat que els unien moltes més coses que el cordó umbilical.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

No sé jo si es pot dir, amb un mìnim de rigorositat qu'el Tractat dels Pirineus "posava fi a la sobirania catalana sobre les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir, l’Alta Cerdanya i Fenolleda". Sobirania catalana? Fa 350 anys hi havia una "sobirania catalana"? O millor cal dir "sobirania del sobirà absolut" sobre els seus territoris, regnes, entitats menors als regnes, territoris d'ultramar, etc.?

Toni Rodon ha dit...

Anònim:


sobirania


[de sobirà]

f 1 Qualitat de sobirà.

2 DR/POLÍT/HIST Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder.

Anònim ha dit...

Fins ara, jo havia escoltat l'estupidessa comunment acceptada de qu'els territoris tènen "llengua pròpia" (sic), però, ves per on, resulta qu'els territoris tenen també "cordó umbilical" (sic). Així doncs, els territoris,al tenir un cordó umbilical que els uneix a altres territoris, tenen "territoris germans" que, com pasa a l'univers d'anar per casa català, son "germans bessons univitelins"!!!... No acaba aquí la cosa: Amés de "cordó umbilical", als territoris de les Catalunyes Nord i Sur els uneixen "moltes més coses que el cordó umbilical" (sic)... Es a dir, que a més de ser territoris germans bessons univitelins, les Catalunyes Nord i Sur son germans siamesos!!!
El,diguem-ne,"pensament" dels "historiadors i "intelectuals" del nacionalisme etnoidentitari es un son de la raó que produeix monstres.

Anònim ha dit...

Anonimo 1: Por supuesto que en el 1600 existía una soberanía catalana, puesto que las cortes se reunián periodicamente y en los periodos intercortes operaba la diputación del general, así como otros cuerpos como el consell de cent, los brazos, etc. Recomendable lectura de http://www.tesisenxarxa.net/TDX-1219108-162543/

Marc Guinjoan ha dit...

Anònim 1:

metàfora

f. [LC] [FL] [FLL] Figura retòrica que consisteix a emprar un mot que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que té una certa semblança amb aquella.

Anònim 2: gràcies. S'agraeix que hi hagi gent que entengui el sentit figurat. Parlar de sobirania, almenys després de la Pau de Westfalia (1648) em sembla que és un concepte àmpliament reconegut. Molta gent defensaria que es pot fer abans i tot...

Per altra banda, crec que en el procés d'assimilació fracès de la Catalunya Nord hi han tingut un pes molt destacat les dues victòries a les guerres mundials; la consolidació de l'estat francès com a una potència a nivell mundial, i l'idea republicà -molt ben explicat a les seves escoles- de llibertat, igualtat i fraternitat, ha empès a les famílies nord-catalanes a assumir el fracès com a la seva pròpia llengua. Si això es combina amb el fet que els catalans allà a penes són 400.000 persones, que no tenen cap òrgan autònom amb poder real, i que són el "cul de França" encara hi ha més incentius per educar els fills com a veritables francesos.
El poder institucional ha fet molt mal a la catalanitat, i malgrat el que es digui, el sentiment català avui al nord, si bé està relativament extès, té unes connotacions extramadament folklòiques i regionalistes.

lidiapeleja ha dit...

Crec que la diferència important es troba en veure que no és el mateix parlar de "sobirania catalana" que "sobirania del poble català" (que es el que comunament es fa anar per "instrumentalitzar" la història amb allò dels 300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència" i allò de 300 anys del poble català sotmés.
Són coses força diferents, al meu entendre, i en aquest cas crec correcte parlar de "sobirania catalana", ni que ens referim a moments força anteriors a la Revolució Francesa.

salut!

Anònim ha dit...

L'únic monstre que produeix el nacionalisme etnoidentitari català és a l'Estany de Banyoles, estimat anònim. Si el vols veure, sàpigues que fer-hi una volta caminant o passejant amb bicicleta ajuda a calmar-se i a pensar millor. Si a més a més t'atures un moment i hi suques el cap, l'aigua fresca potser t'ajudarà a desfer-te dels monstres de veritat: els del nacionalisme d'estat. De passada et servirà per rentar-te la cara, que ja se sap, les ressaques del nacionalisme genocida fan molta lleganya. Ara bé, si amb això no en tens prou també pots provar una segona opció: lligar-te un totxo al peu i llençar-te a buscar el monstre.

És el mo mon,
el monstre de banyoles;
que me me men,
que menjava persones oi tant.

Comença l'aventura.

elpatidescobert ha dit...

Sisplau, aquest bloc pretén ser un espai de reflexió i de debat politològic entre persones que, malgrat tenir ideologies contràries, exposen les seves idees de forma civilitzada. Fins ara no hem tingut cap problema en els comentaris, però si el perfil Anònim serveix per insultar els altres i dir tonteries de l'alçada d'un campanar, ens haurem de veure obligats a treure l'opció d'enviar missatges anònims!

Salut i debat!

aukeran ha dit...

1.- Es una obviedad que el concepto de soberanía pre y post revolucionaria son distintos. Igualmente el concepto de Estado y de nación son muy diferentes en ambos periodos.
2.- Es indiscutible que en el periodo de los Austrias, dentro del entramado de institucional (Monarquía Hispana/Corona de Aragón/Principado de Cataluña) el peso relativo de las instituciones “de la Terra” era muy relevante, por lo que hablar de una soberanía “de la Terra” compartida con la Corona en lo terrenal y con la Iglesia Católica en lo espiritual es bastante razonable.
3.- Sobre el 1700 en Europa arranca un ciclo de absolutización del gobierno por la influencia por las concepciones políticas derivadas de la reforma religiosa protestante. Inicialmente la acumulación de poderes se dirige hacia las monarquías y posteriormente, tras la revolución francesa y las replicas revolucionarias liberales, hacia las maquinarias de Estado. En todo ese proceso las instituciones no-estatales-no-liberal-revolucionaria-burguesas son fuertemente presionadas, vease por ejemplo La Vendee o la unificación del reino de Sicilia (tan vinculado a Cataluña y tan olvidado) a Italia.
4.- En España, por una serie de razones, las revoluciones liberales no acaban de hacer desaparecer las instituciones previamente existentes; algunas sobreviven con un cierto grado de independencia, como la Iglesia católica o las instituciones forales en Navarra y en los territorios vascongados y otras perviven en la memoria en forma de añoranza de aquellas “instituciones perdidas” que cada vez que se presenta una crisis reaparece insistentemente en forma de “paraíso perdido”. Vease por ejemplo aquí en Cataluña el periodo de la Renaixenxa. En cambio la republica francesa culmina el proceso de estatalización con una desaparición total hasta el olvido o el menosprecio hacia aquella forma de civilización.
5.- En los mediados-finales del XX y comienzos del XXI los aparatos estatales entran en crisis o cuanto menos no se encuentran en un periodo de apogeo. En España vuelve a reaparecer, una vez más, aquella memoria del pasado como solución a los problemas presentes pero con deformaciones radicales de la idea original, transformando aquella concepción política y social a una imitación del modelo "de éxito" aplicado a territorios más pequeños (las Comunidades Autónomas) o más grandes (la Unión Europea).

Salgo del "anonimato" pasando de ser anonimo2 a aukeran, aprovecho para agradeceros el permitirme participar en vuestra bitácora,

Saludos.