diumenge, 1 novembre de 2009

Més sobre la corrupció

Llegeixo amb interès l’apunt de l’exalcalde de Mataró i actual diputat del PSC al Congrés dels Diputats, Manel Mas, en el seu blog. En el darrer dels posts, el diputat, encara molt compungit pel sotrac que ha causat en la política catalana el darrer dels afers de corrupció, planteja un parell d’idees que em semblen interessants de valorar.

En primer lloc, es qüestiona sobre necessitat de redelimitar els poders dels ajuntaments en el que es refereix a les competències urbanístiques. Per tots és ben conegut l’auge urbanístic que ha patit el nostre país en els darrers anys, situació que ha vingut massa sovint alimentada des dels propis consistoris. En un context de vaques magres a les arques locals, la possibilitat d’aconseguir fortes inversions per al propi poble ha fet del creixement urbanístic una arma molt interessant per als ajuntaments. A més, la gran quantitat de recursos econòmics que mou el mercat de la construcció facilita corrupteles de tot tipus; el pressupost d’un ajuntament i el sou d’un alcalde és tan minso en comparació amb els diners que es toquen en la construcció, que és terra adobada per a actuacions fraudulentes com el suborn, el tràfic d’influències, etc.

Havent trinxat el país com ho hem fet en els darrers anys, i en vista a la facilitat de grans empreses per comprar la voluntat dels polítics, la solució de delimitar les competències urbanístiques em sembla una proposta interessant i fins i tot necessària. En Manel Mas ho complementa amb la “necessitat de reformar les normatives sobre els controls i la transparència dels electes i dels que exerceixen càrrecs públics”.

Aquest últim apunt el lliga amb la necessitat d’anar una mica més enllà, i de dur a terme directament una regeneració interna a dins mateix dels partits. En paraules seves:

Potser fora també el moment de reflexionar sobre la conveniència d’obrir una via nova al si dels propis partits polítics. (...) El PSC, per exemple, (...) per què no crea un departament d’afers interns, a semblança del que tenen tots els cossos policials seriosos arreu del món, per supervisar als seus càrrecs orgànics i institucionals? És molt agosarada aquesta proposta? Em passo d’atrevit? Té, o pot tenir, molts inconvenients que ara, aclaparat, no sé veure? És impensable per la pròpia estructura dels partits? Potser té perills stalinistes o maccartystes? ".

Si fins aquest moment he estat plenament d’acord amb la presentació de les motivacions i les solucions proposades pel diputat Mas, en aquest cas se’m planteja un dubte essencial: aquest departament d’afers interns no serviria simplement per “netejar els draps bruts” a dins de casa mateix? No faria això encara menys transparent el funcionament intern dels partits? Que no havíem quedat que per tal de combatre la desafecció política s’hauria de fer molta més didàctica del funcionament dels partits i millorar-ne aspectes problemàtics com ara l’obscurantisme que s’amaga darrere el seu finançament?

Els partits politics han de vetllar perquè els seus propis càrrecs actuïn d’acord amb la llei, tan pel benefici que comporta pel propi partit com per la política en general. Per aconseguir això però potser no n’hi ha prou només amb la bona voluntat: la limitació de les competències dels ajuntaments en matèries sospitoses d’acollir a comportaments corruptes podria ser una altra via. Però l’augment de la transparència interna dels partits i, sobretot, el control del seu finançament, em semblen de vital importància, molt més que no pas la simple creació d’un departament d’afers interns dels propis partits. Això, al cap i a la fi, només afegiria un pedaç a una situació degenerativa estructural que, a parer meu, s’ha de solucionar a través de canvis radicals.

7 comentaris:

Jordi Redondo ha dit...

Comparteixo plenament la teva reflexió així com la de Manel Mas, encara que la seva és tardana i sembla més un acte de bona voluntat que res. Ara s'ho mira de lluny, des de Madrid (per cert què hi fa a Madrid?, no és un altre tipus de corrupció ésser votat per una gent i defensar els interessos d'uns altres?), perquè quan va ser alcalde de Mataró, què va fer per delimitar aquestes competències o per crear el departament "d'afers interns". No és sincer amb les seves paraules. La meva humil conclusió és que tota aquesta gent que ha estat explotant el país, cobrant comissions i enriquint-se no estimen el seu país, són purs gestors, polítics sense principis, sense idees. Quina és la ideologia del PSC? Gestió, fets i no paraules (queda clar quina mena de fets). Encara pesa molt els anys de caciquisme i feixisme on els que manaven feien la seva, la tendència continua. Us felicito pel vostre bloc.

