diumenge, 6 de desembre del 2009

Sobirania nacional o autonòmica?

Llegim amb molt d’interès l’enquesta acabada de publicar de la UOC sobre la independència de Catalunya. Sorprèn a primer cop d’ull els resultats tan favorables a la secessió per part dels catalans, valors bastant allunyats de les dades amb les que fins al moment s’havia estat treballant. De totes maneres, i a manca de més detalls sobre l’enquesta, tot sembla indicar que el procediment emprat per la seva realització és totalment vàlid i que el nombre d’enquestes realitzades és fins i tot més elevat que anteriors ocasions, per la qual cosa, el marge d’error també és més petit.

Avui ens interessa centrar-nos però en una qüestió no gens menor, malgrat que sovint desatesa i incompresa: en qui rau la sobirania? És a dir, qui és subjecte de dret tal que pot decidir sobre el seu futur de manera sobirana? I per fer-ho, emprarem dues opinions ben contrarestades.

Des del punt de vista legal, l’article 1.2 de la Constitució espanyola ens deixa ben clar que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol”. Aquesta mateixa setmana a més a més, la Confederación de Entidades Culturales Regionales en Cataluña ens recordava en un manifest que les decisions que "afecten tot Espanya corresponen a tots els espanyols", de manera que formalment els ciutadans de la Comunitat Autònoma de Catalunya poden determinar el seu futur en una qüestió garantida per la Constitució com és la unitat d’Espanya.

Legalment queda clar que el dret a l’autodeterminació en el context actual és completament inviable. Ara bé, arran de l’enquesta feta pública aquesta setmana per la UOC, es posa de manifest que un elevat percentatge de catalans desafien en certa manera el marc legal existent: un 67% creu que en cas de conflicte entre les lleis i els principis democràtics haurien de prevaldre aquests darrers. El valor però encara augmenta quan preguntem si Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur: un 82% considera que sí. Aquest percentatge augmenta fins al 98% entre els que estan a favor de la independència, és del 72,6% entre els que s’abstindrien, i del 52,4% dels que estan en contra de la independència.

Aquestes dades posen de manifest doncs que, malgrat el que les lleis puguin dir, la societat considera a la “Comunitat Autònoma de Catalunya” com a una entitat subjecta de dret amb capacitat per autodeterminar-se el seu futur.

I és que cal tenir clar que malgrat el que puguin arribar a dir les constitucions, la força del poble és la que mou la història. En democràcies liberals avançades com al Regne Unit o al Canadà, i tot i que cap llei els reconeix tàcitament el dret de secessió (això només succeeix en les constitucions d’Etiòpia i de Saint Kitts i Nevis), els ciutadans dels respectius estats entenen a escocesos i quebequesos com a subjecte de dret, habilitant-los doncs per decidir el seu futur de manera lliure i sense coaccions. A l’estat espanyol és cert que aquest dia encara sembla lluny d’arribar. Però també és cert que dins mateix de Catalunya cada cop són més les persones que consideren el país prou madur com perquè pugui decidir per ell mateix. I això és difícil d’aturar.

Article publicat a Crònica.