Anònim ha dit...

Para mí lo más divertido son las caras de falsa sorpresa, las gesticulaciones exageradas y las expresiones de culo prieto. En primer lugar los partidos sobran. Se debe volver a los organos de gestión tradicionales, tipo Consell de Cent y Cortes orgánicas con mandato imperativo. Lo segundo es saber que siempre es necesario un poder superior e independiente a las instituciones locales, para impartir justicia y evitar mamoneos. Si no hubiera venido alguien "de Madrid" toda esta tropa hubieran vivido entre sabanas de seda y las genuflexiones de sus siervos. ¿Donde han estado La Vanguardia, El Periodico, El Punt todos estos años?

Marc Guinjoan ha dit...

Jordi, és veritat que la reflexió arriba tard, i fins i tot també que quan els polítics arriben al poder no prediquen amb l'exemple. Hi ha una classe política que sovint sembla que posi per damunt els interessos particulars als del bé públic que, recordem, satisfer-lo és el principal objectiu dels que ens governen.
Ara bé, tampoc no crec que s'hagi de demonitzar tota la classe política en general: hi ha molta gent que treballa en aquest àmbit amb un interès totalment altruïsta, pel bé de la causa en la qual ell creu (independència, federalisme, drets de les classes baixes, dels empresaris, etc.: el que sigui!).
La proposta arriba tard. És cert. Però ara cal estar atent amb què es materialitzen aquestes noves propostes que s'estan fent. Ja tindrem temps de titllar d'hipòcrites aquells que, ara quan les aigües estan ben remogudes diuen el que diuen, però després quan es tornen a calmar callen i assenteixen a l'amo amb el famós "sí, bwana". I ja saps a qui m'estic referint...

Anònoim, quan dius "Si no hubiera venido alguien "de Madrid" toda esta tropa hubieran vivido entre sabanas de seda y las genuflexiones de sus siervos" vols dir que una trama com aquesta no l'hauríem pogut solucionar els propis catalans perquè tenim una mentalitat corporativista dins mateix de nosaltes que ens fa amagar els draps bruts?? creus que és només des de Madrid que es poden destapar casos com aquests?

Anònim ha dit...

No tengo ideas estereotipadas sobre los catalanes. Simplemente reflejo un hecho, que es que una persona de fuera del Principado ha venido destapar el pastelón. Estaría encantado que la sociedad civil catalana fuera capaz de reconducir la situación, pero dudo que tenga el empuje y la vitalidad para hacerlo.

Desde mi punto de vista el problema es de las estructuras políticas del Estado Español mas que de un territorio u otro, puesto que problemas iguales o peores los podemos encontrar por esos mundos de Dios, mayores en Madrid, seguramente.

Anònim ha dit...

Marc, Millet ha explicado que son una banda de cuatrocientas familias las que se reparten el tinglado en Cataluña; hoy por hoy se conocen tres. Ya solo os quedan trescientas noventaysiete. Bona Sort.

Albert B. i R. ha dit...

Les paraules se les emporta el vent, diuen. Doncs amb els escrits dels polítics als blocs passa el mateix. El seu partit ja ha dit que tampoc calia tocar res de com estan les coses. No em crec que ningú sabés res d'això i ara tot els vingui de nou. Potser es pensen que som imbècils.
http://albert-bir.blogspot.com/2009/10/loasi-catala-explota.html

Marc Guinjoan ha dit...

Anònim, respecto molt les teves opinions però, emprant terminologia de tècniques d'investigació, dubto que el "mecanisme causal" que explica la detenció i presó provisional del cas Pretòria i la detenció i posada en llibertat d'en Millet sigui que el jutge actui des de Catalunya o des de Madrid. No crec que es pugui dir que el Garzón ens "salva el cul", i més tenint present el llarg historial de casos sonats als que en té acostumats aquest jutge "vedette".
Albert, totalment d'acord, les paraules se les endú el vent i la proposta quedarà en fum. No en tinc cap dubte ara, però tampoc no en tenia fa una setmana. Simplement volia valorar una proposta..